dimarts, 29 d’agost del 2017

València no s'acaba mai: Introducció

"València no s'acaba mai" (Julio Bustamante, 2012)

Introducció de Vicent Baydal al llibre València no s'acaba mai (Llibres de la Drassana, 2016)

La frase no és meua. Però l’he feta meua. És una cançó de Julio Bustamante, “València no s’acaba mai”, publicada en el disc Viento desatado (Comboi Records, 2012) fa només quatre anys. Però pareix que m’haja acompanyat tota la vida. Conté eixa classe de versos amb els quals et sents tan identificat que passen a formar part de la teua pròpia essència. I és que “València no s’acaba mai” és un cant d’amor desbordat i amable. Un cant d’amor a la ciutat i a una manera alegre, oberta i optimista de viure-la. I així és com la visc i com vull viure-la. N’he viscut moltes altres durant molt de temps. Barcelona, sobretot Barcelona. Però també Sevilla. I Oxford. No considere que València siga la millor. O la més culta. O la més amable. Però és la meua. On estan els meus. I on vull viure. I la que desitge millorar. I fer més culta. I més amable. I, sens dubte, on millor m’ho he passat. On més he disfrutat. On més he estimat. També a la mateixa ciutat. 

Perquè conéixer és el pas previ a estimar. I per la meua faena i la meua vocació conec moltes coses de la ciutat de València. M’apassiona provar de conéixer el funcionament de les societats pretèrites. A través de la història, l’antropologia, la sociologia o la filologia. Em fascinen els processos socials al llarg del temps i, també, els mecanismes a través dels quals podem arribar a conéixer-los i explicar-los. D’ací i de qualsevol part del món. Però si afegim eixe entusiasme pel coneixement històric a una vinculació material, geogràfica, biològica, afectiva i cultural, el resultat és el que és. El meu entorn s’acaba convertint en un dels meus objectes preferits d’anàlisi. I el meu entorn més immediat és la ciutat de València, entesa com a capital del meu país, el país dels valencians. Des que fa ara catorze anys vaig treballar en l’equip que va crear el Museu d’Història de València, amb Javier Martí al timó, Enrique Dies a les màquines i el far permanent de Manuel Sanchis Guarner exercint de guia, que no he parat de regirar llibres, documents, imatges i racons per a conéixer-la millor. Per a estimar-la més bé. 

És així com ja en el meu blog, que va originar el llibre Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2015), vaig donar a conéixer molts episodis diversos i poc coneguts de la història de la ciutat. També en altres espais, com el diari digital L’Informatiu capitanejat per Juan Enrique Tur, la revista d’art i pensament Bostezo de l’incombustible i imprevisible Paco Inclán, el blog del Grup Harca, que compartisc amb els companys i amics Frederic Aparisi i Ferran Esquilache, o la revista cultural Lletraferit de Toni Sabater, Felip Bens i Josep Vicent Miralles, un projecte que ha fet possible la lectura d’estes mateixes pàgines. De tots ells beuen les històries ací recollides, millorades i en alguns casos reformulades per complet, però també ho fan d’articles publicats en Levante-El Mercantil Valenciano i sobretot en la revista Plaza i el diari Valencia Plaza, als quals vaig arribar de la mà de Carlos Aimeur i Eugenio Viñas. A tots ells, gràcies per incitar-me i donar-me la possibilitat d’arribar a molts altres interessats en conéixer la nostra història. 

Pel que fa la temàtica dels textos ací publicats, el primer que destaca és la falta de referències als primers segles d’història de la ciutat, els d’època romana i visigòtica. No els conec suficientment bé per haver-ne escrit res fins al moment. En el camp de la divulgació, en tot cas, en recomane el capítol introductori del llibre Clapir. El crit de la Història (Llibres de la Drassana, 2015), anomenat “Fundació, destrucció i resurrecció de Valentia”. Comence, per contra, a historiar el període de la ciutat que millor conec, el medieval, amb l’etapa andalusina en primer lloc, de la qual l’Horta és l’herència més notable, i posteriorment la cristiana, en la qual em fixe en determinats personatges, com Constança de Hohenstaufen i Francesc de Vinatea, o espais urbans, com la Llonja, els Banys de l’Almirall, la jueria i la moreria, per mirar de mostrar algunes de les característiques que expliquen el funcionament de la societat de l’època. 

