dijous, 30 de novembre de 2017

Quins són els elements que millor definixen la ciutat de València?

Ciutat de València (Foto: Radub85)

Fa un temps em preguntaren quins podrien ser els 8 elements que millor definixen la ciutat de València entre els valencians i els forasters. Al meu entendre, evidentment, però pensant en la globalitat dels que són o viuen en la capital valenciana i dels que la visiten o la veuen des de fora. I, després de molt reflexionar-ho, esta és la conclusió a la qual vaig arribar: una llista de 8 elements definitoris de la ciutat de València per als seus veïns i visitants, potser típics i tòpics, però inexcusables i probablement amb un gran fons de veritat. Mireu a vore si en canviaríeu algun!

1. La paella: Tòpic, però si algú ve a València vol una paella i els autòctons s'enorgullixen de fer-la com ningú segons la recepta que consideren canònica (tot i que esta recepta no tinga segurament més de 100 anys). També és el plat per excel·lència de la socialització dels valentins, ja siga en una paella de diumenge al xalet, una paella de celebració, de negocis o per qualsevol altra cosa. La disposició redona de la paella i la predisposició cultural dels valencians a l'arròs la fan un plat abellidor i essencial per a quasi qualsevol habitant de la ciutat. I és un dels principals elements que València i en general els valencians han aportat a la cultura internacional. 

2. El Cabanyal i els poblats marítims: És un símbol tant per als valencians com per als forasters. Té una atracció especial entre els habitants de la ciutat de València i fins i tot, potser, més que una "València marítima" el que existisca en realitat siga una "València cabanyalera", en què els poblats marítims fan de mèdium a través del qual els valentins ens comuniquem amb la mar. A més, les seues particularitats històriques, urbanes i patrimonials el fan, segurament, el barri més destacat de la València extramurs. 

3. El llit del Túria: La València històrica, des de la seua fundació, no s'entén sense el riu Túria, mentres que la moderna, des de fa uns 50 anys, no s'entén sense el seu llit sec. El llit sec del Túria és un aspecte que singularitza València dins del panorama urbà europeu i que ha canviat considerablement la percepció de la ciutat per als seus habitants, amb els múltiples usos -i tots positius- que li han donat, alhora que continua sorprenent als visitants (que no acaben de concebre un riu permanentment sec com a part d'una urbs).

4. La llum: Segurament no ho dirà ningú que siga de fora, perquè no és un dels aspectes més coneguts de València, però molts dels seus habitants sí que valoren de forma extrema la llum de València, en setembre o en primavera, per exemple. La llum i el color del cel, amb eixos blaus intensos que costen de trobar en altres ciutats espanyoles i europees. Eixa llum, a més a més, va associada al bon oratge que sol ser habitual en la ciutat i que marca el gaudi urbà la major part de l'any, tant per als seus habitants com per als que la visiten. 

5. La Llonja: Simplement dient que és Patrimoni Mundial de la Humanitat no caldrà afegir molt més. És el monument amb major valor històric i arquitectònic de la ciutat. Una obra mestra del gòtic civil i que representa materialment la puixança de la ciutat de València durant el segle XV, el seu Segle d'Or. De fet, és també la màxima expressió de la capitalitat històrica de la ciutat, ja que en ella, com a borsa de comerç, es negociaven la llana del Maestrat, el sucre de la Safor o les panses i les figues de les Marines i del Vinalopó. Un autèntic mercat de productes i finances que unia tots els punts del territori valencià, de nord a sud i d'est a oest. 

6. El Mercat Central: Tot i l'extrema proximitat amb la Llonja, no es pot deixar de destacar el Mercat Central com a símbol de València. La plaça on se situa té la mateixa funció des de fa vora 1.000 anys i és un lloc de referència per a tots els valentins, que fins i tot es desplacen des de molt lluny per a comprar on saben que trobaran els millors productes de la terra. És un símbol de la modernitat de València, amb un edifici de caràcter modernista que pega un esclafit: una catedral lluminosa de mercaderies, com deia Joan Francesc Mira, i alhora també un símbol de la València popular, la dels botiguers, la dels que guarden les històries i la memòria més vitalista de la ciutat. No debades, els que visiten per primera vegada el Mercat Central se solen quedar amb la boca oberta perquè mai de la vida esperarien l'espectacle que se'ls obri davant dels ulls en entrar. 

7. El foc i la pólvora: Més que les Falles, que encara dividixen a molts habitants de la ciutat entre els que se les estimen i viuen la festa tot l'any i els que preferirien viure sense ella, el foc i la pólvora són definitoris d'una manera de ser d'una gran part dels valentins. A banda del gust estètic pel foc i pels espectacles pirotècnics, que mouen masses de gent, també hi ha el pensat i fet, l'explosivitat i la festa expansiva, que troben una bona metàfora en la vinculació històrica dels valencians a la pólvora. Quan estem fora i sentim olor de pólvora, ens enrecordem de seguida de València, no falla. Igualment, també els forasters ens identifiquen clarament amb eixos dos elements del foc i la pòlvora. 

8. Les séquies i l'Horta: València no és només València, sinó València i l'Horta. Segons diuen, de fet, la ciutat renasqué en època andalusina gràcies al complex sistema hidràulic que bastiren els llauradors àrabs i berbers amb les séquies que construïren per a extraure aigua del riu Túria. Ha existit sempre una relació d'amor/odi entre els habitants de la València històrica i els habitants de l'Horta i, de fet, eixa estranya relació ha continuat fins als nostres dies amb l'expansió de la ciutat a costa del camp cultivat circumdant. Però una part de l'Horta continua existint i continua marcant la ciutat, sense transició entre espai urbà i espai agrícola. És una relació que hauria de trobar un equilibri positiu per a les dos parts, ja que és un altre aspecte que també singularitza la ciutat i la seua història dins del panorama europeu. 

És evident que queden fora molts altres elements que també podrien definir la ciutat de València, com l'Albufera, l'arquitectura racionalista, l'orxata, els ponts del Túria, etc. Però eixos són el que considere imprescindibles com a definitoris de la ciutat des de dins i des de fora. I vosaltres, en canviaríeu o n'afegiríeu algun altre?

Actualització: Per facebook indiquen també les creus de terme, les falles, el València CF, la Ciutat de les Arts i les Ciències, les taronges, Joaquim Sorolla, Vicent Blasco Ibáñez, les torres dels Serrans, el Micalet, el centre històric, el trinquet de Pelayo, l'aroma a flor de taronger en abril, la música...

dimecres, 1 de novembre de 2017

Un tast de la València multiètnica de l'any 1280

Gravat baixmedieval que mostra el presumpte assassinat d'un xiquet per part de jueus de Trento

Per fi (per a les coses bones i per a les roïnes) he tastat el que és la vida universitària amb una càrrega docent important, ja que fins al moment, al CSIC de Barcelona, a la Universitat d'Oxford i a la Pompeu Fabra m'havia dedicat fonamentalment a la investigació. Ara, a l'UJI, ja sé el que és fer-se càrrec de diverses classes de grau i de màster -i tot el que temps que requerixen, especialment al principi, quan t'enfrontes a assignatures noves, com està sent el cas-. En conseqüència, està sent un quadrimestre més que trepidant per a qui escriu estes ratlles, encara que, així i tot, he pogut traure temps per a fer algunes presentacions d'Els valencians, des que quan són valencians? -molt agradables, a l'Olleria, Potries, Orba i Crevillent, i encara queda una darrera a Sueca- i participar en l'estrena del documental sobre l'orde de Montesa que hem fet amb el Grup Harca i Granissat Estudi Creatiu. Així mateix, este cap de setmana participaré en la segona edició del Festival Xàbia Negra, de literatura, cinema i fotografia negra... 

I què fa un historiador en un certamen d'estes característiques? Doncs, evidentment, parlar d'història: de casos i crims històrics que poden servir per a fer novel·les. Concretament, el dissabte 4 de novembre a les 13 h. en l'Embruix de Xàbia intervindré en una xarrada, juntament amb l'escriptor Bernardo Carrión i el periodista Josep Vicent Miralles, en la qual donaré a conéixer huit casos reals de la nostra història que bé podrien incloure's en qualsevol obra literària o inspirar fins i tot tota una novel·la. I ara i ací voldria parlar d'una d'elles, que no és que siga espectacular pels mateixos fets que conté, sinó per la ciutat de València que mostra, la de 1280, només 42 anys després de la conquesta de Jaume I: una urbs multiètnica, amb una barreja molt gran de gent de procedències, cultures, llengües i religions diferents, però que interaccionen entre ells de manera molt intensa (un fenomen, d'altra banda, que anirà desapareixent amb el pas del temps, si més no pel que respecta als nouvinguts dels territoris cristians del nord i la progressiva desaparició de la ciutat de jueus i musulmans). 

Així les coses, la informació d'esta història prové del primer volum del Llibre de la cort del Justícia de València (1280-1282), editat per Enric Guinot, Àngels Diéguez i Carmel Ferragud (Publicacions de la Universitat de València, 2008), que inclou tot un seguit de deposicions testificals produïdes en el context de litigis criminals, desafortunadament sense que conegam mai la sentència final donada pel tribunal de justícia corresponent. En tot cas, tenim informacions suficientment riques sobre un intent d'enverinament produït en 1280 com per a traslladar-nos a aquella València de finals del segle XIII. En concret, ens trobem en casa de Toda Pérez (és a dir, que pel nom era molt probablement aragonesa), que era viuda de Dalmau de Vilanova (per tant, un català, en una casa on s'havia produït un matrimoni mixt catalano-aragonés), i vivia amb el fill dels dos, Jacmet de Vilanova. I un diumenge d'abril havia convidat a dinar a la seua cunyada, Ermessén de Vilanova (catalana) un cervo cuyt ab cebes e ab salsa en olla”, és a dir, un estofat de cérvol (el que ens indica que aquella gent conservava els gustos alimentaris de bosc i muntanya que probablement portaven del nord d'Aragó i de Catalunya).

