dimarts, 21 de març del 2023

Les 'Acta Curiarum Regni Valentiae': fer memòria

El passat 10 de març (del 2023) vam presentar en el Palau dels Borja, la seu de les Corts Valencianes, el primer volum d'un projecte tan llargament anhelat per la historiografia valenciana: la transcripció, edició i publicació sistemàtica de les Acta Curiarum Regni Valentiae, és a dir, de la principal documentació relativa a les successives reunions de Corts i Parlaments del Regne de València des de la seua fundació en 1238 per part de Jaume I d'Aragó fins a la seua abolició en 1707 per part de Felip V de Borbó (ací en trobareu més informació). Serà un projecte que s'allargarà durant anys i en el qual participaran nombrosos medievalistes i modernistes, però del qual ja fa temps que s'estan fent treballs i ara hi posem la primera pedra per a la seua successiva publicació en la col·lecció de Fonts Històriques Valencianes de la Universitat de València. El primer volum, disponible en paper i en pdf, el podeu descarregar des d'ací mateix i a continuació vos deixe la intervenció que vaig fer en aquell acte de presentació, que podeu vore íntegrament, amb la intervenció del president de les Corts Valencianes Enric Morera, el president del Comité científic d'edició Antoni Furió, la vicerectora de Cultura de la Universitat Jaume I Carmen Lázaro, el vicesecretari general de la Universitat d'Alacant Josep Ochoa i la rectora de la Universitat de València Mavi Mestre, ací mateix.



Molt excel·lent senyor president de les Corts Valencianes; honorable senyora consellera de la Generalitat Valenciana; honorable senyora presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; il·lustríssims senyors secretaris autonòmics; il·lustríssims senyors acadèmics i acadèmiques de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; senyora rectora magnífica de la Universitat de València; molt il·lustre senyora presidenta del Consell Valencià de Cultura; il·lustres senyores i senyors membres del Consell Valencià de Cultura; il·lustríssims i il·lustres senyors i senyores de les autoritats i càrrecs acadèmics i universitaris que hui esteu ací; sobirana ciutadania valenciana: per què estem ací, al Palau dels Borja, la seu del Parlament del valencià? El lloc, el fòrum, on els representants polítics dels valencians tracten els interessos del poble valencià; dialoguen, discutixen, s’enfronten, arriben a acords, tracten de millorar la vida dels valencians des del seu propi punt de vista i des de la seua ideologia. 

Si estem ací és perquè hi hagué un dia que a la catedral de València, o al convent de Sant Domingo de València, o a la catedral de Sogorb, o l’actual catedral d’Oriola, o al convent de franciscans de Montsó, també hi hagueren uns representants polítics dels valencians reunits en Corts per a prendre decisions de govern, legislació, fiscalitat, defensa, vida quotidiana o molts altres aspectes que afectaven el conjunt de naturals del Regne de València, un territori polític i econòmic que podem definir com un Estat medieval, amb les seues fronteres, la seua moneda, els seus pesos, les seues mesures, el seu dret civil, el seu dret públic, les seues institucions, els seus tribunals, la seua hisenda, el seu monarca, els seus patrons religiosos i els seus interessos col·lectius propis. 

Un Estat que va decidir fundar Jaume I en 1238, just en conquerir la ciutat de València, amb un codi jurídic elaborat ex professo –els Furs de València– i amb unes fronteres que anaven des de Vinaròs fins a Biar en aquell primer moment i fins a Oriola un poc després, en temps del seu net Jaume II. Un territori que a partir de llavors, per obra i gràcia del subjecte polític i institucional que conformaven els seus habitants, va començar a generar una consciència col·lectiva de ser valencià del Sénia al Segura, que amb els seus daltabaixos ha arribat fins als nostres dies. 

Per això estem ací. Per això hui en dia tenim unes Corts que representen a tots els valencians, eixe poble que habita un territori que continua sent pràcticament el mateix que el del Regne de València. Un regne que, no obstant això, no ha existit sempre: va començar el 1238 amb Jaume I i totes les gents que, arribades fonamentalment d’Aragó i de Catalunya –però també d’altres llocs de la península Ibèrica i d’Europa–, van apartar i arraconar el poble islàmic que vivia prèviament en eixes terres, però aquell territori polític, aquell Estat antic –que era un dels set que existien en el conjunt ibèric, junt amb Aragó, Catalunya, Mallorca, Navarra, Castella i Portugal– va arribar a la seua fi, a sang i foc, el 1707 per decisió d’un altre monarca, Felip V de Borbó. Però aquelles flames no van acabar amb la memòria d’un poble que va continuar sentint-se valencià i vinculat a una terra i a una col·lectivitat que, tot i que amb dubtes i pors, ha volgut en època contemporània, en els nostres dies, tindre novament unes institucions polítiques pròpies. 

En eixa memòria i en eixa voluntat contemporània ha tingut un paper importantíssim –cabdal– la història, el record d’uns fets que ens expliquen com a grup humà, com a poble d’Europa, entre tants altres pobles d’Europa. Uns fets i un record que han servit d’aliment, de guia i de far en la llarga travessia dels valencians, i que continuen servint de referència i d’exemple tant per a les coses bones com per a les coses roïnes. La documentació relativa a les assemblees parlamentàries valencianes continguda en este primer volum de les Acta Curiarum Regni Valentiae –que podeu consultar en el llibre que prompte tindreu entre les mans, en el repositori digital de la Universitat de València o en la pàgina web feta a l’efecte per l’estudi de disseny Granissat amb el suport de la Universitat Jaume I de Castelló i d’un projecte d’excel·lència científica finançat per la Generalitat Valenciana– així ho mostra. 

En 1238 Jaume I i el seu equip de juristes van voler fundar un regne nou que tenia com a primer principi inspirador, segons consta en el pròleg dels Furs de València, un dels preceptes fonamentals de l’antic dret romà: “honestament viure i als altres no agreujar” i, segons continuava el mateix pròleg, “donar dret a tots tan bé al pobre com al ric”. Però no totes les gents que van arribar a aquell nou regne compartien eixa decisió i durant molt de temps, durant moltes dècades, hi hagué una aferrissada disputa entre els qui volien aplicar en terres valencianes lleis i institucions procedents del Regne d’Aragó –i, per tant, qüestionaven les pròpies del Regne de València– i, d’una altra banda, els qui volien enfortir, consolidar i desenvolupar les lleis i institucions valencianes. Els anys que transcorren en este primer volum, del 1238 fins al 1326, són, d’un costat, anys de negociacions i de pactes amb els successius reis –Jaume I, Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II–, però també, d’un altre costat, són anys d’enfrontaments entre els mateixos habitants del Regne de València. 

Disputes gravíssimes que van arribar a la lluita armada i a la guerra civil en 1287, i després a tensions constants, d’una forta agressivitat. Quina va ser la via per a acabar resolent aquell xoc, aquell conflicte brutal? La via va ser el diàleg, la trobada i el parlament amb els rivals polítics, fins que just quan acaba este primer volum, en la dècada de 1320, es van assentar les bases d’un gran acord. Un gran acord en què uns i altres hagueren de cedir una miqueta, i no tots van quedar contents, però que va establir, ja en les Corts de 1329-1330, un marc polític i jurídic acceptat de manera general i vinculat estrictament al Regne de València. Uns i altres van entendre que precisament el Regne de València era una oportunitat i un benefici, una causa comuna que els afavoria a tots –vingueren d’on vingueren– i amb la qual –sent valencians amb orgull i dignitat– podien fer front d’una manera més avantatjosa als reptes que ens posa la vida davant. 

I això és el que es podrà observar amb claredat en els següents volums de les Acta Curiarum Regni Valentiae, que aniran publicant-se al llarg dels pròxims anys, gràcies a la tasca del comité científic d’edició conformat per professors de les Universitats Jaume I de Castelló, de València i d’Alacant, presidit per n’Antoni Furió i Diego, al qual aprofite per a agrair-li públicament el seu mestratge –que m’ha fet ser qui soc– i agrair-li també el seu incansable treball per enfortir eixa herència històrica que és la valencianitat. Estic segur que, tot i les moltes dificultats i certs endarreriments que ha patit este projecte, finalment arribarà a bon port, ara que per fi hem posat la primera pedra en forma de llibre de la col·lecció Fonts Històriques Valencianes. 

Nosaltres, els historiadors, no som més que ningú, però tenim una funció important: fer memòria del passat. En este sentit, m’agradaria aprofitar també esta tribuna ocasional en la seu de les Corts Valencianes, en el nostre Parlament, per a dirigir-me als legítims representants polítics de la ciutadania valenciana. Per favor, facen-se dignes de tots nosaltres. Els valencians i les valencianes venim de molt lluny, com estes actes parlamentàries de l’època foral ens mostren. I hui en dia som molts els valencianes i les valencianes que volem anar molt lluny. Els qui treballem en una empresa, als polígons, a l’oficina, a casa, a les universitats, a l’administració, els qui conciliem vida laboral i vida familiar, els qui som fills, mares, pares, germans, simplement ciutadans, volem una vida bona, digna, i en això tornen a ser clau les nostres institucions, les Corts Valencianes, el Govern Valencià, la política valenciana que tracta els nostres afers. 

Els valencians hem sigut –i som– independentment de les institucions polítiques. A mi no m’ha ensenyat a ser valencià cap polític. Això em va vindre donat: m’ho van ensenyar els meus pares, que estan ací –una besada forta–. Però en el context del segle XXI necessitem de la política valenciana per a continuar sent valencians i tindre una vida millor i digna. El nostre autogovern torna a ser una oportunitat i un benefici, una causa comuna que ens afavorix a tots –vinguem d’on vinguem– i amb la qual –sent valencians amb orgull i dignitat– podem fer front d’una manera més avantatjosa als reptes que ens posa la vida davant. Enfortisquen eixe autogovern sense dubtes ni pors, creguen-se’l de veritat, facen-se dignes i facen-nos dignes de la nostra història, del nostre present i del nostre futur col·lectiu com a valencians. Ací estarem humilment els historiadors per a fer-los memòria. 

Moltíssimes gràcies.