diumenge, 21 de febrer de 2021

Els valencians som més que una "terreta"... Sobre l'origen i significat d'eixe terme

A propòsit de l'interessant reportatge del periodista Vicent Molins "Algo pasa con la 'terreta': un término tal vez no solo cariñoso", vaig decidir buscar l'origen d'eixe concepte que, com s'ha vist en les nombroses reaccions que ha generat a Twitter [ací o ací] o Facebook [ací], no està exempt de polèmica i diversitat de punts de vista en absolut. La bona qüestió és que Molins em va preguntar "què et provoca el terme 'terreta', amb quins sentiments l'associes?", i el primer que em va vindre al cap és que per a mi era en origen un concepte aplicat fonamentalment a la ciutat d'Alacant -o com a molt, per extensió, a la província d'Alacant-, que era com tradicionalment l'he sentit entre la meua família, que és de Benissa, a la comarca de la Marina Alta: "Alacant és la millor terra (o la millor terreta) del món". I pensava que d'ací s'havia estés recentment a tot el País Valencià, especialment per la ciutat de València i els seus contorns, com una expressió "cuqui", molt vinculada, de fet, als hashtags d'Instagram i els missatges banals de xarxes, fonamentalment en castellà, per a fer referència afectiva a la procedència valenciana. Un poc en la línia del que comenta el també periodista Rodrigo Terrassa en l'esmentat reportatge: "Me encanta y envidio a la gente que habla valenciano con más soltura que yo, pero a la vez me repelen las expresiones valencianas integradas en el castellano como algo cuqui, exótico o forzadamente paternal. [...] Asocio el término 'terreta' a un castellanoparlante presumiendo de valencianidad forzada".

Però, abans de contestar a la pregunta feta, vaig decidir fer una xicoteta recerca sobre l'origen del terme per tal de confirmar que, en efecte, estava vinculat exclusivament a Alacant, segons es pot trobar explicat en diverses webs que indiquen que el concepte es va estendre a partir dels versos escrits en 1841 pel noble i poeta oriolà Mariano Roca de Togores, marqués de Molins: "Sepades, señor Bretón, / que de Poniente a Levante / es sin disputa Alicante / la millor terra del món". Un vers, el de "la millor terra del món", que s'acabaria incorporant en 1902 a l'Himne d'Alacant i que, per tant, hauria donat origen a eixa expressió repetida en el temps: que la ciutat d'Alacant és la millor terra del món o, en diminutiu, la millor terreta del món. En este sentit, una cerca en l'Hemeroteca Digital de la BNE indica clarament que, efectivament, el concepte de "millor terra del món" és d'aleshores i vinculat en exclusiva a la ciutat d'Alacant, amb una idea, a més a més, de "terra" com a lloc agradable, bonic, benigne i de bon estar, comparable a altres llocs com "San Sebastián, Zarauz, Biarritz y otros puntos de la costa cantábrica", segons s'apuntava en una notícia de 1894 d'El Correo Español que mostrem a continuació. És la mateixa connotació, de fet, que té en tots els textos d'aleshores, com el més antic que s'hi pot trobar, de 1858 del diari La Época, del periodista alacantí Carles Navarro: "Y tú, ciudad querida, que te tiendes lánguidamente sobre un mar sin tempestades, sultana del Mediodía, favorita del Mediterráneo; tú, que al recibir el bautismo cristiano, no has perdido la belleza oriental de tus pasados é ilustres dominadores [...] Alicante dichosa, la millor térra del mon, como ha dicho un poeta ilustre en tu antiguo dialecto, se digna de la honrosa distinción que has merecido, levántate á los grandes destinos á que estás llamada, trabaja para fecundar tu agradecido suelo, para aumentar tus industrias, para estender tu comercio, acrece tus tesoros y derrámalos sobre la España...".

La Época (1858)

El Correo Español (1894)

El Sol (1919)

El Gutiérrez (1931)


En relació amb això, remarque la idea que el concepte de "terra" es vincula a Alacant amb el sentit d'un bon lloc o una població agradable perquè, com m'han apuntat diverses persones per Twitter, hi ha també estesa la idea que, en compte d'això, l'origen del terme seria la bona "terreta" emprada per a escurar les paelles i els calders que hi hauria a la província d'Alacant; així, d'eixa bona terreta d'escurar s'hauria passat a la "millor terreta o terra del món". Les fonts, però, no indiquen absolutament res relacionat amb això i, de fet, sembla ben evident que la vinculació és inversa i pejorativa: a la idea original de la ciutat d'Alacant (i només de la ciutat) com a "millor terreta del món" (com a millor lloc del món), els de fora -fins i tot els de poblacions properes i de la mateixa província, com Biar- retrucaven que: "Sí, la millor terreta del món, però la d'escurar". En este mateix sentit, cal indicar que el comerç de terreta d'escurar era prou local i no és que la terreta de la província d'Alacant arribara a totes les parts de la geografia valenciana, sinó que, per exemple, a la ciutat i la província de València la terreta d'escurar solia ser de les mines de Burjassot. Per tant, caldria desterrar eixa hipòtesi per a sempre: la ciutat d'Alacant, per contra, es considera "la millor terra del món", en el sentit de lloc agradable, fonamentalment a partir dels versos de Mariano Roca de Togores (deixant de banda la possibilitat que tal vegada ell es fera ressò d'alguna dita local prèvia).

¿Però com es passa de "la millor terra del món" a "la millor terreta del món"? Doncs no ho sabem, però tot pareix indicar que per simple ús del diminutiu, en un context que explicaré de seguida. Allò cert és que, de manera simultània a la primera expressió, almenys des de la dècada de 1870, i en publicacions tant locals com de Madrid, també comencen a aparéixer referències a la segona, és a dir, a la ciutat d'Alacant com "la millor terreta del món". Així, en 1876, en El Graduador, s'afirmava que el vers del marqués de Molins havia estat així, en diminutiu, o en 1892, en El Alicantino, es comparava la ciutat d'Alacant amb les de Barcelona i València, fent servir aquella mateixa expressió; igualment, també en El País de Madrid, en 1912, es deia el mateix sobre els versos de Roca de Togores, o en La Mañana, en 1919, es reproduïa un missatge del nou governador d'Alacant, en què deia que: "Me considero alicantino de corazón, y que соmо ellos digo: 'Alacant la, millor terreta del mon'". Sembla, doncs, que l'expressió en diminutiu simplement va aparéixer quasi en paral·lel, però, com deia, en un context que pot ajudar a explicar eixe pas de "terra" a "terreta", i que no és només la connotació afectiva que pot tindre això, sinó sobretot la mentalitat sociopolítica i cultural que estava desenvolupant-se, cada vegada amb més força, al llarg de tota la segona mitat del segle XIX i començaments del XX.

El Graduador (1876)

El Alicantino (1892)

El País (1912)

La Mañana (1919)


I és que, com vaig explicar en Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians, o també en xarxes i en este reportatge del periodista Moisés Pérez, just el terme de "Levante" per a fer referència a València i Múrcia -incloent, de vegades, Catalunya o les províncies d'Albacete i Almeria- també va començar a estendre's a partir de la dècada de 1870, amb especial força durant el període de la Restauració borbònica. Era una lògica plenament vinculada al nacionalisme espanyol centralista que estava agafant més i més força en aquella època: Espanya era un tot en si mateixa, amb capital a Madrid, des d'on es governava de manera fortament centralitzada, i la resta eren províncies, considerades menors i que, "evidentment", es classificaven i organitzaven no per la seua substantivitat històrica i col·lectiva, sinó per la seua posició respecte a eixe tot espanyol dirigit des del centre. El territori valencià, doncs, i el murcià, eren "Levante" perquè estaven situades al llevant d'Espanya i de Madrid. I en eixe mateix context també va aparéixer el terme de "terreta", no fora cas que ningú poguera considerar que Alacant era una terra per ella mateixa (!), però per a la meua sorpresa eixe va ser un fenomen que es va produir no només aplicat a eixa ciutat, sinó també al conjunt de la geografia valenciana... Perquè, com mostren els esments documentals de l'època, també des de finals del segle XIX i començaments del XX s'emprava el concepte de "terreta" per a fer referència al lloc de procedència del conjunt dels valencians i no només per a Alacant, com jo pensava en un principi. Per tant, si bé no és més antic que l'ús documentat a Alacant, cal dir que el terme "terreta" per a tota la geografia valenciana sí que enfonsa les seues arrels en el segle XIX i no és una cosa estrictament recent.

Així, per exemple, en 1894 El Liberal narrava la presència de mariners de l'armada anglesa a la Fira de València explicant que: "Adaptándose á las costumbres de la 'terreta', rindieron especial homenaje al aguardiente de Monóvar, al triple anís de Játiva y á la 'bala rasa'. [...] A las horas de desembarcar, ya sabían lo que era 'ferse un dos y pendre una aguileta'... Y no echaban de menos ni el whisky ni lá ginebra. Raza privilegiada la inglesa. Ella solo posee el don de la adaptación al medio... alcohólico." I també els diaris de la ciutat de València, com Las Provincias, La Correspondencia de Valencia o El Pueblo, van plens, almenys des de la dècada de 1890, de referències a "la terreta" per a parlar del conjunt del territori valencià. En relació amb això, a més, també s'observa de manera recurrent que el diminutiu no només tenia un matís afectiu, sinó que estava en plena consonància amb aquell context de subordinació de la pàtria xica a la pàtria gran, referència absoluta de tot, en què els valencians estaven en un clar pla de subordinació respecte de la idea d'espanyolitat nacional i capitalitat de Madrid (d'on, com vaig explicar ací, també es deriva el concepte de meninfotisme valencià, que començà a desenvolupar-se en el mateix moment). Sense anar més lluny, el dramaturg valencià Eduard Navarro (1846-1902) va residir durant molt de temps a Madrid, on va fer certa carrera, i en retornar a València va escriure algunes obres en valencià com una anomenada Cosetes de la terreta (1899), en línia amb eixa dicotomia. O en maig de 1901, en un banquet que es va celebrar al parc del Retiro de Madrid en honor del pintor Joaquim Sorolla, la Societat d'Art i Lletres de València li va enviar un gran ram de flors amb unes cintes que deien: "Pera qu'en mich de la tehua gloria respires l'ambient de la terreta". 

El Liberal (1894)

Las Provincias (1899)

El Imparcial (1901)

No debades, el concepte de "terreta" aplicat als valencians és plenament coetani al d'altres expressions similars que van aparéixer llavors per a fer referència a altres "províncies" espanyoles, sempre amb eixa doble connotació d'afectivitat però alhora de subordinació respecte a l'Estat. Em referisc, per exemple, a "terriña", "tierrina" o "tierruca" per a fer referència a Galícia, Astúries o Cantàbria, que també van aparéixer aleshores i que s'empraven igualment com una entitat menor de procedència en relació amb el tot, que era Espanya, que era allò veritablement substantiu i pràcticament sense la qual no es podien entendre eixes regions menors que, com acabaria sentenciant precisament l'Himne Valencià en 1909, tenien com a missió primordial "ofrenar noves glòries a Espanya". En definitiva, és per tot això que, com li vaig indicar a Vicent Molins, personalment el concepte de "terreta" aplicat al conjunt del territori valencià em provoca un rebuig total. Em sembla evident que és un concepte que no ens pren seriosament, ni als valencians ni a la nostra terra, i que deriva d'una mentalitat provinciana decimonònica que crec que hauríem de superar, ja en ple segle XXI, perquè els valencians som alguna cosa més que una "terreta" i tenim substantivitat col·lectiva, històrica i política per nosaltres mateixos. Evidentment, cadascú és ben lliure d'emprar o no el terme, i intentar resignificar-lo fins i tot, però almenys que ho faça amb ple coneixement de causa de les moltes implicacions que té.

diumenge, 24 de gener de 2021

Entre el sotmetiment social, la protecció i la protesta urbana. Dones catalanes en la correspondència municipal barcelonina dels segles XV i XVI

La vida de les dones entre els segles XV i XVI no solia ser, precisament, idíl·lica...

En el marc d’una recerca més àmplia a punt de publicar-se sobre Una capital mediterrània a través de les seves cartes: Barcelona (1381-1566), hem localitzat un seguit d’epístoles trameses pel Consell de Cent barceloní entre el final de l’edat mitjana i el principi de l’edat moderna relatives a les dones, per qüestions habitualment relacionades amb el control social que els hòmens exercien sobre elles. Com hi expliquem, durant aquell període la immensa majoria de les cartes enviades pels dirigents de la capital catalana estaven vinculades a les principals funcions del govern municipal, com ara l’aprovisionament alimentari dels mercats locals; la gestió de les baronies adquirides per la ciutat –com el comtat d’Empúries, Flix, Tàrrega, Sabadell, Terrassa, Caldes d’Estrac, Caldes de Montbui o altres poblacions que eren possessió senyorial de Barcelona–; els afers polítics generals de tota mena; la protecció dels interessos dels ciutadans barcelonins; el manteniment de l’orde públic dins dels termes de la ciutat; el bon estat i funcionament de certes institucions eclesiàstiques que es trobaven davall el patrocini municipal, o altres qüestions diverses. I entre totes elles, per unes raons o altres, es poden trobar algunes que fan referència al tractament i el paper de les dones en la societat de l’època, que explicarem en el present text. 

En concret, les cartes estudiades provenen de l’anàlisi de huit talls cronològics biennals fets entre el 1435 i el 1550, havent-ne consultat totes les que es van trametre en les setze legislatures municipals compreses entre finals del 1433 i el 1435, el 1448 i el 1450, el 1461 i el 1463, el 1483 i el 1485, el 1499 i el 1501, el 1520 i el 1522, el 1535 i el 1537 i el 1548 i el 1550. Així, s’han analitzat un total de 3.471 cartes, de les quals únicament 32, és a dir el 0,9%, tenen com a tema central el tractament de les dones –sense comptar les que eren esclaves–, tenint en compte, a més a més, que en realitat només fan referència a 13 casos diferents relacionats amb tres qüestions concretes: per una banda, hi ha casos de violència física contra les dones i la protecció corresponent de la seua integritat o l’honor familiar; per una altra banda, n’hi ha de sotmetiment als pares o els marits, davant eventuals fugues del domicili familiar; i, finalment, n’hi ha d’estrictament vinculats a una d’aquelles institucions eclesiàstiques que es trobava davall patrocini municipal, la Casa de les Egipcíaques, una mena de correccional femení que, no obstant això, també servia com a lloc de custòdia i seguretat per a dones en situació de vulnerabilitat. Per tant, segons vorem a través de diversos apartats corresponents a cadascuna d'eixes qüestions, la mateixa font epistolar denota el paper passiu i d’imposició respecte de la voluntat dels hòmens i les institucions de poder que era freqüent per a les dones de l’època, però alhora també mostra, mitjançant un breu esment en una altra carta, el seu paper actiu en un motí urbà que va tindre lloc a la Barcelona del 1522 per la manca generalitzada de cereals als mercats locals. 


1. La violència contra les dones i la seua protecció 

En primer lloc, hem trobat onze missives motivades per actes de violència física contra les dones, tan habituals al llarg de la història, que parlen de tres casos distints: dos d’ells relatius a agressions sexuals produïdes a Caldes d’Estrac i Caldes de Montbui, llocs que pertanyien a la ciutat de Barcelona, i un altre al segrest o fugida de la filla d’un artesà barceloní per exercir-ne, precisament, l’explotació sexual. Pel que fa al primer, la víctima va ser «una donzella apellade Eulàlia», filla d’un habitant de Caldes d’Estrac, Pere Borrell, qui, segons denunciava als consellers de Barcelona pel juny del 1501 un altre parent, el pagés Antoni Borrell, hauria estat objecte de les maquinacions d’un poblador del terme, Joan Sobirats, que, d’una banda, «la hauria promesa per muller» però després es negava a fer-ne efectiu el matrimoni i, d’una altra banda, l’«hauria volgut forsar», per la qual cosa els dirigents de la ciutat, «a fi que sie càstich a ell e eximpli als altres», van decidir intervenir de manera contundent: «per posar en pau e repòs los poblats en la dita quadra, vos diem e manam que la persona del dit Johan Sobirats tingau ben guardada ab cadena en lo coll e grillons en les cames en vostres presons».  Això va originar l’obertura d’una investigació i un procés judicial durant els mesos subsegüents, conduïts pel batlle de Caldes d’Estrac i supervisats atentament pels mateixos governants barcelonins, que pel mes d’octubre anunciaven que els seus advocats declararien justícia en breu, encara que no en coneixem la resolució final. 

En tot cas, sembla que certament el Consell municipal de la capital catalana tractava d’actuar amb diligència en els casos d’agressió sexual evident, com va passar igualment mig segle després, pel març del 1549, davant la denúncia per violació feta per una vídua de Caldes de Montbui, Margarida Viaplana, el seu germà i la seua filla Magdalena, donzella, que n’era la mateixa víctima. En concret, acusaven l’hereu del mas Camps, Gabriel Camp de Riells, d’haver forçat i violat l’esmentada Magdalena, «strupant aquella en gran deservey de nostre senyor Déu e a molt gran menyspreu de la justícia temporal», de manera que, «perquè semblants crims y delictes no és rahó romanguen impunits», els dirigents barcelonins ordenaren d’igual manera el batlle corresponent la detenció immediata de l’acusat i l’inici d’una investigació i un procés judicial, sense «dilació alguna», que serien també orientats i resolts pels advocats de la institució municipal.  No obstant això, ens manca una altra vegada la sentència finalment donada. 

D’un altre costat, coneixem una darrera missiva originada pel forçament aparent d’una altra jove, anomenada Paula, en esta ocasió per haver estat duta el mes de setembre del 1450 al bordell de Tarragona per «dos jóvens carnissers» de Barcelona, Pere Fortuny i Bernat Tonya, després d’emportar-se-la «ab moltes robes» de casa de son pare, el teixidor de lli Francesc Blanch, qui pregà als consellers barcelonins que l’ajudaren a recuperar la filla, «qui, ab tant de càrrech e vergonya d’ella e del dit pare seu, està en peccat, e en lo dit loch». És possible, però, que més que un segrest fora una fugida induïda pels dos carnissers, atés que el pare va haver de donar  als esmentats dirigents de Barcelona «certa seguretat de menar la dita Paula en aquesta ciutat salva e segura e metre-la en nostres mans e poder, a fi que sobre aquella per nosaltres hi fos provehit». En conseqüència, van escriure als seus homòlegs tarragonins per tal que «lo dit Francesch Blanch puxa haver e recobrar la dita sua filla e aquella se’n puscha ab si menar sens violència alguna», la qual cosa sabem que finalment va succeir, de forma que va ser «mesa en certa part» segons les ordes dels mateixos consellers.  Per tant, independentment de la possible voluntat de la jove, els magistrats municipals hi van intercedir realment pel pare, a qui restava sotmesa la filla. 

De fet, més enllà de la defensa de la integritat de les dones, tots aquells casos també estaven vinculats a la protecció del seu honor i de l’honor familiar en relació amb la sexualitat, com era habitual en l’època, i també al seu sotmetiment als pares o familiars mentre no s’havien casat. Així, en el primer i en el segon cas s’observa, per un costat, la gran l’alarma social que motivaven els crims de caràcter sexual envers les fadrines, però alhora com eren els pares o les mares vídues amb els familiars masculins els qui actuaven en nom de la dona agredida. Així mateix, també en el tercer cas es poden copsar tant la gravetat dels afers de caràcter sexual relacionats amb les jóvens com el sotmetiment a la voluntat paterna que les mateixes institucions reconeixien, segons es pot inferir d’alguns altres incidents que hem pogut localitzar, segons vorem a continuació. 


2. El sotmetiment femení als pares i els marits 

Si bé en el cas de Paula Blanch el 1450 la parquedat de la font epistolar només permet intuir que, malgrat acabar al bordell de Tarragona, la seua partida del domicili familiar es devia a una decisió pròpia, tot i la reclamació posterior del pare, el que és ben segur és que en agost del 1520 Isabel de Gualbes no va ser objecte d’un rapte contra la seua voluntat per part del donzell Gaspar Burguès i de Santcliment, com denunciava més tard el Consell municipal de Barcelona al rei Carles I i diversos magnats laics i eclesiàstics.  Este cas, de fet, és ben conegut per l’abundant documentació que va generar i, per tant, ha estat reiteradament tractat des de Víctor Balaguer fins a Teresa Vinyoles, passant per Francesc Carreras Candi, Martí de Riquer, Eulàlia Duran o Dolors Sanahuja. Així, mitjançant els seus estudis sabem que el que inicialment semblava un segrest «per força» protagonitzat per l’esmentat donzell i una cinquantena d’hòmens armats de la torre de Sarrià on el conseller municipal de Barcelona Joan de Gualbes havia dut la seua família per tal de fugir del «temps pestífero» que afectava la ciutat, era en realitat un rapte pactat entre Gaspar i Isabel, qui llavors tenia 16 anys, per tal de casar-se per paraules sense la llicència paterna i consumar carnalment el matrimoni –«com a marit i muller estigéram los dos despullats en hun lit, molt pasíficament sens contradicció»–, i després, a l’endemà, tornar la jove a mans de la seua família. 

En este sentit, l’oposició frontal del pare, i sobretot la seua pertinença al mateix Consell municipal mentre van tindre lloc els fets –«aquesta ciutat té lo dit fet pel seu propri»–, van fer que la mateixa institució es bolcara en el càstig de «lo crim y detestable malefici per ell comès en lo rapto de la filla de mossèn Joan de Gualbes», tot aparellant una host de dos-cents hòmens per prendre’l i oferint fins a 300 florins a qui el poguera capturar.  Així, malgrat que en un principi Gaspar Burguès es va passejar públicament per les ciutats de Saragossa i Sogorb, més tard va haver de fugir a terres occitanes, prop de Narbona, des d’on el desembre del 1521, en saber que Joan de Gualbes volia casar la seua filla amb un altre home, va desafiar-lo amb una lletra de batalla en què afirmava que Isabel era la seua muller, ja que l’havia presa en matrimoni «per paraulas de present e per quòpula carnal». Finalment, Burguès va ser capturat a Perpinyà i ajusticiat a Barcelona el 28 de juliol del 1523: 

En aquest die, per lo señor loctinent general de la cessàrea magestat, ab del·liberació del Real Consell, fonch condempnat a mort mossèn Gaspar Burguès, donzell, qui en lo any MDXX havie presa una donzella, filla del honorable mossèn Joan de Gualbes, ciutadà e conseller qui aquellas horas era de la present ciutat, y, contra voluntat del dit mossèn Gualbes y de la señora sa muller, aquella se n’havie apportada forcívolment, jatsie tantost aprés la los fes tornar, segons se diu ja dona feta. E la sentència fonch executada dit die, ço és, que fonch scapçat en la plaça del Rey, segons és acustumat executar les sentèncias dels militars. 

Així les coses, el sotmetiment de les filles a l’autoritat dels pares va causar en aquell cas la mort de l’esmentat Gaspar Burguès i de Santcliment i, evidentment, la frustració de la tria amorosa d’Isabel de Gualbes, com succeïa tantes vegades. Alhora, altres casos reflectits en la correspondència municipal barcelonina mostren igualment el sotmetiment de les dones ja casades a l’autoritat dels seus marits, mitjançant diversos exemples d’habitants de la ciutat que recorrien als governants urbans per tal de recobrar les seues mullers fugides a altres localitats o amb altres hòmens, com va passar en 1449 amb «Margarida, muller d’en Guillem Torrella, pellicer», que se n’havia anat amb el sabater Esteve Astor i totes les seues «robes de vestir» a la vila de Caldes de Montbui.  Així, igual que passava amb els esclaus fugats o les mercaderies confiscades als comerciants, els consellers de Barcelona actuaven ràpidament en favor dels seus conciutadans per tal de recuperar els béns reclamats pels seus posseïdors, moltes vegades amb èxit, com sabem que va succeir en algun altre cas posterior. En concret, l’estiu del 1522 els dirigents municipals van escriure al prior de la comanda d’Ascó per tal d’agrair la seua actuació en el recobrament de la muller del notari Pere Martí, escrivà de les obres de Barcelona, i de part dels béns amb què se n’havia anat a l’esmentada població.  Per tant, com és sabut, ningú no discutia a escala institucional aquella subjecció femenina als pares de família o els marits. 

No obstant això, el Consell barceloní també es preocupava per la protecció de les dones de la ciutat que havien quedat en situació de vulnerabilitat precisament a causa dels abusos dels seus marits. Així va passar, per exemple, el 1435, quan els regidors municipals, després que na Bartomeua s’haguera dirigit a ells «ab grans plors», van escriure al senyor de la baronia de Queralt per pregar-li que induïra el seu marit, el sabater Bartomeu Camps, que l’havia abandonada per instal·lar-se a Santa Coloma de Queralt amb una esclava del conseller Joan Fiveller, a «trametre algun sufragi de diners e roba a la dita muller sua, ab què puxe supplir a la sua gran necessitat, o do obra ab tot acabament de restituhir e tornar-li son dot, forçant aquell», atés que, «contra la orde de son matrimoni», s’ho havia endut tot i havia deixat l’esmentada Bartomeua «destituïda e despullada de tota substància e sens algun refugi».  No debades, aquelles actuacions, considerades de «gran malvestat», també generaven un notable malestar social, com s’observa en una carta del 1450 en què els governants de Barcelona demanaven al senyor del castell de Jorba, qui tenia la potestat de nomenar el veguer del comtat d’Empúries, que revocara l’home escollit per al càrrec, Miquel Batlle, per tal com no només havia mort un home, sinó que, a més a més, vivia contínuament «ab fembra pública fins a treure la roba de casa de sa muller e donar-la a sa amiga», davant les queixes i protestes populars: «de aquest negoci tots los pageses del dit comtat ne criden fortment que tal home los haje senyoreyar e seria una gran infàmia que ell regís tal offici». 

De fet, eixe doble vessant de sotmetiment de les dones als designis masculins, però alhora d’intent de protecció de les que restaven desvalgudes, també es pot copsar en la gestió municipal de l’anomenada Casa de les Egipcíaques. 


3. La Casa de les Egipcíaques: entre la repressió i la custòdia 

Juntament amb el convent de Santa Maria Magdalena, anomenat també de les Magdalenes o les Penedides, la casa de Santa Maria Egipcíaca o de les Egipcíaques va ser una de les dos institucions monàstiques dedicades a la Barcelona baixmedieval a la correcció de les dones, davall els paràmetres morals i jurídics imperants a l’època. Segons es pot inferir dels estudis d’autors com Josep Capdeferro i Jaume Ribalta, Roger Benito o M. Ángeles Sáez, la primera d’aquelles institucions, fundada en 1372, era un lloc de reclusió per a prostitutes i altres dones esgarriades que decidien professar la vida monàstica davall l’orde de Sant Agustí, mentre que la segona, per contra, fundada en 1410 pel mateix Consell de Cent, exercia com a centre d’ingrés temporal de dones, inicialment «per recullir fembres públiques, peccadores e altres fembres arrades qui no hagen marit, per fer penitència», amb la finalitat de casar-les i reinsertar-les a la societat.  En este sentit, les dones de les Egipcíaques no seguien cap regla monàstica, però la institució sí que funcionava a la pràctica com un monestir, amb una majoral, un prevere i una prioressa o mare, que depenien directament del Consell de Cent, que finançava i gestionava la institució: «la qual és sots protecció e guarda dels consellers de aquella». 

Des de ben prompte, a més, la Casa de les Egipcíaques també va servir com a lloc d’ingrés de dones que havien comés adulteri, un delicte per al qual el mateix Consell municipal barceloní tenia certes competències judicials: 

Per posar en seguratat les dones adúlteras e gordar aquellas de la ira e mals tractas de lurs marits, e per convertir aquellas de lur vida adulterina, los passats constituhiren en Barchinona una casa en la qual les dites dones adúlteres fossen posades e gordades, de la qual casa los consellers, en nom de la dita ciutat, són protectors e en aquella sempre han tengut una dona o garda per les dites dones, ab salari a despesas de la ciutat, e freqüentadament la dita casa per los dits consellers essent visitada e las dones qui en aquelles són amonestades e ab loables amonestacions persuadides de lexar lur mala vida e saguir la vida honesta e perseverar ab llurs marits ab lealtat del matrimoni, les quals coses, ab la divina directió e tractes dels dits consellers, lohablament moltes vagades se saguesxen, de la qual cosa redunda gran lahor de Déu e benefici e repòs dels conjugats de la dita ciutat. 

Així les coses, a les Egipcíaques es podien trobar moltes dones acusades d’adulteri pels seus marits i, de fet, van acabar sent-hi majoria. No en va, segons informaven els consellers al governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya en 1501, en la institució eren admeses no només «dones errades» de Barcelona, sinó també «de aquexos comdats e altres parts», sempre que ho demanaren «lurs marits» i els donaren «la provisió necessària per sustentació de la vida lur».  En este sentit, com han documentat els mateixos Josep Capdeferro i Jaume Ribalta, la denúncia dels hòmens podia tindre un sentit de rehabilitació, per tal que l’esposa recuperara el que ells consideraven el bon camí i pogueren tornar a fer vida conjugal al cap de poc de temps, o un sentit de càstig, per tal que la dona romanguera reclosa a les Egipcíaques tant com el mateix marit hi poguera mantindre les seues despeses de manutenció. En conseqüència, atesa la mala relació marital que originava l’ingrés de les dones, se’n documenten fugues de manera reiterada, com la que va tindre lloc en l’estiu de 1510, que és recollida en un privilegi reial de Ferran el Catòlic d’aquell mateix any: «alguns, no tements Déu ni la correctió de la vostra alteza, de nit y hora descuydada, scalant la dita casa e rompent los sostres de aquella, [són entrats en la] dita casa y han tretas e se han portades set de les dites dones (...), cosa que fins assí no és stada feta». 

Igualment, també la correspondència municipal mostra altres casos semblants, com ara un del 1521 relatiu a «dona Joana, muller d’en Jaume Penya, sabater, ciutedà de aquesta ciutat, la qual, a instància del dit son marit stave detenguda en les cases de les Egipcíaques de la dita ciutat, de les quals és fugida». En concret, Joana havia escapat a terres del duc de Cardona, «o circumvehines a aquelles», per la qual cosa els governants de Barcelona van escriure al noble demanant-li que «si en terres sues serà trobada, sie restituïda e tornada al dit son marit», igual que hem vist en els casos en què les dones fugien del domicili familiar.  De fet, el duc de Cardona respongué informant que tenia certesa que la dona era «en un mas del terme de Terroç» –actualment a Tornabous, a l’Urgell–, de manera que els consellers s’afanyaren a enviar-hi Vicenç Miquel, «guarda de la dita Casa de les Egepcíaques», amb una carta per al seu senyor, Lluís d’Alentorn, pregant-li que li la donara per tal que: 

Puga ésser custodida e guardada en la dita Casa de les Egepcíaques com primer stave, si doncs no·s podia concordar de cohabitar ab lo dit son marit, com és de rahó, en lo que nosaltres treballarem per nostres forçes, segons tenim acostumat per altres dones qui en dita casa són posades. 

Igualment, pel març de 1536 s’hi va produir una altra fuga col·lectiva, en esta ocasió de «sinc dones casades, les quals a instància de llurs merits serien preses y detengudes en dita casa, fent allí penitència de llur mal y deshonest viure», de les quals els dirigents municipals van saber que una es trobaria «en la casa dels gentils hòmens que és devant lo palàcio» del bisbe de Barcelona, a qui també enviaren el guarda de les Egipcíaques per tal que «la dona sie liurada e reintegrada». Per tant, és evident que moltes de les dones allí recloses volien escapar de manera definitiva de l’autoritat marital a què el matrimoni les constrenyia, però el Consell de Cent les hi volia retornar. Amb tot, com palesen alguns dels processos judicials d’adulteri analitzats per Josep Capdeferro i Jaume Ribalta, també era possible –tot i que de manera més infreqüent– que les dones hi trobaren empara davant els abusos d’esposos que en realitat les volien recloure després d’haver-les prostituït o per tal d’apoderar-se dels seus béns. No debades, ja hem vist que els mateixos consellers indicaven que una de les finalitats de la institució era «posar en seguratat les dones adúlteras e gordar aquellas de la ira e mals tractas de lurs marits» i així s’observa també en una de les epístoles que hem documentat, de 1449, mitjançant la qual els governants de Barcelona informaven el batlle de Castelló de Farfanya, a la Noguera, que havien respectat la voluntat de «na Agnès, muller d’en Antoni de la Torra», especier de la dita vila, per la qual cosa s’havien negat a donar-la a un enviat del batlle, ja que no volia «exir de la dita casa appelada de les Egipcíaques», on havia ingressat per decisió pròpia, per les actuacions prèvies del seu home: 

Attès que lo dit seu marit per sa gelosia la ha diffamada, no vol pus haver vergonya ni càrrech e ama més romandre en la dita casa, qui és privilegiada que les dones qui y són no poden ésser forçades exir de aquella sinó ab voluntat lur. 

Per tant, la Casa de les Egipcíaques servia també com a lloc de custòdia i protecció per a certes dones i, de fet, com ja hem indicat, en principi es feia igualment càrrec de prostitutes o dones errades sense marit, i també d’altres pobres i malaltes, per tal d’intentar que trobaren un lloc a la societat a través del casament. En tot cas, en qualsevol d’aquelles situacions, com veiem, se’ls intentava imposar un rol passiu i de subjecció als hòmens i a les estructures legals, socials i morals hegemòniques. En contraposició amb això, cal dir, no obstant, que entre la correspondència analitzada hem trobat un cas en què les dones van prendre la veu activament en defensa d’elles i les seues famílies: el motí de subsistència que va tindre lloc a Barcelona la primavera de 1522. 


4. Les dones al capdavant d’un motí en 1522 

És ben conegut i s’ha estudiat en moltes parts i per a moltes èpoques, també en particular per al final de l’edat mitjana i el principi de l’edat moderna, el destacat paper que tenien les dones en els motins originats per caresties i fams. Així va passar també en un que es va produir a la ciutat de Barcelona com a resultat d’una escassesa de blats als mercats urbans entre el 1521 i el 1522, que pensem que no ha estat explicat amb detall fins ara, ni tampoc el paper puntual però important que van tindre les dones en ell, que es pot resseguir amb certa riquesa d’informacions a través de la mateixa correspondència municipal, atés que, segons afirmaven els mateixos consellers, «lo principal càrrec que als regidors de les coses públicas se sguarde (...) és tenir aquelles provehides de forments y altres vitualles a la sustentació de la vida humana necessàries». No en va, més del 10% de les missives que trametien en aquella època estaven directament relacionades amb la provisió de gra per a la ciutat. 

Concretament, ja pel desembre de 1520 es detecten tal vegada certs problemes de «stretura de forments» en els contorns de Barcelona, ja que el registre epistolar municipal deixa constància de l’empenyorament d’una xiqueta d’11 anys, Eulàlia Solà, a canvi de quatre quarteres de blat per part d’una família de la parròquia de Santa Creu d’Olorda, prop de Sarrià.  Amb tot, les urgències generalitzades no van arribar a l’urbs fins a l’any següent, quan després de la collita de blat, pel juliol de 1521 les cartes comencen a multiplicar-se per intensificar tots els mecanismes d’aprovisionament frumentari a l’abast del Consell. Així, pel setembre, en demanar al virrei del Regne de Sardenya la concessió d’una llicència per traure forments de l’illa, els regidors municipals mostraven la seua preocupació pel fet «que no sie dada causa als mals hòmens dels quals sempre se troben alguns en les comunitats de pervertir los bons sots motiu de la necessitat de forments, que és un crit que més pot noure los pobles». I pel desembre es documenten diverses cartes dirigides, d’una banda, a mercaders de la Conca de Barberà per tal que compraren blats a l’Urgell i a residents a Tarragona perquè els carregaren en naus cap a la capital i, de l’altra, als cònsols d’esta mateixa ciutat i als procuradors de Tortosa, als primers perquè havien arribat a trencar les portes de les botigues dels comerciants barcelonins que hi residien per traure’n el gra i als segons perquè estaven permetent el seu descarregament «en Xerta, y aprés per terra són portats en dit Regne de València». Igualment, també es van enviar llavors lletres a alguns algutzirs reials i Consells municipals perquè feren complir i observar els privilegis que asseguraven la lliure arribada de vitualles a Barcelona. 

No és d’estranyar, doncs, que els nous consellers triats per a l’anualitat de 1522 confessaren que esta «sort nos hauria molt plagut fos cayguda en altres per ésser tant gran lo càrrec dels dits offici e regiment, majorment la present temporada en què concorren (...) grans necessitats de forments no solament en aquesta ciutat e Principat, mas encara en tots los regnes occíduus». Així, a primeries d’any van repetir desesperadament missatges a mercaders, oficials reials i autoritats locals i estrangeres i fins i tot van cercar l’auxili del recentment elegit papa Adrià VI, fins llavors regent de Castella, a qui, en vista de la seua arribada a la ciutat camí d’Itàlia, es va demanar favor per importar forments de «la terra de Romanya», on hi havia «molta abundància de aquells».  Tanmateix, totes aquelles provisions no van poder evitar l’esclat popular a final de març de 1522, segons es recontava en una carta tramesa a dos enviats del Consell de Cent al lloctinent general de Catalunya justament per a pregar-li una ràpida provisió de blat. Primerament, sabem que el divendres 26 de març «lo poble» va trencar les portes dels magatzems municipals de cereal, de manera que «ab los ánimos yrritats no han duptat de entrar dins aquells (...) y comensar de pendre forsívolment del dit forment», fins que els consellers i el governador van aconseguir controlar la situació. Però «no restà la cosa del tot reposada», ja que a l’endemà, el dissabte 27, van ser «les dones qui en gran nombre vingueren a casa del dit governador, y de allí en Casa de la Ciutat, y aprés als pallols ab crits y modos avolotats demanant forment», raó per la qual el Consell es va aplegar d’urgència el diumenge per tal de modificar el sistema de distribució del cereal entre els barcelonins: si fins llavors s’havia repartit entre els caps de les cinquantenes, a partir del dimarts es donaria directament als flequers per tal que el redistribuïren en forma de pa cuit a certs menestrals principals, que el vendrien per les places acostumades. Així, aquell nou mètode aconseguí reposar «los moviments dels pobles», tot i que no va evitar que aparegueren cartells «per plaças y cantons» contra els governants municipals, contínuament preocupats perquè «no·s seguesque gran moviment, scàndol y dan força yreperable», car no podien «fer comportar los pobles sens dar-los a menjar». 

No obstant això, finalment la compra de blat d’alguns vaixells i l’arribada de diverses trameses dels ports de Tarragona i Tortosa van permetre superar els moments més difícils de la carestia cap a mitjan abril fins a enllaçar amb la nova collita del mes de juny. En tot cas, el que ens interessa destacar ara i ací és aquell fugaç però remarcable esment a les dones manifestant-se pels carrers de Barcelona i anant a pressionar les principals institucions de poder residents aleshores a la ciutat, la governació i el Consell municipal, i després als magatzems públics per a demanar cereal a crits. No debades, atés el seu paper al càrrec de l’alimentació familiar i la seua presència quotidiana als mercats, com ja va apuntar fa molt de temps Olwen Hufton, «a bread riot without women is an inherent contradiction». Així, igual que en tants altres llocs en moments semblants, les barcelonines de 1522 també adoptaren un paper ben actiu en un motí de subsistències, bo i alçant una veu pública col·lectiva que habitualment els estava fortament limitada. 


5. Conclusions 

Com hem vist, els diversos casos en què hem pogut documentar que les dones eren el tema central de les cartes enviades pels consellers municipals de Barcelona entre 1435 i 1550 mostren molt bé algunes de les diferents situacions en què estava immersa la vida femenina entre el final de l’edat mitjana i el començament de la moderna. En primer lloc, estaven exposades a actes recurrents de violència masculina, sovint de caràcter sexual, com hem observat en dos casos de violació i un altre d’ingrés en un bordell. Igualment, era evident el seu sotmetiment permanent a l’autoritat dels pares i els marits amb qui convivien, el que provocava abandonaments domiciliaris de manera ocasional, davant la qual cosa les institucions de poder com el Consell de Cent barceloní posaven els seus recursos al servici de la voluntat masculina. Així passava també a la institució que el mateix Consell havia creat i regia, la Casa de les Egipcíaques, on quedaven recloses les dones acusades d’adulteri i amb males relacions conjugals, cosa que originava, com també hem evidenciat, recurrents fugues, fins i tot col·lectives, d’aquelles que volien escapar del control marital. 

Amb tot, hem observat igualment que, dins dels mateixos paràmetres de subjecció als hòmens, també es produïa alhora un intent de protecció i custòdia de les dones agredides o en situació de vulnerabilitat. Així s’ha palesat mitjançant l’evident escàndol social que motivaven els casos de violació de fadrines o de l’abandonament de casades i també en l’activitat de la mateixa Casa de les Egipcíaques, que no sempre operava en favor dels hòmens, sinó que en alguns casos podia servir com a lloc de custòdia i protecció de dones pobres i d’ambients marginals o de dones que patien abusos i maltractaments dels seus marits. En este sentit, també hem pogut documentar un darrer cas en què la veu de les dones com a col·lectiu va traspassar els límits que la constrenyien i es va manifestar pels carrers de Barcelona en protesta contra la inacció de les institucions públiques davant d’una crisi de subsistències. Hem vist, doncs, diversos exemples de dones catalanes en la correspondència municipal barcelonina dels segles XV i XVI entre el sotmetiment social, la protecció i la protesta urbana.


Este article serà publicat en un llibre en uns mesos, amb la bibliografia corresponent i un ampli apèndix documental amb les cartes citades.