Com ja va explicar el professor de Filologia de la Universitat de València Rafael Roca en el seu article "La mitificació vuitcentista del passat medieval: la figura de Jaume I, rei d’Aragó", tres fites històriques impulsades per escriptors valencians de la Renaixença, com Teodor Llorente, Vicent Boix, Fèlix Pizcueta o Josep Martínez Aloy, significaren un gran salt qualitatiu en el procés de mitificació de la figura de Jaume I com a "representant per excel·lència de la pàtria", ja que "consideraven que era amb la conquesta de 1238 per ell encapçalada que començava la vertadera història del Regne de València". Foren, en concret, el VIIé centenari de la seua mort en 1876 amb tot un seguit d'actes commemoratius i institucionals a València; l'aplec d'una trentena d'escriptors i artistes valencians i catalans al monestir de Poblet en 1882, com a panteó reial on descansa el mateix Jaume I; i el VIIé centenari del naixement del monarca en 1908, també amb certes activitats commemoratives que, no obstant això, en este cas no tingueren a priori tanta ressonància com les de trenta-dos anys abans.
Ens centrarem, però, en eixa darrera data, la qual cosa ens permetrà observar també l'estat del valencianisme i del catalanisme a primeries del segle XX. I és que a diferència de 1876 i 1882, en què el regionalisme catalanista existia però no tenia encara una estructura política pròpia, mentre que el regionalisme valencià declarat ni tan sols existia -Lo Rat Penat es fundà en 1878 en el marc de la Renaixença-, en 1908 les coses havien canviat moltíssim: després de l'enorme crisi de les colònies del 98 el catalanisme polític havia començat a guanyar eleccions i dominava moltíssims Ajuntaments i Diputacions a Catalunya, alhora que a València començaven a sorgir uns primers plantejaments regionalistes de la mà de València Nova, creada en 1904, i de l'Assemblea Regionalista Valenciana, organitzada per la mateixa associació amb l'impuls fonamental del seu president, el prestigiós metge Faustí Barberà. I en eixe context és on cal situar els actes de celebració del set-cents aniversari del naixement de Jaume I, de 1208 a 1908.
Així les coses, si bé en 1876 havia estat la iniciativa de Teodor Llorente des de Las Provincias i altres escriptors renaixencistes la que havia fet que l'Ajuntament de València s'implicara en una gran commemoració de la mort del monarca -la instal·lació de l'estàtua del Parterre anys després en seria una conseqüència, per exemple-, ara, a principis del segle XX, foren els polítics catalanistes els que aprofitaren la seua posició de govern en les institucions de Catalunya per a aprovar les propostes fetes per la Junta organitzadora de la commemoració del naixement de Jaume I, instituïda ja en 1907 i presidida per l'advocat Raimon d'Abadal, de la Lliga Regionalista, i amb la presència de noms com l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch o l'historiador Francesc Carreras i Candi. Consegüentment, pel 9 de gener de 1908 la premsa valenciana donava notícia del fet que l'Ajuntament de Barcelona havia acordat participar en la celebració a Montpeller d'uns actes pel naixement del rei, el 2 de febrer, i que "también nuestro ayuntamiento ha acordado conmemorar aquella solemnidad".
Tanmateix, uns dies després, malgrat les explicacions del regidor conservador Josep Martínez Aloy, l'Ajuntament de València, de majoria blasquista, confirmava que ajudaria amb un màxim de 10.000 pessetes a Lo Rat Penat en l'organització d'una exposició, però no faria res més a banda. Mentrimentres, en la premsa de Tarragona, en el diari La Cruz, es publicava la invitació que el Comité de la commemoració montpellerina havia enviat a mitjan gener a l'Ajuntament de la ciutat, en occità: "pregá d'assistá á las soleunnitats qu'auran lioc dins la cieutat de Mount-Pelié". Pel matí s'hi celebraria un Te Deum a la catedral, en què el bisbe de Perpinyà faria el sermó en català "enalteciendo las glorias de don Jaime y de Cataluña", i per la vesprada "una gran fiesta literaria, en la que discursos y poesías cantarán la indestructible amistad entre Cataluña y Provenza, unidas en una sola nacionalidad bajo el cetro glorioso de D. Jaime". I es convidà oficialment a les Diputacions i Ajuntaments de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida, Saragossa, València i Mallorca, i a "las Sociedades literarias, científicas y económicas de las provincias que formaban la antigua Corona de Aragón, así como la Lliga Regionalista de Barcelona y todos los periódicos y Sociedades catalanistas".
