Ramon Muntaner escrigué la seua crònica a les Cases de Bàrcena

Tradicionalment s’ha associat la figura del famós cronista medieval Ramon Muntaner a la localitat de Xirivella, a l’Horta Sud, però una recent investigació demostra que, amb tota probabilitat, la Xirivella que posseí era una alqueria situada en l’actual terme de les Cases de Bàrcena, una pedania de la Ciutat de València, a l’Horta Nord. 

Vicent Baydal i Ferran Esquilache, historiadors

Les paraules de l’aventurer, mariner i mercader de Peralada Ramon Muntaner (1276-1336), protagonista en primera persona de les gestes dels almogàvers a l’Imperi Bizantí, foren clares: escrigué la seua crònica, entre 1325 i 1328 quan era ciutadà del Cap i Casal, «estant jo en una alqueria mia per nom Xilvella, que és en la orta de València». Però estes paraules tan precises, és a dir, que era una alqueria de la seua propietat, una casa de camp amb terrenys de cultiu, i tenia per nom Xilvella –un topònim que a partir del segle XVII derivaria a Xirivella–, a l’horta de la ciutat de València, serien malinterpretades unes generacions més tard, provocant un enigma històric que pareix haver arribat a la seua fi. 

En concret, fou el seu net homònim, el Ramon Muntaner del segle XV, qui en el seu testament de 1468 –els Muntaner tingueren unes vides prou longeves– afirmà per primera vegada que «mon avi» havia estat «senyor del lloch de Chilvella», això és, no ja d’una alqueria, d’una casa de camp unifamiliar, sinó d’una localitat sencera, atés que en època medieval un «lloch» equivalia una població agrupada, que en este cas no podia ser una altra que la Xirivella que continua situada a dia de hui a l’Horta Sud. 

Així fou com els cronistes del segle XVI i XVII, Pere Antoni Beuter o Francesc Diago, repetiren la idea, però ja aleshores el sempre meticulós Gaspar Escolano s’adonà que en l’època de Muntaner «Xilvella [...] perteneció a la Orden de Calatrava», de manera que l’única opció és que l’haguera posseït «en razón de algún empeño o asiento que hizo con él la Religión», és a dir, per alguna cessió o arrendament temporal de la senyoria. No obstant això, com han repetit altres erudits dels segles XIX, XX i XXI no s’ha trobat mai «dato alguno que pruebe este señorío», ja que de manera inequívoca l’Orde de Calatrava posseí Xirivella des del 1238 fins al 1386/1397. 

Això, sumat a l’altra contradicció que Xirivella fora una localitat o població –un «lloch»– i no una alqueria unifamiliar, portà a l’elaboració de successives hipòtesis que tractaven d’encaixar les clares paraules de Ramon Muntaner amb la seua possible possessió d’una part de la senyoria de Xirivella o d’una propietat concreta dins del seu terme, a l’Horta Sud. Però la solució a eixos evidents desajustos era una altra, i és que en època del cronista existí una altra Xirivella, a l’Horta Nord, que encaixa perfectament amb el seu relat i que hagué de ser l’alqueria que ell mateix posseí. 

Xilvella al-Xarquia, la Xirivella al nord de València 

En el Llibre del Repartiment de 1238 no apareix una única Xirivella d’època andalusina distribuïda entre els nous pobladors cristians, sinó dos: d’una banda, la Xilvella al-Xarquia o Xilvella de Llevant i, d’altra banda, la Xilvella al-Garbia o Xilvella de Ponent, que per a nosaltres es correspondrien amb la Xirivella del Nord i la Xirivella del Sud, ja que els musulmans orientaven els seus punts cardinals en funció de la posició de la Meca, situada al sud-est de la ciutat de València. Amb la Xirivella del Sud ja sabem el que va passar: fou donada per Jaume I a l’Orde de Calatrava, que la posseí de manera ininterrompuda, com a lloc amb una població agrupada consistent (en 1379, per exemple, tenia més de 200 habitants), fins a finals del segle XIV. 

