dimarts, 13 d’abril del 2010

Poemes contra els infames

Infame: Notòriament deshonrós i vil; detestable.
Infàmia: Acte que mereix la deshonra pública; vilesa, gran maldat.

La primera setmana pasqual ens ha deixat infames i infàmia a cabassos. Palmaarenes, Gürtels, excavadores, Peraltes i manipulacions. La Comtessa d'Angeville, alqueriera a Finlàndia, recorria als poemes de Jaume Pérez Montaner per a alliberar la seua ràbia. Xavier Aliaga, madrileny de Xàtiva, no menys indignat, optava per Marc Granell. Josep Porcar, menestral literari de Castelló, batejava la iniciativa amb el nom de Poemes contra els infames, enlairava versos d'Antoni Ferrer i convidava a fer el rogle més gran. Un darrere l'altre, fins a set bloguers més s'hi han sumat, incloent la delitosa poetessa de la Plana Irene Climent amb versos de Maria Josep Escrivà. Només vull convidar-vos a fer el rogle encara més gran i copiar (o escriure!) els poemes contra la infàmia que vos arriben al cor. Porcar els recollirà i els guardarà com a monument a la memòria.

Per la meua banda n'he cercat però no amb el temps suficient per trobar-ne algun que puga expressar el que he sentit. Tanmateix, voldria aprofitar l'ocasió per a rescatar de l'oblit la figura de Josep Maria Bonilla (1808-1880), periodista i escriptor valencià, fundador de la primera revista política en la nostra llengua, El Mole, nascut en 1837 en ple moment d'efervescència del progressisme liberal espanyol, que acabava d'obligar la reina Maria Cristina a convocar unes noves Corts per a redactar una constitució inspirada en la de Cadis de 1812. El Mole, que arribà a la gens menyspreable xifra d'entre 4.000 i 5.000 lectors, s'adreçava eminentment a les classes mitjanes i els llauradors de les comarques que envoltaven la capital valenciana, bo i comentant en clau satírica l'actualitat política quotidiana. Si fa no fa, era un blog d'humor, interpretació, protesta i il·lustració política del moment, des d'una perspectiva clarament progressista, anticentralista, antipartidista i favorable a l'obertura i l'igualitarisme polític, social i econòmic.

Posaré uns quants exemples de la manera en què la revista
tractava de fer entendre conceptes polítics a gent allunyada de la qüestió o formalitzava les seues queixes a través d'acudits i jocs de paraules [he normalitzat l'ortografia parcialment, podeu consultar ací els originals de la revista]:
Tot el que vos diga: "poble! reconeix els teus drets, no te'ls deixes arrevatar dels tirans, dels despotes", i no obstant no se pren el treball de explicar-os en què consistixen eixos drets o allumenar-os sobre les vostres obligacions, negant-os les llums que devia comunicar per a què sabéreu hasta a on se estenen els drets i no necessitàreu en avant de ses instruccions, creeu-me, és un infame, un tirà, un dèspota, que vol fer-os servir de instrument a ses vils passions, a la insaciable ambició seua per a ser vostre botxí en aplegant al puesto objecte de ses mires i a on vosatros mateixos l'haveu alçat. Mireu en recel (vos ho dic atra volta) als hòmens de partit, i no vos deixeu seduir de ses belles paraules i promeses. Constitució neta i pura, independència de opinió, guerra uberta al carlisme i als carlistes.

Notícia calenteta
Un tio meu, que tot ho andevinava perquè tenia una botifarra baix la llengua, contava que un sàvio molt docte aconsellava als ateniensos antics c'així com llauraven i treballaven les terres en rossins també podien llaurar en burros, però havent-li contestat que els burros no eren bons pa este treball, digué el sàvio: "què importa? també trien pa governar la república xefes tan poc aptes pa manar com els burros pa llaurar la terra".
A on t'a pegat eixa? M'antiendes, Cuan? M'antiendes Pedro? En què li sembla açò a lo que passa en Espanya? En los pollins de quatre potes, i en los burros de dos cames.

Els facciosos són gent tan retrògradament retrògrada, que si alguna volta fan un pas cap a avant és per a retrogradar en la mateixa retrogradació.

Il·lustració popular [El govern absolut i el govern representatiu]
Lluc: Volguera saber què·s això de rei o govern desolut, i allò... com se diu? vòtua!... Una cosa c'acaba en iu o niu...
Sento Formal: Representatiu voldràs dir.
Lluc: Aha!... Això mateix, repe... reple... replesentatiu.
Sento Formal: Sí, sí, representatiu. Pues mira, això és cosa fàcil. Mira, no puc amostrar-te-lo millor que en lo que et va passar el atre dia en ta muller, quan la rinya que tinguéreu, perquè tu volies vendre els ànets i ella no. Tu li cridaves: "jo sóc el amo en casa i puc fer lo que em done la gana, el home mana i la dona ha de obedir", i Teresa te dia: "Eres el cap de casa, no el amo; i si manes és per a bé a la família, no per a fer-li mal, que si se venen ara els ànets pedrem lo manco un quincet en cadascú".
Lluc: Però, i això que té que vore en lo que li pregunte?
Sento Formal: Encara no ho has entés? Pues mira, tu volies ser un rei absolut en ta casa, volies posar un govern absolut, i ta muller volia posar un govern representatiu.
Lluc: Calla! Ja vaig antenent alguna cosa, porò no del tot.
Sento Formal: Jo te ho explicaré. Hi ha reis que se pensen que ells són els amos i manen en tot lo dels pobles, i que lo que tenen els vassalls tot és seu, i que els poden deixar en camisa u en mig lo carrer si volen; i hi ha terres que el rei diu: "fulano, jo vullc tallar-te el cap" i el fulano li respon: "faça vosté lo que vullga", i es deixa tallar el coll perquè el rei ho mana. Estos que diuen que poden matar i robar als pobles se diuen dèspotes.
Lluc: Els molt rebacons! Per força havien de tindre potes, pa fer això. [...]
Sento Formal: Pues allò que dia és govern absolut, quant u a soles vol manar-o tot, siga bé siga mal, sinse que ningú li diga "no passe vosté d'ahí". Però en alguns pobles susuïx que com són molts contra u poden més, i com els pobles són bons li diuen al rei absolut: "Nosatros no ham naixcut per a tu, sinó tu per a nosatros, i si manes és per a manar en bé i no en mal. Anem pues a fer un tracte: nosatros te direm lo que nos convé y tu segons allò manaràs y seràs cap de casa però no amo", que és lo que Teresa te digué l'atre dia. Però com no és possible que tots els pobles de Espanya supongam vagen a Madrid a dir-li al rei "açò volem", ho diuen a vint u trenta u cent u dos-cents, els encarreguen que li diguen lo que volen els pobles, que estos ho faran bo i ho aprovaran; en una paraula, que representen tota la nació [...] I el rei manant segons lo que convé als pobles en companyia dels diputats se diu govern representatiu.

Sobre els siguients punts se pot parlar tot lo siguient:
Sobre abusos..............................................

Sobre desòrdens públics.................................

Sobre infraccions de Constitució.......................

Sobre abandono de los pobles...........................
Sobre impotència o això menisterial...................


En què li semblen els espanyols al vi de les tavernes? En què passen per l'ambut.
En què se pareix el espanyol al burro? En què li posen dos albardes, el maten de fam, el cluixen a bastonaes i no se queixa.
En què se pareix la Constitució que està escrita a la que se observa? En res
En què li semblen els espanyols als cangrejos? En què van cap a arrere
En què li sembla la noblea de Espanya als ólmos? En què fan sombra i no donen fruit
Quina és la major desgràcia de Espanya? El ser home de bé
Abans al que robava li donaven garrot, ara li donen empleos. Grans progressos s'han fet en poc temps..

Així les coses, pense que la metàfora bloguera no és gens desgavellada, sobretot si tenim en compte que justament en aquell any entrà en vigor la llibertat d'impremta. Com he dit públicament en certes ocasions, si algun moment històric pot recordar al fenomen de la blogosfera és precisament el de la multiplicació dels pamflets, els diaris, els periòdics i les revistes polítiques, que a Espanya es donà en aquella primera meitat del segle XIX. I la comparança no és erma. Si la trac a la llum és perquè ens adonem que l'esforç d'aquells lluitadors per les llibertats, la justícia social i la raó crítica va servir d'alguna cosa. A Bonilla el multaren, li tancaren periòdics i hagué de marxar recurrentment de València, però la seua incansable activitat ajudà a obrir el debat públic i eixamplar els valors progressistes. Visqué pronunciaments, guerres, revolucions, repressions, la primera república i, finalment, la restauració monàrquica moderada.

Encara després d'ell vindrien èpoques de lluita social, violència, una terrible guerra civil i una ominosa dictadura. Finalment, ara, vivim en una democràcia electoral mediatitzada per molts diversos poders que fan i desfan en benefici dels seus propis interessos. Malgrat tot, hem guanyat espais de llibertat social i individual a tots els nivells. A costa, això sí, de sang, suor i llàgrimes. I encara hi ha molts espais per obrir,
per fer entendre i per engrandir. Per això, malgrat els fracassos i les decepcions, cal continuar criticant, explicant, lluitant... Potser ni nosaltres mateixos podrem recollir el fruit de les nostres llavors, però tal vegada sí que ho faran les generacions futures. I valdrà la pena. I per això mateix val la pena sumar-se a la iniciativa dels Poemes contra els infames. Qui sap si demà uns altres podran inspirar en eixos versos el seu esforç per un món millor.

3 comentaris:

Speaker ha dit...

Vicent, no sé jo si em sumaré a això dels poemes.... però gràcies per l'apunt i per facilitar-nos l'enllaç a la lectura de la revista El Mole. Les revistes i mitjans satírics a vegades t'informen molt millor que els mitjans seriosos. I ací, en el segle XIX, en teníem una. Ara ens conformem amb El Jueves (de perspectiva estatal) o amb Polònia (molt bo però no de perspectiva valenciana). Ausades, sort que hi ha els blogs.

Unknown ha dit...

M'ha agradat molt aquesta entrada.

Salut!

Vent d Cabylia ha dit...

Josep-Lluís, a banda de la versió digital, que el format de la BV no convida gens a fullejar, hi ha els facsímils dels números de 1837-1841 a París-Valencia. Sens dubte, és de les revistes satíriques més punyents del moment. Una autèntica joia.

Gràcies, Joan-Carles, m'alegre!