diumenge, 13 de juny del 2021

La plenitud del crit "Visca València lliure!" durant la Segona República (1931-1936) i el seu canvi a partir de la dècada de 1960

Inauguració del carrer Literat Azorín de València dins dels actes commemoratius del 9 d'Octubre de 1932

Vam vore en l'anterior post que el crit patriòtic "Visca València lliure!" va nàixer en els contorns del primer valencianisme articulat entorn de l'Assemblea Regionalista Valenciana de 1907, l'associació València Nova i la figura de Faustí Barberà i que el seu ús públic es documenta com a mínim des de 1915, especialment vinculat als integrants de la Joventut Valencianista i amb una gran profusió a partir dels anys 19171918, en connexió amb el nou impuls del valencianisme vinculat a la creació del partit polític Unió Valencianista i l'adquisició del diari La Correspondencia de Valencia. Però, com també vam indicar, la instauració de la dictadura de Miguel Primo de Rivera -i després la dictablanda de Dámaso Berenguer- va fer que entre 1923 i 1931 la proclama desapareguera de l'escena pública, fins que amb l'arribada de la Segona República ressorgí amb més força que mai, segons podrem observar al llarg del present article. 

I ho va fer pràcticament des del minut zero, com indicava un article d'Acció Valenciana, la revista del grup d'universitaris aplegats en Acció Cultural Valenciana (amb Manuel Sanchis Guarner, Felip Mateu i Llopis, Emili Gómez Nadal, Antoni IgualFrancesc Carreres i Calatayud, etc.), que el mateix 15 d'abril de 1931 -al sendemà de la proclamació republicana- advocava per la constitució d'un Estat Valencià "dins de la nació catalana" i afirmava al mateix temps que: "Aquests dies el poble Valencià cridava: 'Biba' la República; contestava també al de visca València republicana, visca València lliure... però ignorant el significat". Per tant, el mateix dia de la instauració de la Segona República ja es degueren sentir pels carrers els crits de "Visca València lliure!", més enllà del fet que la gent els secundara amb un sentit nacional i patriòtic o no, segons es queixaven aquells jóvens nacionalistes universitaris. 

Però, fora com fora, a partir d'aleshores la consigna es repetiria de manera constant fins i tot més enllà dels ambients valencianistes, que, en qualsevol cas, eren evidentment els que més recorrien a ella, segons mostren les primeres publicacions d'El Poble Valencià, un setmanari valencianista de centredreta (amb Josep Maria Bayarri, Ricard Sanmartín, Francesc Caballero, Josep Maria Esteve, etc.). Concretament, al llarg de 1931 en nombroses de les seues portades apareixeria la proclama de "¡Vixca Valencia lliure!", com el 25 de juliol ("Volem el reconeiximent del Estat valencià"), el 15 d'agost ("La magna assamblea de Denia pro Estatut valencià") o el 10 d'octubre ("Autoritats i poble de Valencia s'associen en l'homenatge al Rei En Jaume I"). De fet, en connexió amb esta darrera portada, el crit també es convertí, com ja havia passat abans de la dictadura, en un clàssic de les commemoracions del 9 d'Octubre, que ara tingueren, per primera vegada, un caràcter institucional. No debades, en 1931 es publicava també en El Poble Valencià el ban de l'alcalde de València, Agustí Trigo, en què s'informava que la corporació municipal "ha volgut enguany cooperar a l'homenatge" a Jaume I i es convocava la ciutadania a assistir al Parterre.

El Poble Valencià en juliol de 1931

El Poble Valencià en agost de 1931

El Poble Valencià en octubre de 1931

El Poble Valencià en octubre de 1931

De fet, també en El Poble Valencià l'adés esmentat Francesc Carreres -llavors estudiant i fill de l'arxiver municipal de València, Salvador Carreres- publicava al costat del ban de l'alcalde una carta indicant que no podria estar en la ciutat aquell 9 d'Octubre de 1931, per la qual cosa afirmava que: "Lluny de la pàtria, envie la meua cordial adhesió als actes d'aquests dies, tot cridant Vixca València lliure!", una proclama que se sentiria de manera reiterada en aquella jornada commemorativa. I succeiria el mateix, encara amb molta més força, el 9 d'Octubre de 1932, que se celebrà de manera multitudinària pels carrers de València amb un desplegament mai vist, segons relaten totes les cròniques disponibles. "Como no se ha hecho hasta ahora desde que tenemos memoria", en deia Las Provincias, que també explicava que: "Formaban en la manifestación algunos millares de personas, dominando la juventud. Durante todo el trayecto, hasta llegar al Parterre, los "vivas" a Valencia libre fueron muy entusiastas y constantemente aplaudidos [...] El ideal valencianista cada vez se va abriendo más paso".

I el mateix passà encara a l'any següent, el 9 d'Octubre de 1933, segons explicava amb detall el setmanari El Camí, fundat per Ignasi Villalonga i Joaquim Reig, qui en la dècada de 1910 havia estat membre de la Joventut Valencianista i era ara un ambiciós polític (regidor municipal de València) i empresari, alhora que president del Centre d'Actuació Valencianista. Segons s'hi contava, en 1933 no només es va fer un Aplec al Puig i es va inaugurar una làpida a Francesc de Vinatea en la vespra de la festa, sinó que, a més a més, el dia de la conquesta de València va esdevindre una autèntica "Jornada de la valencianitat", amb tot un seguit d'actes protagonitzats per entitats valencianistes. Per exemple, a primera hora del matí l'Agrupació Valencianista Escolar feu una manifestació fins a la Nau amb una pancarta que deia "''L'Agrupació Valenciana demana la revalencianisació de la Universitat'" i després "es dirigiren donant visques al País Valencià i a València lliure al monument de Jaume I" -emprant el nou nom per al conjunt del país que s'havia proposat des de l'esmentada associació universitària Acció Cultural Valenciana a finals de 1930, per tal de diferenciar-lo del de la ciutat de València, i que va començar a estendre's a partir de llavors-.

Igualment, després del depòsit de corones i rams de flors per part de nombroses associacions al llarg del matí, per la vesprada es feu una "gran manifestació patriòtica presidida per l'Ajuntament", amb representants de moltíssimes organitzacions de la ciutat i -d'arreu del país, com ara els Centres Valencianistes de Xàtiva, Alzira, Algemesí, Cocentaina, Alcúdia de Carlet, Almussafes, Alcoi, Bocairent i Manises, estos darrers amb una pancarta que afirmava "'Volem la llibertat del nostre poble. Visca València lliure'", mentres que, per la seua banda, els d'Estat Valencià en duien una altra que deia "'Estat Valencià reclama la independència del País Valencià'". I el mateix Joaquim Reig, portant la Reial Senyera com a regidor, "pronuncià un breu parlament" al peu de l'estàtua de Jaume I, advocant perquè "siga el nostre País Valencià regit per valencians", a la qual cosa els congregats respongueren amb "una entusiàstica ovació" que "ofegà les darreres paraules de l'orador quan dia: 'Visca València lliure, Estat i Nació'". En definitiva, aquell era el crit patriòtic definitori de les jornades de commemoració valencianista, que en el cas del 9 d'Octubre continuaren celebrant-se institucionalment els dos anys següents, en 1934 i 1935, tot i que amb menor intensitat, atés el canvi de color del govern de la República, a les dretes, i les convulsions sociopolítiques que s'experimentaren durant aquell bienni, com vorem.

Celebració del 9 d'Octubre a València (1932 a 1934)

Celebració del 9 d'Octubre a València (1932 a 1934)

Aplec del Puig del 8 d'octubre de 1933

Aplec del Puig del 8 d'octubre de 1933

Aplec del Puig del 8 d'octubre de 1933

Manifestació del 9 d'Octubre pels carrers de València en 1933

La Muixeranga d'Algemesí en la celebració a València del 9 d'Octubre de 1934 

Per una altra banda, si bé en l'anterior post, del període 1907-1923, havíem vist testimonis exclusivament de la ciutat de València, que és on nasqué i es desenvolupà el primer valencianisme, durant esta segona etapa de 1931-1936 s'observa que el crit de "Visca València lliure!" estigué present molt més enllà i, a més a més, proferit per persones que no sempre eren nacionalistes valencianes, sinó simplement favorables a determinades quotes d'autogovern. Així, per exemple, ja en setembre de 1931, un grup de "jóvens regionalistes" alcoians (Santiago Giner, Vicent Segura i A. Vilaplana) proposaven en El Poble Valencià la possible formació d'"una societat políticament o netament de cultura i estudis valencians", mentre que a finals de 1932, d'una banda, es creà efectivament un Centre Valencianista d'Alcoi; d'una altra banda, el president del Círcol Industrial d'Alcoi, Gregori Ridaura, feu una conferència en Lo Rat Penat de València en què indicà que "les comarques alacantines són valencianes" i "afirmà la valenciania d'Alcoi i que les ales que figuren en el seu escut sempre estan dispostes per al vol cap a València lliure"; i, finalment, el també alcoià Roger Botty, blasquista i valencianista, publicà en El Pueblo l'article "Soc valencià", en què es dirigia al Govern Central dient: "Nuestro decoro, nuestro amor propio y nuestro honor nacional EXIGEN UNA REPARACIÓN. En caso contrario no será de extrañar que el 'VIXCA VALENCIA LLIURE E INDEPENDENT' haga resurgir de entre las ondas del Mare Nostrum la hazaña inmortal de un pueblo que no ha muerto".

Però no només seria entre alcoians que el "Visca València lliure!" ressonaria, sinó que al llarg de 1933 ho faria en molts altres municipis, en connexió amb els mítings pro Estatut Valencià que es feren ací i allà durant la primera mitat de l'any. A principis de febrer, per exemple, en l'acte celebrat al Teatre Romà de Sagunt, Maximilià Thous (pare) intervingué afirmant que "tots els que havien anant allí buscaven la primera estrofa d'un himne que dia: 'Visca València lliure', lliure al costat de totes les terres lliures d'Espanya" i un parell de setmanes més tard, en el que es va fer a Gandia -on, com a la majoria d'actes, es traslladava la Reial Senyera de València i se l'acompanyava en processó fins al lloc on es feien els mítings-, fou l'alcalde del Villar, Juan Estevan Mínguez, de la Serrania, qui clogué el seu discurs guanyant-se el públic assistent amb les següents paraules: "Terminó diciendo que se complacía en acabar pronunciando dos de las frases valencianas que sabía: 'Vixca Valencia lliure' y 'res més'".

Igualment, a finals de març se'n feu un altre a Énguera, que hagué de traslladar-se del Teatre Cervantes a la plaça de la República perquè no hi cabia la multitudinària assistència, en el qual el representant de Lo Rat Penat, Salvador Roda, acabà dient que "Vamos a hacer una Valencia libre. (Grandes aplausos)". En paral·lel el Centre Valencianista de Bocairent, presidit per Joan Beneyto, celebrà un acte d'afirmació al qual assistiren delegacions dels centres de València (amb Joaquim Reig) i d'Alcoi (amb Joaquim Aracil), en què, en finalitzar el banquet que cloïa la jornada, es llançaren "visques a Bocairent i a València lliures". I un mes més tard, a principis de maig, s'organitzà un nou míting estatutista a Albaida, en què tant el president de la Diputació, el blasquista carletí Joan Calot, com l'agent comercial Salvador Ibarra Asensi proferiren el crit de "¡Visca València lliure!", que fou "unanimement contestat". I el mateix passaria en els actes de juliol a Llíria i Ontinyent, lloc on l'alcalde Francesc Montés "terminó insistiendo en la necesidad de la fusión de los buenos valencianos, gritando '¡Vixca Valencia lliure!". També a Alzira el diumenge 16 de juliol de 1933, durant una jornada memorable, l'Himne de València "fué escuchado con religioso silencio, interrumpido de vez en cuando con entusiastas vivas a Valencia libre y ensordecedores aplausos al final".

En definitiva, el crit de "Visca València lliure!" s'havia fet definitivament transversal entre tots aquells partidaris de l'autogovern valencià, foren de dretes o d'esquerres i de tendència regionalista, federalista o independentista. I també es podia trobar el seu ús, per exemple, en els cercles valencianistes de la ciutat d'Alacant, com mostren un parell de textos d'Enric Valor com a secretari de l'Agrupació Regionalista Alacantina: d'una banda, una adhesió de finals de 1933 a l'elecció de Joaquim Reig com a diputat del Congrés ("els valencianistes d'Alacant hem copsat des del primer moment la importància que té per a la Pàtria Valenciana l'haver estat vós elegit per a representar-la [...] Per això hem subratllat tots, la rebuda de la nova, amb un fervorós visca València lliure! [...] Ara com mai, es sentirà a les Corts espanyoles l'autèntica veu de la Nació Valenciana") i, d'una altra banda, un article de maig de 1934, en què demanava als valencianistes que escamparen el seu missatge per totes les localitats valencianes ("per arreu de tot el País Valencià ressone prompte el Nostre Himne 'Vent de Ponent' i el nostre crit de redempció: Visca València lliure!!")