A continuació, els capítols sobre l’època moderna van dels valors de l’humanisme renaixentista, encarnats ni més ni menys que per la tipògrafa Jerònima Galés, als de la Contrareforma catòlica, que tractaven de dominar l’espai públic, tot i el rerefons d’extrema violència al qual es va arribar en la ciutat en determinats moments del període. Pel que fa a l’època contemporània, amb l’arribada de la Il·lustració i la modernització urbana, trobem el contrast entre la ciutat dels prodigis i la ciutat de la destrucció. La primera, representada per bibliòfils com Vicent Salvà, creador d’una impressionant biblioteca privada al carrer la Nau, indians filàntrops com Josep Rodrigo Botet, portador a la ciutat d’una de les col·leccions paleontològiques més importants del món, o patricis com Joan Baptista Romero i Marianna Conchés, que van crear els Jardins de Monforte i l’Asil de Sant Joan Baptista. La segona, en canvi, queda plasmada en la demolició constant de monuments, des de muralles fins a palaus, convents, carrers i tota classe d’edificis històrics, contra la qual cosa lluitaren especialment i alçaren la seua veu els que més coneixien i estimaven la ciutat: els valencianistes. Com Vicent Boix, Constantí Llombart, Teodor Llorente o tants altres. 

Finalment, el segle XX és el segle de la gran expansió. I de les grans esperances primer. Però també de les grans lluites. Lluites terribles. I tot això queda reflectit en els carrers de la ciutat i en la vida dels seus habitants. A través de la toponímia urbana i també dels seus edificis, els que es van fer i els que finalment no es van fer, com a testimoni d’una època i de la millor lliçó que ens dóna la història: que el nostre futur, en part, està en les nostres mans. En funció de les decisions que prengam, dels projectes que donem suport i de les accions que realitzem, podrem tindre una ciutat o una altra, una societat o una altra. Els models urbans i socials no naixen del no-res. Els fan les persones i els col·lectius. I els que coneixem històricament la ciutat sabem que València no s’acaba mai. Però sabem, igualment, que eixe coneixement tampoc naix del no-res i que cal cultivar-lo i difondre’l constantment. Perquè així, tots plegats, podrem viure millor i estimar més profundament la nostra ciutat. Eixe és, per damunt de qualsevol altre, l’objectiu fonamental d’este llibre.

València no s'acaba mai (Vicent Baydal, Llibres de la Drassana, 2016)

ÍNDEX 
Pròleg: València ja no és la que era - Vicent Molins 
Introducció: València no s’acaba mai - Vicent Baydal 
1. Balansiyya en cinc actes 
2. L’Horta, un patrimoni “de temps dels moros” 
3. Constança de Hohenstaufen, l’emperadriu bizantina sepultada en Sant Joan de l’Hospital 
4. Francesc de Vinatea, de fugitiu a heroi popular 
5. El passatge de la Llonja dels Mercaders: “una de les majors e pus belles coses que la dita ciutat ha” 
6. La destrucció de la jueria en 1391 
7. Els Banys de l’Almirall i la tràgica baralla entre Tomasa i Elena 
8. L’assalt de la moreria en 1455 
9. Jerònima Galés, la tipògrafa humanista 
10. L’Armada Invencible i les pregàries per la conquesta d’Anglaterra 
11. Els Anglesola contra els Sabata-Escales. Quan els bàndols dominaven la ciutat 
12. Els símbols i els fets de les joioses festes pel naixement de l’infant Felip Pròsper 
13. Eixir de Benimaclet a comprar tabac i anar a parar a Eivissa en 1777 
14. La biblioteca perduda del carrer la Nau 
15. Guesdon, el mite de Dèdal en la València de 1853 
16. Podem imaginar-nos sense el Palau de la Generalitat ni la Llonja dels Mercaders? 
17. La prodigiosa història de Josep Rodrigo Botet, l’home que portà el Pleistocé de Darwin a València 
18. Cançó trista de Joan Baptista Romero i Marianna Conchés, els creadors dels Jardins de Monforte 
19. La Gran Via Marqués del Túria: de Trénor a Durruti passant pels llauradors valencians 
20. Quan les Falles arribaven fins a Tarragona 
21. Tombant a Pizarro. Un passeig per la València opressora i delirant - Amb Toni Sabater 
22. La ciutat ideal de l’arquitecte Goerlich 
23. La València que pogué ser i no fou

divendres, 18 d’agost del 2017

Catalans i aragonesos en els orígens del Regne de València (1240-1425)

La colonització catalana i aragonesa del nou Regne de València entre 1238 i 1425

Este mapa, que empre en les presentacions d'Els valencians, des de quan són valencians? (Afers, 2016) / ¿Los valencianos, desde cuándo son valencianos? (Drassana, 2017), és una representació gràfica dels percentatges que oferí el catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València Enric Guinot en la seua cabdal obra Els fundadors del Regne de València (3i4, 1999), després d'haver analitzat els noms i cognoms de més de 40.000 colonitzadors cristians del territori valencià, arribats amb posterioritat a la conquesta de Jaume I, entre els anys 1240 i 1425. El gran nombre de patronímics estudiats constituïx, sens dubte, una mostra ben representativa, ja que Guinot comptà amb totes les llistes d'habitants que trobà en els arxius, tant de cartes de poblament com de llistes de contribuents d'impostos municipals, reials o regnícoles. Hem de pensar, en este sentit, que cap generació de cristians d'aquell període degué sobrepassar els 200.000 pobladors en total: per estimacions demogràfiques diverses, sabem que en 1300 devien ser entorn d'uns 100.000 i en 1400 uns 175.000. I, siga com siga, la quantitat de 40.000 noms de persones estudiades -incloses una per una en el segon volum de l'obra- és suficientment indicativa de la fiabilitat de l'anàlisi.

En relació amb això, Enric Guinot s'endinsà amb profunditat en el coneixement dels models antroponímics de Catalunya i Aragó a mitjan segle XIII per a poder distingir-los amb claredat, cosa en este cas facilitada per l'habitual gran diferència entre uns tipus de noms i altres. Per exemple, sense grans esforços, resulta ben fàcil assignar la procedència d'uns pobladors que es diguen Arnau Miró, Ramon Otger, Bernat Gisbert, Francesc Guerau, Guillem Jordà, Joan Martorell, Roger Vich i Jaume Català o la d'altres que siguen Pascual Royo, Gil Crespo, Domingo Jiménez, Blas Fernández, Íñigo Sánchez, Martín Royo, Pedro Calatayud, Miguel Aliaga i Sancho Aragonés. Així, l'extens i profund estudi de Guinot pogué discernir els llocs dels quals arribaven la major part de la gran mostra de pobladors reunida i en féu percentatges per municipis i comarques, que distingien els  que provenien de territoris catalans o catalanòfons i els que ho feien de terres aragoneses (o navarreses i castellanes, amb sistemes d'antroponímia semblants). Així, les conclusions a les quals arribà, tot sumant les xifres oferides en el llibre, es corresponen aproximadament amb els següents percentatges:

- Els Ports: 80% catalans - 20% d'aragonesos-navarresos-castellans
- Alt Maestrat: 90% catalans - 10% aragonesos-navarresos-castellans
- Baix Maestrat: 85% catalans - 15% aragonesos-navarresos-castellans
- Plana Alta: 85% catalans - 15% aragonesos-navarresos-castellans
- Plana Baixa: 80% catalans - 20% aragonesos-navarresos-castellans
- Camp de Morvedre: 65% catalans - 35% aragonesos-navarresos-castellans
- Horta Nord: 70% catalans - 30% aragonesos-navarresos-castellans
- València: 70% catalans - 30% aragonesos-navarresos-castellans
- Horta Sud: 70% catalans - 30% aragonesos-navarresos-castellans
- Ribera Alta: 70% catalans - 30% aragonesos-navarresos-castellans
- Ribera Baixa: 85% catalans - 15% aragonesos-navarresos-castellans
- Safor: 75% catalans - 25% aragonesos-navarresos-castellans
- Marina Alta: 80% catalans - 20% aragonesos-navarresos-castellans
- Marina Baixa: 80% catalans - 20% aragonesos-navarresos-castellans
- La Costera: 80% catalans - 20% aragonesos-navarresos-castellans
- Vall d'Albaida: 75% catalans - 25% aragonesos-navarresos-castellans
- Alcoià: 85% catalans - 15% aragonesos-navarresos-castellans
- Comtat: 65% catalans - 35% aragonesos-navarresos-castellans
- L'Alacantí: 60% catalans - 40% aragonesos-navarresos-castellans
- Baix Vinalopó: 60% catalans - 40% aragonesos-navarresos-castellans
- Baix Segura: 65% catalans - 35% aragonesos-navarresos-castellans
- Alt Palància: 85% aragonesos-navarresos-castellans - 15% catalans
- Serrans: 85% aragonesos-navarresos-castellans - 15% catalans

