dilluns, 2 de març de 2009

Quasi quintos (II)

Continue amb la sèrie sobre valencians de la meua generació que vaig començar fa unes poques setmanes i hui és el torn de Samuel Sebastian, realitzador, escriptor i bloguista que precisament demà estrena a La Filmoteca de València el seu film Diari d'un malalt d'amor (2009), segurament l'única pel·lícula rodada en valencià que s'estrenarà al llarg del present any. Ací en teniu unes quantes imatges:



Este és el seu segon llargmetratge de ficció després de la seua òpera prima El primer silencio (2006), en què igualment la història d'uns quants personatges entrecreuats a la ciutat de València servia per a reflexionar sobre l'amor i la pròpia identitat. A més a més, fa dos anys també va presentar el documental Mur viu (2007), sobre el patrimoni i els veïns dels barris del Carme i el Mercat de València, els títols de crèdit del qual, com podeu comprovar, ampraven una cançó d'Orxata Sound System:



I és que la col·laboració amb artistes que fan música en valencià és una altra de les característiques de Sebastian, castellanoparlant de família però valencianoparlant per voluntat pròpia. Una bona mostra, a banda de les bandes sonores de les seues realitzacions, és este videoclip que ell mateix va realitzar per a la cançó Fer res (2008) de l'olivera Clara Andrés:



Així mateix, ha dirigit diversos films i videocreacions des de la seua productora anomenada sinCasa i actualment està immers en la realització d'altres documentals, com ara El final del principio o La pausa dels morts. D'altra banda, Samuel Sebastian és també escriptor i si ja Diari d'un malalt d'amor està basat en el seu relat El peatge, cal fer notar també que el text d'una obra teatral seua, Les habitacions tancades, sobre la rebel·lió contra el pare d'una adolescent que ha patit abusos sexuals, va guanyar els premis Octubre de teatre de 2008. Ací podem vore en primer lloc el mateix Sebastian parlant del procés de creació de l'obra:



Igualment ha escrit contes o relats com El azar y el destino (2001) o La ciudad de la luz (2006) i manté dos blogs a la xarxa, un destinat bàsicament a les seues produccions audiovisuals, Diaris d'imatges, i un altre de caire més personal, El Meu Caos, on aplega vídeos, textos literaris i impressions personals des de març de 2006. Tot plegat, doncs, com vaig dir a l'inici d'esta sèrie d'apunts, crec que les activitats profesionals i socials de gent com Samuel Sebastian poden contribuir a dignificar l'esfera pública valenciana. Siga com siga, en qualsevol cas, de moment podem gaudir de la seua obra i -qui puga- pot acudir demà dimarts 3 de març a la La Filmoteca de València, on
a les 20 h s'estrena Diari d'un malalt d'amor.

6 comentaris:

LoveSick ha dit...

Ostres, moltes gràcies Vicent, m'ha fet una mica de vergonya en veure tot això però al cap i a la fi paraules com les teues són les que anime a continuar treballant. La setmana que ve a CEAR- PV presentem un llargmetratge documental, "El camí sense fi" sobre la immigració.

Salut!

Anònim ha dit...

Ei, molt interessant. M'ho anote a l'agenda per demà.
Àlex.

Jesús ha dit...

Doncs moltes gràcies per fer-nos-el descobrir. Tant de bo el bon cinema valencià, del qual ja parlàvem l'altre dia per ací, deixe de ser soterrani i passe a moure's per superfície, per bé que els seus practicants i el seu públic càpia dins d'un taxi. Sempre que el taxi siga de qualitat, la quantitat hi és relativament menys important.

Per cert, esperar que la pel·lícula arribe a Madrid és una pura utopia, veritat?

diafebus ha dit...

Hosti, quina ilusió vore al gran Xavi Aliaga ací al blog. És d'eixes persones que, més allà de la vàlua intelectual i la bestial capacitat de treball que demostren, un s'alegra de dir-los amics i que les coses els vajen bé. Al final en la vida alguna vegada havien de guanyar els nostres, no?

Vicent ha dit...

Quan parles de "l'única pel·lícula en valencià de 2009", he d'imaginar que parles de l'única pel·lícula en la nostra llengua feta al País Valencià, no?

Ho pregunte "sense acritud", que diria Felipe González.

Vent d Cabylia ha dit...

De res, LoveSick, pâ això estem...

Jesús, potser en algun festival sí que tinga cabuda la pel·lícula. En tot cas, no causarà tanta polseguera com "El virgo"...

Diafebus, l'altre dia vaig estar a punt de comprar "Si no ho dic rebente" de Xavi Aliaga. Després del que em dius segur que acabarà caient...

Vicent, efectivament, és com tu dius: l'única pel·lícula valenciana (de producció, direcció i actors) rodada en valencià. Vaig agafar la dada de l'Avui! I per a ser correctes correctes, hauríem de dir "l'únic llargmetratge valencià rodat en valencià".