El Biel i la Joana

L'altre dia Noiadevidre parlava dels "descobriments bloguerils" que es fan per ací i Morera em comentava al fèisbuc que com m'ho feia per a trobar tantes coses referides als valencians. Un dels truquets és simplement cercar al google expressions privativament valencianes i d'eixa manera -ara no me'n recorde posant què- n'acabe de trobar dos blogs del mateix autor que són realment interessants: els quaderns de bitàcola d'un pare de Castelló de la Plana que anota allò que li va passant als seus fillets Biel i Joana, nascuts al 2004 i el 2008 respectivament. Tot i que el ritme d'actualització no és massa continu, pegar-li ara una repassada és un autèntic plaer. Només cal llegir la darrera entrada sobre Biel:

Ahir Biel després de la piscina i mentre es vestia em va preguntar que com és que de vegades la pilila es posa dura. Jo li vaig contestar que no passa res, que és normal i que a mi també em passa. Després em va dir que això li passava només els dimarts. Jo em vaig somriure sense que ell s'adonare i li vaig preguntar que potser volia dir que això li passava tots els matins. Ell va dir que sí, que això, que tots els matins.

La primera (atenció Nomdedéu!):

És el segon dia consecutiu que Biel no caga i ara ja sabem el que cal: supositori de glicerina. Pili li ha llevat els pantalons i el paquet i ha obert el paperet del supositori. Jo m'he convertit en l'expert col·locant supositoris i esperant que després cague. És qüestió de segons però cal esperar fins el final, si no, mitja cagada més et vé damunt mentre estàs netejant-li el cul. Hui ha sigut així. Quan ja pensava que no hi havia res dins d'ell, l'esponja no ha pogut evitar que em taqués la mà i es taqués el tapet impermeable de la seua merda, que encara no fa pudor però impressiona. És automàtic, als pocs segons d'introduir el supositori, Biel comença a fer força i posar-se roig i a continuació es senten uns sorolls que avisen d'una gran cagada. Després, tan tranquil, continua cridant i fent sorolls d'alegria, com abans. Potser més forts, perquè sap que arriba el massatge.

Qualsevol altra de la Joana:

Joana ja diu adéu i hola amb la maneta. De vegades, quan algú diu "mone" ella automàticament alça el braç i meneja la mà dient adéu. Pel carrer també saluda amb la mà a tots però només li respon algú. Fa pena perquè ella s'esforça però però hi ha qui la mira i no li diu res. Alguna vegada algú o alguna més simpàtic que d'altres respon amb alegria i ella es gira per veure'l.

O una en què apareixen tots dos:

Ahir de matí, abans de portar a Joana i Biel a casa de ma mare, van
estar jugant els dos a l'estora.
Biel li feia torres amb uns cubs i ella els tirava. En un moment del joc
vaig sentir a Biel i Joana:
Joana: Tatata...
Biel: Vine Joana vine que ací tens una torreta.
Joana: Tatata...
Biel: Molt bé! Ala, ja l'has tirat!
Joana: ggggggrrrrrr...
Biel: Vine Joana vine que ací tens una altra torreta.

Dos més per al lector automàtic de blogs...

Audiències a València

Primer va ser París: el blog musical La Blogothèque encetà en abril de 2006 Les concerts à emporter, breus gravacions en què diversos grups toquen en directe les seues cançons a diferents escenaris de la capital francesa (bars, cafeteries, carrerons, places...). Un any més tard, en 2007, s'iniciaren a Londres les Black Cab Sessions, en què les bandes tocaven per la capital anglesa però dins del típic taxi londinenc negre i ampli. Després, en 2008, començaren les Videotapas de Barcelona, que, com ells mateixos diuen, són degustacions acústiques creades en directe des de qualsevol racó de la ciutat. Finalment, en 2009, pel temps de les Falles, van arribar a València les Audiències, que en a penes tres mesos han enregistrat per carrers i espais de la capital valenciana les actuacions de nou grups musicals, estrangers i locals.

El resultat és immillorable, perquè fa goig sentir les bandes, perquè fa goig veure València a través d'estos ulls i perquè fa goig saber que hi ha projectes tan interessants com el que encapçala la gent d'Agenda Urbana. Vos en deixe un tast de vídeos de grups valencians, però paga la pena pegar-se una volta pel web on trobareu uns quants més d'ací i de fora, incloent una "explicació de la falla" de cada trobada i de cada actuació com les que copie baix.

Mr. Perfumme y la Hermandad de la Alimaña. Per a Guante de hierro, els proposàrem un local amb màquines de vending que hi ha al cantó de la perruqueria i que a nosaltres ens semblava suficientment impersonal i alienant com per poder traure d’allà alguna cosa interessant. Quan li comunicàrem la nostra decisió, David assegurava que aquell era un dels seus llocs favorits de la ciutat. Per al trasllat d’un local a l’altre, el grup forma una cercavila bizarra i dadaísta, que recorda vagament a les que acompanyen els funerals a Nova Orleans i que, evidentment no passa desapercebuda al veïnat.

Maderita és l’afortunada trobada de Julio Bustamante, un dels principals referents de la música popular feta a València els darrers 30 anys, amb part dels membres de Ciudadano. Feia temps que els teniem al nostre punt de mira. Però, l’oportunitat per a gravar-los va vindre de la mà d’una iniciativa, la Matiné de conciertos, que, com nosaltres, busca traure la música en directe dels seus contextos habituals i que tindrà lloc el dissabte 27 de juny a Russafa i de la que Maderita forma part. Pensem que el millor lloc per gravar és al mateix barri de Russafa i els citem a la porta de l’esglèsia de Sant Valero una vesprada que avança ja l’imminent estiu. L’arribada dels músics coincideix amb l’eixida de missa i, com no pot ser d’altra manera, la seua presència desperta la curiositat dels fidels, que retarden la seua tornada a casa per vore què resulta de tot allò. Quan arriba Bustamante, la resta de la banda ja està preparada i, sense més preàmbuls, es llancen a interpretar Atención encandilada, posant-nos els pèls de punta a tots els que hi estem.

Comptar amb Emma Get Wild per a Audiències era un dels nostres objectius des que començàrem a fer llistes de grups valencians susceptibles de participar al projecte. El seu folk rock acúsitc encaixa de meravella amb la nostra proposta. Així que, amb l’excusa de que acabaven de traure Heavenly Creatures, el seu segon LP, just quan nosaltres començàvem a estar operatius, els varem proposar de gravar-los. Ells demanaren fer-ho a la Finca Roja de València perquè és allà on viu Àlex, un dels seus membres. La Finca Roja és un edifici realment singular que ha resistit miraculosament enmig del caòtic i depredador urbanisme de la ciutat. Salvant les distàncies, podríem comparar-lo amb l’edifici Dakota de Nova York, on vivía John Lennon. No cal dir que la idea ens va semblar perfecta. Salva, Isa i Àlex ens van rebre al saló de la casa, xarrant relaxadament. Al moment, amb suavitat, es van arrancar amb Know my name, un tema encara inèdit.

Arthur Caravan. És nit tancada, fa fred i la terrassa només està il·luminada per un tub de neó, l’interruptor del qual cal pitjar constantment per tal que no s’apague. Els estudiants hi tenen roba estesa que, tot junt amb la llum lleu i blava del neó crea un ambient fantasmal. Només els músics, l’equip tècnic i alguns privilegiats tenen accés al terrat. La resta ens conformen amb seguir-los des de darrere el vidre d’una porta, amagats en la foscor. Sóna Menjars al llit, somnis a la taula que, donades les circumstàncies, ens posa els pèls de punta.

Orxateta

Com que qui promet s'obliga, hui parlaré de perquè m'agraden els Orxata Sound System, malgrat que siguen un d'eixos grups pels que m'han arribat a dir que el millor comentari mai deixat a Vent d Cabylia va ser un de Ricard que deia:

Arrrrggggggggggggghhhhhh!!!! No sé si cap dia ens posarem d'acord en qüestions cromàtiques, però de segur que en música mai de la vida!!!

Entenc que la música d'Orxata no estiga feta per a tots els gustos, entre d'altres coses, perquè és prou inclassificable i se n'ix del que la gent sol escoltar. El seu estil és tan indefinible que fins i tot l'explicació que donen ells mateixos al myspace es queda curta: som un col·lectiu musical nascut el 2003 a la ciutat de València amb l'objectiu de fusionar la música electrònica de ball amb el cant tradicional valencià. Al seu repertori podem trobar des de bases electro, techno i drum&bass fins a ragga, dub o hip hop. Però, independentment del seu estil musical -que m'agrada-, el que més m'agrada d'ells és la seua filosofia vital, exactament el mateix que em passa amb Jalea Real-Ix-Marquet, com ja vaig explicar.

Així doncs, atendre a les seues lletres és imprescindible per a entendre'ls. Sense anar més lluny, les cançons del seu darrer maxi van plenes de missatge. Les lletres d'"Ausònia Guevara", per exemple, parlen de les contradiccions de ser d'esquerres en trage de Prada i anar arrasant per les botigues de moda, alhora que inclouen una d'aquelles frases senzilles que concentren gran càrrega de realitat: se'ns pixen damunt i diuen que plou. Per la seua banda, "Badalls" és una excel·lent oda als diumenges de ressaca, quan has dormit massa i no pares de badallar mentre la paella es cuina al foc, bo i incloent un dels clàssics d'Orxata: les dites populars (que tota pedra fa paret, que com més sucre més dolç, que tot allò que cura cou...).

Igualment, en el seu anterior disc es poden trobar coses tan interessants com una Mascletà 1.0 introductòria que declara València com a seu del postbakalao, crits a l'esperança generacional (hi ha futur, molt de futur, és nostre teu i meu... som un ullal amb aigua fresca en mig del fenc), proclames subversives dignes del Maig del '68 (que facen jocs de play de pedra, paper i tissores, i pinten el sambori en lloc del pas de peatons), odes a la senzillesa 'aborigen' (ací fa olor d'all-i-pebre l'aire, a les parets taulells socarrats... els indígenes conserven la cultura i la parla), homenatges a Monleon que serveixen per a criticar el consumisme (a guanyar diners... ser ric no és voler més, viure de renda és no tindre passió per amassar res, vull una vida de simplicitat voluntària), o exalçaments del deconstructivisme derridià (destrossem les paraules que ens esclavitzen sense pietat, anem a fer un exèrcit d'escèptics, com a única arma la no-veritat).

També hi ha fe en l'intercanvi copyleft de les produccions culturals (xarxes d'intercanvi i relacions més justes... el disc el fem per promocionar el directe, no fem directes per promocionar el disc), la introducció de conceptes com el de prosumidor, preocupació pel futur ecològic del planeta (la terra es troba en un estat febril i disentèric, i escriu al seu diari de recalfament: a quin contenidor haurem d’abocar el capital? al verd? al groc? o reciclar-lo té més mèrit?), crítiques ferotges al món de la publicitat i la informació (tota la ciutat farcida d’encriptats missatges, enormes fulles blanques, ni marques ni pamflets), reprovacions als polítics locals (ací, entre autopistes i tanta gentola, els paguem els vicis a la jet set de les revistes), però, al remat, cants al bon rotllo i la felicitat (que hi sobren les paraules si tots saben que hi ha estima). Poca broma amb els Orxata...

Senyals entre el Cinca i el Segrià

Una imatge pareguda a esta és la que vaig trobar cercant les localitzacions de l'episodi del "Llibre dels fets" (caps. 458-465) en què Jaume I, en haver tornat de la conquesta de Múrcia, castiga el desafiament realitzat pel ric home aragonés Ferriz de Lizana. Els topònims que hi apareixen són els dels castells de Lizana (entre Barbuñales i Bespén) i Picamoixó (a Castejón del Puente) i les poblacions d'Alcolea del Cinca, Tamarit i Monzón, tots ells en la zona que va d'Osca a Lleida. Doncs bé, en acostar el Google Maps a l'àrea compresa entre el riu Cinca per l'oest, Gimenells pel sud, Alpicat per l'est i Binéfar pel nord, s'observen camps circulars que Íker Jiménez seria capaç d'atribuir a l'obra de visitants extraterrestres. En esta seqüència es pot copsar millor el que, sens dubte, podrien ser senyals de l'espai exterior:

Tanmateix, com quasi sempre, hi ha una explicació ben racional: aquella es tracta precisament de l'àrea on s'estenen els regadius del Canal d'Aragó i Catalunya, que han possibilitat i fomentat el reg de cultius herbacis (alfals, panís i girasol sobretot) mitjançant un sistema d'aspersió per pivots que requereix de parcel·les circulars de grans dimensions per aprofitar al màxim l'aigua espargida. I com que l'enorme canal és obra del segle XX, cal concloure que el paisatge en què les hosts de Jaume I s'encarregaren d'enderrocar el castell de Picamoixó i prendre el de Lizana era un altre ben diferent. De fet, no en queden ni els castells, del segon dels quals el rei ordenà penjar aquells qui faïen a penjar (els que s'ho 'mereixien')

De pesca (VI): Faloco

Tot i que existeix des de fa més de tres anys i mig, farà poc que he descobert el blog de Fabián López, Faloco, subtitulat Xixona life style, i en el post d'ahir m'ha cridat l'atenció que pensara que la primera estrofa de "La manta al coll" -les xicones de Xixona s'han comprat una romana- s'adaptava localment a cada poble valencià. S'ha dut una sorpresa ben agradable en comprovar que no és així i, alhora, aporta un document ben interessant sobre la força de la cançó a la ciutat d'Alacant, un vídeo en què ell i uns amics l'ensenyen a unes alacantines que no la sabien i volien aprendre-la al llarg d'estes mateixes fogueres que tot just acaben de finalitzar:

Paga la pena pegar-li una ullada, especialment si voleu saber coses sobre l'Almarx de Mora, la misteriosa habitació número 6 del Bar Stop de Xixona, el naixement de la Font de Bugaia, la faena de "fer caixons", les històries del pantà de Tibi, el parlar (tenir, poualet, com poïa ser...), les expressions i el lèxic xixonencs, la Carrasqueta, la polèmica de les banderetes i les festes de Xixona, i molts altres aspectes de la vida xixonenca que troben ressò al blog de Faloco.

Viatjant per i amb la blogosfera

El Pez Gordo (Calle del Pez, Madrid)

En a penes 8 meses he visitat tres grans ciutats europees de mà de companys bloguers als quals no coneixia en persona abans de llançar-nos a l'aventura de trobar-nos, posar-nos cara, vagarejar, compartir taula i xarrar pels colzes. La descoberta usualment -si és que una part no arriba dilluns de matinada- comença amb una cerveseta a un lloc cèntric, agradable i pintoresc. Després, com per art de màgia, la cosa roda de manera plaentera, intensa i apassionant. Madrid no ha estat una excepció i la veritat és que els amfitrions -un català naturalitzat madrileny, una madrilenya d'origen extremeny i un mostoleny que parla valencià- ens han fet sentir com a autèntics privilegiats per gaudir de la seua companyia.

Amb ells, al Palentino o a El Pez Gordo, hem aprés que tirar les canyes allà és tot un art molt més depurat que el d'ací. Amb ells, al ple de juny, ens hem fotut un cocido madrileño a La Bola com Déu mana, en la seua olla de fang i amb els seus tres vuelcos. Amb ells, hem eixit de tapes per Lavapiés amb horari 'madrileny': a les deu Tirso de Molina, a les deu i mitja Bodegas Alfaro, a les onze Gaudeamus i a les dotze sopant com si no res a la Casa de Asturias. Amb ells, hem aprés de literatura, de cinema, de gastronomia, de música, de jueus, de musulmans, de madrilenys, d'extremenys, de catalans, de valencians, de miners, de periodistes, de triperia, de blogs, de viatges, de la vida... I només puc que donar-los les gràcies.

Bodegas Alfaro (Calle del Ave María, Madrid)

Com ja vaig dir una vegada, supose que una de les principals virtuts de la blogosfera és allò dels que s'assemblen se cerquen (i es troben), i no debades les persones que he trobat darrere de blogs suggestius són extraordinàriament interessants i plenes de saviesa -fins a un punt que han esperonat exponencialment les meues ganes de continuar aprenent d'ací i d'allà. Igualment, una de les coses que més m'ha impressionat de totes elles -ja siguen amb les que he viatjat o amb les que m'he trobat simplement per prendre alguna cosa- ha estat la seua gran tolerància, generalment lligada a una forma intensa però raonada de veure la vida. Gran invent i llarga vida a la blogosfera!

Malvido

Com ahir, la notícia em ve a través d'una cançó de Marquet: qui era eixe Malvido del qual parla la cançó 1992? Insurrecte dels '70? Amic de Puig Antich? Aficionat a les drogues? Apareix mort a les Rambles? Maragall té de cognom? Supose que a Catalunya el cas és molt conegut i poster també al País Valencià, però jo no en tenia ni idea: el germà menor dels Maragall, Pau Maragall, de malnom Pau Malvido, va ser un dels principals activistes de la cultura underground catalana dels anys '70 i '80 i va acabar suïcidant-se en 1994. Trobareu alguns dels seus escrits a La web dels sense nom i si cerqueu "Pau Maragall" o "Pau Malvido" al google. Salut i bon cap de setmana. Jo me'n vaig a tastar el bocatacalamares madrileny en molt bona companyia bloguera.

Tres literats en un xiquet

Com que per causes alienes a la meua voluntat durant esta setmana només tinc connexió a internet durant una escassa hora per la nit i uns minutets al matí a l'arxiu, tiraré pel dret i faré posts dels breus, tipus fèisbuc: El fill menut de Pau Riba, que ara té 5 anys, es diu Llull Riba March...

Posats a ser transcendentalment provocadors
no he trobat una imatge més adequada per a il·lustrar la notícia

El meravellós món dels medievalistes autònoms

Reduïm els impostos en els cotxes cars com el meu i n'establim,
per exemple, en les tallades de monyo. Diria que sí, a això li trobe sentit.

Dissabte vaig dir que parlaria de les cançons d'Orxata, però abans, en línia amb les reflexions sobre els impostos que darrerament ens han regalat Testigo Accidental, Canviem la realitat i Trellat, m'agradaria palesar també la meua queixa fiscal, tan habitual en estes dates. I no perquè enguany m'haja tocat pagar -que sí, però no molt- sinó perquè l'any vinent les passaré putes. No debades he entrat en el meravellós món dels autònoms precaris, és a dir, els autònoms que són autònoms no perquè tinguen una empresa "de veritat" sinó perquè les empreses a les quals donen servicis no els volen contractar per tal d'estalviar-se els costos de tindre'ls en plantilla (i si eixes empreses són públiques la cosa ja té nassos...).

Tu mateixa et pagues les cotitzacions, tu mateixa factures, tu mateixa fas les liquidacions trimestrals de l'IVA, tu mateixa et retens l'IRPF i resulta que al final de la correguda, a banda de les mil i una molèsties de gestió, acabes cobrant poc més que un mileurista i, damunt, quan ve la declaració de la renda has de tornar de colp vora 2.000 euros (o siga que ni mileurista). Com deia, encara no m'ha passat sinó que m'arribarà l'any vinent, però sí que tinc gent propera que enguany està en la mateixa situació i estan realment contents amb la pujada dels impostos indirectes de la qual parlava Juan, amb la quota mínima d'IRPF que paga Ronaldo de la qual informava Sergi i amb el destí de bona part dels nostres diners que comentava Trellat. Visca i bravo!

Ha arribat el disc: Marquet

Compartir dóna gustet

Quan vaig tornar de Càller a Barcelona i de sobte em vaig adonar que al dia següent, dilluns, era la Pasqua Granada vaig sentir una alegria enorme: la festa dels Cors de la Barceloneta estava novament ací. Íntimament unit a eixa alegria em va vindre un gran desig de veure una altra vegada El Taxista Ful, una pel·lícula que reflexiona sobre el sistema capitalista amb la participació de l'artista i músic valencià Marc Sempere i de Miles de Viviendas, el centre social ocupat de la Barceloneta que l'Autoritat Portuària de Barcelona va enderrocar tot just fa dos anys per a fer habitatges socials (on són els què??? Jo només hi veig un solar).

Bé, la qüestió està en què, tot i que no vaig poder complir el desig, el meu renovat interés per la filosofia que hi ha darrere del film ha vingut a coincidir amb l'aparició del nou disc de Marc Sempere, Marquet, dins del projecte general de Compartir Dóna Gustet. I com el tirava a faltar! Cremats (però no avorrits!) com tinc els seus anteriors treballs amb Jalea Real i Ix, este és saba nova, aire fresc, aigua gelâ... Es pot sentir al seu web i també descarregar via Jamendo. Hi ha molta tralla, que dirien els Orxata, però la barreja de cants tradicionals, música de banda, marxes mores, bases electròniques, vents, cordes o extractes sonors amb unes lletres excepcionals són, al meu parer, un prodigi, una excepcionalitat dins del panorama musical. Recomane encaridament, doncs, sentir el disc llegint alhora les lletres, que també es poden trobar al portal de Compartir Dóna Gustet.

Sóc conscient que la filosofia propugnada per El Taxista Ful o per les cançons de Jalea Real, Ix o Marquet és, valga el joc de paraules, pràcticament impracticable a nivell social. Eixe nihilisme vital, crític, comunitari, alegre i permanentment combatiu està -materialment- a l'abast de molt pocs (a no ser que tingues una ànima lliure, independent i valenta com la del mateix Sempere). Tanmateix, potser és eixa impracticabilitat, així com una manera similar de veure i viure la vida, la que m'atrau personalment tant... Siga com siga -no puc amagar el meu entusiasme-, ha arribat el disc: Marquet! I demà o l'altre, si fa solet, parlarem del nou maxi d'Orxata.

Furbis i Blaus

Supose que molts ja haureu vist estos vídeos d'humor polític per un lloc (fòrums, correus) o per una altre (fèisbuc, webs), però com que són relativament nous, no els he vist a cap blog dels que llig, no tenen excessives visites al youtube i, tot plegat, m'han fet prou de gràcia, aprofite este post per a enllaçar-los. D'una banda, el Furbi Camps presentat per Caterva Produccions (jo en vull un!) i, d'una altra banda, Divendres toca el blau dels novençans "The Moreras" (amb lletres ben sinceres!). Ací teniu:

Com llàgrimes en la pluja

In memoriam

La nostra comtessa d'Angeville, tan impetuosa com és ella, dilluns passat va tancar el blog per un problema personal. Després de superar-lo, però, en va obrir un altre a la direcció www.cassalleta.blogspot.com. Tanmateix, no ha estat un simple trasllat de direcció. De l'antic blog només queda, de moment, la còpia en memòria dels últims posts que es pot trobar a google. I dic de moment perquè l'anistenis.blogspot.com està condemnat a la desaparició. Això ja va passar farà cosa d'un any amb l'anterior blog de la comtessa i actualment no hi ha manera de trobar res dels seus antics i deliciosos posts. El mateix succeïrà ara: textos a fer la mà, comentaris a fer la mà. Per a quan una llei de patrimoni blogosfèric que preserve els escrits existents? :D

Romeu, romer, romeria

Preparant com estic el meu primer article de divulgació (pagat) sobre un tema tan alié en principi a les meues investigacions com és la recerca medieval de relíquies a l'Orient Pròxim, he tupat amb una etimologia que desconeixia per complet: la de romeu, romer i romeria.

Romeria de les canyes (Castelló de la Plana). Romers i romeus, tots romans.

Romeu, com el cognom de l'aspirant a substitut d'Alarte, és el mot primigeni que amb el temps ha estat reemplaçat per romer, és a dir, la persona que peregrina a un santuari. I, precisament per això, de romeu i romer, es diu que eixa persona va en romeria, això és, en peregrinació religiosa. L'origen etimològic, doncs, rau a la paraula romeu, que segons el DCVB prové del grec bizantí rhōmaĩos (ῥωμαῖος), "romà", el nom emprat a Bizanci (l'Imperi Romà Oriental amb capital a Constantinoble) per a designar els peregrins que anaven des de l'Imperi Romà Occidental cap a Terra Santa. Com que la seua capital era Roma, tots aquells peregrins eren considerats "romans" i la paraula s'estengué posteriorment a qualsevol tipus de peregrí, es dirigira a Santiago de Compostel·la, a la pròpia Roma o a una ermita propera (allò més comú...).

Com sol ser habitual, les coses que m'agrada plantejar ací estan sotmeses a profundes discussions que omplin fòrums i pàgines d'internet amb l'apassionada intervenció de gent tan queferosa com nosaltres...

Icones de la vergonya

Hotel Barceló Raval. Foto de Guillem Carbonell,
qui, contràriament, pensa que dinamitzarà el barri

Normalment no cite articles sencers dels diaris, però hui no em resistisc a fer-ho (traduït a rajaploma i amb enllaços) amb el que va publicar ahir Patricia Gabancho a l'edició catalana d'El País sobre l'arquitectura icònica a Barcelona i que he vist enllaçat al blog de La Barceloneta amb l'aigua al coll. D'una banda, perquè en part és aplicable a qualsevol altra ciutat i, d'una altra banda, perquè explica a la perfecció la deriva en la qual ha entrat la capital catalana en el tractament de la seua ciutat i els seus ciutadans:

Des de la generosa terrassa del Museu d'Història de Catalunya, un amic va assenyalar el promontori de Montjuïc i em va dir: "Porcioles no s'hauria atrevit i al final es van atrevir els nostres". Es referia a l'hotel Miramar, pintat de verd per a fer més clara la seua vergonya. L'alcalde va fugir d'inaugurar-lo, encara que l'Ajuntament té participació en el negoci, el 10% més o menys. No sé què en pensa el meu amic de l'hotel Vela, que ombreja la platja més popular de Barcelona. En tot cas, l'Ajuntament ho considera una icona de la ciutat, just ara que l'urbanisme icònic està desprestigiat a tot arreu per les fractures que produeix en l'espai urbà, per la solitud d'aquests monstres de postal, perquè els bons arquitectes prefereixen fer ciutat en lloc de fer edificis amb signatura i estrambot.

Barcelona té comptes sempre pendents amb el turisme, però no tants perquè li molesten -que també- els ramats de gents que van darrere d'un guia amb un paraigua a tall d'estendard. No, Barcelona té la intuïció que amb l'excusa del turisme es colen massa coses, per exemple, una subtil prolongació del negoci immobiliari a través de la construcció d'hotels, en qualsevol part. Si és un hotel, tot val. El de Ricardo Bofill es va tramitar com "equipament" del port per a burlar la Llei de Costes. Per tal que descansen els estibadors? És una aberració, però també ho és el que li creix al Palau de la Música o el cilindre de luxe en El Raval. Barcelona usa la cobertura del "turisme cultural", però el que pretén és explotar turistes rics com si la ciutat fora la ribera de Cancún.

Ningú no renuncia hui a la indústria del turisme. Però a Barcelona el turisme no és la pluja fina que beneficia al petit comerciant, sinó un instrument de gentrificació. La paraula descriu l'expulsió dels veïns de tota la vida agranats per nous veïns rics després d'una intervenció urbanística. Si és a Nova York, el detonant és privat. Si és a la Ribera, el Born, la Barceloneta i fins al Raval amb el seu prepotent hotel de luxe, el braç executor és municipal i "progressista". Estem parlant de la ciutat que va ser model d'urbanisme sensible i a la menuda?

Parlant de treballs...

Ell millora cols. Tu pots millorar melons!

Immediatament després d'explicar-li a Carles la meua història personal amb l'INEM i els mesos cotitzats, òbric el correu i veig una oferta laboral d'Infojobs: "Mejorador de melón". Raó: "Semillas Fito"... Espectacular (i no cobren malament). [Avís: este és un post fet amb tota l'admiració del món pels milloradors de cols i melons, enginyers agrònoms, pèrits agrícoles i investigadors de l'agricultura i la tecnologia dels aliments en general -que encara vindran a protestar!-]

Les lletres que combinen a l'INEM

No era este INEM, però servirà...

Esperar a les oficines de l'INEM pot ser més divertit del que sembla. Si l'altre dia Cingolani em feia entretinguda la cua, hui, malgrat dur un article Josep Maria Pujol a les mans, ha estat la pantalleta que avisa dels torns la que m'ha divertit sobre manera. Ara ho explicaré. Pel que he pogut observar els funcionaris s'organitzen els servicis mitjançant la clàssica tècnica de lletra majúscula i numeret. Deixant de banda els segons, entre les primeres podem trobar fins a 8 de diferents, 5 consonants (P, M, N, D, S) i 3 vocals (A, E, O), que conjugades a la pantalleta combinen paraules sense parar.

Així, en els escassos tres quarts d'hora en què hi he anat mirant han anat passant: NEONS (que m'han recordat als de Sodoma i m'han fet copsar que allò podia ser divertit), DENAE (quasi com l'amical Fundació), MAMEN (no sabia si era el nom de la dona de Raúl o una ordre en castellà), DONAM (això sí que era un ordre, claríssim), MENEO ("mamen", "dóna'm... meneo", però açò què és??), NNENN (supose que és l'èxtasi: "dóna'm... meneo... neng") i, finalment, NONOS (clar, amb tant de pegar-li al "meneo"...). Tot plegat, se m'ha passat volant.

La Sibil·la

Quan parle de La Sibil·la no parle del cant litúrgic cristià, sinó de l'agència de promoció musical i contractació que Josep Arroyo gestiona des de la Vilavella amb una selecció de cantants i grups centrada en la música folk i les músiques del món. Segurament el seu artista més de moda siga Pep Gimeno "Botifarra" però la seua nòmina en depassa la quinzena i tots ells de qualitat excel·lent. La mateixa qualitat que ofereix una pàgina web acurada, detallada i amb un tast musical de cada autor.

A l'apartat de Música Folk hi podeu trobar bandes com Urbàlia Rurana, La Romàntica del Saladar, Aljub o Sonadors de la Guaita i veus com les de Mara Aranda (exHam de Foc), Apa o Carles Dénia, que personalment em va cridar fortament l'atenció al darrer Festival dels Innocents de l'Alcúdia. En Cançó d'autor s'hi pot descobrir l'almassorina Lola Bou mentre que a Músiques del món fins a quatre grups ens endinsen en els sons bascogascons (Xarnege), els piemontesos, provençals, catalans i valencians (Pau i Treva), o els centreeuropeus, sefardites i andalusins (Al Andaluz project i Romansas i kantikas).

Tot un goig poder trobar webs com el de La Sibil·la... Vos en deixe una xicoteta selecció de Mara Aranda & Solatge, Al Andaluz project, Xarnege i Lola Bou (no he pogut enllaçar les cançons de Carles Dénia perquè estan en forma .wma protegit però ací i ací en podeu descarregar un parell, molt bones).

Alliberem les valencianes! (El FAVA-BOV)

Després del PSV, del PSUPV, del PCPV, del PCV, del MCPV, del PDLPV, d'UDPV, del PNPV, del PVN, d'UPV, del PSAN, del MDPV, de l'AEPV, d'ENV, d'EV, d'altre EV, d'EV-IPV, d'EVPV, d'EV-EEPV, d'ERPV, de PRV, d'ONV, d'UxV, d'EUPV, del Compromís, d'IPV i -per què no dir-ho- del Bloc, arriba un altre fracàs polític valencià: el Front d'Alliberament de la Valenciana Autòctona - Brúixola d'Orientació Valencianista (FAVA-BOV). Constituït segurament durant una nit de borratxera per algú d'Ontinyent -com indica la seua ponderació del campanar de la vila- el FAVA-BOV s'alça en defensa de la valenciana: la dona no, el dolç eixe que es mulla en la llet, el cafenet, el suc o l'aigua amb gas -que pâ gustos, colors-. Els tres objectius fonamentals del FAVA-BOV són clars i assumibles per la societat valenciana:

• El reconeixement oficial de la valenciana, una varietat de pasta tan nostra.
• Un programa per reintroduir la valenciana a col·legis, bars i oficines i aturar l'expansió de la rebosteria industrial nord-americana.
• Una menció especial de la valenciana a l'Estatut d'Autonomia com a "Pàtria espiritual dels desdijunis i berenars valencians".

Tanmateix, el fracàs del FAVA-BOV és més que previsible. Ni els valencians el votaran, ni aconseguirà que la resta de partits assimilen els seus principis, ni el blog que el manté passarà de la desena de posts, ni el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans inclourà l'accepció valenciana com a dolç típic valencià. Un altre fracàs, amics. Però, malgrat no dur crema ni xocolate, la valenciana perdurarà... O això esperem, perquè segons Sant Google està en franca decadència: si busques una "valenciana" en imatges apareixen coses ben diferents. En tot cas, recordeu el consell del FAVA-BOV: menjar valencianes pot augmentar l'autoestima com a poble, però l'excés provoca colesterol.

Hugo Mas, els moriscos, Sardenya...

L'amic Martí el Jove, el que vos enviava salutacions

Retorne de Sardenya amb una sorpresa ben grata: l'Hugo Mas ha posat a l'abast de tothom les cançons del seu primer disc mitjançant la plataforma Bandcamp. S'hi pot sentir el disc en línia, veure'l en línia, descarregar-lo en línia... Una meravella, xe. D'altra banda, quant a l'assistència al congrés de Càller he pogut comprovar que, malgrat ser un xiringuito d'uns d'americans per a pegar-se unes bones vacances a Europa, s'hi pot traure profit: coneixences d'altres investigacions, d'altres historiadors, de professors propers o llunyans, etc.

Entre les comunicacions que vaig sentir hi hagué un parell que m'interessaren especialment: la referida a l'extracció d'argent a Falset durant la segona meitat del segle XIV amb treballadors sards de les mines d'Iglesias exposada per l'investigador lleidatà Albert Martínez Elcacho i la del professor valencià Rafael Benítez sobre la identitat de la generació de musulmans expulsats en 1609 a través d'alguns processos inquisitorials. Esta darrera confirmava d'una manera o una altra la importància de les unitats polítiques a l'hora de configurar el sentiment de pertinença premodern, ja que -cosa que jo sempre havia dubtat- fins i tot els musulmans es declaraven "moriscos del señorío de las Cinco Villas", "moriscos de Aragón", "moriscos del reino de Granada" o "moriscos del reino de Valencia", combinant així dos factors per a definir el seu origen: la seua estirp ("casta o generación") i la seua procedència territorial.

Finalment, un consell turístic: si algun dia aneu a Càller i vos agraden els hotels a la manera de casa d'hostes, amb una propietària discreta i en un edifici restaurat amb un gust senzill i sobri, visiteu Rose Rosse, situat a la part antiga de la ciutat. La visita paga la pena per a un parell de dies com a molt, però es pot combinar -cosa que encara no he fet- amb una ruta per l'illa, passant per Oristany, Bosa, Castelsardo i l'Alguer, des d'on es pot mamprendre el viatge de tornada.