Ara bé, el problema va ser que, mentre menjaven, Todavénch ody de gitar per boca e gità molt per boca del menjar que havia menjat” (és a dir, li vingué oix, “ody”, i boçà, “gità”), d'igual manera que després vomità Ermessén, “encara més, tant que sanch n’exia per la boca”, i finalment ho va fer el xiquet, Jacmet, ja a boqueta nit i sense parar fins al sendemà: “era tot blau e durà lo dit gitar tro el dilluns següent e estech estamordit tro el dit dia”. De fet, la mateix Toda també estigué en molt males condicions fins al dia següent i “lo dilluns ach dolor quaix a ràbia en el cor e cridava 'Déus, ajuda! Déus, ajuda!', e anava com a enrabiada per la casa en camissa”. Era evident que alguna cosa en mal estat hi havia en l'estofat de cérvol que havien menjat per tal que tots tres reaccionaren d'aquella manera. I, en conseqüència, no només ells foren els afectats, ja que també havien donat “una vianda de menjar” a unes veïnes: a Maria Torres, que era de Terol (una altra aragonesa, per tant), a la seua cosina Mília i a la seua filla Teresa, que tenia dos xiquets menuts, i tots plegats havien menjat igualment de la carn de l'olla. La reacció, doncs, havia estat la mateixa: els “féu gran mal lo cor e començaren a tremolar les cames e les mans e vénch-los gran odi e volentat de gitar tot lo menjar per la boca e encara més” i van restar “tots estamordits e a hobte de mort tro lo dilluns”. 

Però és que aquell mateix diumenge d'abril encara havia passat moltíssima altra gent per casa de Toda Pérez, fins a LX persones qui entraven e exien, entre hòmens e fembres: un lloc molt concorregut, doncs, com devien ser la majoria de les llars baixmedievals, amb un fum de relacions personals, veïnals i familiars constants. I, de fet, algunes d'aquelles persones que entraven i eixien de la casa van ser les que van trobar la causa del mal estat del menjar: un verí. Concretament, una dona anomenada Castellana (tal vegada, doncs, procedent de Castella i que era casada amb Pedro Ruiz de Corella, això és, un navarrés), una altra anomenada Toda Martínez (per tant, possiblement aragonesa i casada amb Pere de Sarrià, un català) i finalment una altra, que era Maria Garcés (pel cognom possiblement aragonesa o navarresa), van trobar que “en les solatges de la dita olla” hi havia una espècie de salsa de color “entre groch e vermell” i la van posar en “Iª fulla de col” per a ensenyar-li-la a un metge que s’anomenava Vives (és a dir, ben probablement un metge jueu) i a un altre anomenat Bartomeu de Galinyà (un topònim del Solsonés, de la Catalunya central). 

I els dos metges de seguida van dir que allò era “realgar, és a dir, sulfur d’arsènic, un potent verí. Però qui havia posat el verí en l’olla de l’estofat de cérvol? Doncs la cuinera de la casa, que era una serventa musulmana dita Fàtima, i un mosso "moratell" anomenat Ahmed (amb molta probabilitat, esclaus) van acusar un jueu de la jueria anomenat Salomó Ben Saïd, que, segons deien, s’havia quedat a càrrec de l’olla, mentre ells anaven a agranar la casa i fer els llits, i els havia comentat que volia afegir-hi safrà, perquè “no y avia gayre”. D'altres testimonis que van passar davant el jutge, com Pero Màrquez, Beneyto de Villalba i Sancho de Loarre (tots tres d'origen aragonés, pels cognoms), també havien sentit dir que "era fama" que tot els de la casa acusaven el jueu d'haver intentat enverinar el menjar, però al mateix temps, uns altres jueus, com Salomó Ben Vives, Abraham Ben Vives o Vidal Astruc, van tractar de defensar la seua reputació dient que no en sabien res, ni en cap lloc havien escoltat que haguera intentat fer tal cosa.

Al remat, en desconeixem la resolució del cas, ja que, com s'ha indicat, no tenim la sentència definitiva. Amb tot, encara que finalment no va morir ningú, i que també desconeixem les causes que presumptament havien mogut a Salomó Ben Saïd a practicar aquell enverinament, el ben cert és que el cas mostra la realitat històrica d’un moment de la ciutat de València que resulta espectacular literàriament parlant: gents arribades d’Aragó, de Catalunya, de Navarra i de Castella que estaven ajuntant-se entre si, amb matrimonis i veïnatges mixtos; que, independentment de la seua llengua d'origen, declaren davant d'oficials de justícia que pensen i escriuen en romanç valencià; que estan dominant els musulmans conquerits i vençuts, i que estan relacionant-se amb jueus, ja siga com a amics (com en el cas del metge) o com a enemics (en el cas de l’enverinador). No em direu que no és un passatge de la realitat històrica valenciana que no valdria la pena literaturitzar algun dia sobre la base de dades i informacions tan detallades com la que ens oferix este cas...