Míting pro Estatut en el Teatre Romà de Sagunt en 1933

Míting pro Estatut a Alzira en 1933

Míting pro Estatut a Gandia en 1933

Míting pro Estatut a Gandia en 1933

Míting pro Estatut a Énguera en 1933

Míting pro Estatut a Xelva en 1933. Faustí Valentín, de Nules, havia hagut de dimitir en 1919 de l'alcaldia blasquista de València per intentar fer del valencià llengua cooficial. Va morir a l'exili en 1944.

Míting pro Estatut a Xelva en 1933

De fet, el crit també ressonà en l'arribada de les despulles de Blasco Ibáñez (provinents de Menton) des des de Barcelona a València a finals d'octubre de 1933, si més no després que el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià fera un abrandat discurs des del balcó de l'Ajuntament del cap i casal: "Catalans i valencians lluitàrem junts contra els Borbons que ens robaren les llibertats i junts hem lluitat per tal de reconquerir-les. [...] Valencians, visca la República! Visca València! Visca Blasco Ibáñez! Visca el President de la República [Alcalá Zamora]! Visca la Federació dels pobles Ibèrics! (Ovació enorme i visques a Catalunya lliure, a València lliure, a Macià, a l'Avi', etc.)". Llavors quedaven només unes poques setmanes per a les eleccions de novembre que donarien el govern de la República a les dretes (en les quals isqué escollit l'esmentat Joaquim Reig, que es presentava per Barcelona amb la Lliga Catalana) i en aquells moments El Camí recordava que "els vots dels valencians no deuen anar als que no reconeguen els drets del País Valencià", en línia amb el que hi explicà només un dia abans de les votades Antoni Senent Micó, que era president del partit catòlic valencianista Acció Nacionalista Valenciana: "La meua veu modesta demana a les dretes valencianistes que voten en blanc. Tingau en compte que al sendemà del triomf de les dretes espanyoles començarà la nostra persecució. Penseu que si manaren seria esta la darrera vegada que públicament podríem dir: Visca València Lliure!". 

Per tant, era ben significatiu que des del valencianisme democristià s'advertira que amb un possible govern espanyol de dretes les llibertats es restringiren pel que feia a les qüestions nacionals i d'autogovern i que això fins i tot podia afectar el simple fet de cridar "Visca València lliure!". En qualsevol cas, malgrat el triomf de la dreta espanyola, el crit no arribà a desaparéixer, ja que continua documentant-se en les publicacions, segons hem vist en els textos d'Enric Valor o, per exemple, en el llançament en maig de 1934 del setmanari Acció, de l'anomenada Acció Nacionalista Valenciana, al crit de "Vixca València lliure i cristiana!". Igualment, el primer d'octubre en La Bandera Federal, l'òrgan d'expressió d'Esquerra Valenciana, el nou partit de valencianistes escindits del blasquisme, s'explicava el següent, que constatava encara el vigor redemptor de la proclama: "Quan algun dretà vos xille: ‘Viva Espanya!’, retruqueu-li enseguida: ‘Vixca la República!’. Voreu com calla. I és que el ‘Viva España’ ve a ser hui, en boca de les dretes, l'afirmació covart de l'esperit monàrquic, militarista, aristòcrata i feixiste. Contra tot això, hi han dos crits justiciers: ‘Vixca València lliure!’ I després, ‘Vixca la República federal!’, que és la nova Espanya de la comprensió constructiva, de la llibertat ben entessa, del patriotisme responsable".

Però només uns dies després les coses canviarien notablement: el 6 d'octubre de 1934 Lluís Companys proclamà "l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola" i això ocasionà la repressió immediata per part del Govern Central, amb l'empresonament dels membres de la Generalitat de Catalunya, incloent Companys, la suspensió de l'autonomia i el nomenament d'un governador militar. De fet, això també ocasionà certs actes repressius contra els nacionalistes valencians i el deslluïment de la celebració del 9 d'Octubre, segons anotà Nicolau Primitiu en el seu dietari:  

Este matí m’ha cridat per telèfon el secretari [Francesc] Garcia, de Lo Rat Penat, que volia parlar am mi. Estava esparverat. La policia hac registrat Acció Nacionalista Valenciana i atres centres clausurant-los, i ell tenia temor de que anaren a fer lo mateix a Lo Rat i que es produïren baixes entre els socis parells. Hac anat a l’ajuntament a veure què es faria per a demà, aniversari de l’entrada a València de Jaume I, i tots són d’opinió que es deu deixar passar este núvol. No obstant se m’ocurrix anar a parlar am el capità general, el qui em rep molt amable i m’envia al governador, car en estes minúcies no es vol ficar. Tamé el governador em rep amablement. Ab ell està, em pareix, el cap de la policia. Li expose la meua pretensió: hissar la senyera i portar una garlanda al monument a Jaume I. 

Me diu que té allí una denúncia sus que a Lo Rat Penat es donaren crits subversius l’altre dia, a l’emissió de la ràdio Associació de Catalunya. Li explique els fets com es donaren. Tota l’emissió fon regular i tranquil·la, i quan ja s’anava a cloure, uns xicots començaren a donar vixques a València lliure i Catalunya lliure, mes [Manuel] Gisbert (l’alcalde de València) i jo ens tiràrem damunt per a fer-los callar i Gisbert donà crits de vixca la república i atres pareguts. El governador m’ha preguntat qui eren els qui havien pegat els crits subversius, i jo li hac dit que no me n’havia adonat, lo que li hau paregut estrany, mes no hau insistit. 

M’han dit que la senyera... 'porque era regional i sin la estrella separatista podia ponerla pero poniendo al lado otra de la república, que ya sabe usté que es la nacional'; i en quant a la garlanda podíem anar en un aut clos el president i el secretari, sens avisar-ho ni dir-ho a nengú i depositar-la. Havem acordat en junta esta nit deixar-ho córrer per a millor ocasió, ja que tamé eixos permisos no me s’havien donat per escrit i s’exposàvem a que algun descabotat li fera algun greuge a la senyera i s’engrescaren les coses. Em confirmen que han segut clausurats els centres valencianistes. 

Primer número del setmanari democristià Acció, en maig de 1934

Revolta dels pagesos catalans en juny de 1934 contra la Ley de Contratos de Cultivo

La plaça de Sant Jaume de Barcelona en el moment de proclamar-se l'Estat Català el 6 d'Octubre de 1934

Soldats a la plaça de Sant Jaume amb un dels canons que va disparar contra la Generalitat de Catalunya

Els membres de la Generalitat de Catalunya empresonats després dels fets del 6 d'Octubre de 1934

Ban de l'Ajuntament blasquista de València convocant a la celebració del 9 d'Octubre de 1935

No debades, a partir de llavors, de la tardor de 1934, el crit patriòtic sí que sembla desaparéixer de manera quasi total de les publicacions i no reapareix fins a 1936, quan, per exemple, ja iniciada la Guerra Civil, es repetí a la ciutat de València un acte de germanor entre republicans paregut al de les despulles de Blasco Ibáñez, ara en ocasió de la inauguració el 15 de novembre de la Plaça de la Generalitat Catalana, amb la presència de consellers i secretaris arribats de Barcelona: "El conseller senyor Aiguader descobrí la placa, i les bandes municipals interpretaren 'Els Segadors', que foren escoltats amb el puny enlaire per tothom. Es repetiren els visques a Catalunya, a València lliure i al President Companys". Amb tot, ja sabem com acabà la guerra, amb la derrota precisament dels republicans i els nacionalismes alternatius al castellanoespanyol, de manera que el franquisme instaurat a partir de 1939 arrasà pràcticament amb tots els valencianistes: els d'esquerres foren afusellats, empresonats o exiliats, mentre que els de dretes en renunciaren o es reubicaren com pogueren en la nova situació, reduint-se inicialment a un grup minúscul arrecerat dins de Lo Rat Penat

Eixa era la situació que descrivia Joan Fuster en la immediata postguerra: "Quan vaig venir a estudiar a València. L’any 1943, per curiositat, vaig anar a la festa del 9 d’Octubre: hi havia quinze persones. Un dels quinze, el senyor Bayarri, cridava: 'Visca València lliure! Espanyols fora d’ací!' [...] El senyor Bayarri i quinze més era tot el valencianisme que quedava". Per tant, fins i tot en aquelles deplorables circumstàncies el "Visca València lliure!" continuava sent el crit del nacionalisme valencià, que probablement devia ser permés a Josep Maria Bayarri, junt amb l'"Espanyols fora d'ací!", pel seu caràcter de personatge estrambòtic, alhora que escultor d'imatgeria catòlica. I, com és sabut, després de la desfeta d'aquell valencianisme de preguerra, en els anys 60 nasqué un nou valencianisme precisament de la mà de Joan Fuster, amb uns plantejaments identitaris, polítics i culturals notablement diferents als d'abans de la guerra, ja que es basaven, en primer lloc, en l'impuls de la catalanitat dels valencians i en el projecte de construir nacionalment els Països Catalans.

En conseqüència, també els principals paràmetres del nacionalisme valencià acabaren canviant quasi per complet respecte d'allò que havien sigut, ja fora en qüestions simbòliques, com la bandera, o en qüestions onomàstiques, com la denominació de la llengua, del gentilici o també del país, rebutjant ara per complet el nom de València per a tot el territori i adoptant exclusivament l'altra proposta sorgida en 1930, la de País Valencià. I això, evidentment, també afectà l'històric crit redemptor de "Visca València lliure!", ja que difícilment ara podia identificar-se com una proclama alliberadora de tot el país. Amb tot, inicialment també hi havia certs elements del valencianisme de preguerra -Acció Cultural del País Valencià prendria el seu nom de l'esmentada associació de 1930, amb el nom adaptat a l'època-, la qual cosa es percep, per exemple, en els fets del VIIIé Aplec de la Joventut del País Valencià de 1968. Des dels anys 50 Lo Rat Penat havia représ les visites al Puig pel 9 d'Octubre (com en 1915 o en 1933) i a partir de 1960 els nous jóvens valencianistes de l'entorn fusterià i universitari convocaren un Ir Aplec de la Joventut del País Valencià a Llíria, seguit d'altres a Castelló, Bocairent i la Vall d'Uixó, que, davant els problemes per la repressió, es va substituir en 1964 per la marxa a peu de València al Puig el darrer diumenge d'octubre, que es va fer durant quatre anys seguits, fins que en 1968 les autoritats franquistes també la van prohibir.

I, com recollia la publicació comunista feta a Brussel·les Información Española, aquell any de 1968 la Guàrdia Civil va prendre militarment el Puig i va impedir el pas de la marxa a partir de la Pobla de Farnals, davant la qual cosa els 500 manifestants que hi anaven es van dispersar i van fer pintades en diversos llocs, "que decían: 'Valencia lliure', 'País Valenciá, lliure i socialista', 'Valencia per Euzkadi'". Això, doncs, mostrava molt bé el canvi que s'estava produint dins del valencianisme: encara funcionava el crit de "València lliure", però ja n'havia aparegut un altre, amb el nou nom del país que el nacionalisme valencià estava adoptant quasi de manera exclusiva i afegint-hi, a més a més, un adjectiu esquerrà: "País Valencià, lliure i socialista". És, de fet, la nova consigna patriòtica que apareix en les publicacions de la Transició, com ara en un acte de la Joventut Comunista d'octubre de 1976, que finalitzà així: "Gritos de ¡Chile vencerá! Al final un ¡Visca el País Valencià, lliure y socialiste!, fue coreado por todos los asistentes en pie con un País Valencià, País Valencià". O el mateix en la propaganda i les proclames dels partits i organitzacions d'esquerres de l'època o encara en les manifestacions per l'Estatut de començaments de 1980: "Los manifestantes dieron gritos a favor del artículo 151. 'Volem l'Estatut', así como otros de 'País Valencià, lliure i socialista', y contra UCD, sus dirigentes y su política autonómica".

Tot plegat, doncs, els canvis produïts en el valencianisme entre els anys 60 i 70, incloent ara el clar predomini de les visions progressistes i catalanistes, van fer que el crit històric del nacionalisme valencià, "Visca València lliure!", caiguera completament en desús i fora substituït per altres, com "País Valencià! País Valencià!",  "Visca el País Valencià, lliure i socialista!" o, més avant, "Visca la terra lliure!" i "País Valencià, lliure i sobirà!", fins al punt que a data de 2021 siga vist amb estranyesa o fins i tot amb rebuig per certs sectors del valencianisme, com vam vore en l'anterior post, en parlar de les queixes d'alguns membres del Moviment per la República Valenciana, en acabar un saluda amb les proclames "Visca Catalunya lliure i Visca València lliure!". És, però, per l'evolució ara explicada, ja que cal tindre ben present que és una proclama completament vinculada a la història del nacionalisme valencià. De fet, com hem vist en els dos darrers articles, era la proclama per excel·lència dels valencianistes des de la seua embranzida inicial en 1907 fins a la Guerra Civil finalitzada en 1939: "Visca València lliure!" era el crit que condensava l'anhel d'unir tots els valencians en un País Valencià autogovernat i autocentrat. Així que, ja sabeu, si compartiu eixes idees i sentiu en algun lloc un "Visca València!", no estarà de més que, com Almela i Vives en 1919 i tants i tants altres valencianistes abans i després, respongueu amb un "Lliure!!".

Els membres de les Joventuts Ratpenatistes en la marxa al Puig de 1958

Senyera del Ir Aplec de la Joventut del País Valencià


Manifestació a València del 9 d'Octubre de 1977

Manifestació a València el 9 d'Octubre de 1977

Concentració a Alacant el 25 d'Abril de 1981

divendres, 11 de juny del 2021

Els orígens del crit "Visca València lliure!" (1907-1923)

Imatge sobre l'Assemblea Regionalista Valenciana de 1907, entesa també com un agermanament entre València i Catalunya i l'intent de fer una Solidaritat Valenciana anàloga a la Solidaritat Catalana

Em comenta l'incombustible valencianista Víctor Baeta que des del Moviment per la República Valenciana van enviar un saluda al Consell per la República Catalana, que acabava amb un "Visca Catalunya lliure i Visca València lliure!", la qual cosa va generar certa polèmica entre alguns dels seus membres i simpatitzants per eixa coda de "Visca València lliure!", supose que per entendre que amb el nom de València només s'estava fent referència a la ciutat i no al conjunt del país. I em demana si puc esclarir d'on va sorgir eixe crit patriòtic, ben comú en el valencianisme històric, ja que l'única informació que durant molt de temps hi ha hagut al respecte és un text de Carles Recio"¿Sabies com naixqué el crit '¡Vixca Valéncia lliure!?'", extret del seu llibre Valencianisme en el temps (1996). Segons hi explica l'autor, el crit hauria nascut el 9 de febrer de 1919 en un Acte d'Afirmació Escolar Valencianista al Teatre Romea, en què, a partir d'una polèmica entre els estudiants sobre l'ús públic del valencià, Vicent Tomàs i Martí hauria finalitzat la seua intervenció amb un "¡Vixca Valencia!", que Francesc Almela i Vives, qui llavors tenia 15 anys, hauria contestat amb un "¡Vixca Valencia lliure!" -fent referència, evidentment, a tot el país, ja que València és el seu nom històric des de 1238, el mateix que el de la ciutat-. 

Per tant, Almela seria el creador de la consigna en aquella data, com constataria el fet que, uns dies després, el 18 de febrer, publicara un article en La Correspondencia de Valencia aprofundint en el concepte i la seua significació. Però ni Almela en reivindicava l'autoria, ni de bon tros era ell el primer a proferir aquell crit de llibertat, segons vorem a continuació a partir de múltiples esments trobats en la premsa de l'època...

Article de Francesc Almela i Vives en La Correspondencia de Valencia el 19 de febrer de 1919

En primer lloc, cal dir que abans de documentar-se en els ambients valencianistes també s'observa dins del republicanisme un ús del concepte "Valencia libre", que era, per exemple, el títol d'un himne que va cantar l'Orfeó de la Unió Republicana en un homenatge fet el 15 d'abril de 1905 a l'escriptor i periodista d'El Pueblo Venancio Serrano Clavero. Igualment, uns mesos després, pel setembre de 1905, el mateix Orfeó cantava una altra peça titulada "Salud, Valencia libre", del mestre Esteve, i en 1906 novament l'"Himno a Valencia libre" era interpretat pel mateix grup en un homenatge a les víctimes històriques del carlisme, que el mateix diari relatava davall el titular "Viva Valencia liberal". No debades, la idea de "la Valencia libre" es documenta en les publicacions dels republicans, tant dels blasquistes d'El Pueblo com dels radicals de Valencia Nueva, almenys durant tota la dècada de 1910, amb el sentit d'una València sense tiranies, una València culta, una València de liberals, una València de llibertat, una València republicana. I continuà gastant-se en els mateixos ambients, en part durant la dècada de 1920 i novament en la de 1930, en referència a la València democràtica i la instauració i desenvolupament de la Segona República. No es cridava "¡Viva Valencia libre!", però el concepte sí que era emprat en els termes indicats.

Amb tot, en paral·lel, va anar desenvolupant-se dins dels primers nuclis valencianistes la consigna patriòtica de "Visca València lliure!" ("Vixca Valencia lliure!" en els escrits de l'època), que, a banda del seu evident sentit de redempció nacional, probablement devia copiar el "Visca Catalunya lliure!" que els catalanistes empraven en la seua terra des de feia temps, ja que no debades l'aparició del primer valencianisme tingué molt d'emmirallament en els èxits polítics del nacionalisme català que havien començat a donar-se a partir de 1901. En este sentit, com és sabut, el primer gran acte que intentà plantejar unes demandes polítiques valencianistes, després que a finals de 1902 Faustí Barberà haguera fet en Lo Rat Penat el discurs "De regionalisme i valentinicultura" i que a finals de 1904 s'haguera creat l'associació València Nova, amb desencantats de la inacció ratpenatista, fou l'Assemblea Regionalista Valenciana del 29 i 30 juny de 1907, aprofitant la commemoració del segon centenari de l'abolició dels Furs de València. L'acte fou organitzat per la mateixa València Nova, amb un destacadíssim paper del seu president, el mateix Faustí Barberà, obtenint com a conclusions l'intent de fer una Solidaritat Valenciana que unira en una mateixa candidatura electoral si més no els carlistes i els radicals republicans, la reclamació de l'autonomia territorial i municipal, la cooficialitat i inici de la normativització del valencià i la creació d'un centre i un diari regionalistes (conseqüentment, en 1908 es fundarien el Centre Regionalista València Nova, la Joventut Valencianista i els setmanaris Renaiximent i Terra Valenciana).

I va ser en aquell context de 1907 en què es documenta la possibilitat d'un primer "Visca València lliure!", tot i que, segons sembla, no s'arribà a produir en públic. Concretament, com indica la crònica de Las Provincias, en començar l'assemblea els congregats, entusiasmats, van començar a cridar "vivas a Valencia regionalista y a España", alhora que "uno dio un 'Viva Cataluña libre'", puix el públic català era nombrós, atés que hi havia arribat una expedició de Barcelona amb centenars de regionalistes catalans. Llavors Faustí Barberà, en valencià, digué "me ha parecido oír un grito de viva 'Valencia libre' (voces: 'Cataluña'); es igual y ese grito no tiene por qué pronunciarse aquí: gritando Viva España hacemos votos por todas las regiones". Amb tot, el simple fet que Barberà poguera contemplar que havia sentit el crit de "Visca València lliure!" mostra que, evidentment, això era possible i tal vegada en algun altre context de les activitats de València Nova havia estat proferit alguna volta. 

No en va, en la sessió del sendemà, 30 de juny de 1907, el cap dels republicans radicals, Rodrigo Soriano, feu un ús del concepte "València lliure" en un sentit si més no regionalista: "esta tarde es la del resurgimiento de la Valencia libre, de la Valencia soberana, de la Valencia para la patria y por la patria". De fet, com ja va indicar Xavier Navarro, en el diari El Pueblo del dia següent aparegué un feridor i furibund article contra els regionalismes, "Ensueños. El triunfo de la Solidaridad", signat per Juan de Valencia, en què l'autor tenia un malson en el qual: "Todo eran solidaridades. En los ámbitos de la península ibérica, resonaban gritos de ¡viva Cataluña libre! ¡Viva Valencia libre! ¡Viva Murcia libre! ¡Viva Andalucía libre! Y ¡Vivan las demás librerías! Y ¡Viva el Estado libre de las libres personalidades". Igualment, anys després, en 1920, Carles Salvador -fill de pare carlí- recordaria la seua assistència a l'Assemblea de 1907, amb 14 anys, indicant que "el corrent catalanista encapçalat amb el ferreny nom de Solidaritat Catalana, i capguiat per aquells patriotes que s’anomenaren Prat de la Riba i Salmeron, [...] sembraren a l’entorn dels nobles barons valencianistes la llavor nacionalista valenciana... al terreny on creix el 'Vixca València Lliure!'". I és que, com vorem, en els moments en què escrivia Salvador la consigna ja s'havia consolidat plenament...

Ús del concepte "Valencia libre" en l'àmbit republicà de principis del segle XX

El discurs "De regionalisme i valentinicultura" es pronuncià en 1902 i fou publicat, amb canvis i adicions en 1909. Terra Valenciana es publicà durant 1908 com a òrgan d'expressió del Centre Regionalista València Nova.

En tot cas, el crit no es documenta en la premsa disponible en línia fins a huit anys després de l'Assemblea, ja que, tot i que Manuel Sanchis Guarner -i, seguint-lo, Rafael Roca, Agustí ColomerLluís Roda- han indicat que en la coronació com a Poeta de València de Teodor Llorente, en l'Exposició Regional de 1909, la trentena de membres de la Joventut Valencianista que hi acudiren -els quals s'autonomenaven ja "nacionalistes valencians"-, llançaren crits de "Visca la llengua valenciana! Visca Llorente! Visca València lliure!", el cert és que ni en les publicacions de l'època ni en els records posteriors de Miquel Duran de València apareix així, ja que, com el mateix Roca explica en altres llocs, pareix que només hi hagué crits de "Visca Llorente!" i "Visca València!", que, no obstant, molestaren i foren contestats per part del públic present amb altres de "¡Viva España!" i "¡Viva Valencia española!". Novament, sens dubte era molt possible que els socis de la Joventut Valencianista, una organització resultant de l'Assemblea Regionalista Valenciana de 1907 i la constitució posterior de l'anomenat Centre Regionalista València Nova, podien haver fet ús ja d'aquell crit en algun altre moment, però resulta menys imaginable que arribaren a fer-ho en un acte com el de 1909, amb tanta presència de públic hostil al seu posicionament.

Fora com fora, més enllà dels possibles usos o no de 1907 i 1909, el que és segur és que en 1915 es documenta la primera menció innegable del crit en el setmanari Pàtria Nova, escrit també per gent provinent de la Joventut Valencianista, ja que en el número 19, del 10 de juliol, J. G. (tal vegada Josep Garcia Conejos, membre de la junta directiva de l'associació) signava l'article "El despertar d'un poble", que finalitzava parlant dels valencians i dient: "Cuan recorde les pasades glòries de nostre Reine Valenciá, d'aquella Valencia guanyada i establida per Jaume'l Conqueridor, gojòs i ple d'entusiasme patriòtic, ab ma de fèrro agafará la Senyera gloriosa, bruta de pols per les pasades lluites, i blandint-la en los aires llanssará un 'Vixca Valencia lliure': veu de l'ánima i aspiració d'un pòble qu'es despèrta al record de les llibertats perdudes...". Per tant, resulta indubtable que el crit ja es gastava en aquells nuclis del primer valencianisme, com també ho mostra a ciència certa la crònica del diari carlí La Correspondencia de Valencia dels actes de commemoració de la conquesta de València el 9 d'Octubre de 1917. En concret, segons deia:

Poco después de las diez y media han comenzado á llegar al paseo del Parterre distinguidas personalidades, conocidas por su amor á la patria chica, comisiones de los requetés, Juventudes Legitimista, Artística y Valencianista; Pro Poesía, Centro Mercantil y Escolar y alumnos de la Escuela Normal con sus banderas y llevando coronas y cestas de flores. A las once ha llegado el 'landeau' del Alcalde señor Martínez Aloy, llevando la enseña de la Sociedad 'Lo Rat-Penat' y la hermosa corona que nuestra autoridad municipal ha dedicado al Rey Conquistador. La base del pedestal ha quedado cubierta de flores en pocos instantes, oyéndose nutridos aplausos y dándose mucho vivas á Valencia. Los señores Guayta, Feo Cremades, Asins y Pérez Lucia han pronunciado breves discursos en valenciano, que han sido ovacionados, repitiéndose los vivas á Valencia libre. Los concurrentes al homenaje, después de recorrer en manifestación algunas calles, se han retirado sin que haya ocurrido el menor incidente.

Lectura poètica que la Joventut Valencianista va fer en homenatge a Teodor Llorente el dia de la seua coronació com a Poeta de València el 14 de novembre de 1909. Enmig, Carles Salvador i Jacint Mustieles (a la seua esquerra, amb capell)

Coronació de Teodor Llorente com a Poeta de València el 14 de novembre de 1909

Els membres de la Joventut Valencianista i Pàtria Nova en l'Aplec del Puig del 20 de juny de 1915

Article "El despertar d'un poble", primer esment documentat a ciència certa del crit "Visca València lliure!" (Pàtria Nova, 10 de juliol de 1915)

Celebració del 9 d'Octubre de 1917, en què es llançaren crits de "Visca València lliure!"

Així les coses, en aquelles primeres celebracions contemporànies del 9 d'Octubre impulsades per nuclis carlistes (com ho eren els esmentats Pérez Lucia i Feo Cremades), ratpenatistes (com Martínez Aloy) i valencianistes (com Pasqual Asins, de la Joventut Valencianista i Pàtria Nova), també es podia sentir la proclama per la llibertat de València, entesa com tot el país, tot el territori de l'antic regne anomenat València, que anava de Vinaròs a Oriola (en un cas d'homonímia de país i capital com els de Mèxic, Guatemala, Panamà, etc.). I a partir d'aleshores, d'aquells esments primigenis de 1915 i 1917, procedents dels primers grups políticament valencianistes resultants de l'Assemblea Regionalista Valenciana de 1907, el crit de "Visca València lliure!" es convertí en la gran consigna proferida pel valencianisme, amb la qual s'acabaven els actes i els discursos, com mostra la seua presència constant en les cròniques i notícies de la premsa de 1918 a 1923 i novament, després de la Dictadura de Primo de Rivera, de 1931 a 1936. Apareix moltes vegades, per exemple, en La Correspondencia de Valencia, que en 1918 fou comprada per Ignasi Villalonga i altres personatges, amb el suport del financer catalanista Francesc Cambó, per a convertir-se en l'altaveu del nou partit que fundaren llavors, la Unió Valencianista Regional, i de la mateixa Joventut Valencianista, que n'estava estretament vinculada.

De fet, aquells moviments foren exposats per Juan Luis Martín Mengod, el director d'una altra capçalera tradicionalista, Diario de Valencia, en agost de 1918: "Para nadie es un secreto que desde hace algunos meses ha entrado a formar parte de la política valenciana un nuevo factor aportado por los catalanistas, que han traído su actividad, sus iniciativas y su dinero con objeto de contituir un núcleo de opinión que responda a las palpitaciones políticas de Barcelona [...] Son en realidad pocos [...] pero, como cuentan con dinero ajeno y con un periódico adquirido asimismo por los catalanes, parece que el llamado movimiento nacionalista haya adquirido alguna representación en Valencia, y si a eso se añade que por tratarse de jóvenes, y por ser nuevos en estos lances, sienten un espíritu de agresividad que el tiempo irá curando". L'article es titulava "¿Debe imponerse el estudio del valenciano?" i el periodista es declarava regionalista, autonomista i federalista, però no nacionalista, per encobrir això "odiosidad a la madre España", per la qual cosa deia que es mantindria a l'expectativa de l'evolució dels valencianistes i afirmava que: "Yo les he oído gritar '¡Vixca Valencia lliure!' y no  me he asociado a ese grito, a pesar de que mi lema es '¡Vixca Valencia lliure!'. Pero aunque las palabras son las mismas, sé lo que significan cuando las pronuncio yo y no sé lo que expresan cuando las pronuncian ellos". I hi tornava uns dies després, en un altre article, "Una pregunta concreta", en què demanava pels objectius concrets d'aquells valencianistes: 

¿Vuestro grito de 'Vixca valencia lliure' tiene idéntica significación que el nuestro? Sois autonomistas, federalistas, como lo es el que esto suscribe, ¿pero cómo consideráis vosotros que debe ser el lazo que una a Valencia con España? ¿Creéis que Valencia puede libremente romper ese lazo? ¿Creéis que se trata de un pacto bilateral que puede ser anulado por una de las partes contratantes? ¿Creéis, por el contrario, que Valencia puede ser autónoma y libre en su interior, pero que carece de libertad para dejar de ser española? [...] Queremos conocer, porque es sustancial, el criterio que los neovalencianistas sostienen acerca del particular.

Per tant, és evident que, com a mínim des de 1915 i potser abans, des de la fundació de la Joventut Valencianista en 1908, el crit de "Visca València lliure!" s'havia anat consolidant com la gran proclama dels valencianistes, la qual cosa també s'evidencia en moltes altres notícies d'aquell mateix any de 1918. Un poc abans dels articles de Martín Mengod, per exemple, El Pueblo recollia la notícia de la instal·lació, el 30 de maig, de la placa en honor a Ausias March del carrer Cabillers (la dels versos d'Estellés, "ací estigué la casa on visqué Ausias March"), en què es deia que "un señor Martínez (cuyo apellido debe sonar a nuestros lectores y que sólo conoce al 'Ausias March' que sale de Valencia para Barcelona los miércoles y sábados, sin que esto sea reclamo), pronunció unas palabras alusivas al acto, terminando con un '¡Vixca Valencia lliure!' cuya intemperancia causó el mal efecto que es de suponer. El inspirado poeta Maximiliano Thous habló seguidamente". Aquell abrandat Martínez -per a disgust del blasquistes- era el jove advocat Eduard Martínez-Sabater, de 22 anys, que un poc abans, arran d'una conferència impartida en la Joventut Valencianista, de la qual era membre, havia proposat una sèrie d'homenatges a la figura d'Ausias March, com també s'estava fent a Barcelona -i segurament d'ací la referència d'El Pueblo a la voluntat d'entesa amb els catalans-.

Igualment, uns pocs dies després, el 7 de juny, el mateix Maximilià Thous era qui en La Correspondencia de Valencia, el nou diari valencianista que ell mateix dirigia, llançava el crit davant la incompetència de la burocràcia ministerial de Madrid: "¡Cuantas veces, hartos de sufrir vejaciones, viendo que se prolongaba indefinidamente nuestro regreso á Valencia, por el necio capricho de un 'suca-tintes', nos subió á flor de labio ese 'Vixca Valencia lliure', protesta desesperada contra una injusticia constante y que tan agriamente suena en los oídos de algunos valencianos!". La proclama, de fet, era ja un mantra en l'efervescència que conduiria a la publicació de la Declaració Valencianista a finals d'any, com ho mostra també un article del mateix diari que recordava, el 26 de juliol, l'Acte d'Afirmació Valencianista que s'havia celebrat quatre anys abans i aprofitava per a afirmar que "queremos á Valencia libre para que pueda amar a todas las regiones hermanas", o la conferència impartida per Josep Maria Bayarri el 19 d'agost, "que desarrollará el tema 'Vixca Valencia lliure'" -un treball que va presentar alhora als Jocs Florals de Montcada-. En consonància amb tot això, un altre article de La Correspondencia de Valencia, del 10 de desembre de 1918, constatava la vitalitat de la consigna: "La parte de España que nos corresponda salvar, habrá de ser rescatada por nosotros al grito hoy más que nunca brioso y rotundo, de '¡Vixca Valencia lliure'"". I així el cridaren aquell mateix dia un "grupo de jóvenes valencianistas" a l'eixida d'una xarrada feta pel degà dels advocats Josep Barberà Falcó, per a mostrar la seua disconformitat amb la seua definició de regionalisme, que consideraven desllavassada i innòcua, dins d'un cicle de conferències sobre "el problema autonomista en Valencia".

Placa a Ausias March inaugurada en el carrer Cabillers el 30 de maig de 1918, moment en el qual Eduard Martínez-Sabater cridà "Visca València lliure!", per a molèstia dels blasquistes

No resulta estrany, tot plegat, que, en efecte, en l'Acte d'Afirmació Escolar Valencianista de febrer de 1919 Francesc Almela i Vives i els seus companys de l'Agrupació Escolar Nacionalista cridaren "Visca València lliure!", no perquè fora ell qui inventara la proclama, sinó perquè ja feia temps, com a mínim alguns anys (des de 1915 o abans), que especialment els membres de la Joventut Valencianista el tenien com a crit patriòtic. Aquella jornada, de fet, acabà amb una divisió entorn de la qüestió nacional dels universitaris reunits, atés que els republicans de la Sociedad Libre de Estudiantes sembla que anaren a boicotejar l'acte: "Para llevar las conclusiones al Gobierno civil se organizó una manifestación que fue por las calles de San Vicente y Peris y Valero cantando un himno valencianista [segurament el Cant de redempció] y vitoreando á Valencia irredenta. Otros escolares formaban una contramanifestación que vitoreaba á España y entonaba La Marsellesa y la Marcha Real". En qualsevol cas, el recurs al "Visca València lliure!" era ja una constant en aquell grup de jóvens valencianistes, com s'observa també en l'acte de lliurament d'una Senyera a la mateixa agrupació d'estudiants que es feu simbòlicament el 25 d'abril de 1919, en commemoració de la Batalla d'Almansa, als salons de Lo Rat Penat, amb la presidència d'Ignasi Villalonga, de la Unió Valencianista, i tot un seguit d'emotives intervencions, poesies i càntics que culminaren de la següent manera:

El público, de pie, electrizado por la brillante visión de la 'Senyera' daba rienda suelta a sus manifestaciones patrióticas. Sucediéronse los vítores, ensordecedores durante largo rato y las señoras, vivamente emocionadas por el acto, lloraban mientras ondeaba la 'Senyera', y enronquecían los escolares de la A.E.N,, en fuerza de vitorear a 'Valencia lliure', a su cultura y a su idioma patrios. El coro de escolares, reforzado por elementos de 'El Micalet', y la rondalla de esta Sociedad coral, entonaron el himno valencianista escolar 'Lo crit de redempció', que fue coreado más tarde por todos los valencianistas.

Igualment, la proclama també es convertí en un clàssic dels actes valencianistes commemoratius que tenien lloc el 9 d'Octubre als peus de l'estàtua de Jaume I -instal·lada al Parterre en 1890 per iniciativa de Teodor Llorente i Lo Rat Penat-, en un moment en què encara no hi havia cap celebració oficial de la data. Així, per exemple, el 9 d'octubre de 1921 l'esmentat director de La Correspondencia de Valencia, Maximilià Thous, clogué l'acte afirmant que "el nostre crit constant deu ser el de 'Visca Valencia lliure'", i a l'any següent, en 1922, el jove Vicent Tomàs i Martí fou qui, davant la presència de nombroses personalitats, polítics i membres d'associacions, digué -en valencià- "os invito a que griteis conmigo '¡Viva Valencia libre!'", la qual cosa obtingué una generosa resposta per part de molts dels assistents: "el grito ha sido repetido con entusiasmo". És significativa, al respecte, la breu crònica que en publicà llavors el Diario de Burgos, amb el títol "También los valencianos": 

Esta mañana en el despacho del presidente de la Diputación, se reunieron éste, un concejal en nombre del Ayuntamiento, entidades y corporaciones, todos los cuales, precedidos de la bandera y provistos de coronas se dirigieron al jardín donde se levanta el monumento al Rey Jaime. Se pronunciaron discursos de afirmación valenciana, dándose vivas á Valencia libre y atacando al alcalde por no haber hecho acto de presencia. El presidente de la Diputación [el professor d'Història i blasquista Modesto Jiménez de Bentrosa] dijo que Valencia tiene personalidad propia y no se halla como Andalucía, que es prolongación de Castilla, ni como Asturias, que es prolongación de León. No ocurrieron incidentes.
Celebració del 9 d'Octubre de 1921 (La Correspondencia de Valencia)

Celebració del 9 d'Octubre de 1922 (Las Provincias)

I diem que la reacció de la publicació castellana als actes valencians del 9 d'Octubre de 1922 és significativa perquè a penes un any després el general Miguel Primo de Rivera orquestrà un colp d'Estat que donà peu a quasi huit anys de dictadura, fins a 1931, durant els quals tota referència a una "València lliure" desaparegué de les publicacions, atesa la situació de censura i repressió, tant en qüestions sociopolítiques com nacionals. Però el crit redemptor reapareixeria amb força amb les llibertats arribades amb la Segona República, durant la qual es cridarien més visques a València lliure que mai en la història. Però això ho vorem en el següent post: "La plenitud del crit 'Visca València lliure' durant la Segona República (1931-1936) i el seu canvi a partir de la dècada de 1960". El que queda clar, en tot cas, és que la proclama es forjà entre 1907 i 1915 i es consolidà plenament entre 1917 i 1918, dins dels primers nuclis del valencianisme, vinculats a València Nova i Faustí Barberà en primer lloc i, a continuació, especialment a la Joventut Valencianista i el projecte de la Unió Valencianista.