En el conjunt del regne, doncs, durant aquell període de 1240 a 1420 entorn d'un 70% dels pobladors serien de filiació catalana o catalanòfona i un 30% de filiació aragonesa i castellano-aragonesòfona. I eixes dades són les que hem tractat de mostrar en el mapa -confeccionat per Ferran Esquilache-, amb diferents gradacions de colors per comarques: el magenta serien els catalans i el groc els aragonesos i, en funció dels percentatges de colonitzadors, cada comarca pren una intensitat del seu mateix color. Evidentment, és una simple projecció aproximada i cal advertir que algunes de les comarques que no estaven presents en la mostra d'Enric Guinot, per falta de dades, les hem considerades -raonadament, pels coneixements que en tenim pel nostre tracte amb la documentació medieval- semblants a d'altres properes: l'Alcalatén i l'Alt Millars han rebut la mateixa tonalitat que l'Alt Palància i els Serrans; el Camp de Túria, la mateixa que el Camp de Morvedre; i la part cristiana de la Vall de Cofrents (Aiora), completament castellana. D'altra banda, la resta de comarques no esmentades, i de vegades parts importants de les ja mencionades, apareixen en verd, atés que la població musulmana hi fou majoritària fins a la seua definitiva expulsió al nord d'Àfrica i Turquia en 1609 -i llavors eixes zones foren repoblades amb habitants de les contrades properes, que ja es consideraven plenament valencians, o en algunes ocasions de més lluny, com en el cas dels mallorquins que anaren al Comtat i la Marina-.

Evidentment, parlem només de l'època baixmedieval i cal tindre en compte que també hi hagué xicotets percentatges de pobladors d'altres llocs, com occitans i itàlics, a banda dels percentatges de musulmans que es convertiren i s'integraren en la nova societat cristiana -tot indica que escassos, però n'hi hagueren-. Així mateix, durant tota la resta del segle XV i durant les centúries modernes continuaren arribant immigrants, encara que ja no amb la mateixa intensitat que ho feren en els primers moments de colonització del nou Regne de València creat per Jaume I en 1238. Finalment, en època contemporània, durant els segles XIX, XX i XXI, tots sabem que han arribat al territori valencià grans onades de nous pobladors, primer d'Aragó, Castella i Andalusia i posteriorment de moltíssimes altres parts del món, especialment de Llatinoamèrica, Europa i el nord d'Àfrica. No debades, han passat més de 30 generacions -que es diu prompte però en són moltíssimes- des d'aquells orígens baixmedievals... Amb estos estudis i mapes no pretenem mostrar cap etnicitat de la societat valenciana, sinó esclarir unes qüestions que sempre ens hem preguntat i ens han preocupat als valencians: D'on venim els valencians? Quin és l'origen de la llengua que històricament hem parlat la majoria dels valencians? Som catalans els valencians? Com i per què es va formar una identitat col·lectiva vinculada al territori valencià, independentment de la procedència o la llengua i cultura dels seus pobladors? 

De tot això i molt més parle en Els valencians, des de quan són valencians? / ¿Los valencianos, desde cuándo son valencianos? i este mapa és un magnífic complement al que allí explique. És per això que volia compartir-lo amb vosaltres.