dijous, 15 d’abril del 2010

Més d'"El Motle"

Portada d'El Motle en 1837, extreta del blog de Masclet,
on se'n parla a tall del banc del passeig de la Petxina de València


No havia caigut que El Mole del qual parlava l'altre dia és en realitat El Motle. Conserve subratllats per totes bandes els facsímils dels números corresponents a 1837 i 1841 publicats per París-Valencia -de quan tenia una pila de llibres per llegir-, però mai no m'havia para a pensar en la qüestió del títol. Ara ho sé perquè al costat d'un dels fragments que vaig copiar l'altre dia hi havia el següent "testament" de la revista, fet quan s'establí l'ordenança que establia el pagament d'una suma important de diners per tal de mantindre legalment una publicació i Bonilla no en tenia suficients per a pagar-la [normalitze novament el text de forma parcial]:

Jo el Mo[t]le, amo[t]lador públic, divertiment dels bovos i assot dels guilopos, despreciat d'alguns, avorrit d'altres, volgut de ningú, rist de casi tots, trobant-me en ple ús de mes facultats. etcètera, etcètera, etcètera, etcètera, encomence... alto ahí, sinyor notari, no pose lo de rutina, allò de l'ànima a Déu i el cos a la terra, pues molts donen l'ànima a Satanàs i el cos a l'aigua... escriga lo que li vaig a dir. Per quant jo el Mo[t]le no tinc ànima, o la tinc amprada, pues el ànima de un Mo[t]le és lo que li posen dins i segons això en un hora pot tindre moltes ànimes i de molts colors, i en açò se pareix a molts que jo conec, declare que les meues ànimes les deixe a qui vullga o puga carregar en elles [...] Una partida de Mo[t]les fets la deixe als propietaris, és dir, als sujectes d'aon s'han tret els bustos, si és que·ls volen resibir, lo que ho pose en dubte perquè la cara del més bonico és cosina germana dels jagants de pedra que hi ha en unes porres en lo carrer de les Avellanes, i són retratos massa pareguts per a qu·els originals vullguen tindre prop el punt de comparació.


Així que, potser, caldria dir El Motle en compte d'El Mole. D'altra banda, recomanant la lectura directa de la digitalització de la Biblioteca Valenciana o la compra dels facsímils esmentats, no em resistisc a copiar un parell de fragments més, escrits pel mateix Bonilla. Un primer en què Cento Formal, home sabut en lleis, explica al llaurador Lluc què són els partits polítics i per què funcionen com funcionen i fan el que fan:

Il·lustració popular. [Els partits polítics]
Sento Formal: De ací prové lo que diem partits. Digues-me, com se diu eixa post que hi ha dins del sequiol?
Lluc: Em fa riure en eixes preguntes. Se diu talladora.
Sento Formal: I per què se diu talladora?
Lluc: Oi! Perquè talla l'aigua de la regaora, i aixina la d'esta séquia se'n va pac'allà i la d'eixa pac'ací.
Sento Formal: És dir, que les partix i cadascuna se'n va per sa banda. Pues d'ahí trauen el nom els partits, perquè es partixen les voluntats i cadascú gira per son costat. Al principi tots els espanyols anaven per la séquia gran, com si diguérem la de Moncada. Anaven per la séquia de la llibertat, de la Constitució, i què va susuir? Apleguen a un punt a on venien dos regadores, una a la dreta i atra a la esquerra; pam, tiren la talladora i el aigua al instant se partí en dos sequietes i se'n anà per allí; i la séquia gran quedà casi seca, pues solament seguiren per ella pocs escurrims dels que se'n eixien per els badalls de la post o per damunt de ella.
Lluc: Però i per què feren eixos partits?
Sento Formal: En açò hi ha molt que parlar. Com te dia abans, ningú està content en lo que té, i com lo que no tenim és que nos fa goig, tots volen empleos i dinés. Però com hi ha més hòmens que vullguen empleos que no empleos que donar, com hi ha, suposem, tres-centes places de jutges i són tres mil els que les pretenen, tots els que falten de tres-cents hasta [tres] mil per força han de quedar descontents. Ningú d'ells se pensa ser manco que els atres, i com veuen que els deixen a la banda de fora, ja tens ahí atres tants enemics del govern, que és qui dóna els empleos.
Però u que vol una cosa no s'acontenta en plorar si no li la donen, sinó que va a vore si pot llevar-li-la al que la té. Per a això s'ajunten tots els que busquen empleo i no'n tenen, se diuen uns a atres: "anem a vore si podem tirar a eixos menistres, fulano i fulano, perquè mentres estiguen ells no pujarem. Farem açò i açò, publicarem un diari i als que el facen els direm que escriguen açò i açò, i que el govern va mal, i que els pobres pobles ho paguen, i que si este i aquell estigueren en lo govern les coses anirien d'atra manera, etc."
Tot en la intenció de fer-li mal al govern i lograr que entren atres per a tindre els empleos i diners que tenen els atres. Estos, per sa part, no se descuiden perquè també fan ses juntes, i s'arreglen, i publiquen diaris, i criden que el govern va tan bé, i que fa tant i quant, i que els guilopos són els atres, que volen desacreditar-lo per a agafar els empleos. En fi, una confusió de les confusions. I lo millor del cas és que els empleos no sonen per a maldita la cosa, perquè com és cosa tan vergonyosa el dir que ú és lliberal per a lograr empleos, lo mateix que seria carliste si Carlos li donara algo, se posen una careta i diuen unes coses que qualsevol que no·ls conega no dirà sinó que són els hòmens més honrats del món i que sols falta que·ls posen en els altars.



I, finalment, un abrandat i divertit speech sobre la llengua emprada en la revista, el valencià, comparant Espanya amb una torre de Babel, on la retòrica de la "lengua común" es desfeia per la "tossuderia" de la pròpia realitat social:

Tot lo món estarà ja parlant del Mole: uns bé, atres mal, i molts ni bé ni mal. En tot susuïx lo mateix. Açò és el món. Mes, per què estranyaran vore un periòdic en valencià? Perquè no nos entendrem? De qualsevol manera Espanya és una torre de Babel. En França, tots parlen en francés; en Inglaterra, tots en inglés; ahí en Rússia, tots en russo; i així en los demés puestos. En Espanya, pegues cap a Catalunya, parlen de un modo que allò és un llaberinto; tires cap a Biscaia, fes-los un nuc al rabo, ni guipes paraula; t'amorres cap a Galícia, bona nit; te emboques en Sevilla i te parlen en caló; i si demanes menjar, i no saps parlar en senyes o te busques un intrèprete, ja pots penjar les barres al escudeller [...] Per això dic i diré que Espanya és una torre de Babel.


Entenga-nos, pues, el que nos entenga, i el que no, que vaja i llixca una orde del ministeri i encara la entendrà manco. Lo que han de fer els castejanos que no entenguen el Mole és no tocar-lo tan sols en les seues mans ni llegir-lo en los seus ulls sense que en busquen uns atres d'un intrèprete, perquè si no, tot ho trabucaran i llançaran a pedre sense traure cap ni centener. Nosatros escrivim per a els valencians i res més. Ara ja ho saben: después no vinguen en matafulleries i parladories, i en ascos i en paraulães, criticant lo que no entenguen, com fan més de quatre i més de huit, de lo que nosatros no tenim culpa. El que tinga la cabota dura, que se la casque hasta que l'ixca el suc com les taronges, i no diga
si fueron cuitas o si fueron asãas.


10 comentaris:

Àlex ha dit...

Juas, juas. No hem canviat gens ni miqueta.

Francesc ha dit...

Sensacional!

Felicitats

Francesc

Speaker ha dit...

Gràcies per la informació. Havia llegit referències a esta revista en alguns articles i manuals feien un balanç de la literatura (i publicacions en general) fetes en valencià en l’època de l’anomenada decadència, però al recordar-m’ho en el teu blog i posar-m’ho tan fàcil, m’has tornat a despertar la curiositat. Ahir passí per París-València i comprí 3 volums que hi havia a la prestatgeria (crec que no tots els que hi ha, però de moment ja va bé). A la nit vaig fullejar-los un poc, i és curiós com analitza, d’una manera tan socarrona i amb un tarannà tan de l’Horta de València, les situacions polítiques del moment (lliberals i conservadors, les guerres carlistes…) i com mamprén als que critiquen la seua revista. Més enllà d’això, a mi sobretot m’interessa com reflecteix el valencià de l’època al Cap i casal.

trellat ha dit...

Genial! Ens falten revistes com estes. Això és cultura! Estic amb Àlex, no hem canviat gens.

Masclet ha dit...

Yo soc un apassionat d'El Mole des de fa molts anys, tant del continent (la llengua valenciana del sigle XIX, rica i autèntica, pero ya plenament contemporànea i sense arcaïsmes artificiosos) com, evidentment, del seu contingut i el seu estil.

Com tu dius, era lo més paregut a un blog que podia existir en aquella época. Per molt que tots se desplaçaren en carro o en haca, i els teléfons i computadores foren inimaginables per ad ells, llegint El Mole es verifica que els humans som, per damunt de tot, humans. I que per molts ornaments i necessitats que vullgam afegir a la nostra vida "moderna", no pareix que hajam canviat massa...

De fet, lo de Masclet ve com a inspiració d'aquells bloguers decimonònics del Mole que, a l'estil de Sento Formal, Nap-i-col, Garrofa o el Dotor Pallorfa, firmaven sempre els seus escrits en un malnom.

Tu, naturalment, en la "Junta del Mole" no podries haver segut atre que Sento Formal: per nom i per llinage. :D

Oscar ha dit...

Una llengua encara molt rica i un humor ben nostre el d'esta revista i tantes altres del XIX. Casualment en la pròxima fira del llibre tindrem oportunitat de fer-nos amb el nou llibre d'un filòleg "com cal" que tracta d'este tema: "El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic." El llibre està publicat per Bromera i el signa Abelard Saragossà. I jo no cobre res, eh? Vos ho assegure.

Unknown ha dit...

A mi aquestes declaracions de "valencià contemporani" "sense arcaismes" sense tenir en compte la premsa dialectal i la literatura del XVIII i XIX de tot el País Valencià m'entendreix.

Així i tot, veure que el valencià Lluc de 1840 diu "Oi!" i no "Xè" com faria qualsevol català oriental actual. O trobar-se un Sento Formal que diu "abans" i "agafar" en compte de "antes" o "agarrar", i això sense eixir de l'Horta de València hauria de moure a alguna petita reflexió en un País Valencià on "petit" és encara viu d'Alcoi a Elx. De la mateixa manera que es diu "abans" a Guardamar i la Marina d'Elx i ma sogra i les dones de la seua edat encara diuen "Ò" que deu ser una variació de "Òi".
En definitiva, no cal recular-se tan arrere i tan enfora per trobar que l'artificialitat està només en la ment de qui no coneix a fons tot el català i les parles valencianes.
Com sempre magnífic i aquesta premsa i teatre en parles valencianes es pot reseguir també a l'Extrem Sud "de mitjan segle XV ençà" i l'artificiositat d'aquesta manera meua de parlar és heretada de mon pare nascut al Raval d'Elx el 1928.

Vent d Cabylia ha dit...

Això de l'actualitat de les qüestions és ben evident. No debades els historiadors posem el començament de l'edat contemporània en el XIX! Llavors s'entre en el món actual, que posteriorment ha evolucionat sobretot influenciat per la societat de masses del segle XX i els valors postmoderns posteriors a 1968, però que bàsicament correspon a unes mateixes formes de pensar (i per això també alguns insistim tant en què el fenomen de les identitats col·lectives enteses en clau nacionalista és plenament contemporani i no té res a veure el que significava abans i després del segle XIX).

Josep Lluís, m'alegre moltíssim d'haver-te "incitat" a la compra cultural... M'ho podries "pagar" fent un post d'eixos tan bonics que fas sobre la paraula "revetxí", que no sé si la coneixes però la trobe un bon complement cabellut a la "frangeta" que ens vas ensenyar ("revetxí" va ser un altre dels descobriments de la nit de pèrsec). Sense compromisos, clar! :D

D'altra banda, i enllaçant amb el que diu Joan-Carles, no sé si l'humor és riberenc, valencià, rural o què exactament, perquè hi ha altres publicacions de més al sud que empren un estil similar, tot i que, evidentment, no és igual igual. Per internet es pot trobar poca cosa, i no és l'exemple més adequat, però a la "Biblioteca Virtual de Premsa Històrica" es poden trobar "El Cullerot" i "El amic del poble" fets a Alacant entre 1898 i 1899 (escriuen fins i tot "Naal" per "Nadal"). I, parlant del tema ortogràfic, una de les coses que no acabe d'entendre és que sembla que gasten la "ch" per a fer el so "j", per exemple "San Chuan"... Seria per imitació dels escrits de València? O perquè trobarien realment estrany que la "j" -entenent-la com a castellana- poguera representar eixe so?

Unknown ha dit...

El motiu pel qual escrivien "San Chuan" és perquè escrivien amb ortografia castellana i com que no eren fonetistes s¡aproximaven tot el que podien amb l'inventari fonètic escrit que els oferia el castellà. Això passa encara amb l'ortografia felibre provençal que es fonamenta en l'ortografia francés. Aixi "colador" s'escriuria "couladou" per fonetisme. També el rossellonès es va escriure amb ortografia francesa al segle XIX.
Això també s'aplica al fonetisme comarcà. Tant a la premsa alacantina, com elxana com noveldera o monovera de la segona meitat del segle XIX escriuen sovint "axò" sense la /i/ perquè a l'igual que el català oriental i el valencià de les Marines i la Safor aquesta /i/ no es pronuncia.
En la premsa noveldera arriben a escriure "coso" per "cosa". Com que no sabien distingir les obertes i tancades a l'escrit -cosa que feien a l'oral sempre com fem encara- no se'l va acudir que podien escriure "còsò" i menys "cosa".
A la premsa del Vinalopó Mitjà i de Crevillent escriure "senyó" i "retó" i "carré" com passa t
també a la premsa dialectal catalana abans de Fabra abans de Fabra on escriuen "las donas" per molt que els catalans facen una /e/ neutra i no una /a/ com determinats ignorants interessats valencians secessionistes voldrien donar a entendre. Per això, de Fabra ençà escriuen "les dones" no tan sols és la pronúncia de tot el català occidental sinó que reflecteix la millor grafia per a la schwa o /e/ neutra semblant a la del francès actual...
Ho deixarém córrer i perdona'm el rotllo.
Ara, és sabut entre els especialistes que Oi! és tan valencià tradicional com català per molt que haja reculat.
Al Bou d'Elx (1885-86) d'un humor molt valencià amb caracerístiques també locals l'editor comença dient -i cite de memòria- "escriurem astò en valencià de la terra des palmeres i no en valencià de València perquè necessitariem dos o tres-cents deccionarios." L'home exagerava tant com exageren alguns les diferències entre valencià i català.

Vent d Cabylia ha dit...

Joan-Carles, moltes gràcies per l'explicació! M'apunte "El Bou" d'Elx, que no la coneixia. He vist que Brauli Montoya ha fet estudis lingüístics sobre eixes publicacions meridionals de finals del XIX.