diumenge, 25 de maig de 2008

Dotze minutes amb Estellés de fons

Hui també duia la jaqueta verda, aquella que tant ens agrada. Seia a la plaça Sant Felip Neri de Barcelona, sobre l'esglaó de la porta d'entrada del casal de l'església, que no és parròquia. De fons, Joan Rovira i Eduard Carmona, amb un parlar valencià o tortosí, ara no sabria dir-ho, fan el Coral Romput d'Estellés. A les huit i cinquanta-set l'estrany grup de quinze penjats que no encertava a qualificar com a "homeless" ni com a bohemis, de vint a quaranta anys, flacs per les drogues però nets i amb roba lluenta, m'ha tret de dubtes. Deu se n'han anat, els que duien la motxilla al damunt, els que semblaven simples jóvens de barri, o els que duien instruments musicals, algun tan estrany com una espècie de cantimplora gegant que tots tocaven amb reverència. Dels altres cinc, tres, un d'ells coixo i amb croses, s'han quedat a dormir a la plaça amb la seua estoreta o els seus cartrons, mentre que els altres dos, els més senyorets i els únics que parlaven català, eren els camells que els aprovisionaven. De fons se sent el valencià, o el tortosí, tot recitant Estellés: "com dic, m'agradaria anar algun dia a Itàlia".

A les nou ix un grup de gent del casal de l'església, primer tres dones, "shhh, això deu ser de la setmana de la poesia", després un parell de parelles que parlen castellà, finalment unes quantes dones més. Hi ha hagut xarrada, li donen les gràcies a una d'elles per haver-los-ho explicat tant bé -alguna cosa relacionada amb la solidaritat-, "tenim molta feina per fer". C
ontinua Estellés: "amb unes llonganisses, amb un tros de bescuit". Encara després ixen dos dones més, les de manteniment, trauen unes bosses de fem ben grans, les posen al meu costat i tanquen ben tancat. Ara jo sóc el "homeless".

A les nou i dos s'encén el primer fanal de la plaça: "tangtangtangtangtang", fa un soroll estrany, com si fóra una campana petita.
"Ací, entre quatre parets nues, en el silenci d'una nit de diumenge". Cau una ploma de colom davant de mi, mire cap amunt, està ple de coloms a l'ampit de la finestra, "que no em cagaran". El lloro del carrer de Montjuïc del Bisbe no cessa de cantar: xiula, crida, modula una estranya melodia sense compàs. "Mariiiiia" crida el lloro. Em ric, creue una mirada amb un dels "homeless", que té les mans brutes, i també riu. Són les nou i quatre. "És possible que mai no puga anar a Itàlia". Arriba un grup d'argentins, residents a Barcelona, està ple d'argentins, "ay qué pena, es en catalán". Se'n van. Arriba un altre grup, pareixen nordamericans, però són valencians. S'acosten als rapsodes, s'asseuen junt a la resta de gent, molts pareixen valencians, alguns ho són de ben segur. La majoria aprofita la sequera per a seure a la font, sobre la font, al costat de la font, dins de la font. Aplaudeixen. S'encenen dos fanals més, "tangtangtangtangtang", encara en queden nou, no funcionen? Ja són les nou i cinc. "De vegades voldria fer versos nobílissims".

Encara arriba un altre grup de gent, és un raconet encantador de Barcelona, són un grup de guiris, de guiris indis, de l'Índia, observen la plaça, els espectadors asseguts a terra o sobre la font, els altres guiris prenent una cervesa a les cinc taules del restaurant que hi ha a la plaça, les restes dels bombardeig del 38, els estralls de la bomba que va acabar amb la "canalla", amb una trentena llarga de xiquets, però els indis no ho saben, no en saben res, ja no hi ha restes de sang. Han passat setanta anys.
"Com si hagués trobat, de sobte, el tic tac del meu pols, és un descobriment pueril i extraordinari". Un altre fanal s'encén, i un altre, i un altre, ara ja només en queden sis d'apagats. Són les nou i set. Hi ha espectadors que se'n van, diuen adéu als que reciten i reben resposta amb una mà alçada: "Ella anirà per casa amb camisa, amb sabates de tacó". Agafe la ploma del colom, l'acaricie i pense que es podrien escriure versos amb ella, però quins versos he d'escriure si després m'adone que tots són com els d'Estellés, sense voler-ho, sense pensar-ho, tot tractant d'evitar-ho, però si els repasses ho voràs, és ben clar. Me la guarde, la ploma, a la butxaca de la jaqueta verda, aquella que tant ens agrada. "L'ascensor, l'ascensor, ara puja lentíssim, nocturn, funeral, potser hi ha algun malalt?". Són les nou i nou. "Cocacola, cervesa, bier" m'ofereix el camell dels penjats, "no, gràcies". Tots els fanals de la plaça s'han encés, no he sentit el seu soroll perquè estaven massa lluny del meu lloc, al peu del casal de l'església. El recital continua, jo hi continue, però ja han passat els dotze minuts amb Estellés de fons. Encara en queden deu més, però eixos ja no estaran ací. Es quedaran amb mi i potser es perdran dins de mi, qui ho sap?


Cap comentari: