dimarts, 31 de març del 2009

El cabotisme intercomarcal renaix

La Cabota, mítica primera portada de l'any 2005, que ha donat com a
fruit enganxines, samarretes i un grup del fèisbuc amb més de 2.000 membres


Fa dos anys, en ple auge de La Cabota, la revista satírica dels valencians, vaig poder titular que el cabotisme es consolidava en organitzar la seua segona intercomarcal. Tanmateix, era un mal presagi: uns mesos després la revista en paper desapareixia i el cabotisme es va veure privat del seu congrés anual durant 2008. Ara, però, sembla que el cabotisme renaix. Només en tinc tres notícies, però totes tres assenyalen que serà este proper dissabte quan el cabotisme ressuscitarà: el rumor arreplegat fa unes setmanes per Tinc un blog de tres pams i mig, l'anunci radiofònic de Tona Català al programa L'Internauta de Vicent Partal (a partir del minut 36 i mig), i l'agenda de Senior i el Cor Brutal, que indica que la 3ª Intercomarcal Cabotista se celebrarà al cine Goya de l'Olleria, nou centre de peregrinació albaidina des que governa Julià Engó. S'agraïrien noves notícies per part dels interessats, que de ben segur que hi ha una bona colla de cabotistes cibernètics delerosos de tornar a la seua única i veritable religió: La Cabota.

Actualització: conforme acabe d'escriure este post comprove que a Pica'm anuncien la 4ª Intercomarcal Cabotista (es veu que la 3ª la van celebrar a casa de Mr. Cabota entre coquetes de dacsa i misteletes). Horari nocturn (a partir de les 23 hores) i cartell per a tots els públics: el tio Fredo, Lluís el Sifoner, Pepet i Marieta, Carles Pastor, Senior i el Cor Brutal, i els monòlegs de Marian Díez. Reserva per només 5 euros a correu@lacabota.org. Vinga, que s'acaben!

diumenge, 29 de març del 2009

La seua elegància matinal

Per tal de compensar la facilitat amb què els alcoians Nylons! han pogut composar El cambio climático es por tu culpa (un himne generacional segons les seues pròpies paraules), hui enllaçaré un vídeo realment treballat i preciosista que vaig veure per primera vegada al fèisbuc del realitzador Francesc Felipe sota les paraules: De major vull fer videoclips com este! Poc després el vaig poder gaudir de nou al no menys preciosista blog d'Amaia L'ordre alfabètic, tot acompanyat d'un text del qual no puc més que limitar-me a reproduir el darrer paràgraf:
De vegades descobrim xicotetes perles que ens fan sentir-nos identificats i que ens fan exclamar "jo no ho hauria dit millor". De vegades, quan no sabem explicar les coses amb paraules, algunes imatges aconsegueixen fer-nos sentir que els somnis sí que es poden traslladar a la realitat, i que en realitat el secret és simplement somniar despert.



Pel que fa a l'artista que ha composat tant la cançó com el vídeo de "Her morning elegance" es tracta de l'israelià Oren Lavie, que s'ha fet famós precisament a partir del videoclip. Val a dir, el seu disc
The opposite side of the sea, en què s'inclou la cançó, va eixir al mercat europeu en 2007 sense pena ni glòria, i només a partir de la seua edició als Estats Units fa uns pocs mesos ha tingut èxit, ni més ni menys que gràcies a les visites obtingudes pel videoclip al youtube, més de 4 milions com indica la mateixa Viquipèdia. Vos deixe finalment amb la lletra:
Sun been down for days / A pretty flower in a vase / A slipper by the fireplace / A cello lying in its case.
Soon she's down the stairs / Her morning elegance she wears / The sound of water makes her dream / Awoken by a cloud of steam / She pours a daydream in a cup / A spoon of sugar sweetens up.
And she fights for her life / As she puts on her coat / And she fights for her life on the train / She looks at the rain / As it pours / And she fights for her life / As she goes in a store / With a thought she has caught / By a thread / She pays for the bread / And she goes... / Nobody knows.
Sun been down for days / A winter melody she plays / The thunder makes her contemplate / She hears a noise behind the gate / Perhaps a letter with a dove / Perhaps a stranger she could love.
And she fights for her life / As she puts on her coat / And she fights for her life on the train / She looks at the rain / As it pours / And she fights for her life / As she goes in a store / With a thought she has caught / By a thread / She pays for the bread / And she goes... / Nobody knows.
And she fights for her life / As she puts on her coat / And she fights for her life on the train / She looks at the rain / As it pours / And she fights for her life / Where people are pleasently strange / And counting the change / And she goes... / Nobody knows
/ Nobody knows / Nobody knows.

dissabte, 28 de març del 2009

Nylons!

Ja per cloure la setmana alcoiana i en memòria dels garbosos posts sabatins, enllaçaré el vídeo dels subversius Nylons!, un grup de technotrash nascut a Alcoi fa a penes dos mesos i mig que ha tingut un ascens meteòric: dels suburbis pelaîlleros alcoians al darrer FEA Festival, el súmmum de l'electropop del qual ja vaig parlar fa un any i mig i que, desgraciadament, ha tancat les seues portes per a sempre després d'haver reunit grups tan decadents i sublims com Ultraplayback, The Corridas, The Movidas o Perro Panda. De moment, els Nylons! només tenen un gran èxit, i els sobra: "El cambio climático es por tu culpa". Friquisme absolut. I hui, qui estiga per València pot anar a una altra clausura: la del tercer Valetudo artístic, amb les actuacions d'Orxata Sound System i Jackson Milicia...







divendres, 27 de març del 2009

Hugo Mas a l'Horiginal

El mateix dia que Manel Rodríguez-Castelló feia un repàs a la seua trajectòria poètica a l'Horiginal de Barcelona, un altre gran alcoianet, com l'ha definit la Comtessa d'Angeville, presentava a la capital catalana el seu primer disc, que du per títol el seu mateix nom: Hugo Mas. Vaig poder parlar una estona amb ell, enregistrar la seua actuació i comprar el disc, amb el qual per fi he pogut escoltar la Cançó de l'alba de la qual tant parla la mateix Comtessa. Eixa ha estat per a mi la gran novetat del disc, juntament amb Je dors, la història de la lletra de la qual paga la pena sentir:





Personalment crec que la primera guanya moltíssim en el disc, així que ja sabeu què fer quan aneu a un concert d'Hugo Mas (comprar-lo). Ho comentava ell poc abans de començar l'actuació: no és el mateix estar a soles amb la guitarra que comptar amb acompanyants i centrar-se exclusivament
(i això ho dic jo) en la seua magnífica veu, com, per exemple, va passar en el concert de presentació a l'Olleria. Ací tenim una de les meues cançons favorites, Música pàl·lida II (No he sabut mai), en els dos contextos diferents:





I allò que més m'ha sorprés agradablement ha estat saber que l'altra cançó preferida que tenia d'Hugo Mas, Hepàtica, és, com la que acabe de posar, de la seua pròpia poesia. Tot i musicar poemes de Miquel Martí i Pol o de Manel Rodríguez-Castelló, aquells que més m'han agradat, pel contingut de la lletra i per la combinació musical, han estat els del mateix Mas. Açò promet:



Finalment, la cançó que agrada a tots, incloent els més exigents, és evidentment Daltabaix d'una sextina, amb lletra d'Esther Xargay i execució magistral d'Hugo Mas. Vos deixe amb ella i al youtube podeu continuar amb Vertigen, La nuesa i El meu poble, Alcoi. Com proclama sense descans Toni de l'Hostal: Visca Hugo Mas!!



dimecres, 25 de març del 2009

Recita Manel Rodríguez-Castelló

Tenia molta curiositat per saber com recitaria Manel Rodríguez-Castelló donat el caire fonamentalment intimista de la seua creació poètica (de la qual he de confessar que només havia llegit l'Antologia poètica disponible a la xarxa). I la veritat és que va ser com supose que m'ho esperava: sense grans escarafalls, tranquil, dolç, suau, delicat. El fet és que ara no puc tornar-lo a llegir sense sentir o imaginar la seua veu recitant. Vos deixe tres poemes seus enregistrats dimecres passat a l'Horiginal:


"El somni, l'eco del somni", Lletra per a un àlbum (2005)





"Enllà dels ponts", L'acròbata dels ponts (1989)



nacres m'oferies enmig del teu somriure

i tot d'ales solcant-te la mirada

mentre al lluny els vaixells

percudien els xilofons aquàtics

i el temps se'm dissolia en laberints vertiginosos

com un prisma multiplicant paisatges i ecos

vam beure junts la copa del país sense fronteres

i hi van anar creixent els arpegis d'una bella melodia

entre encanteris de brisa i arena

restablint l'antic pacte d'horabaixa

quan capgiràvem els designis que ens volien boira

i els nostres cossos erigien passeres

en ciutats remotes

fluïen de la fondària de l'asfalt

les lleus flors de l'instant que passa.



"Aquella por", Lletra per a un àlbum (2005)



El final d'estiu era un mar ben fosc

i un cel sembrat de núvols negres,

un grop elèctric armat de sobte

que feia trontollar la nostra petitesa

confiada a la intempèrie,

era el món llunyà fora de l'abast dels homes

imposant les seues lleis cara a la mar

ignotes,

la presència colossal de la natura

empenyent a colps de puny els cicles.


Aquells dies de setembre

eren una festa

per als menuts d'espelmes i ombres,

de jocs lliures per les alcoves de Vil·làngela,

l'alegre trasbals d'un ordre

que les dones manteníeu a ratlla, net i ple

a gom de tendresa.


A vosaltres en canvi, la tia Elisa i tu,

la por us escometia

des de túnels remotíssims

amb ulls de foc

com una mossegada d'escurçó

i de seguida començàveu a remugar

unes lletanies per a la santa

que ens preservarien del desastre.

Ens feia no sé què veure-us així,

innocents i incrèduls com érem,

veure-us de sobte indemnes

resant en un racó de la cuina

entre les ombres forçades, de sobte tan fràgils,

sabedores del no som res

i la feblesa de l'antic fang nostre,

vosaltres que trafegàveu tot el sant dia

per alçar mot a mot la llar,

pedreta a pedreta el marge de la humana força

vetlant la veu dels presagis

i els trons dels cataclismes,

el fulgor dels cicles renovant-se

a mort i a vida,

vosaltres o aquella por cerval

que alleugia a penes la psalmòdia

i la veneració de misteris inviolables,

aquella por de llamps que sagnaven l'horitzó,

dalles que escapçaven vil·les,

tambors que esparpellaven la casa del llenguatge

que dia a dia vosaltres agranàveu

i fèieu més habitable i solar.


No van pertorbar aquells llamps

de setembre els nostres jocs

ni el vostre sortilegi de penombres.

Una mort petita navegant en barca

per l'espiral del temps

va trobant-nos al llindar de casa

i us aplega de nou ben juntes

al fons de la cuina en silenci,

colze amb colze totes dues tan blanques,

en germanor de roses,

per sempre cara a la mar eterna.


dilluns, 23 de març del 2009

Blogs amb v baixa

Per fi enllace els setze minutets d'entrevista de ràdio que em va fer Juan Enrique Tur per a la Xarxa d'Emissores Locals Valencianes, amenitzats a mitjan camí per la cançó "Farem saó" de La gossa sorda. Primer que res he d'agrair moltíssim a Tur que em donara la possibilitat de parlar al voltant de Vent d Cabylia i de la blogosfera valenciana, ja que les diverses matèries que vam tractar m'han servit per a reflexionar sobre la meua pròpia trajectòria en particular i sobre el fenomen dels blogs valencians en general. De fet, demà mateix podré estendre'm en alguns dels punts parlats a la taula redona en la qual participaré, juntament amb Carles Bellver i Xavi Bellot, en el marc de les II Jornades de Mitjans Digitals que tindran lloc a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana.

Pel que fa a l'entrevista en qüestió, que podeu trobar un poc més a baix, només vull fer alguns comentaris ràpids molt de passada. Primerament, el fet que ja em va bé sentir-me parlar en públic i adonar-me'n que ja m'agradaria fer-ho com Urbà Lozano o com Joan Olivares. En segon lloc, que dels nervis inicials (perquè no tenia ni idea dels temes dels quals parlaríem) vaig passar a la conversa distesa gràcies a la bona mà de Tur. D'altra banda, que encara estic al·lucinant amb la bona gent que he conegut a través del blog i que mai ho agrairé suficientment. Pel que fa al paper dels bloguers en el món de la creació de l'opinió pública, només una cosa: que encara és necessari transcendir als mitjans tradicionals per a tindre certa repercussió social.

Quant al seguiment de la blogosfera valenciana, a veure quan tinc temps d'indicar algunes novetats importants i tractar de fer alguna mena de balanç de cap a on anem. Sobre la pròpia trajectòria de Vent d Cabylia, he comprovat que des del desastre de maig de 2007 he defugit el comentari d'actualitat política en vista d'aquella experiència. I una conclusió: que els blogs són, entre d'altres coses, una eina que serveix, d'una manera o d'una altra, per a fer país, per a fer democràcia i per a fer cultura, perquè si alguna cosa caracteritza comunament estos tres fenòmens és l'horitzontalitat i el coneixement mutu. I això, des del meu punt de vista, és la comunitat bloguera: una gran xarxa de persones que transmet coneixements i punts de vista d'uns a uns altres.
Bé, i vos deixe amb l'entrevista:



divendres, 20 de març del 2009

El "Misirlou"

Ahir el cantant dels Arthur Caravan, Pau Miquel Soler, va posar al seu fèisbuc l'enllaç d'un vídeo antic que em va picar la curiositat:



Es tractava de la cançoneta que jo, i supose que molts altres, coneixíem de l'escena inicial de Pulp fiction:



I jo, en la meua ignorància, pensava que era una cançó dels '60, com la que tocaven Dick Dale & The Deltones a la pel·lícula A swingin' affair o la que tocaven els mateixos Beach boys:



Amb tot, com resulta ben evident al primer vídeo, la cançó és molt més antiga. Allí la interpreta Korla Pandit, el pseudònim d'un músic de Missouri que en els anys '50 es feia passar per indi per tal de conferir exotisme a les seues actuacions. Però la cosa va més enllà, ja que, segons la Viquipèdia, el Misirlou és una cançó de la dècada de 1920 nascuda entre els grecs originaris de Turquia que foren duts a la península hel·lènica durant aquells anys. Així, el títol, Μισιρλού en grec, fa referència a una "dona egípcia musulmana", de la qual es canten les seues excel·lències sensuals. De fet, fou triada com una de les cançons senyera de les Olimpíades d'Atenes de 2004, on la cantà l'artista grega Anna Vissi:



Encara més recentment els Black eyed peas l'empraren per a la seua cançó "Pump it" i per la xarxa circulen nombroses versions i maneres de fer-la sonar...








dijous, 19 de març del 2009

...i la crònica (poesia, Senior i els Pedra Foguera)

Vas amb la il·lusió de vore per primera volta una actuació de Senior i et trobes, per començar, amb un dels recitals de Poesia Subterrània organitzat per Jordi Nopca. Arribes a mitjan acte i sents un bonic parlar ebrenc versant Ferrater, i la qüestió és que et sona (després sabràs que es diu Eduard Carmona, i encara més tard t'adonaràs que "ostres! si era el que declamava en aquells dotze minuts amb Estellés de fons"). Després d'ell, segona mitjana a la mà, una nova sorpresa: un parlar valencià que passa dels poemes més feridors als poemes més divertits com qui canvia -materialment- de camisa, i la qüestió és que t'agrada (després et dirà que el seu nom és Andreu Galan i que com tu resideix a Barcelona des que va vindre a fer una beca Sèneca, i encara més tard sabràs que és un quasi quinto teu que ve d'Alboraia).

Content amb la sorpresa inicial, et dedicaràs a gaudir de Senior, que començarà precisament amb Ja era hora, la primera cançó del disc L'experiència gratificant, que compraràs en finalitzar el concert en vista que mai te'n recordes de fer-ho quan vas al Rocafull de la plaça Xúquer de València:



La segona cançó serà un tema inèdit, Com pot ser?, que ja havies sentit a l'entrevista que els van fer als Sénior i el Cor brutal a la radio uruguaiana i, com llavors, et tornarà a agradar allò de com pot ser que si ja no pense en tu el món tinga la forma del teu cul?:



A continuació sonarà una de les teues favorites, El joc de demanar, tot seguida d'una versió en valencià de la cançó de M. Ward Here comes the sun again i de dos cançons molt curtes, Símptomes (per a desasperats) i Un home nou
, una altra de les inèdites:





Encara un altre tema nou, A tremolar, i un dels himnes del disc, Deixeu que les dones s'acosten a mi, que donaran pas a una altra versió en valencià, en este cas de la cançó The body breaks de l'estadounidenc Devendra Banhart:



I després assistiràs a la recta final del concert amb tres temes tan intensos com El cant del consol, El signe del temps i València, eres una puta:





Una nit plàcida i bella al Bar Elèctric de Gràcia que clourà en un xicotet contuberni de valencians, no sense abans assabentar-te'n que els dos poetes que has sentit abans, Eduard Carmona i Andreu Galan, així com encara la Laia Martínez, que et recitarà Vermuts al costat de la barra, pertanyen a la generació Pedra foguera, el fenomen literari que l'any passat va arrasar a les llibreries gràcies a la iniciativa dels mallorquins Pèl capell i Documenta balear i a la pròpia vàlua dels 28 poetes que hi participaren.

Addenda: Podeu baixar-vos (amb permís de l'artista) totes les cançons del concert a través d'este enllaç.

dimarts, 17 de març del 2009

Senior Landete Barcelona

Senior i el cor brutal

Miguel Ángel Landete, l'alcudienc -crec- que hi ha darrere Senior, ve hui a Barcelona. Té una agenda carregadeta: una visita pel matí a l'Institut Montjuïc on cantarà algunes cançons -no sé si en classe de llengua catalana-, un concert a les 10 de la nit al bar Elèctric de Gràcia (Travessera de Gràcia amb Bailén) i finalment demà participarà en el programa de ràdio Catsons, que s'emet els diumenges a la matinada per COM Ràdio i al llarg de la setmana per altres cadenes locals catalanes. Tot i que el 20 de maig tornarà amb un concert "més oficial", al sempre acollidor Heliogàbal, esta és una bona oportunitat per gaudir-lo en la seua versió més íntima, sense la banda. Valencians -o no- que correu per Barcelona: ja tenim pla per a esta nit.







Actualització:
Que diu el mateix Senior que no és roscà de l'Alcúdia ni Cristo que lo fundó, sinó de Fortaleny i l'Ènova a parts iguals...


diumenge, 15 de març del 2009

De símbols (de nou)

Mentre espere a rebre el llibre País Valencià, segle XXI per a llegir-lo i poder parlar amb coneixement de causa sobre les qüestions que s'hi plantegen com alguns em demanen, m'agradaria fer una reflexió sobre un argument que veig que s'al·lega de forma reiterada per tal de rebutjar la senyera tricolor com a símbol del nacionalisme valencià: el fet que siga emprada per l'extrema dreta valenciana i per l'anticatalanisme més groller, que precisament han carregat amb tota la violència que han pogut contra el treball fet pels nacionalistes valencians a l'hora d'impulsar l'ús social del valencià o de lluitar per la democratització i la dignitat del nostre país.

Tanmateix, cal tindre en compte que el valor dels símbols és sempre una qü
estió global, que va més enllà de l'ús particular que li puguen donar uns determinats col·lectius. Ja li ho vaig tractar d'explicar a Cucarella fa uns mesos en mostrar-li que també hi ha grups parafeixistes catalans que empren la senyera nua i no per això esta passa a convertir-se en un nyap fastigós. Amb tot, la veritat és que llavors em costà trobar una imatge que ho plasmara clarament, però ara, arran d'una sèrie d'enllaços que han deixat a un post de Raimon Galiana, he vist que la cosa no era tan difícil si es buscava bé. D'una banda, Vicent Terol hi posà imatges de gent d'España2000 i del GAV amb senyeres amb blau i banderes espanyoles, però, d'altra banda, un altre usuari hi deixà blogs i vídeos de grups neonazis catalans amb senyeres, que fan feredat:

Acte anticatalanista d'España2000 i del GAV en març de 2007


Vídeo de Catalunya Nacional-Socialista. També hi ha del CENC o semblants

Això, alhora, m'ha recordat una cançó del grup skinhead División 250, Mai deixarem que tornen, que carregava en valencià contra l'Islam i els musulmans. No perquè el valencià/català siga una llengua que empren uns i uns altres per tal de fer les seues proclames intolerants, racistes o antidemocràtiques, deixaré d'estimar la meua llengua. No res a veure una cosa amb l'altra:


- Una canción en valenciano... - I en català què!? - Es muy parecido...

Doncs el mateix passa amb la simbologia de les banderes: la seua significació depén d'un conjunt social ampli i d'un context determinat, no d'uns grups reduïts que li donen automàticament un valor per se universal. Val a dir, per exemple, dubte molt que està gent que marxa per París siguen nazis malgrat portar la mateixa esvàstica que utilitzaven aquells:

Marxa dels seguidors de Falun Gong a París

La qüestió està en què l'esvàstica és un símbol amb mil·lenis d'anys, emprat en cultures molt diverses i que només en un moment determinat, en el segle XX, fou carregat de significació nazi per part del Tercer Reich alemany. Després d'allò,
ha continuat representant valors com la superioritat racial de l'home blanc, l'antisemitisme, l'anticomunisme, el totalitarisme i el feixisme en aquells contextos en què resulta evident que la gent que porta una esvástica, com els neonazis, són seguidors i defensors d'eixa ideologia. Tanmateix, en les cultures i entre la gent en les quals l'esvàstica ha representat durant segles altres valors, és ben legítim i lògic que es continue emprant amb la seua simbologia originària, relativa als bons auguris o a les divinitats:

Bandera dels Kuna Yala, grup ètnic de Panamà. No són neonazis espanyols;
simplement l'esvàstica representa un polp, creador del món en la seua cosmogonia


En consonància amb això, reduir la senyera tricolor a una sola significació, la del blaverisme nascut després de la mort de Franco i la de l'antivalencianisme castellanista violent, sembla realment cruel i desmesurat si atenem a la pròpia simbologia històrica de la bandera. Tot indica que durant el primer terç del segle XX la senyera coronada va encapçalar les iniciatives valencianistes dels nostres primers nacionalistes i els mateixos republicans valencians la portaven com a emblema dels seus anhels emancipadors. Per exemple, com Taronget no es cansa d'enllaçar sempre que ix este tema, la bandera que els republicans valencians enarboraren en el castell d'Eivissa en recuperar la ciutat de les forces franquistes en agost de 1936 va ser precisament una senyera que portava blau, facilitada pel Partit Valencianista d'Esquerra:

Les tropes republicanes del capità Urribarri, conformades per
una majoria valenciana, en prendre el castell d'Eivissa en agost de 1936


Allò més trist, però, és que ni tan sols tenim estudis sistemàtics que hagen analitzat els significats i funcions de la diversa simbologia valencianista al llarg d'aquelles primeres dècades del segle XX que culminaren en els inicis de l'ensenyament en valencià a les escoles, en manifestacions massives per l'estatut d'autonomia, en la ràpida extensió del nom "País Valencià" i en l'adhesió de desenes de milers de valencians a la ideologia nacionalista valenciana del moment. Tant de bo els historiadors i investigadors s'hi llancen, però, en qualsevol cas, com he dit, les representacions gràfiques i les notícies periodístiques semblen indicar que llavors no hi havia cap tipus de dubte: la senyera tricolor era la bandera del País Valencià, acceptada per tothom i sobretot pels nacionalistes, mentre que la senyera nua era la bandera de Catalunya.

Com a mostra posaré uns quants botons que he trobat a l'hemeroteca en línia de La Vanguardia. Si hi cerquem "bandera valenciana" entre 1881 -quan comença el diari- i 1940, trobem que: en 1912 la susdita onejava en el Centre Regional Valencià, llavors a l'actual carrer Ferran, en ple barri Gòtic; que en 1932, amb la inauguració
a la Rambla de Barcelona del local d'Actuació Valencianista es posaren llaços de les banderes catalana y valenciana al bust de Teodor Llorente; que en 1934 membres del Centre Català anaren a les festes de Xàtiva on hi havia nombroses banderas valencianistas; que en 1936 un acte de confraternització valencianocatalana fet a València en plena guerra estava encapçalat per la senyera de la ciutat; que el mateix any en l'homenatge a la URSS fet a Barcelona els membres del CADCI de la UGT portaven una gran bandera catalana i també una bandera valenciana; o que en 1937 en la Conferència estatal de la FUE (Federació Universitària Escolar) a València hi havia les banderes valenciana, catalana i basca.

I una cosa semblant passa si cerquem "senyera valenciana" o "señera valenciana": en 1930 es féu una festa marítima a Barcelona en què hi havia els colors de la senyera valenciana en forma de sol naixent; en 1932 el ministre d'obres públiques parlava a les Corts espanyoles de l'honor de repatriar les restes de Blasco Ibáñez cobertes per una senyera valenciana i una bandera republicana; en 1933 la Diputació de València organitzà un acte proestatut al Villar presidit per la senyera valenciana; el mateix any s'arrià tres vegades la bandera valenciana en senyal de dol al centre que Actuació Valencianista d'Esquerres tenia a Barcelona, on una setmana després se celebrà la Festa d'Exaltació de la Senyera a la qual estaven convidats todos los hijos del País Valenciano; i en 1936, finalment, en els actes de confraternització catalanovalenciana antifeixista duts a terme a Barcelona, la bandera valenciana va ser hissada a l'ajuntament de la capital catalana mentre la Banda Municipal de València tocava les notes de l'Himne de Riego.

En conseqüència, fins a 1939 tot sembla assenyalar que la
senyera tricolor va ser la bandera política valenciana per excel·lència, vehiculadora, a més a més, de les activitats nacionalistes valencianes (també -i encara més- durant el període republicà). Si molt després hi ha hagut una sèrie de gent que ha volgut fer d'ella un símbol de l'espanyolisme antivalencià i anticatalanista, la pròpia bandera no en té la culpa. Contràriament, és ben legítima per a portar dignament el nom dels valencians i del nacionalisme valencià com ho va fer durant un bon grapat d'anys, precisament aquells anys en què segons el mateix diari català la Comissió gestora de l'Estatut valencià féu una nota de protesta contra una campanya d'Esquerra Republicana de Catalunya dirigida a despertar el sentimiento nacional catalán a València i Mallorca, bo i demanant que:
Sea respetado el país valenciano en su historia [...] ya que Valencia no ha sido nunca parte de esa nacionalidad catalana, sino que por el contrario tiene su propia nacionalidad valenciana, muy clara y exactamente definida. Pero al mismo tiempo que nuestra protesta, queremos hacer constar que a los miembros de esta comisión no les anima un desafecto hacia Cataluña, sino que por el contrario, en el relicario de nuestras afinidades y fraternales afectos, hacen su nido nuestro cariño y simpatía hacia nuestros hermanos catalanes pero siempre dejando bien determinadas las diferentes personalidades de Cataluña y Valencia.
Com en el cas de l'esvàstica, només el context de la gent que porta un símbol indica si representa unes coses o unes altres. A les manifestacions d'España2000 o del GAV està ben clar que la senyera tricolor representa l'anticatalanisme i el blaverisme i, de fet, sempre l'acompanyen de la bandera espanyola -si pot ser amb àguila millor- per tal de deixar clar que el seu és un espanyolisme d'unidad de destino en lo universal. En canvi, eixa bandera per a una gran majoria de valencians representa simplement la seua bandera, la pròpia dels valencians, diferent de qualsevol altra, sense cap connotació violenta, però tampoc nacionalista ni antinacionalista, com va explicar fa poc Albert Montón, coeditor del documental Ser Joan Fuster. Finalment, per als valencianistes que propugnem un valencianisme estricte, centrat en el territori i els ciutadans valencians, la senyera tricolor representa el símbol vexil·lològic distintiu del nostre país, sota el qual exposem a la ciutadania la nostra proposta valencianista i democratitzadora.

El significat de tot símbol depén d'una convenció social, i per a una bona part dels valencians la senyera tricolor no representa la violència ni l'anticatalanisme, simplement simbolitza gràficament, d'una ullada, la identitat valenciana. Que altres utilitzen eixa mateixa bandera amb fins molt diferents, no la invalida per a ser un símbol legítim, digne, net i portador de discursos transformadors. Tot depén de qui i com l'enarbore. Per això ens fa tant de mal als valencianistes estrictes quan ens diuen que pel simple fet d'estimar una bandera ben valenciana, la bandera històrica de la ciutat de València, la primera bandera del nacionalisme valencià, que tant respectava Sanchis Guarner, som automàticament blavers, feixistes, traïdors i còmplices de la violència. Ni els feixistes catalans són guais per portar una senyera nua ni nosaltres som anticatalanistes per valorar la senyera tricolor; tot dependrà de les nostres propostes polítiques i dels nostres actes, no?

Cartell de l'Exèrcit Popular republicà durant la Guerra Civil Espanyola (1937)

Bloc de Maulets encapçalat per una senyera de València
en la manifestació nacionalista del 9 d'octubre de 2007