Ben Folds i el Chatroulette

Estic a València, ergo la meua connexió a internet és precària. Aprofitaré, doncs, per a rebotar coses d'altres, i no em puc resistir a copiar el post sobre el músic Ben Folds que va publicar Rubèn farà cosa d'un mes:

La carrera d’en Ben Folds està plena de bons àlbums, bones cançons, algun hit i memorables actuacions en directe. Utilitza el públic tant per fer les seccions de vent que no porta a l’escenari, per esdevenir el cor de gospel que no es pot permetre portar de gira, com per fer acompanyaments de guitarra multitudinaris. I és un artista que ha decidit utilitzar les eines 2.0 al seu favor, més enllà d’un blog o el seu twitter. Va ser dels primers artistes en transmetre un concert sencer a través de MySpace, desls primers en filtrar un fake del seu propi àlbum i ara, inspirat per un popular usuari de Chatroulette anomenat Merton, ha decidit acoblar aquest servei de chat més videoconferència totalment aleatori als seus concerts, improvisant un tema per cada usuari que apareix a l’altra banda de la línia. D’aquesta manera, en poca estona, s’improvisen grans himnes com “Don’t Be Sad”, “Bobby”, “Is That A Knee? Could It Be Your Dick?”, “Man Sitting On A Toilette” o “Creepy Motherfucker In The Dark” que esperem apareguin d’alguna forma en el nou àlbum que prepara en col·laboració amb en Nick Hornby (“High Fidelity”, “About A Boy”)

De la Costera a l'Alcoià: Ara Multimèdia

Un altre dels temes que tenia pendents al blog, ni que fóra per aportar un granet d'arena a la seua difusió, era parlar d'Ara Multimèdia, el diari digital presentat oficialment el 5 de març de 2010 i nascut una miqueta abans, l'1 de febrer, de les cendres de l'antic Alcoi digital. Però este nou projecte comunicatiu no se centra ja exclusivament en la capital de l'Alcoià, sinó que, com s'anuncia en el vídeo promocional de dalt, ofereix continguts informatius i d'opinió de la Costera, la Vall d'Albaida i l'Alcoià, així com de Xixona, geogràficament tocant les foies d'Alcoi i de Castalla. No obstant això, en estos quasi tres primers mesos de funcionament s'observa una ben lògica concentració dels punts d'atenció en els principals nuclis de la zona: Alcoi (60.000 habitants), Ontinyent (35.000), Xàtiva (30.000) i Ibi (23.000), i no tant en Cocentaina (11.000), Xixona (7.500) o la resta de poblacions de les comarques esmentades.

En qualsevol cas, la transprovincialitat del projecte, a cavall entre la de València i la d'Alacant, és una molt bona notícia i dóna compte de les potencialitats dels mitjans digitals per a cercar noves lògiques comunicatives i sociopolítiques. Una altra de les coses a destacar d'Ara Multimèdia -a banda del fet de potenciar la secció d'opinió- és la interactivitat dels seus promotors amb l'audiència: fa poc German Llorca, un dels seus editors, contestava les preguntes dels lectors en una extensa entrevista, alhora que l'equip de redacció manté obert el blog corporatiu N-340, en què va explicant les estadístiques, les utilitats o els canvis del diari. Així mateix, un dels seus membres, Jordi Orts, també escriu un blog en el propi servidor que ofereix Ara Multimèdia als seus subscriptors.

La qüestió dels subscriptors és, però, un dels principals dubtes que particularment em suscita el projecte. S'ha plantejat la subscripció com a forma de finançament, però no sé si els servicis obtinguts -blog, accés a l'arxiu, butlletí de notícies o selecció de la temàtica d'algunes informacions- són suficientment atractius per tal d'aconseguir una base mínima d'associats. En tot cas, -i tant de bo funcione- sembla que es tracta únicament d'una via addicional de finançament. De fet, el diari enllaça publicitat de la zona que supose que estarà generant certs ingressos: de la Caixa d'Ontinyent, la Mancomunitat de la Vall d'Albaida, la Cambra de Comerç d'Alcoi, la Unión Alcoyana, La Onda Radio, etc. Al remat, esperem que, com ja va passar amb Alcoi Digital, Ara Multimèdia tinga una llarga vida i servisca, entre d'altres coses, per a normalitzar l'ús del valencià dins del nostre panorama comunicatiu.

La testa del benayrat Sent Jordi

Relíquies per a donar i vendre: el braç de Sant Vicent màrtir

Fa cosa d'any i mig escrivia sobre lo fet del cors de Santa Bàrbara, l'animosa persecució del cos de la santa, conservat en una església copta d'El Caire, per part de Martí l'Humà a començaments del segle XV. D'aquella troballa feta durant la meua estada a Florència va nàixer -per via de bons amics que donen peixet per a aprofundir en les investigacions- un cert interés per la política d'adquisicions de relíquies de la monarquia de la Corona d'Aragó. Tal qual, durant l'edat mitjana hi hagué una autèntica política dinàstica de compra de les -suposades- restes sagrades de Jesús, Maria, els apòstols o altres sants, la mostra més fefaent i esplendorosa de la qual és la Sainte-Chapelle de París, que no és sinó un gran relicari, una capella construïda expressament per a exhibir les relíquies adquirides per la casa reial francesa.

Així, tot just ahir vaig rebre les galerades d'un articulet de l'Anaquel d'Estudios Árabes en què parlaré concretament de la cerca de relíquies al Pròxim Orient per part dels monarques aragonesos, dels quals es coneix un interés especial pel braç de Santa Tecla -que es va traslladar de l'antiga Armènia a Tarragona en 1319-, el cos de Santa Bàrbara adés comentat i el cap de Sant Jordi, segurament una part del crani que es conservava a terres gregues. I hui, com és Sant Jordi, n'explicaré una miqueta la història d'aquella cerca, originada en l'especial devoció que els reis de la Corona d'Aragó sentien per aquell sant guerrer -un màrtir del segle III nascut a la Capadòcia turca-, si més no des d'època de Jaume I, que el fa aparèixer al Llibre dels fets dues vegades, una per intercedir en la conquesta de Mayurqa i una altra en la batalla del Puig, prèvia a la presa de Balansiya.

Eixa devoció monàrquica fou una de les principals causes per les que el culte a Sant Jordi s'estengué per tota la Corona, com demostra el fet que eren els mateixos reis qui encarregaven la celebració de nombroses misses en el seu honor, ja que el consideraven cap, patró e intercessor de la Casa reial. No debades encara hui en dia és el patró d'Aragó, a Catalunya la seua festa ha vingut a fusionar-se amb el Dia del Llibre, i a terres valencianes era una tradicional diada festiva -especialment a la capital- que s'ha mantingut de forma destacada a llocs com Alcoi i Banyeres. Així les coses, sabem que ja des del segle XIV la col·lecció de relíquies dels reis incloïa un tros del braç de Sant Jordi, però, desitjosos de posseir una part més valuosa, s'interessaren per la testa del benayrat Sent Jordi, custodiada al castell grec de Livàdia, en els dominis del ducat d'Atenes.

Per això, poc després que nombrosos cavallers de la Corona arribaren a aquell territori -la famosa història de la Magna Societas Catalanorum- el rebesnét del rei Jaume, Pere el Cerimoniós, tractà d'aconseguir el preuat cap enviant en 1354 des de Sardenya un agent encarregat de parlar amb el duc atenès -llavors sicilià-, els eclesiàstics ortodoxos de Tebes i el consell municipal d'Atenes per tal que li vengueren la peça, ja que, segons deia, volia edificar una gran monestir per a nobles sota la seua advocació. El resultat de la missió, tanmateix, fou negatiu i el monarca s'hagué de conformar amb un altre tros del braç de Sant Jordi, que li envià la reina Maria de Xipre quan s'assabentà de la magna devotio que tenia pel màrtir. El Cerimoniós, però, era un home cabut i 26 anys més tard ho tornà a intentar quan els ducats d'Atenes i Neopàtria se sotmeteren formalment al seu vassallatge en 1380: el rei envià com a veguer general el noble català Felip Dalmau de Rocabertí i li encomanà que l'hajats [el cap del cors de Sent Jordi] e·l nos portets.

Amb tot, les temptatives tornaren a fracassar i el domini catalanoaragonés en la zona s'esvaí prompte, ja que en 1388 els florentins conqueriren ambdós ducats. No obstant això, el fill menut del Cerimoniós, Martí l'Humà, el més esforçat cercador de relíquies de la nostra història -vegeu les que donà a la cartoixa valenciana de Valldecrist-, tornà a l'atac. En 1393 li arribà la notícia que el castell de Livàdia havia estat pres per la Companyia navarresa de cavallers i mogué els seus fils a la zona per tal d'evitar que, com es rumorejava, vengueren el cap del màrtir a la monarquia anglesa (una altra gran devota de Sant Jordi). Això no passà, però la relíquia sí que canvià de lloc de custòdia, puix fou traslladada a l'illa d'Egina, el senyor de la qual era el noble Aliot de Caupena, que al seu torn era coper de Martí I de Sicília, fill de Martí l'Humà. Este, doncs, no pogué deixar passar l'oportunitat i de seguida envià un emissari per tal d'obtindre la relíquia en tant que:

Lo renom de la nostra casa e lo crit sia del dit mossènyer Sent Jordi, e per les damunt dites rahons la nostra casa hi ha singular devoció.

Com si passara un carro. No es coneix resposta i, de fet, el senyor d'Egina es decantà per intensificar les relacions amb els venecians, que poc a poc incrementaren la seua influència a l'illa fins que en 1460 la conqueriren. Només dos anys després, en 1462, Venècia hi enviava una flota amb la missió expressa d'emportar-se la relíquia, que fou traslladada amb una fastuosa celebració al monestir de l'illa vèneta de San Giorgio Maggiore, on encara es conserva. De fet, l'historiador nord-americà Kenneth M. Setton, després de diverses visites al monestir, l'identificà en 1971 enmig d'un guirigall de relicaris que els monjos guardaven en una habitació sense ordre ni concert. Segurament després de la presa napoleònica de l'illa i la utilització del monestir com a quarter militar, les relíquies foren arraconades de mala manera i sort que ningú les furtà. Desconec, però, si després d'aquella visita els monjos donaren un lloc més digne a la relíquia que tants mals de cap havia donat als nostres reis...

Només afegiré, com a coda final i aprofitant que és el Dia del Llibre, que podreu trobar algunes d'estes peripècies novel·lades en un dels darrers llibres que va escriure Maria Aurèlia Capmany, El cap de Sant Jordi, publicat en 1988. La veritat és que la història s'ho mereixia.

Un jack bull al riu rau

Durant aquells dies de començaments d'any en què una grip i la televisió es van apoderar de mi, tot endinsant-me en els misteris del rafamorisme (imagineu-vos si vaig endarrerit contant coses :D), també vaig veure un telefilm que, entre tota la morralla que vaig engolir, em va cridar l'atenció. Es tractava de The Jack Bull (1999), un western protagonitzat per John Cusack, amb guió de son pare Dick i traduït al castellà com a Sin Piedad. La traducció, però, era ben desafortunada perquè si algun tema tractava la pel·lícula no era el dels actes impietosos del protagonista, sinó la seua lluita constant per la justícia en si mateixa (The Jack Bull fa referència a la raça de gossos que, com els pit bulls, no t'amollen una vegada que han decidit mossegar-te).

El comerciant de cavalls que interpreta Cusack no és un home violent ni cruel, sinó que ha de recórrer a la coacció quan la justícia "natural" -innata al sentit comú de la humanitat- xoca amb la justícia "legal", aquella que per influències li nega tot reconeixement i compensació pels excessos arbitraris comesos contra ell, dos dels seus animals i un dels seus ajudants indi, per un ranxer amb contactes poderosos en la cort judicial. Llavors el comerciant no defalleix ni es deté, coste el que coste, fins que l'ordre "just" és restablert. El film manté eixa tensió constant, encara que no acaba d'esclatar com a pel·lícula. La història de fons, en qualsevol cas, em va paréixer realment bona, raó per la qual vaig cercar-ne informació a internet.

I tant que era bona: una adaptació de la novel·la Michael Koolhaas de l'escriptor romàntic prussià Heinrich von Kleist, que cap a 1810 aprofità uns fets històrics reals del segle XVI per construir una història a través de la qual s'oposava a l'actitud acomodatícia dels regnes germànics vers l'expansionisme de l'Imperi Napoleònic. Calia cercar la justícia, malgrat que xocara amb la llei i les institucions, o almenys eixe és el missatge que es desprén de l'adaptació de la història a l'Oest americà de mitjan segle XIX. No he tingut l'oportunitat de llegir la novel·la, encara que -i ací anava- resulta que en tenim una traducció al valencià noveta de trinca: la publicada pel benisser Jaume Ortolà l'any passat en el seu interessant projecte de Riurau Editors. En parlà l'altre dia Vicent Usó i ací es pot llegir pràcticament tota la primera meitat de la seua versió: una veritable troballa i un veritable goig.

Històries del Cabanyal

Al Dominical repartit ahir amb els diaris del Grup Zeta inclogueren -en castellà o català en funció de la capçalera- el següent reportatge. Hui parle d'això i altres coses a la columna de l'Informatiu. Són testimonis favorables a la rehabilitació sense prolongació de Blasco Ibáñez a excepció de la darrera entrevistada, Susy Gallart, que afirma: No es carreguen res. Només quatre o cinc illes de cases velles que estan plenes de delinqüència. És una forma de vore-ho...

Els batecs del Cabanyal

Es tracta d'un reportatge parcial (només mostra una part) i tendenciós (accentua determinats aspectes per a portar l'aigua al seu molí), però, ja que amb accent valencià pareix que no podem sentir en la televisió absolutament res a favor de la rehabilitació del Cabanyal sense prolongació de Blasco Ibáñez -perquè ens han segrestat els mitjans públics-, almenys ho sentirem amb accent català (i cabanyaler, que eixe "nòu" amb la "o" tan oberta és ben característic del terreny!):

Més d'"El Motle"

Portada d'El Motle en 1837, extreta del blog de Masclet,
on se'n parla a tall del banc del passeig de la Petxina de València

No havia caigut que El Mole del qual parlava l'altre dia és en realitat El Motle. Conserve subratllats per totes bandes els facsímils dels números corresponents a 1837 i 1841 publicats per París-Valencia -de quan tenia una pila de llibres per llegir-, però mai no m'havia para a pensar en la qüestió del títol. Ara ho sé perquè al costat d'un dels fragments que vaig copiar l'altre dia hi havia el següent "testament" de la revista, fet quan s'establí l'ordenança que establia el pagament d'una suma important de diners per tal de mantindre legalment una publicació i Bonilla no en tenia suficients per a pagar-la [normalitze novament el text de forma parcial]:

Jo el Mo[t]le, amo[t]lador públic, divertiment dels bovos i assot dels guilopos, despreciat d'alguns, avorrit d'altres, volgut de ningú, rist de casi tots, trobant-me en ple ús de mes facultats. etcètera, etcètera, etcètera, etcètera, encomence... alto ahí, sinyor notari, no pose lo de rutina, allò de l'ànima a Déu i el cos a la terra, pues molts donen l'ànima a Satanàs i el cos a l'aigua... escriga lo que li vaig a dir. Per quant jo el Mo[t]le no tinc ànima, o la tinc amprada, pues el ànima de un Mo[t]le és lo que li posen dins i segons això en un hora pot tindre moltes ànimes i de molts colors, i en açò se pareix a molts que jo conec, declare que les meues ànimes les deixe a qui vullga o puga carregar en elles [...] Una partida de Mo[t]les fets la deixe als propietaris, és dir, als sujectes d'aon s'han tret els bustos, si és que·ls volen resibir, lo que ho pose en dubte perquè la cara del més bonico és cosina germana dels jagants de pedra que hi ha en unes porres en lo carrer de les Avellanes, i són retratos massa pareguts per a qu·els originals vullguen tindre prop el punt de comparació.


Així que, potser, caldria dir El Motle en compte d'El Mole. D'altra banda, recomanant la lectura directa de la digitalització de la Biblioteca Valenciana o la compra dels facsímils esmentats, no em resistisc a copiar un parell de fragments més, escrits pel mateix Bonilla. Un primer en què Cento Formal, home sabut en lleis, explica al llaurador Lluc què són els partits polítics i per què funcionen com funcionen i fan el que fan:

Il·lustració popular. [Els partits polítics]
Sento Formal: De ací prové lo que diem partits. Digues-me, com se diu eixa post que hi ha dins del sequiol?
Lluc: Em fa riure en eixes preguntes. Se diu talladora.
Sento Formal: I per què se diu talladora?
Lluc: Oi! Perquè talla l'aigua de la regaora, i aixina la d'esta séquia se'n va pac'allà i la d'eixa pac'ací.
Sento Formal: És dir, que les partix i cadascuna se'n va per sa banda. Pues d'ahí trauen el nom els partits, perquè es partixen les voluntats i cadascú gira per son costat. Al principi tots els espanyols anaven per la séquia gran, com si diguérem la de Moncada. Anaven per la séquia de la llibertat, de la Constitució, i què va susuir? Apleguen a un punt a on venien dos regadores, una a la dreta i atra a la esquerra; pam, tiren la talladora i el aigua al instant se partí en dos sequietes i se'n anà per allí; i la séquia gran quedà casi seca, pues solament seguiren per ella pocs escurrims dels que se'n eixien per els badalls de la post o per damunt de ella.
Lluc: Però i per què feren eixos partits?
Sento Formal: En açò hi ha molt que parlar. Com te dia abans, ningú està content en lo que té, i com lo que no tenim és que nos fa goig, tots volen empleos i dinés. Però com hi ha més hòmens que vullguen empleos que no empleos que donar, com hi ha, suposem, tres-centes places de jutges i són tres mil els que les pretenen, tots els que falten de tres-cents hasta [tres] mil per força han de quedar descontents. Ningú d'ells se pensa ser manco que els atres, i com veuen que els deixen a la banda de fora, ja tens ahí atres tants enemics del govern, que és qui dóna els empleos.
Però u que vol una cosa no s'acontenta en plorar si no li la donen, sinó que va a vore si pot llevar-li-la al que la té. Per a això s'ajunten tots els que busquen empleo i no'n tenen, se diuen uns a atres: "anem a vore si podem tirar a eixos menistres, fulano i fulano, perquè mentres estiguen ells no pujarem. Farem açò i açò, publicarem un diari i als que el facen els direm que escriguen açò i açò, i que el govern va mal, i que els pobres pobles ho paguen, i que si este i aquell estigueren en lo govern les coses anirien d'atra manera, etc."
Tot en la intenció de fer-li mal al govern i lograr que entren atres per a tindre els empleos i diners que tenen els atres. Estos, per sa part, no se descuiden perquè també fan ses juntes, i s'arreglen, i publiquen diaris, i criden que el govern va tan bé, i que fa tant i quant, i que els guilopos són els atres, que volen desacreditar-lo per a agafar els empleos. En fi, una confusió de les confusions. I lo millor del cas és que els empleos no sonen per a maldita la cosa, perquè com és cosa tan vergonyosa el dir que ú és lliberal per a lograr empleos, lo mateix que seria carliste si Carlos li donara algo, se posen una careta i diuen unes coses que qualsevol que no·ls conega no dirà sinó que són els hòmens més honrats del món i que sols falta que·ls posen en els altars.


I, finalment, un abrandat i divertit speech sobre la llengua emprada en la revista, el valencià, comparant Espanya amb una torre de Babel, on la retòrica de la "lengua común" es desfeia per la "tossuderia" de la pròpia realitat social:

Tot lo món estarà ja parlant del Mole: uns bé, atres mal, i molts ni bé ni mal. En tot susuïx lo mateix. Açò és el món. Mes, per què estranyaran vore un periòdic en valencià? Perquè no nos entendrem? De qualsevol manera Espanya és una torre de Babel. En França, tots parlen en francés; en Inglaterra, tots en inglés; ahí en Rússia, tots en russo; i així en los demés puestos. En Espanya, pegues cap a Catalunya, parlen de un modo que allò és un llaberinto; tires cap a Biscaia, fes-los un nuc al rabo, ni guipes paraula; t'amorres cap a Galícia, bona nit; te emboques en Sevilla i te parlen en caló; i si demanes menjar, i no saps parlar en senyes o te busques un intrèprete, ja pots penjar les barres al escudeller [...] Per això dic i diré que Espanya és una torre de Babel.

Entenga-nos, pues, el que nos entenga, i el que no, que vaja i llixca una orde del ministeri i encara la entendrà manco. Lo que han de fer els castejanos que no entenguen el Mole és no tocar-lo tan sols en les seues mans ni llegir-lo en los seus ulls sense que en busquen uns atres d'un intrèprete, perquè si no, tot ho trabucaran i llançaran a pedre sense traure cap ni centener. Nosatros escrivim per a els valencians i res més. Ara ja ho saben: después no vinguen en matafulleries i parladories, i en ascos i en paraulães, criticant lo que no entenguen, com fan més de quatre i més de huit, de lo que nosatros no tenim culpa. El que tinga la cabota dura, que se la casque hasta que l'ixca el suc com les taronges, i no diga si fueron cuitas o si fueron asãas.

Poemes contra els infames

Infame: Notòriament deshonrós i vil; detestable.

Infàmia: Acte que mereix la deshonra pública; vilesa, gran maldat.

La primera setmana pasqual ens ha deixat infames i infàmia a cabassos. Palmaarenes, Gürtels, excavadores, Peraltes i manipulacions. La Comtessa d'Angeville, alqueriera a Finlàndia, recorria als poemes de Jaume Pérez Montaner per a alliberar la seua ràbia. Xavier Aliaga, madrileny de Xàtiva, no menys indignat, optava per Marc Granell. Josep Porcar, menestral literari de Castelló, batejava la iniciativa amb el nom de Poemes contra els infames, enlairava versos d'Antoni Ferrer i convidava a fer el rogle més gran. Un darrere l'altre, fins a set bloguers més s'hi han sumat, incloent la delitosa poetessa de la Plana Irene Climent amb versos de Maria Josep Escrivà. Només vull convidar-vos a fer el rogle encara més gran i copiar (o escriure!) els poemes contra la infàmia que vos arriben al cor. Porcar els recollirà i els guardarà com a monument a la memòria.

Per la meua banda n'he cercat però no amb el temps suficient per trobar-ne algun que puga expressar el que he sentit. Tanmateix, voldria aprofitar l'ocasió per a rescatar de l'oblit la figura de Josep Maria Bonilla (1808-1880), periodista i escriptor valencià, fundador de la primera revista política en la nostra llengua, El Mole, nascut en 1837 en ple moment d'efervescència del progressisme liberal espanyol, que acabava d'obligar la reina Maria Cristina a convocar unes noves Corts per a redactar una constitució inspirada en la de Cadis de 1812. El Mole, que arribà a la gens menyspreable xifra d'entre 4.000 i 5.000 lectors, s'adreçava eminentment a les classes mitjanes i els llauradors de les comarques que envoltaven la capital valenciana, bo i comentant en clau satírica l'actualitat política quotidiana. Si fa no fa, era un blog d'humor, interpretació, protesta i il·lustració política del moment, des d'una perspectiva clarament progressista, anticentralista, antipartidista i favorable a l'obertura i l'igualitarisme polític, social i econòmic.

Posaré uns quants exemples de la manera en què la revista tractava de fer entendre conceptes polítics a gent allunyada de la qüestió o formalitzava les seues queixes a través d'acudits i jocs de paraules [he normalitzat l'ortografia parcialment, podeu consultar ací els originals de la revista]:

Tot el que vos diga: "poble! reconeix els teus drets, no te'ls deixes arrevatar dels tirans, dels despotes", i no obstant no se pren el treball de explicar-os en què consistixen eixos drets o allumenar-os sobre les vostres obligacions, negant-os les llums que devia comunicar per a què sabéreu hasta a on se estenen els drets i no necessitàreu en avant de ses instruccions, creeu-me, és un infame, un tirà, un dèspota, que vol fer-os servir de instrument a ses vils passions, a la insaciable ambició seua per a ser vostre botxí en aplegant al puesto objecte de ses mires i a on vosatros mateixos l'haveu alçat. Mireu en recel (vos ho dic atra volta) als hòmens de partit, i no vos deixeu seduir de ses belles paraules i promeses. Constitució neta i pura, independència de opinió, guerra uberta al carlisme i als carlistes.

Notícia calenteta
Un tio meu, que tot ho andevinava perquè tenia una botifarra baix la llengua, contava que un sàvio molt docte aconsellava als ateniensos antics c'així com llauraven i treballaven les terres en rossins també podien llaurar en burros, però havent-li contestat que els burros no eren bons pa este treball, digué el sàvio: "què importa? també trien pa governar la república xefes tan poc aptes pa manar com els burros pa llaurar la terra".
A on t'a pegat eixa? M'antiendes, Cuan? M'antiendes Pedro? En què li sembla açò a lo que passa en Espanya? En los pollins de quatre potes, i en los burros de dos cames.

Els facciosos són gent tan retrògradament retrògrada, que si alguna volta fan un pas cap a avant és per a retrogradar en la mateixa retrogradació.

Il·lustració popular [El govern absolut i el govern representatiu]
Lluc: Volguera saber què·s això de rei o govern desolut, i allò... com se diu? vòtua!... Una cosa c'acaba en iu o niu...
Sento Formal: Representatiu voldràs dir.
Lluc: Aha!... Això mateix, repe... reple... replesentatiu.
Sento Formal: Sí, sí, representatiu. Pues mira, això és cosa fàcil. Mira, no puc amostrar-te-lo millor que en lo que et va passar el atre dia en ta muller, quan la rinya que tinguéreu, perquè tu volies vendre els ànets i ella no. Tu li cridaves: "jo sóc el amo en casa i puc fer lo que em done la gana, el home mana i la dona ha de obedir", i Teresa te dia: "Eres el cap de casa, no el amo; i si manes és per a bé a la família, no per a fer-li mal, que si se venen ara els ànets pedrem lo manco un quincet en cadascú".
Lluc: Però, i això que té que vore en lo que li pregunte?
Sento Formal: Encara no ho has entés? Pues mira, tu volies ser un rei absolut en ta casa, volies posar un govern absolut, i ta muller volia posar un govern representatiu.
Lluc: Calla! Ja vaig antenent alguna cosa, porò no del tot.
Sento Formal: Jo te ho explicaré. Hi ha reis que se pensen que ells són els amos i manen en tot lo dels pobles, i que lo que tenen els vassalls tot és seu, i que els poden deixar en camisa u en mig lo carrer si volen; i hi ha terres que el rei diu: "fulano, jo vullc tallar-te el cap" i el fulano li respon: "faça vosté lo que vullga", i es deixa tallar el coll perquè el rei ho mana. Estos que diuen que poden matar i robar als pobles se diuen dèspotes.
Lluc: Els molt rebacons! Per força havien de tindre potes, pa fer això. [...]
Sento Formal: Pues allò que dia és govern absolut, quant u a soles vol manar-o tot, siga bé siga mal, sinse que ningú li diga "no passe vosté d'ahí". Però en alguns pobles susuïx que com són molts contra u poden més, i com els pobles són bons li diuen al rei absolut: "Nosatros no ham naixcut per a tu, sinó tu per a nosatros, i si manes és per a manar en bé i no en mal. Anem pues a fer un tracte: nosatros te direm lo que nos convé y tu segons allò manaràs y seràs cap de casa però no amo", que és lo que Teresa te digué l'atre dia. Però com no és possible que tots els pobles de Espanya supongam vagen a Madrid a dir-li al rei "açò volem", ho diuen a vint u trenta u cent u dos-cents, els encarreguen que li diguen lo que volen els pobles, que estos ho faran bo i ho aprovaran; en una paraula, que representen tota la nació [...] I el rei manant segons lo que convé als pobles en companyia dels diputats se diu govern representatiu.

Sobre els siguients punts se pot parlar tot lo siguient:
Sobre abusos..............................................
Sobre desòrdens públics.................................
Sobre infraccions de Constitució.......................
Sobre abandono de los pobles...........................
Sobre impotència o això menisterial...................

En què li semblen els espanyols al vi de les tavernes? En què passen per l'ambut.
En què se pareix el espanyol al burro? En què li posen dos albardes, el maten de fam, el cluixen a bastonaes i no se queixa.
En què se pareix la Constitució que està escrita a la que se observa? En res
En què li semblen els espanyols als cangrejos? En què van cap a arrere
En què li sembla la noblea de Espanya als ólmos? En què fan sombra i no donen fruit
Quina és la major desgràcia de Espanya? El ser home de bé
Abans al que robava li donaven garrot, ara li donen empleos. Grans progressos s'han fet en poc temps..

Així les coses, pense que la metàfora bloguera no és gens desgavellada, sobretot si tenim en compte que justament en aquell any entrà en vigor la llibertat d'impremta. Com he dit públicament en certes ocasions, si algun moment històric pot recordar al fenomen de la blogosfera és precisament el de la multiplicació dels pamflets, els diaris, els periòdics i les revistes polítiques, que a Espanya es donà en aquella primera meitat del segle XIX. I la comparança no és erma. Si la trac a la llum és perquè ens adonem que l'esforç d'aquells lluitadors per les llibertats, la justícia social i la raó crítica va servir d'alguna cosa. A Bonilla el multaren, li tancaren periòdics i hagué de marxar recurrentment de València, però la seua incansable activitat ajudà a obrir el debat públic i eixamplar els valors progressistes. Visqué pronunciaments, guerres, revolucions, repressions, la primera república i, finalment, la restauració monàrquica moderada.

Encara després d'ell vindrien èpoques de lluita social, violència, una terrible guerra civil i una ominosa dictadura. Finalment, ara, vivim en una democràcia electoral mediatitzada per molts diversos poders que fan i desfan en benefici dels seus propis interessos. Malgrat tot, hem guanyat espais de llibertat social i individual a tots els nivells. A costa, això sí, de sang, suor i llàgrimes. I encara hi ha molts espais per obrir, per fer entendre i per engrandir. Per això, malgrat els fracassos i les decepcions, cal continuar criticant, explicant, lluitant... Potser ni nosaltres mateixos podrem recollir el fruit de les nostres llavors, però tal vegada sí que ho faran les generacions futures. I valdrà la pena. I per això mateix val la pena sumar-se a la iniciativa dels Poemes contra els infames. Qui sap si demà uns altres podran inspirar en eixos versos el seu esforç per un món millor.

El Cabanyal i Notícies 9

Atenció a la peça del Notícies 9 d'este migdia sobre els incidents produïts hui al matí en el Cabanyal. Té tres parts clarament diferenciades: una primera amb algunes imatges i el comentari realitzat al plató del noticiari, una segona amb una enviada en directe que relata els fets succeïts, i una tercera amb la notícia editada sobre eixos mateixos fets. Analitzem-les una darrere l'altra, com si fórem de La Mirada Crítica:

Apareixen imatges de la policia pegant a gent en terra en primer lloc, després alguns jóvens tractant que la màquina excavadora no avance i novament la policia pegant de forma indiscriminada. Acaben les imatges i la presentadora, Maribel Vilaplana, diu: Ja ho han vist, una autèntica batalla campal, la que s'ha viscut este matí al barri del Cabanyal de València entre les forces de seguretat i un grup de gent que estava intentat tornar a impedir el treball de les màquines excavadores. Això era una "batalla campal"? Això era una "acció en la qual dos exèrcits enemics es baten l'un contra l'altre en el camp ras"? Jo més bé he vist una "càrrega policial", un "desallotjament per la força de gent que tractava d'impedir el pas de l'excavadora" o alguna cosa així, però no una lluita entre dos grups de xoc amb intenció de pegar-se l'un a l'altre.

Donen pas a la companya de plató, que torna a intentar fer-nos creure el que no s'ha vist en les imatges: Este matí un grup de gent s'ha assentat al carrer i, com han vist, han increpat els agents i la cosa ha acabat com han comprovat fa uns moments, amb tres ferits lleus. Però què hem vist? La gent increpant la policia? En tot cas algú que increpava l'operari de la màquina. Però el que s'ha vist, clar i ras, és la policia pegant a una gent que únicament tenia el cos per a defensar-se de les porres... Bé, segona part, amb l'enviada especial en directe:

Carme Monteagudo torna a insistir en què s'han viscut vint minuts d'autèntica batalla campal... Vint minut intensos, de lluita entre la policia i la plataforma Salvem el Cabanyal... Però què entenen per lluita? Segons el diccionari és "l'esforç violent que fan dos individus o més per imposar cadascun la pròpia força física sobre l'altre o els altres". Quina lluita han mostrat les imatges ací? L'únic que s'ha vist és que només hi havia una part que es tractava d'imposar per la força física, els altres tractaven de restar quiets mentre rebien colps. Tanmateix, encara que les imatges en cap moment mostren atacs de la gent que volia impedir l'avanç de les màquines, insisteixen a assenyalar-los com els violents.

En conseqüència, la mateixa periodista (?) diu que la policia ha hagut de carregar mentre la plataforma Salvem el Cabanyal tractava de lluitar. Per este carrer hem vist literalment volar pedres, de fet, una companya nostra de Ràdio 9 ha resultat ferida al cap. I ho explica així, tot en una mateixa frase: Salvem el Cabanyal lluitava, pedres per l'aire i una periodista ferida... Embolica que fa fort i que quede una cosa clara: els del Salvem són uns violents. Mireu sinó, que només hi ha dos ferits per tres de la policia: Altres dos persones, veïns de la zona, han sigut traslladats a l'hospital Clínic de València, i tres policies, tres agents de la policia local, també han resultat ferits lleus. Com diem, han sigut vint minuts de tensió, de lluita.

Finalment, la tercera part, la notícia que han tingut tot el matí per a editar tranquil·lament torna a embolicar la troca tant com pot:

La veu en off explica com si fóra tot una mateixa cosa que uns joves han començat els aldarulls increpant la policia i en un context de violència creuada la policia ha hagut de carregar contra tothom: Joves de fora del barri han començat a increpar les forces de seguretat. Mentrestant, la plataforma Salvem el Cabanyal feia una sentada per a no deixar passar la màquina. Davant barricades i pedres per l'aire, les forces de seguretat intentaven com podien parar els violents i també desallotjar la zona plena de manifestants. Moments d'angoixa i ansietat que s'han saldat amb tres ferits lleus i dos detinguts. Tot plegat, una notícia que confon les coses a propòsit per a justificar els excessos de la policia i tractar de mostrar que els contraris a la prolongació són/som uns violents.

Si tingueren una mínima dignitat periodística es limitarien a donar constància del que ha passat, però evidentment eixe no l'objectiu de la televisió pública valenciana. Este matí sí que hi ha hagut lluita, desigual però lluita, i també hi ha hagut violència policial injustificable, però cal explicar una miqueta les coses per tractar d'entendre què ha passat exactament. Pel que es pot veure en les imatges, en primer terme s'ha posat un grup de gent, majoritàriament jove però de tot hi havia, que ha tractat de detindre el pas de l'excavadora. La policia els ha fet retrocedir a porrades per tal de deixar pas a la màquina. A continuació, més avant, hi havia un segon grup de gent que, flanquejada per la policia local, s'ha assegut o s'ha quedat dreta a l'entrada del carrer on hi havia la casa per enderrocar alçant les mans i cridant "Manos arriba, esto es un atraco", "Salvem el Cabanyal" i coses per l'estil.

Quan els antidisturbis han arribat davant d'ells s'han produït moments de tensió: primeres porrades als asseguts en terra i disturbis en els carrers més propers (sembla que ací és on s'ha produït l'encreuament de pedres, pals i colps que es podria qualificar de "lluita"). Finalment, la policia ha començat a repartir a tort i a dret contra els que estaven asseguts per tal de fer un espai pel qual poguera passar l'excavadora (mentre dos dels manifestants han pujat a la màquina per tractar de frenar-la, cosa que no han aconseguit, i supose que ells han estat els dos detinguts). Alguns de tots eixos fets -i si m'equivoque en alguna cosa ja em corregiran les cròniques de demà o qui haja estat allí mateix- es poden veure en els següents vídeos:

O siga que tot plegat ni ha sigut una "batalla campal", ni hi ha hagut cap amenaça per part de la gent que tractava d'impedir l'avanç de les màquines, ni els de Salvem són uns violents, ni l'única via per a fer pas a l'excavadora eren les agressions amb porres (l'altre dia es va desallotjar persona per persona, com deu fer la policia quan els manifestants mostren resistència pacífica). Però això què li importa a Canal 9? El que li importa és desqualificar a Salvem i legitimar l'actuació policial en defensa dels enderrocaments ordenats per l'Ajuntament. Un Ajuntament que té raó en dir que eixos edificis no són part del BIC (és cert), però que actua d'una manera prepotent i molt irresponsable en continuar amb la part irreversible d'un pla urbanístic que ara per ara està en els tribunals i no sap si podrà dur a terme en la seua totalitat.

Què passaria si finalment es confirma la prohibició de fer la prolongació? Ho deixaran tot a mitges? No seria més responsable, ja que el pla està a l'espera d'una resolució judicial, engegar les altres parts del pla de rehabilitació que no comporten demolicions? O és que ací no hi ha un interés real per la rehabilitació? Com li he dit a Julio Cob en el seu blog, en què mostra el seu rebuig contra els que hui es manifestaven i el seu suport a l'actuació de l'Ajuntament, poden fer moltes altres coses per a rehabilitar el barri que trobaran el suport d'absolutament tots els veïns, tant els que estan en contra com els que estan a favor de la prolongació: incrementar la policia al barri, detindre els camells que hi venen droga, posar-se ferms amb els que causen molèsties als veïns, condicionar els solars buits, netejar més a sovint, asfaltar i il·luminar els carrers que ho necessiten, acabar amb la inseguretat del barri, incrementar la freqüència de pas del transport públic, etc.

Evidentment, l'interés real no és el de la qualitat de vida al barri, sinó el de dur a terme la prolongació de Blasco Ibáñez coste el que coste i passant per damunt de qui faça falta. Si l'única manera de rehabilitar els barris és fent avingudes pel mig, que baixe Déu i ho veja. I la Delegació de Govern donant-hi suport. No res i avant...

Açò és una poca vergonya

Així jo també faria bones campanyes electorals...

Mare meua! Llig els nombrosos articles sobre la trama Gürtel i me'n faig creus. Bàsicament ja ens ho havien anat avançant tot, però ara, tot plegadet, fa fredat... Per a simplificar-ho:

a) Qüestió "Regals". Un dels documents que es trobà a Orange Market era una llista amb regals nadalencs de 2006-2007 comprats a càrrecs del Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV). Per damunt de tot destaca el rellotge de 2.400 euros (!!) de Milagrosa Martínez, llavors consellera de turisme -d'on provingueren les primeres assignacions de l'empresa defraudadora- i ara presidenta de les Corts Valencianes (!!!). Igualment destaquen els regals a tota la família de Camps -dona, fills, pares i sogres- fins al punt que la "primera dama" valenciana li deia al Bigotes la vespra de reixos de 2009 que els xiquets "están como locos". Però no s'escapa pràcticament ningú: una bossa Loewe i un iPhone per a Ricardo Costa, una bossa de 815 euros per a Rita Barberà i altres regals per a Juan Cotino, Font de Mora, de la Rosa, Blasco, Fabra, David Serra, Jorge Bellver, etc. D'altra banda, el fet que el llistat siga de 2007 i l'any passat també hi haguera regals assenyala clarament que es devien produir tots els nadals, però no hi ha més proves i, bé, ja va dir el TSJCV que això no significava suborn ni res per l'estil. Ara, immoral, brut i patètic ho és, i bona cosa.

b) Qüestió "Finançament il·legal". Un informe de la Brigada de Blanqueig de Capitals de la Policia Nacional conclou que el PPCV va pagar a Orange Market fins a 6,3 milions d'euros en diners negres, per a tot tipus d'actes del partit, sense repercutir l'IVA (!!!!). I després ens demanem que paguem els nostres impostos?? Però quin tall de pocavergonyes i corruptes ens governa??? I, si ho he entés bé, una sèrie de constructores concessionàries de la Generalitat, com ara SEDESA, LUBASA o Enrique Ortiz, pagaven eixos diners mitjançant factures falses (que no corresponien a cap servici rebut per les constructores sinó que servien per a pagar els deutes que el PPCV tenia amb Orange Market). I foren tan cínics que en 2007 declararen a la Sindicatura de Comptes una despesa electoral -foren eleccions valencianes i municipals- d'un milió d'euros, un poc més d'allò permés, quan en realitat havien gastat -només amb Orange Market- fins a 2,2 milions! L'empresa havia organitzat actes per al PP en Elx, Gandia, Vila-real, Paterna, Sagunt, Ontinyent, Elda o Teulada, i, en global, durant seus anys d'activitat rebé fins a 40 contractes a dit de les conselleries de la Generalitat Valenciana... I entre els pagaments pendents en diners negres apareixen les sigles RC (Ramon Calduch o Ricardo Costa?) i VR (Venancio Rius o Vicente Rambla?).

I d'això no passarà res? Un informe de la Policia amb proves tan clares no anirà enlloc? O és que la Policia menteix? O és que menteixen tots els periòdics, d'esquerres i de dretes? Els partidaris del PP diran que tots són iguals i que els altres també furten, i tot això i allò, però de veres no els cau la cara de vergonya de donar suport a esta gent? Que accepta regals d'empreses contractistes de les institucions públiques? Que finança les seues campanyes electorals amb diners negres? Que deixa de pagar els impostos de les activitats econòmiques que genera? Que estan a favor de corruptes i defraudadors? Eixos són els valors als quals donen suport? Me'n faig creus...


Actualització: Diu Escolar que el Fiscal demana que es reòbriga la branca valenciana de Gürtel tot imputant a quatre dels empresaris valencians que finançaven els deutes en negre del PPCV. Diu també que dependrà del que diga el Tribunal Suprem sobre l'arxivament de la causa contra Camps, sobre el qual encara s'ha de pronunciar. Finalment, diu que amb un sumari així potser la causa valenciana no s'arxive. Ja veurem.

El "Llibre dels fets", en japonés (II)

Peons d'un exèrcit feudal del segle XIII (Palau Reial Major de Barcelona)

Pensava que seria divertit i apassionant participar en la difusió de l'edició japonesa del Llibre dels fets de Jaume I. De fet, em vaig estrenar com a historiador fent tasques de coordinació dels continguts del Museu d'Història de València, que fou una tasca realment gratificant ja que em va permetre aprendre moltíssim i, alhora, fer divulgació a molts nivells. Tanmateix, després d'unes quantes experiències amb mitjans audiovisuals i escrits que s'han interessat pel llibre que acaba d'eixir a la llum, la cosa no ha anat ni pareguda, i comence a pensar que potser no estic fet per a la qüestió. Contràriament, l'intercanvi d'opinions ha acabat generalment en una frustració comuna, ja que ni jo he trobat cap interés en allò que em preguntaven, ni qui em preguntava -supose- no ha trobat cap interès en allò que he contestat.

Per la meua banda, m'ha sobtat -no sé què esperava!- que només em preguntaren per fets anecdòtics, cridaners i exòtics o per tòpics de vegades autocomplaents, de vegades pel·liculers. En eixe sentit, a l'espera que en molt poc de temps es publique a la revista Afers la versió original -en tots els sentits- de la meua introducció al llibre (on es toquen diversos aspectes sobre la crònica i la seua versió japonesa), aprofitaré per a posar per escrit algunes de les coses que m'agradaria dir ara sobre estes primeres experiències de divulgació:

- En primer lloc, NO sóc especialista en la societat japonesa del Shogunat, que seria l'equivalent a la societat medieval occidental. Vaig participar en l'edició del llibre en tant que sé d'esta darrera, no de la primera. En tot cas, el que caldria dir sobre eixa comparació és que tot i que al llarg del segle XX hi ha hagut escoles historiogràfiques que han incidit en les semblances (cap al segle XII una casta jerarquitzada de guerrers a cavall amb armadures s'imposà sobre la resta de la societat), les diferències de tot tipus (econòmiques, polítiques, mentals, socials i religioses) són tan grans que hui en dia s'està optant per deixar de qualificar com a "feudal" la societat japonesa del moment. El feudalisme va ser molt més que la cavalleria armada, representà tot un canvi de sistema social que donà lloc al capitalisme occidental. De fet, per copsar-ne les divergències només cal pensar que ja en l'edat moderna europea els cavallers deixaren de tindre un paper bèl·lic preponderant (penseu en la decadència del Quixot), mentre els samurais arribaren com a grup social definit fins a la segona meitat del segle XIX.

- De qualsevol manera, com que no conec a fons ambdues societats, tampoc sóc el més indicat per assenyalar les coses que contrasten entre una i una altra. Em puc limitar, simplement, a transmetre el que em comentava el traductor Akio Ozaki, qui, a banda, d'haver de superar la dificultat inherent al propi text de la crònica (molts passatges són de difícil intel·ligibilitat per a nosaltres mateixos amb un diccionari a la mà), deia que sobretot li estranyava el materialisme que traspuaven els fets narrats pel rei, és a dir, els objectius clarament econòmics de les conquestes, l'exigència de compensació en les campanyes per part de la noblesa o l'exposició detallada de tots els preparatius militars. Al Japó, pel que sembla, els valors que suren en el discurs de les cròniques bèl·liques tenen més a veure amb el prestigi, l'honor i el combat personal, que no amb els resultats de riquesa immediata.

- En eixe sentit, a més a més, el que cal deixar ben clar és que el Llibre dels fets NO és una novel·la de cavalleries. No té res a veure amb la literatura artúrica, el Curial e Güelfa o el Tirant lo Blanch. Ben a la inversa, si per alguna cosa destaca és per ser l'única AUTOBIOGRAFIA d'un monarca feudal europeu del segle XIII. El que conta Jaume I, essencialment, és verídic, el que tampoc vol dir que calga creure'l fil per randa: de vegades crea el que segurament són llegendes -com allò dels 12 ciris i el seu nom- o moltes altres vegades distorsiona i amaga els fets que no ajuden a crear la imatge de rei heroic i messiànic que ell vol construir amb el text. Per exemple, no esmenta la victòria de Las Navas de Tolosa de son pare (perquè parega que va ser un molt mal rei en comparació amb Jaume), "oblida" el desastre de la primera campanya contra Peníscola en 1225 (on va ser abandonat per la noblesa), ventila en uns pocs capítols la revolta d'al-Azraq (que durà 10 anys) i no diu res del Tractat de Corbeil (pel qual renuncià definitivament a tota aspiració occitana). En definitiva, el llibre és un gran PUBLIREPORTATGE de la figura de Jaume I fet per ell mateix (i alhora un meravellós monument literari). Ja sé que dir això no ven massa, perquè el rei va tindre tant d'èxit en l'empresa que es proposava (llegar una imatge mítica a la posteritat) que la seua figura ha esdevingut quasi intocable amb el temps, però, vaja, és el que hi ha, i si no ho diem els historiadors no sé qui ho ha de dir...

- A banda d'això, que pense que ja de per si és un bon titular, hi ha altres aspectes anecdòtics però interessants, com ara el fet que el manuscrit original de la crònica -escrit amb tota probabilitat sobre paper de Xàtiva- encara podria aparéixer algun dia. Per diverses referències documentals sabem que probablement estigué a Poblet junt al sarcòfag de Jaume I fins al segle XVII, moment en què pareix que el bisbe occità Pere de Marca se'l va endur (durant el protectorat francés de Catalunya de la guerra dels Segadors). Qui sap si el va dipositar en una biblioteca eclesiàstica i va ser cremat durant els incendis de la Revolució Francesa, o qui sap si va ingressar en el patrimoni privat d'algun personatge important i encara roman perdut o amagat en alguna biblioteca particular (un dels punts polèmics que segurament resoldria seria el del tipus de llengua que emprava el rei: català occidental o oriental).

- Un altre aspecte interessant és la teoria proposada per Stefano Cingolani al voltant de les causes de redacció de la crònica, segons la qual Jaume I hauria tingut la necessitat d'escriure-la per tal de reivindicar el seu regnat després del fracàs de la croada de 1269: amb 61 anys el rei preparà una expedició a Terra Santa, però l'abandonà quan no havia arribat ni a Sardenya, davant les acusacions de covardia dels seus vassalls i la resta de monarques feudals. A això, a més a més, cal afegir el fet que cap a aquella època Jaume I tingué accés directe -en romanç- a la principal obra historiogràfica del moment, De rebus Hispaniae del bisbe de Toledo Rodrigo Ximénez de Rada, que atribuïa a la dinastia castellanolleonesa una preponderància total entre els reis de la península Ibèrica. Segurament per això, per a "rentar" la seua imatge i per a reivindicar el seu paper dins de la història hispànica, Jaume decidí escriure un llibre on deixar constància de les seus "gestes" com a monarca. I a fe que ho aconseguí: el seu coetani Ferran III de Castella conquerí un territori més ampli (de Sevilla a Múrcia passant per Jaén), però actualment ens fa la sensació que "el Conqueridor" siga el seu consogre nascut a Montpeller.

- Finalment, si cal destacar alguna cosa pròpiament dita de l'edició japonesa és que no hauria estat possible sense la iniciativa personal del traductor Akio Ozaki, molt interessat en el tema en tant que va realitzar la tesi doctoral a Navarra sobre les comunitats mudèjars de la ribera de l'Ebre durant els segles XIV i XV. Així mateix, tampoc hauria estat possible sense el suport econòmic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Institut Ramon Llull, la Generalitat Valenciana, l'Instituto Cervantes i l'Ajuntament de la Nucia, que han col·laborat tots plegats -un altre aspecte ben destacable- a través de l'Institut Virtual Internacional de Traducció (IVITRA) de la Universitat d'Alacant.

Tot plegat, qui vulga parlar de la qüestió en els mitjans i trobe interessants estos apunts, els pot agafar directament com si haguera parlat amb mi (normalment ja m'han dit que havien mirat el blog abans de contactar-me). No és que em negue a col·laborar amb ells (de fet, si he d'aprendre'n la millor forma és a través de la pràctica reiterada -ningú no naix ensenyat-); simplement pretenc facilitar-los la feina per tal que els resultats siguen més satisfactoris per a tots (per als mitjans, per a l'audiència i per a mi). Mentrimentres no es podran queixar, ja que en breu podran cobrir un tuacte com cal: la presentació oficial del llibre a la Universitat d'Alacant a les 12 h. del dimecres 21 d'abril, amb la presència del rector (Ignacio Jiménez), la presidenta de l'AVL (Ascensió Figueres), el president de l'IRL (Josep Bargalló), l'alcalde de la Nucia (Bernabé Cano) i el mateix Akio Ozaki a través de videoconferència.