Invitació als actes de Montpeller enviada a l'Ajuntament de Tarragona (La Cruz, 29 de gener de 1908) |
Amb tot, com s'ha indicat, l'Ajuntament de València es limità a cooperar amb l'exposició prevista de Lo Rat Penat i, igualment, la Diputació declinà l'assistència a les festes de la ciutat occitana: "El presidente de la Diputación D. Juan Bautista Valldecabres ha recibido un oficio del alcalde de Montpeller invitando a la Corporación a las fiestas que aquel Municipio celebra. El Sr. Valldecabres ha contestado telegráficamente agradeciendo la invitación". Així les coses, el mateix dia de l'acte, que queia en diumenge, la premsa montpellerina feia pública la llista de "délégués" que havien arribat la vesprada anterior i la immensa majoria eren de Catalunya: el tinent d'alcalde de Barcelona i diversos regidors; un parell de membres de la Diputació; els escriptors Joan Maragall, Francesc Mateu i Ramon Picó pels Jocs Florals, tenint en compte que el darrer, mallorquí, també anava en nom de les Balears; el president de la Lliga Regionalista Raimon d'Abadal; tres diputats catalanistes del Congrés del Diputats, entre els quals hi havia Puig i Cadafalch; Jaume Massó de l'Institut d'Estudis Catalans, acabat de crear; Francesc Carreras i Candi per l'Acadèmia de Bones Lletres; Josep de Tallada, Ramon d'Abadal (nebot de l'altre Abadal) i Lluís Nicolau d'Olwer per l'Associació Catalana d'Estudiants; l'alcalde i dos regidors de Tarragona; tres membres de la Diputació tarragonina i els erudits locals Jaume Bofarull i Joan Ruiz Porta; uns representants de l'Ajuntament de Girona; uns altres del de Saragossa; uns altres de la vila rossellonesa de Cervera de la Marenda (que es degueren afegir en Portbou a l'expedició en tren), i, finalment, "le Centre regionaliste Valencia Nova, de Valence, a délégué le doctor En Jonasti [Faustí] Barberà".
Per tant, els balears (dificultats pel viatge marítim) i els valencians foren els únics que no enviaren delegats institucionals, sinó que únicament estigueren representants cívicament, per un mallorquí dels Jocs Florals de Barcelona i pel president de l'abans esmentada València Nova, llavors dita Centre Regionalista València Nova, que era la primera associació de la història declaradament valencianista, nascuda en 1904 amb membres de Lo Rat Penat disconformes amb el seu apoliticisme i que havia pres una nova embranzida amb la celebració uns mesos abans, pel juny de 1907, de l'Assemblea Regionalista Valenciana, la qual havia volgut unir els partits polítics davall la causa valencianista mitjançant una Solidaritat Valenciana anàloga a la que havia sorgit a Catalunya. El valencià Faustí Barberà, en tot cas, era el membre més meridional de l'expedició i l'únic, juntament amb els saragossans, que no anava directament des de terres catalanes, en un viatge del qual deixà algunes notes personals el prevere tarragoní Jaume Bofarull, indicant que en aplegar a l'estació el dissabte 1 de febrer a les 19:30 h foren rebuts "pel Comité de festes de Montpeller, pels Estudiants de les facultats y un bon tou de gent [...] lo francés, lo patués [referint-se a l'occità] y'l catalá en barreixa se mostraren en simpatía [...] Les músiques han romput y encabits a n'els landós, una gentada inmensa, tot lo poble de Montpeller, apretantse y ovacionant, ha vist la desfilada de les banderes, les músiques y cotxes dels arribats fins a la Casa de la Vila", on es feren alguns discursos.
