diumenge, 6 de juny de 2021

"A la germandat de Barcelona i València" i el desconegut poeta llorentinista Joan Rodríguez Guzman (1852-1921)

"A la germandat de Barcelona i València" (Joan Rodríguez Guzman, 1882)

En les meues periòdiques cerques sobre la història dels valencians i el valencianisme fa uns anys vaig trobar el poema "A la germandat de Barcelona i València", premiat en els Jocs Florals de València de 1882, que signava un tal Joan Rodríguez Guzman i deia açò (hi he modernitzat parcialment l'ortografia per a facilitar-ne la lectura, com en la resta de versos citats en el present text):

¡Ha mentit, ha mentit qui entre germanes

odi i rancor gojós hui fantasieja!

¿Qui ha escoltat de los llavis de l'enveja

jamai la veritat?

Qui això diu, ni ha nascut en Catalunya,

ni flors Edeta a son bressol duria,

ni ha sentit en son cor la poesia

de Pàtria i Germandat.


Barcelona i València són bessones

per la terra engendrades i les ones

al bes d'un raig de sol,

que els ceptres heretats per meravella

empunyen, ab lo rem i la corbella,

al deixar son bressol.


Itàlia fou sa dida; en heretatge

varen rebre les dos amb son llenguatge

son esperit llatí,

que al amostrar-los l’art dur de la guerra

son seny per a lluitar per mar i terra

ab les dos repartí.


Si Barcelona lo trident empunya,

i al empir de Bizanci Catalunya

lleis imposa ab ses naus,

per lo foc de Sagunto caldejada,

València du d'en Jaume a la mesnada

ses almogàvers braus.


Juntes contra els alarbs les dos guerregen,

i el mateix gonfanó pel mon passegen

ab Llúria sense por;

si a germandat València a sos fills crida,

i lluita i cau, sent l’ altra la ferida

al mig, al mig del cor.


Juntes al Gai-Saber tribut rendixen,

i en Corts d’Amor sos trobadors partixen

un sol brot de llorer;

si a un mateix Déu demanen les empare,

per patrona elegixen a sa mare

baix del mateix dosser.


L’una la seda tix, que l’ altra fila;

els fruits que l’una cull, l’altra els apila

al fons dels seus vaixells,

que a les gents de les terres més llunyanes

porten gravats en ells.


Si es repartixen la mateixa serra,

la mar mateixa, la mateixa terra,

i una sola és sa llar;

si en la casa pairal de los seus avis,

una va ser la llengua en què els seus llavis

romperen a parlar,


tan juntes se remembren en la història

ses dissorts i ses gestes i sa glòria,

que el pensament les veu

unides com les llengües d'una flama;

com les mateixes fruites d'una rama,

o els braços d'una creu.


I avui, i avui que despertant a una

de'n mig de tanta boira i tanta runa

alcen les dos el vol,

com dos aucells que aprés la nit passada

canten les glòries de la nova aubada

quan va a nàixer el sol;


hui que el Renaixement en les dos brolla,

i els nets de Fivaller i de Sorolla

poden ab llibertat

alçar la veu en lo matern llenguatge,

sense temor de vore ab nou ultratge

son llavi amordassat;


I hui que Barcelona reina a soles

sobre totes les viles espanyoles

per son poble industriós;

hui que goja l’empir de totes elles,

València ab sos vergers de meravelles,

huy que reinen les dos;


¿Havien per dissort d'enemistar-se?

¿Una de l'altra havien de alluntar-se,

del passat renegant?

¡Jamai! ¡jamai! cenyides ses corones,

hui com ahir se abracen les bessones

per a seguir avant.


I al fill de Catalunya, que treballa

i canta al so del mall una rondalla

del fornal al calor,

l’albada respondrà que canta en l’horta,

quant per a obrir el solc l’aladro porta

al camp, el llaurador.


I el vent, atravessant planes i llomes,

nostres cançons s'endú, plenes de aromes

dels nostres tarongers,

per a besar després en les llunyanes

platges les blanques veles catalanes

de sos vaixells llaugers.


I quan del tèrbol Llobregat l'onada

s'enfonsa dintre de la mar salada,

va preguntant arreu,

per a tornar-li el bes que aquell espera,

on se troba del Túria la ribera;

On está el germà seu!


¡Catalans! ¡Valencians! Avant, seguiu-me,

hui que renaix el sol de nostra glòria;

al crit de germandat;

sigam un poble sol ab un llenguatge,

de hui en avant València i Barcelona,

baix las vermelles barres que corona

lo gloriós Rat-Penat.


¿Qui era aquell Joan Rodríguez Guzman que signava tal cant de germanor històrica i lingüística entre les ciutats de Barcelona i València i entre els catalans i els valencians? No havia sentit el seu nom en la vida... No seria un pseudònim? Una ràpida cerca en línia ho va descartar. Apareixia, en primer lloc, en l'Enciclopèdia Catalana, tot i que amb una descripció molt breu i que l'emmarcava, fonamentalment, en la literatura en castellà: "Poeta. València, 1852-València, 1921 Col·laborà en diversos periòdics i revistes, i publicà els llibres de poesia en castellà 'Páginas rimadas' (amb Ricard Brugada) i 'De lo malo, poco'. Guanyà la flor natural als Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1881, amb un poema titulat 'Amor'". No obstant això, també apareixia fugaçment en la tesi doctoral de Rafael Roca com a membre actiu de Lo Rat Penat i en un antic article de Ricard Blasco, que precisament es feia ressò del poema adés esmentat i encara d'un altre publicat l'any anterior, en el Calendari llemosí per a 1881 dirigit per Constantí Llombart, que es titulava "A ma pàtria" i deia així: 

Sortiu, sortiu per la primer vegada

mots de la pàtria meua

de l'ànima apenada,

sortiu com surt l'aubada

espurnejant pel cel ses llums primeres

per la plana i la serra,

despertant-ne a la terra

que obri a ses llums ses gales plaenteres.


Com fins a hui tan sols dormint-ne estàveu

dintre l'ànima meua,

com fins a hui captius que gemecàveu

per tòrcer el ferro, la presó deixant-ne,

de vostra llarga son rompeu la treüa,

i com la nau que al vent la unflada vela

donant-ne victoriosa,

del mar domant-ne la tremant espatla,

tu, lluminosa estela,

sortiu al so que trémola restalla

la llira del meu cor tendra i gojosa.


Ah, que al nom de la pàtria tot desperta,

rialla el cel tot blau, dolça marmola

tendres sospirs l'aura juganera,

i sobre lo ram verd la flor ternola

com una papallona purpurina,

mentres com flor que vola

sobre el bressol aquella se amaitina,

dolços records dels jorns de ma infantesa.

Mesos d'estiu, canícula ditxosa,

quan amagava els llibres i jugava

ab ma germana que, com jo gojosa,

son didatet i aülles amagava.


Arbre fruital de l'hort on me'n muntava

per a cullir la fruita ja madura,

ram verd que es desgarrava

i em feia caure en la terra dura,

platja daurada d'arenoses banques

on s'adormien les verdoses ones

mentres que jo jugant buscava a soles

pedres rogetes i tellines blanques.

Llargues velades de l'hivern ombrívol

quan una dida me feia contaralles

i jo, pauruc, tremava o bé, festívol,

li contestava ab infantils rialles.

El pur candor de l'oració primera

que m'amostrá ma mare carinyosa,

la primer esperança falaguera,

que del cor la llaugera

porta obrigué a ma jovent hermosa.


Pare, lo pare meu, a qui jo aimava,

l'últim bes li vaig dar quan s'adormia,

segons va dir ma mare que plorava.

Pare, lo pare meu, que son tenia

que ja no adesperta? Jo l'aguardava

per a partir ab ell mon alegria

i no sabia que orfanet quedava,

que ja no tornaria.

Hui, si mes trists esguards al cel amunte,

lo veig creuar com protectora ombra,

somrient á la pàtria que el soterra,

ditxós jo, si nascut a la seu ombra,

jamai d’ella m'allunte

i puc morir en la materna terra.


Ai, demprés d'aquells dies,

que ja no tornaran, altres vingueren;

i quants dolors, ensòmits i follies

a ma inexperta joventut dugueren.

Jo els veig passar com ombres endolades

per tos carrers, tes hortes i alamedes,

per lla on passí com mira senyalades

en el camí polsós si arrere es gira

lo rastre el viatger de ses xafades.

Ja és ma ambició que avergonyida plega

ses ales esmortides i sospira,

o bé és una esperança que s'anega

o una il·lusió que expira

la verge de mos sòmits de poeta

que a ma pensa confusa

pels jardins d'Edeta

li va fer perseguir la imatge inquieta

de l'amor ab les ales de la musa,

del primer raig de glòria

que il·luminà mon front a la ferida

darrera del meu cor, tota ma història

duc, pàtria meua de records reblida,

que a tu van enllaçats com va l'hedra

al tronc de l'antic roure

on en les rames trémoles s'enredra.


¿Com puix, si tu ets ma cuna,

la tomba de mon pare,

el palau de m'amor i ma fortuna,

la mare de ma mare?

¿Com puix no t'he d'aimar? Ta dolça parla

siga de hui en avant la que al meus llavis

porten mes cobles. Que ta glòria siga

la que me inspire sols. En mos agràvits

com en mes alegries, pàtria meua,

acollix-me en ton pit i quan ma vida

al terme aplegue que li està marcat

me farà més ditxosa la partida

si sent per despedida

ton últim bes sobre mon front gelat.



Em costava d'entendre que no hi haguera moltíssima més informació disponible sobre aquell poeta que tant deia estimar la pàtria valenciana i que prometia escriure les seues cobles en valencià... ¿Hauria mort prematurament jove, com havia passat amb Víctor Iranzo, per exemple? No ho sabia ni ho podia saber, així que em vaig haver de quedar amb el cuquet del dubte. Però l'altre dia vaig topetar novament amb aquell poema sobre la germandat entre Barcelona i València i vaig buscar una altra vegada informació en línia sobre aquell poc conegut poeta, trobant-hi un parell de novetats. La primera és que el mateix Rafael Roca, ja professor de Filologia de la Universitat de València, ha triat un vers del mateix poema per a titular un llibre anomenat El sol de nostra glòria. La germanor cultural valencianocatalana a través d'un epistolari inèdit de Teodor Llorente (1865-1910) (Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 2018), que no he pogut consultar però entenc que no se centrarà en la figura de Rodríguez Guzman, sinó que ho farà puntualment en aquell poema i, a més a més, en totes les relacions entre valencians i catalans que es poden extraure de les mencionades cartes de Llorente. 


Altrament, la segona novetat, el llibre de Faustino Rodríguez Simón i Jairo Rodríguez Revilla "¿Por qué al laurel se unió el ciprés?" y otras poesías y prosas de Juan Rodríguez Guzmán (Bubok, 2018), sí que oferix moltes dades sobre la seua figura i ho fa d'una manera totalment sorprenent, ja que, com s'hi explica en la introducció, signada a Valladolid: "el presente trabajo parte de una frustración". La qüestió és que els esmentats Faustino i Jairo, pare i fill, en qui estaven interessats realment era en el poeta val·lisoletà José Zorrilla (1817-1893), del qual havien fet recerques prèvies i s'entestaren a trobar el poema "¿Por qué al laurel se unió el ciprés?", de Joan Rodríguez Guzman, ja que havia servit d'inspiració per a la "Melodía elegíaca a la memoria del poeta Zorrilla" que va fer el mestre Salvador Giner en un homenatge pòstum celebrat a València en febrer de 1893, un mes després de la mort del lletraferit castellà, qui havia estat nomenat fill predilecte de la ciutat durant una visita feta en 1878. De la peça musical, un glòria, s'ha conservat fins i tot la partitura en la Biblioteca Valenciana, i es pot escoltar com sona en la pàgina 610 del treball dels Rodríguez, però no es coneix el poema de Rodríguez Guzmán, que, segons han arribat a saber els investigadors, sembla que es va publicar en El Correo de Valencia poc després, de febrer a juny de 1893, però, com no es conserven tots els exemplars de la capçalera, han tingut la mala fortuna de no poder localitzar-lo. Si algú ho fa que els avise, que els donarà una alegria! [ací, en els comentaris, apareix el seu correu]


Un testimoni de la visita de Zorrilla a València en 1878, quan fou nomenat fill predilecte


En qualsevol cas, en la seua esforçada cerca van trobar un fum d'informació sobre Joan Rodríguez Guzmán i es van prendre la molèstia i van tindre la delicadesa de publicar-la en un llibre autoeditat i de lliure consulta en pdf. Evidentment, no és una obra acadèmica a l'ús -els autors tenen altres faenes i es dediquen a la investigació històrica simplement per afició-, però aplega un bon nombre de dades sobre el poeta valencià i, a més a més, incorpora un recull de més d'un centenar de poemes i una desena de textos en prosa -bàsicament articles en diaris i revistes i algun conte-. Així les coses, ara tenim molta més informació sobre la seua trajectòria, començant per la biogràfica: Joan Rodríguez Guzman va nàixer a València en 1852, fill de pare castellà, de Madrid, i que li parlava castellà, segons explica en alguns dels seus versos, i de mare valenciana, de Carlet, que li parlava valencià. Amb tot, el pare va morir jove i el va deixar orfe als 6 anys, de manera que d'adolescent va haver de començar a treballar d'escrivent, primer en llocs com la Caixa de Previsió i la Companyia de Ferrocarrils d'Almansa, fins que finalment, format a la universitat en Matemàtiques i Francés, passà a treballar a la sucursal del Banc d'Espanya a València entre 1875 i 1883.


En aquells moments ja havia començat a escriure poesies, sempre en castellà -la primera publicada en l'aplec dels autors és de 1871 i se'l documenta en 1876 com a secretari de l'Ateneu Científic, Literari i Artístic de València- fins que, com a conseqüència de moure's en els ambients poètics i en l'entorn de Teodor Llorente -"considerábase un discípulo suyo", dirà una necrològica-, en 1878 apareix com un dels socis constituents de Lo Rat Penat i a partir de 1881 començarà a escriure també en valencià, com mostra la poesia "A ma pàtria" dalt transcrita, guanyant aquell mateix any la Flor Natural dels Jocs Florals de València per la composició "Amor". També durant aquell període, cap a 1878, es va casar amb Júlia Franco, amb la qual va tindre una filla, Julieta, però de qui va quedar viudo de seguida, cap a 1880. Certament, entre 1881 i 1883 es concentra més de la mitat de la seua producció en valencià, però en el darrer any fou destinat pel Banc d'Espanya a la sucursal d'Albacete i llavors tornà exclusivament al castellà fins que després del seu regrés a València en 1889, ara com a secretari de la Companyia Valenciana de Tramvies i més tard com a cap de comptabilitat de Gas Lebón -on treballà des de 1892 fins a la seua mort-, escrigué algunes altres composicions en valencià, sovint vinculades a la mateixa figura de Llorente.


En 1884 es casà en segones noces amb Emilia Lizandra Marco, amb qui va tindre quatre fills, als quals, com a Julieta, dedicà poesies en castellà. I és que, en conjunt, del més de cent poemes recollits per Faustino i Jairo Rodríguez, a penes una dotzena són en valencià i, de fet, els dos poemaris que va publicar, Páginas rimadas en 1883 (amb el seu amic Ricard de Brugada) i De lo malo, poco en 1910, contenen només peces en castellà. I els dos, d'altra banda, estan novament vinculats a la figura de Teodor Llorente, que va prologar el primer i a qui va dedicat el segon, amb motiu de la seua coronació com a poeta de València un any abans. No debades, moltes de les composicions de Joan Rodríguez Guzman es van publicar en el suplement literari de la Revista de Valencia o en l'Almanaque de Las Provincias, dirigits pel mateix Llorente, padrí de la boda de 1884, a qui el mateix poeta va dedicar la seua penúltima composició coneguda en valencià, "Al mestre i a l'amic Teodor Llorente", en 1903, quan, com hi deia, sembla que ja quasi havia deixat de compondre noves peces. Ell tenia 51 anys i el mestre 67:


Benvolgut Mestre i padrí:

tú diràs: "Aquell xicot

no se'n recorda de mi,

quan tot el que sap i pot

ve a felicitar-me hui?"


I pensaràs que en raó

pots pensar de mi en malícia,

hasta que sàpies que jo,

mentres te feen justícia,

somicava en un racó.


Sí, plorava d'alegria,

perquè al meu Mestre veïa

gloriós, enaltit, triomfal,

i lo que jo sempre dia,

dien d'ell tots per igual.


I encara que en l'estol

de deixebles i d'amics

no em veres, vinc hui tot sol

a dir-te que aquell bon xic

és sempre el que més te vol.


Tu saps bé que jo vaig ser,

si no el més aprofitat,

el teu deixeble primer,

que prou voltes he cantat

a l' ombra del teu llorer.


I que, cullint collites arreu,

he trasplantat al meu hort

flors collides en lo teu,

flors que solament la mort

arrancarà del cor meu.


Si hui ja desenganyat,

visc, Mestre, casi amagat,

rodant d'este món la nòria,

ni els teus consells he oblidat,

ni els vells ensomis de gloria.


Però, bon Mestre, què vols?

De la vida en la vesprada,

ja visc de records tan sols;

quan s' acosta la tronada,

no canten els rossinyols.


I jo, que la sent grunyir,

amague el cap baix de l'ala

i em prepare a ben morir,

tirant-me, Mestre, a la espatla

les esperances d' ahir.


Sé que he perdut la carrera;

soc dels que no han arribat;

però ja no em desespera,

pensant muntar a altra esfera

a on te tindré al meu costat.


I allí, quan del mon la història

se borre en nostra memòria,

jo et promet de tot mon cor,

posar la primera flor

en ta corona de glòria.


Fotografia de membres de Lo Rat Penat en 1881. Segons pareix, per la imatge que oferim més avall, Joan Rodríguez Guzman seria el segon de la filera de dalt per la dreta. Teodor Llorente és el tercer per la dreta de la segona filera.



De fet, com el segon poemari esmentat, també els seus darrers textos es van fer entorn de la figura de Llorente, "Al maestro Teodoro Llorente" i "En la coronación de D. Teodoro Llorente", en l'Almanaque de Las Provincias de 1908 i 1910, i "Ma pàtria xica", en la mateixa publicació de 1909, que serà l'últim poema que transcriurem ací:


Mon pare fon castellà

i valenciana ma mare,

jo duc ses amors en l'ànima

i ses dues llengües parle.


Ame a la brava Castella

que em feu conéixer mon pare,

ab sos durs i amples guarets,

sembrats d'espigues dorades,

que volten roges roselles,

formant per solcs i per màrgens

de la bandera d'Espanya

les dos simbòliques bandes.


Ame la noble i robusta 

llengua en què al món lleis dictaven

ses dinasties d'Alfonsos

i de ses Cid les espases.

La que setze filles seues,

més enllà les aigües blaves,

ab tot l'orgull de sa raça

per a dir-li: mare, parlen.

Ame sa nissaga d'hèroes,

de sos poetes les càntigues,

els quadros de sos pintors,

i ses glòries ja passades.


Per ma mare, ame a València,

jardí d'Espanya, que aguaiten

per les finestres del cel,

per a contemplar-lo els àngels,

i a on s'obrin, per cada estrela

que il·lumina ses nits clares,

el gesmil i el taronger,

les flors que son cel retraten.


Ame de sa tendra llengua

les harmonioses paraules,

dolces com mel de l'Himeto

xuclada en llatines branques.


Ame ses barraques, nius

a on somrientes s'amaguen

les sense rival hermoses

llauradores valencianes.

Ses festes de flors i llums,

ensomniadores albades,

i ses carreres de joies,

i ses masclets i ses traques;

i l'estol de sos artistes,

ses corts d'amor celebrades,

i la gloriosa senyera

tremolada per sos Jaumes.


Si les glòries de Castella

Numància dora ab ses flames,

sa foguera encén Sagunto

en les terres valencianes;

i jo duc en la meua ànima

el foc doble en què s'inflamen,

per a amar ma pàtria xica,

que és doble gran que les altres.


Per això quan me pregunten

“¿D'a on eres tu, que quan cantes,

tan prompte és el castellà

com el valencià el que parles?”

Jo conteste, ab les dos llengües,

de mon pare i de ma mare:

“-Espanya es ma pàtria xica,

la d'Ausias March i Cervantes,

¿Ma pàtria gran? ¡És el mon:

mos germans totes les races!”



Copie estos versos perquè mostren molt bé l'esperit general del ratpenatisme llorentinista de finals de segle XIX: aquell doble sentiment valencià i espanyol, aquell "foc doble", en què, malgrat les lloes a la terra i la llengua valencianes i els cants de germanor amb els catalans, tot allò sempre estava emmarcat dins del patriotisme espanyol de matriu castellana, com mostren moltes altres composicions del mateix Joan Rodríguez Guzman, com ara "Patria", "¡Patria!" o "A España". En tot cas, com bé ha explicat l'esmentat Rafael Roca, aquell ambient, el de Lo Rat Penat i el contorn de Teodor Llorente, era pràcticament l'únic i principal nucli on es conreava l'estima a la llengua i la història valencianes i d'allí seria d'on eixirien les primeres iniciatives i grups regionalistes i nacionalistes durant les dos primeres dècades del segle XX, amb Faustí Barberà, València Nova, la Joventut Valencianista, etc. En definitiva, aquell poeta que havia fet dos peces tan abrandades i estimables en 1881 i 1882 com "A ma pàtria" i "A la germandat de Barcelona i València" no era, en absolut, un gran valencianista avant la lettre, sinó un senzill comptable a qui li agradava fer versos ocasionalment en la seua llengua materna, que s'estimava, encara que no fora d'una manera conscient i conseqüent. 


Però les llavors que incorporaven aquells innocents poemes, tot i caure de forma dispersa enmig d'un erm, acabarien germinant i començant a crear un jardí que encara hui en dia continua florint. M'alegre, doncs, d'haver conegut la vida i la trajectòria de Joan Rodríguez Guzman, gràcies al treball de dos val·lisoletans interessats en Zorrilla. Espere que algun dia troben la desconeguda peça que busquen: "¿Por qué al laurel se unió al ciprés?".


Fotografia de Joan Rodríguez Guzman inclosa en el llibre de Faustino i Jairo Rodríguez


1 comentari:

Faustino ha dit...

La foto del final es de Zorrllla. Atte. Faustino de Valladolid farroski@gmail.com