Però on parava exactament i què passà a partir de la conquesta cristiana amb la Xilvella al-Xarquia, la del Nord? Segons hem pogut mostrar amb detall en el llibre De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell (IAM, 2020) i en un article acadèmic publicat en la revista Scripta (núm. 16, 2020), a través de tècniques de prospecció i reconstrucció morfològica de sistema hidràulic de la Séquia de Montcada, sabem que en època musulmana Xilvella al-Xarquia era una menuda horta de 12 hectàrees de regadiu amb unes poques cases al voltant que se situava entre els llogarets de Carraixet al sud, és a dir, el que després seria Bonrepòs, i Macarella al nord, que es mantingué com a nucli de població durant els segles XIII i XIV, encara que més tard desaparegué donant lloc a una gran partida rural propera al terme de Foios, segons mostren nombrosos documents històrics. 

De la Xilvella al-Xarquia, per contra, tot i haver realitzat una exhaustiva indagació entre centenars de protocols notarials de la zona conservats a l’Arxiu del Corpus Christi de València i a l’Arxiu del Regne de València, a penes si es poden trobar referències documentals, el que indica que amb tota probabilitat a partir de la conquesta cristiana deixà d’existir com a llogaret i passà a convertir-se en una alqueria i una xicoteta partida propera a Meliana, segons explicarem a continuació. No en va, els escassíssims documents trobats, de les allunyades dècades del 1430 i el 1700, així ho assenyalen i, pel que fa al tema que ens ocupa, coincidixen, a més a més, amb el testament de Macari Muntaner (c. 1315-1394) , fill i hereu de Ramon. 

La possessió rural de Ramon i Macari Muntaner, en l’altra Xirivella 

Concretament, una desena de compravendes realitzades davant el notari Bertomeu Tovia entre el 1433 i el 1439 reflectixen la transmissió entre particulars d’horts i menuts bancals de cereal i vinya en una zona de l’horta de València ( «in orta Valentie») denominada Xilvella de Meliana: «in termino vulgariter nuncupato [anomenat] de Chilvella de Meliana», «in termino qui dicitur de Chilvella de Meliana», «en terme de Chilvella de Meliana», etc. Per tant, resulta evident que aquelles terres, que a més s’indicava que confrontaven amb el Camí Reial de Morvedre (la tradicional Carretera de Barcelona) i amb el camí que portava a Meliana, es trobaven en una àrea que estaria en els voltants de la antiga horta musulmana de Xilvella al-Xarquia just fitant amb la mateixa Meliana. 

En este mateix sentit, un document molt posterior, un arrendament realitzat en 1703 davant el notari Josep Mora, indica que existia una alqueria «in partita nuncupata de Xirivella», amb 4,5 hectàrees que confrontaven amb el camí «del Girant loci de Meliana» (en efecte, el camí que porta a eixa població realitza uns girs molt particulars en esta zona) i que es trobaven «in territorio de Les Cases de Bàrcena», que era el nom que començà a rebre esta part de l’horta de València a partir del segle XVII, com explicarem més avant. 

Però és que, a més, tota aquella informació documental sobre un «terme» o «partita» rural de Xirivella –no un «lloch» o població agrupada sencera– coincidix plenament amb el testament del fill de Ramon Muntaner, Macari, que fou publicat el 8 d’octubre de 1394, després la seua mort, «in quadam rure sita et posita in horta Valentie, vulgariter nuncupata Chilvella», on residia amb la seua dona, Corsa Espanyola de Cervató. En relació amb això, cal dir que «rure» en llatí, com ha indicat al respecte l’historiador Mateu Rodrigo, vol dir «possessió rural» o «casa de camp» i, per tant, podem inferir que aquella Xirivella que pertanyia als Muntaner no era, evidentment, el poble de Xirivella de l’Horta Sud, que en aquells moments pertanyia a l’Orde de Calatrava, sinó aquella xicoteta partida, terme o explotació rural propera a Meliana. 

És a dir, era la Xilvella al-Xarquia de l’Horta Nord, on devien posseir una alqueria unifamiliar: «una alqueria mia per nom Xilvella, que és en la orta de València», com escrigué de manera exacta el mateix cronista. Enigma, doncs, resolt. 

La integració de la Xirivella de Muntaner en les Cases de Bàrcena 

¿Per què eixa Xirivella, al costat de Meliana i en les Cases de Bàrcena, ha passat tan desapercebuda per als investigadors contemporanis, que no han pogut associar-la a la figura de Ramon Muntaner? Perquè el seu rastre desaparegué per complet al llarg del segle XX, com a fruit de la seua pròpia evolució històrica. 

En concret, Marco Ruiz de Bárcena (c. 1550-1614), un mercader de Burgos instal·lat en la ciutat de València, on aconseguí importantíssims càrrecs públics com el de racional i diputat de la Generalitat, adquirí una «alqueria gran» situada en el Camí Reial de Morvedre al voltant de l’any 1600 i promogué la instal·lació d’una desena de famílies arrendatàries que treballaren les seues terres, de manera que a partir de llavors es començà a conéixer la zona com «les Cases de Marco Ruy, dites de Bàrcena» o, simplement, «les Cases de Bàrcena», com encara hui en dia. 

I eixe lloc incloïa tant l’antiga horta i partida de Xirivella, a la part sud, com l’antiga horta i partida de Macarella, a la part nord, dos denominacions que es continuaren mantenint per a qüestions de reg al llarg del temps, segons mostra la documentació conservada en l’Arxiu de la Reial Séquia de Montcada, i, de fet, la de Macarella encara és comú entre els habitants de la zona. La de Xirivella, en canvi, caigué en desús a partir del 1940, quan les particions hidràuliques de l’esmentada séquia deixaren de rebre els noms de Macarella i Xirivella i passaren a anomenar-se, conjuntament, de les Cases de Bàrcena. 

És per això que en l’actualitat la Xirivella de l’Horta Nord, és a dir, la Xilvella al-Xarquia dels musulmans o la Xirivella de Meliana o «rure vulgariter nuncupata Chilvella» dels cristians baixmedievals, actualment integrada en una pedania de València, les Cases de Bàrcena, ha desaparegut i només pot trobar-se en la documentació històrica. Una Xirivella que, com hem vist, resol l’enigma històric que plantejaven les contradiccions establides pel fet que el net de Ramon Muntaner, mort uns 130 anys més tard que ell, pensara que el seu avi havia posseït no eixa xicoteta partida amb una alqueria unifamiliar al nord de València, sinó tot el senyoriu i població de la Xirivella de l’Horta Sud, una cosa que evidentment no encaixa ni amb la documentació històrica coneguda, ni amb les paraules concretes del cronista. 

A partir d’ara, doncs, la Xirivella del sud podrà continuar celebrant la seua vinculació onomàstica a Ramon Muntaner, com ha fet tradicionalment durant molt de temps, però també hauria de començar a fer-ho l’altra, la que hui en dia són les Cases de Bàrcena, ja que les evidències històriques la connecten amb esta figura de manera meridiana. Es podria començar, per exemple, instal·lant una placa commemorativa on el cronista contemplava l’àmplia horta de València i allà, al fons, veia a un costat el Cap i Casal i a l’altre les aigües de la Mediterrània que ell mateix havia solcat valerosament en la seua joventut.

Plànol de la ubicació de les Cases de Bàrcena i la localitat de Xirivella

Reconstrucció de les hortes andalusines sobre els actuals termes municipals

L'espai històric de l'horta andalusina de Xilvella, en un plànol de 1790

El nucli urbà de Bonrepòs vist des de l'horta històrica andalusina de Xilvella

La zona, entre Foios, Meliana, Bonrepòs i Almàssera, en un mapa de 1883

L'alqueria més antiga de les Cases de Bàrcena (d'època moderna)

L'alqueria més antiga de les Cases de Bàrcena (d'època moderna)

L'antiga Carretera de Barcelona (Camí Reial de Morvedre i Via Heraclia) vertebra el nucli de les Cases de Bàrcena

Camí de les Cases de Bàrcena (l'antiga Carretera de Barcelona)

El nucli tradicional de les Cases de Bàrcena

Ramon Muntaner escrivint la seua crònica, en un manuscrit del segle XIV

Inici de la crònica de Ramon Muntaner en un manuscrit del segle XIV

Ramon Muntaner acompanyà els almogàvers en les seues aventures a Orient

Les gàrgoles de València

Gàrgola de la catedral de València. Foto: Tono Giménez

Tot en les gàrgoles és expressiu. Fins i tot el seu nom, conformat per la partícula onomatopeica «garg-» (com «gàrgares») i el substantiu «gola». Observar-les en dies de pluja intensa llançant aigua amb estrèpit al carrer recorda la idoneïtat de la seua denominació. La paraula ve de França, on es documenta des del segle XIII, quan justament les gàrgoles comencen a consolidar-se com un dels elements més característics de l’arquitectura gòtica. De Noruega a Sicília i de Portugal a Hongria no hi ha grans edificis baixmedievals, especialment els eclesiàstics, que eren els de major volum, en els quals no estiguen presents. No debades la seua funció bàsica era la de preservar els sostres, les parets i els fonaments de les construccions tot tractant d’expel·lir l’aigua dels ruixats el més lluny possible. I per això es multiplicaren ací i allà fins que, ja en època moderna, foren substituïdes per les canonades de descens. 

L’invent, en tot cas, no era nou. Ja se’n coneixen d’època egípcia, grega i romana. Però sí que eren una innovació en el seu context i, sobretot, compartiren sistemàticament un seguit de de trets que les acabaren per identificar de manera inequívoca amb el període medieval. Eren simples boques de canalitzacions ubicades generalment en l’exterior dels edificis però decorades amb escultures que representaven inquietants figures zoomorfes, antropomorfes o híbrides. Inquietants per la seua tendència a les imatges impactants, terrorífiques, grotesques, obscenes i escatològiques, que han suscitat tota classe de teories sobre el seu significat i simbolisme. Cap d’elles concloent, però, més enllà de la constatació que les gàrgoles eren un espai per a la llibertat i la creativitat dels picapedrers, que, sense indicacions iconogràfiques establides per contracte, optaven per esculpir imatges emanades de les històries i la cultura popular. 

Eren «arquitectura marginal», sí. Xicotets detalls al marge de conjunts molt majors. Però amb tal expressivitat i enginy que mai no han passat desapercebudes als ulls dels veïns i visitants de cada lloc. València n’és l’exemple. L’element més conegut del seu edifici més important, la Llonja de Mercaders, és, després del Saló Columnari, el seu conjunt de gàrgoles. Però no només allí les podem trobar. També entre les naus de les Drassanes del Grau, les més rudimentàries, amb un simple escut de la ciutat del segle XIV. O igualment en algunes de les esglésies històriques, com les de Sant Martí, Sant Esteve, Sant Joan del Mercat i Sant Joan de l’Hospital, en les quals apareixen tot tipus d’animals. I evidentment també en la catedral, tant en el Micalet, amb un grup de gàrgoles molt poc conegudes atesa la seua ubicació a gran alçària, com en les dos portes laterals de la Seu, la dels Apòstols i la de l’Almoina, i en la façana oriental, on destaca la figura d’una dona tocant-se els pits nus. 

Les més cèlebres, en qualsevol cas, són les de les Torres dels Serrans i les de la Llonja, tot i que una part important d’elles no siguen medievals, sinó recreacions neogòtiques realitzades per l’escultor Josep Aixa en el moment de la seua primera restauració a començaments del segle XX. De fet, les quatre de les Torres són contemporànies, com el conegut sabater amb un martell o la persona cridant amb por com si d’El crit de Munch es tractara. Les vint-i-huit de la Llonja, per contra, són majoritàriament originals, amb l’excepció de les huit que va fer Aixa, entre les quals s’inclouen algunes de ben notables, com un rei d’armes amb els símbols de València, una figura humana amb un xiquet sobre el cap fent les seues necessitats o un home alat subjectant-se el penis sobre un pitxer. La resta pertanyen a la imaginació dels picapedrers de principis del segle XVI, que obraren figures tan diverses com un àngel tocant la viola, un combatent agafant amb força un gran caragol, un salvatge amb un gerro i gest d’anar begut o, segurament la més famosa, una dona nua tocant-se el sexe amb expressió orgàsmica i mirant al bordell públic de València, ubicat llavors en els contorns de l’actual carrer de Na Jordana. 

Detalls d’una València popular que recentment s’ha afanyat a anomenar Pont de les Gàrgoles al pont que unix l’avinguda del Regne de València amb la continuació del passeig de l’Albereda. Encara que en realitat les escultures que el presidixen no siguen gàrgoles, sinó quimeres o figures fantàstiques decoratives sense cap utilitat de drenatge, que és la funció que definix, en essència, les primeres. Sí que diuen, en tot cas, que custodien la metròpoli, com les antigues gàrgoles medievals feien amb els seus edificis més poderosos i representatius. Detalls que no ho són tant. Detalls que ajuden a conformar, a la seua manera, la identitat secular de València. Busqueu-les amb la mirada quan passegeu per la ciutat!

Text publicat en el llibre València al detall (comandes ací), de Tomás Gorria i Tono Giménez, de qui a continuació mostrem un conjunt de fotos de gàrgoles dels edificis de València acabats d'esmentar.