Altrament, a l'endemà de la commemoració en si, que fou el diumenge 2 de febrer, Le Petit Meridional. Journal Républicain Quotidien va recollir una crònica dels actes en l'article "Les fêtes de Montpellier. Français et espagnols fétent un roi d'Aragon". En concret, després de fer un breu repàs històric a la seua figura i destacar l'arribada de l'expedició de l'antiga Corona d'Aragó, s'hi explicava que "la partie principale des fêtes a consisté en le depôt de fleurs, accompagné de disccurs, au pied de la Tour dels Pins et una séance littéraire et musicale". S'hi donava cert detall de la història de la Torre dels Pins, una construcció coetània al mateix Jaume I, i s'hi narrava la jornada, començant pels actes del matí: a les 10 h el seguici de delegacions s'havia congregat a la plaça de l'Ajuntament, "précédé par le drapeau de la Catalogne", i amb música, incloent la Marsellesa, s'havia desplaçat a l'esmentada torre, on la placa que hi ha en record del rei es va decorar amb una garlanda amb els colors de les banderes espanyola i francesa. A continuació havien fet discursos Léopold Carlier, president de la comissió montpellerina, el diputat Josep Puig i Cadafalch i una altra persona (el felibre Arneville, segons altres fonts), després de la qual cosa s'havien traslladat tots a la catedral per al Te Deum.
A la vesprada totes les institucions montpellerines i els delegats es reuniren en el Grand-Théâtre, al so dels himnes espanyol i francés, i, segons informava el diari local, hi feren discursos el diputat Abadal, l'esmentat Puig i els representants de Tarragona, Saragossa, Girona i els estudiants universitaris de Barcelona, que acabaren amb crits de "Vive Montpellier! Vive Francia!". Seguidament hi hagué un brindis amb xampany i es desenvolupà una vetlada literària i musical, en què, per exemple, es llegí una oda occitana a Jaume I, l'oda a Montpeller de Jacint Verdaguer o un conte sobre el rei i hi hagué cants "catalans ou espagnols". En darrer terme, a les 19 h començà un banquet de confraternització, al qual es dugué el Coupo Santo que els catalans havien regalat als occitans en 1867, per la seua acollida a l'exiliat Víctor Balaguer, i es cantà l'himne provençal que Frederic Mistral havia escrit a partir d'aquell fet.
La Torre dels Pins de Montpeller, amb la placa a Jaume I en mig |
I el dimarts 4 de febrer foi quan la premsa catalana i valenciana es feren ressò d'aquells actes, afegint algun detall més, com ara que la missa, oficiada pel bisbe de Montpeller Cabrières, tingué, en efecte, un sermó del bisbe de Perpinyà, Carselade, "quien pronunció un discurso enalteciendo la lengua catalana", o que per la vesprada també parlaren els representants dels Jocs Florals o el mateix Faustí Barberà i que durant el sopar el Coupo Santo passà de mà en mà per a que tots els convidats al banquet brindaren. Igualment, també s'explicava que s'havia enviat un telegrama a l'esmentat Frederic Mistral "en nombre de Cataluña, Mallorca, Aragón y Valencia" i que "a la sesión de la tarde asistió, con el apellido de Puig, D. Jaime de Borbón", és a dir, el fill del pretendent carlí Carles VII, que poc després lideraria ell mateix el carlisme -passant a dir-se jaumisme- i que havia anat des de París d'incògnit i, segons va explicar a l'esmentat prevere Jaume Bofarull, va manifestar "su viva simpatía por cuanto había oído aquellos días". Segons deia La Correspondencia de Valencia, de tendència carlista -com ho era el mateix Faustí Barberà-, en revelar Bofarull que Jaume de Borbó havia estat present, "la noticia ha causado impresión".
Pel que fa a Barberà, que des de l'any anterior mantenia una intensíssima activitat per tal d'intentar impulsar el valencianisme, abans d'anar-se'n de València havia deixat organitzat un acte d'homenatge, segons recollia el mateix diari: "El presidente del 'Centre Regionaliste València Nova' ha conseguido permiso del señor Gobernador y del señor Alcalde para colocar el domingo próximo, aniversario del natalicio del rey D. Jaime I, una corona de flores naturales en el monumento de la plaza del Príncipe Alfonso [el Parterre]. Al acto asistirá la junta directiva de dicho centro, la redacción de 'Renaiximent' [el setmanari que acabava de fundar l'associació] y corporaciones invitadas. Se ruega a los regionalistas acudan el domingo a las once a la casa social, San Cristóbal, núm. 2, donde formará la comitiva". I, de fet, eixe fou el principal acte que es feu a València, juntament amb el Te Deum que l'arquebisbe Guisasola va celebrar a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, "pues nuestro amantísimo prelado, conocedor de nuestra historia, ha querido asociarse al regocijo general del reino por el centenario", amb un ofici eclesiàstic al qual es va convidar a "las autoridades y todas las corporaciones oficiales".
Així ho va recollir el diari Las Provincias, de Teodor Llorente, que va dedicar la seua portada aquell mateix dia a la commemoració, amb un gran gravat del rei Jaume I, i mitja plana més amb un perfil biogràfic del monarca. Així mateix, encara que, com s'hi deia, Lo Rat Penat "conmemora dicha fecha más adelante y en la forma que ya conocen nuestros lectores [una exposició]", la institució "se asociará hoy a la fiesta engalanando sus balcones" i el mateix diari convocava d'alguna manera a l'acte impulsat per Faustí Barberà, en donar-li difusió: "A las once de la mañana se organizará en el Centre Regionalista 'València Nova' una comitiva numerosa para que, con gran solemnidad, deposite una artística corona de flores naturales en el monumento del rey D. Jaime". I en tornar de Montpeller el mateix Barberà oferí una xarrada, el diumenge 9 de febrer a les 18 h en la seu de València Nova, per a explicar la seua participació en l'expedició, segons recollia novament La Correspondencia de Valencia: "Ante numeroso público, dio ayer su anunciada conferencia el Dr. Barberá, con objeto de comunicar impresiones de su reciente viaje a Montpellier, con motivo del centenario del rey D. Jaime. Con gran naturalidad y sencillez de estilo, dio cuenta de su arribada a Barcelona y de su entrada en Montpellier con los aragoneses y catalanes [...] haciendo resúmenes de los discursos pronunciados. Relató la solemne función religiosa y la brillante fiesta literaria en la que hizo uso de la palabra el Dr. Barberá. [...] La labor del ilustre doctor fue premiada por nutrida salva de aplausos".
Portada de Las Provincias el 2 de febrer de 1908, VIIé centenari del naixement de Jaume I |
En definitiva, gràcies a la voluntat de Faustí Barberà i València Nova, els valencians vam estar representats en aquell homenatge de 1908 al montpellerí històricament més il·lustre, Jaume I, en què van ser les institucions de la mateixa ciutat de Montpeller i les de Catalunya les que van prendre la iniciativa. De fet, en les poblacions catalanes se succeïren nombrosos actes al llarg de l'any, en especial durant la primavera i l'estiu, donant peu, per exemple, al Primer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó a finals de juny (una iniciativa que arriba fins als nostres dies), quan també es va fer la "inauguració oficial de les obres del monument al Conqueridor" a la plaça del Rei de Barcelona, en un projecte d'Antoni Gaudí que consistia en la reforma d'aquell espai urbà -llavors prou diferent- i, segons sembla, en la instal·lació d'un grup escultòric sobre el monarca, que, no obstant això, no es va acabar duent a terme. A la ciutat de Mallorca, per la seua banda, es feren dos actes: una processó cívico-religiosa el mateix diumenge 2 de febrer, amb un Te Deum a la catedral -amb la participació de mossén Alcover i de mossén Llorenç Riber, que hi feu un sermó en català- i una desfilada fins a l'Ajuntament, on es tragué el retrat de Jaume I al balcó; i una vetlada literària al diumenge següent, en les mateixes cases consistorials, amb la participació de l'alcalde, el governador civil i els principals erudits de la ciutat.
Finalment, pel que fa a València, a les darreries de maig s'inaugurà l'esmentada mostra que Lo Rat Penat tenia prevista, amb un conjunt d'objectes forals exposats en l'interior de la seua seu, llavors el Palau del Marqués de la Scala, anomenada "Exposición de Arte Retrospectivo". Estigué oberta durant uns dos mesos i, segons se'n queixava després Teodor Llorente, malgrat els esforços esmerçats per l'associació i el valor de les peces exhibides, només hi havien anat uns 2.500 valencians, xifra que li semblava escassíssima en una ciutat que s'aproximava als 200.000 habitants. Amb tot, a penes unes setmanes després, pel novembre de 1908, quan el mateix Llorente, amb 72 anys i prop de la mort, visità amb el Centre Excursionista de Lo Rat Penat les ciutats d'Alacant i Elx, feu un dels discursos més optimistes des d'un punt de vista valencianista que se li havia sentit mai. En concret, a Elx, encara que rebutjava de manera explícita “recobrar instituciones de gobierno”, parlava d’un somni d’unió de tots els valencians, “juntando en un haz todas las actividades, todos los esfuerzos de los pueblos valencianos, de nuestras tres provincias gemelas, para la mútua ayuda y el común progreso”. L’antic regne “fundado por nuestro invicto Don Jaime el Conquistador” es transformava en una “Región Valenciana, dentro de la intangible unidad española”, en la qual es conservava i conreava “el dulce idioma que con afectuoso calificativo llamamos materno” i que mantenia una excel·lent relació amb el Govern Central –“en Madrid eran atendidas, mejor que nunca lo fueron, las aspiraciones de los valencianos”– per a admiració i exemple de la resta de pobles d’Espanya: “–¡Oh, si estuviésemos tan unidos como lo han estado siempre los catalanes, como lo están ahora los valencianos, otro gallo nos cantara!”.
No debades, des de l'Assemblea Regionalista Valenciana de juny de 1907 i durant tot 1908, amb els intents -finalment frustrats- de fer una Solidaritat Valenciana, l'activitat del Centre Regionalista València Nova havia estat incessant i havien aparegut noves publicacions en valencià i s'havien fet conferències, actes i commemoracions, com aquella visita a Montpeller de Faustí Barberà. Potser Teodor Llorente veia, al final de la seua vida, que per fi hi havia una fornada de valencianistes que podria dur més enllà el record històric i cultural que ell mateix i Lo Rat Penat havien conreat durant la seua vida. De Jaume I a Llombart i Llorente, de Llombart i Llorente a Barberà i de Barberà a unes noves generacions que, en efecte, anirien desenvolupant el valencianisme durant les dècades de 1910, 1920, 1930 i més enllà, fins a l'actualitat. D'alguna manera, doncs, aquell viatge de Faustí Barberà a Montpeller, i la seua explicació posterior a altres valencianistes, en un context d'efervescència sostinguda durant més d'un any -molt reduïda socialment, però efervescència dins d'aquell nucli-, tingué una significació especial en els esforçats orígens del moviment valencianista.
Exposició d'Art Retrospectiu, organitzada per Lo Rat Penat a València en maig-juliol de 1908 |
Inauguració de les obres de la plaça del Rei de Barcelona en 1908 que havien de dedicar-se a Jaume I
Especial (el número complet) del diari Lo Geronés el 2 de febrer de 1908, VIIé centenari del naixement de Jaume I |
Inici de la crònica dels actes fets a Mallorca pel VIIé centenari del naixement de Jaume I en el Bolletí de la Societat Arqueológica Luliana (febrer-març de 1908)
Capçalera de Renaiximent, l'òrgan d'expressió a principis de 1908 del Centre Regionalista València Nova |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada