Com Rafa Company també demane una miquiua de temps. Ja he llegit el llibre de Pau Viciano, però ara estic a València, per a la presentació del llibre La senyoria de Beniparrell: Dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-1426) i la meua connexió a internet és com per a tirar-se pel balcó. Quan puga, ço és, la setmana vinent segurament, en parlaré del tema i també contestaré la pregunta que Kirikú ha deixat en l'anterior post. Per cert, parlant de Pau Viciano i de falta de temps, sembla que el blog de Publicacions de la Universitat de València tracta de tornar. Que dure!
Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrit a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana.
divendres, 26 de setembre del 2008
dimarts, 23 de setembre del 2008
Ofensiva senyeril?
Diumenge pel matí: Ferran em diu que acaba d'eixir Barres i corones, el llibre de Pau Viciano sobre la història de la bandera de la ciutat de València entre els segles XIV i XIX, del qual ja vaig parlar ací. Li han contat que a peu de pàgina ens anomena i que, pel que sembla, el llibre és una mena de resposta al conjunt d'escrits sobre la senyera publicats a través de Vent d Cabylia.
Diumenge per la vesprada: Rafa Company ja l'ha llegit. Li augura èxit editorial -tot l'èxit editorial que pot impulsar el nacionalisme valencià- ja que interessarà a totes les branques nacionalistes que van del catalanisme quadribarrat al valencianisme tricolor. Cita, efectivament, la nota a peu de pàgina en què ens anomena, juntament amb Pere Fuset, com a crítics que avalen l’antiguitat de la senyera coronada (amb uns plantejaments que potser tenen alguna cosa de malestar generacional) i que pretenen construir la “nació valenciana” amb la reivindicació de símbols com la senyera amb franja blava, com a bandera del País Valencià. Rafa Company cita d'altres fragments i fa certs comentaris tant de l'obra com de la vessant ideològica que se n'extreu. Hi tornaré.
Dilluns pel matí: algú que signa com a Volval (desconeixia esta iniciativa que no sé si ha tirat avant) m'envia unes quantes fotos del llibre València en blanc i negre, que acaba de ser publicat i en el qual apareixen unes quantes senyeres quadribarrades, de vegades juntament amb les coronades, per tal de demostrar-me que totes dues convivien en harmonia i sense cap mena d'exclusió, totes dues eren senyeres "valencianes", de la qual cosa caldrà prendre bona nota. En publique totes aquelles que són banderes (l'escut quadribarrat coronat no és una bandera i encara es pot trobar a bastament per tota València -és l'escut de la ciutat!-):
No puc dir molta cosa més sobre el llibre de Viciano, sobretot -per prudència- perquè encara no l'he llegit, però m'ha fet gràcia esta coincidència temporal rebuda íntegrament per correu electrònic. Espere llegir el llibre esta setmana, que aniré a València a la presentació d'una obreta d'història que he anat fent gràcies a la meua fàcil i còmoda vida universitària (encara fa mal!). En qualsevol cas, sobre Barres i corones, com ja em va informar el mateix Pau Viciano, l'obra no incorpora noves aportacions documentals "definitives" i, com avança Rafa Company, es limita a treballar el mateix material que va compilar Pere Maria Orts. Afig, però, una "solució" a la qüestió de les cartes portolanes -per què apareixen representacions de la bandera amb franja blava a partir del segle XV?- i torna a l'hermenèutica dels documents de 1545 i 1596, tot calculant que la tela blava era per a folrar el pal.
Com he dit anteriorment, ja en vaig parlar de Barres i corones, del problema de treballar sempre els mateixos documents i del fet que no és una qüestió d'historicisme sinó de projecte nacionalista. Respecte d'això només vull comentar dos dels fragments del llibre citats per Rafa Company. Un és el que ja he citat més amunt sobre nosaltres i Pere Fuset:
- Nosaltres no avalem l'antiguitat de la senyera coronada. Diem, amb moltes precaucions i avisant que sense més documentació no ho podem esbrinar amb certesa, que potser la senyera coronada és anterior al segle XIX (per les cartes portolanes i pels documents del segle XVI). Però sobretot els nostres escrits no van destinats a això, sinó a explicar clarament que no importa que la senyera coronada siga del XV o del XIX. Que ni la senyera de la ciutat de València (fóra tricolor o no) ni la senyera del rei (la "quadribarrada nua") no han estat mai abans del segle XX ni les banderes del regne de València ni del País Valencià, perquè el País Valencià concebut com a "comunitat nacional" és una idea del segle XX, que va començar amb el valencianisme contemporani. I en la història d'este nacionalisme valencià hi ha hagut canvis: per bé que el primer valencianisme, sorgit de la ciutat de València, sembla que va triar la senyera amb franja com a símbol del País Valencià (no hi ha estudis detallats sobre això!), el nou valencianisme, nascut de l'obra de Joan Fuster a la dècada de 1960, va triar la quadribarrada nua, en consonància amb el seu projecte pancatalanista (una llengua, una nació, una bandera, totes comunes als Països Catalans).
- Malestar generacional per tractar de fer "nació valenciana", és a dir, un "projecte nacional estrictament valencià"? Desviar-se de la via vertadera i veritable deu ser malestar generacional... Personalment, almenys, pense que no és malestar generacional, sinó de tractar de fer avançar un moviment politicoideològic -el valencianisme- de manera útil, eficaç i d'acord amb la societat que visc i he viscut. La família, els amics, els companys d'estudi i de treball, els ciutadans valencians... a tots eixos amb un discurs valencianista pense que en convenceré o en podré atrauré un 15%, amb un discurs catalanista potser un 1%. Tal vegada és qüestió d'haver crescut a la ciutat de València, però ha estat la meua realitat D'altra banda, a nivell intel·lectual simplement he tractat de fer honestament el que va demanar Joan Fuster: continuar investigant amb les eines de recerca més recents per tal d'intentar saber "què som i per què som com som" [els valencians].
- Reivindiquem la senyera amb franja blava com a bandera del País Valencià. Legalment allò que es pot semblar més al País Valencià imaginat pel nacionalisme és la Comunitat Valenciana, perquè té autogovern sobre el mateix territori en què es basa el nacionalisme valencià. I ja té bandera, oficial, aprovada pel 90% del parlament. És una bandera valenciana. I repetisc el que ja vaig dir: Per confluir en projectes nacionalistes comuns a dretes i esquerres es necessiten certs elements indiscutibles. Entre ells, els símbols nacionals, la valoració de la llengua pròpia i la concepció de país. El que jo vull és que els ciutadans valencians tinguen consciència de país -País Valencià- perquè pense que així la societat valenciana funcionarà millor, serà més democràtica, hi haurà més honradesa política, reivindicarem un autogovern i una autofinanciació més justa i no deixarem morir ni la nostra cultura ni la nostra llengua -aquelles que ens particularitzen com a valencians.
Per a fer això pense que el "projecte nacional estrictament valencià" és el millor projecte possible, aquell que pot fer avançar eixes idees dins de la societat valenciana. I per això pense que la senyera tricolor, una bandera valenciana, és un bon símbol valencianista, perquè ens particularitza com a valencians. Però en la perspectiva nacionalista de Viciano ens particularitza "massa" ja que, segons ell, amb una retòrica fusteriana -per la seua contundència- l'únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l'estat és el catalanista, lligat, per tant, a la quadribarrada nua, aquella que identifica el nacionalisme catalanista -només de Catalunya- i pancatalanista -de tots els Països Catalans. Este és l'altre fragment que volia comentar, però davant de la seua rotunditat no hi ha resposta: si el pancatalanisme és l'únic projecte alternatiu a l'espanyolisme, doncs no hi ha res més a dir. Al meu parer el valencianisme també és un projecte alternatiu. Cadascú que trie.
Tornarem -sobre la senyera i sobre els projectes nacionalistes- en llegir el llibre.
- Nosaltres no avalem l'antiguitat de la senyera coronada. Diem, amb moltes precaucions i avisant que sense més documentació no ho podem esbrinar amb certesa, que potser la senyera coronada és anterior al segle XIX (per les cartes portolanes i pels documents del segle XVI). Però sobretot els nostres escrits no van destinats a això, sinó a explicar clarament que no importa que la senyera coronada siga del XV o del XIX. Que ni la senyera de la ciutat de València (fóra tricolor o no) ni la senyera del rei (la "quadribarrada nua") no han estat mai abans del segle XX ni les banderes del regne de València ni del País Valencià, perquè el País Valencià concebut com a "comunitat nacional" és una idea del segle XX, que va començar amb el valencianisme contemporani. I en la història d'este nacionalisme valencià hi ha hagut canvis: per bé que el primer valencianisme, sorgit de la ciutat de València, sembla que va triar la senyera amb franja com a símbol del País Valencià (no hi ha estudis detallats sobre això!), el nou valencianisme, nascut de l'obra de Joan Fuster a la dècada de 1960, va triar la quadribarrada nua, en consonància amb el seu projecte pancatalanista (una llengua, una nació, una bandera, totes comunes als Països Catalans).
- Malestar generacional per tractar de fer "nació valenciana", és a dir, un "projecte nacional estrictament valencià"? Desviar-se de la via vertadera i veritable deu ser malestar generacional... Personalment, almenys, pense que no és malestar generacional, sinó de tractar de fer avançar un moviment politicoideològic -el valencianisme- de manera útil, eficaç i d'acord amb la societat que visc i he viscut. La família, els amics, els companys d'estudi i de treball, els ciutadans valencians... a tots eixos amb un discurs valencianista pense que en convenceré o en podré atrauré un 15%, amb un discurs catalanista potser un 1%. Tal vegada és qüestió d'haver crescut a la ciutat de València, però ha estat la meua realitat D'altra banda, a nivell intel·lectual simplement he tractat de fer honestament el que va demanar Joan Fuster: continuar investigant amb les eines de recerca més recents per tal d'intentar saber "què som i per què som com som" [els valencians].
- Reivindiquem la senyera amb franja blava com a bandera del País Valencià. Legalment allò que es pot semblar més al País Valencià imaginat pel nacionalisme és la Comunitat Valenciana, perquè té autogovern sobre el mateix territori en què es basa el nacionalisme valencià. I ja té bandera, oficial, aprovada pel 90% del parlament. És una bandera valenciana. I repetisc el que ja vaig dir: Per confluir en projectes nacionalistes comuns a dretes i esquerres es necessiten certs elements indiscutibles. Entre ells, els símbols nacionals, la valoració de la llengua pròpia i la concepció de país. El que jo vull és que els ciutadans valencians tinguen consciència de país -País Valencià- perquè pense que així la societat valenciana funcionarà millor, serà més democràtica, hi haurà més honradesa política, reivindicarem un autogovern i una autofinanciació més justa i no deixarem morir ni la nostra cultura ni la nostra llengua -aquelles que ens particularitzen com a valencians.
Per a fer això pense que el "projecte nacional estrictament valencià" és el millor projecte possible, aquell que pot fer avançar eixes idees dins de la societat valenciana. I per això pense que la senyera tricolor, una bandera valenciana, és un bon símbol valencianista, perquè ens particularitza com a valencians. Però en la perspectiva nacionalista de Viciano ens particularitza "massa" ja que, segons ell, amb una retòrica fusteriana -per la seua contundència- l'únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l'estat és el catalanista, lligat, per tant, a la quadribarrada nua, aquella que identifica el nacionalisme catalanista -només de Catalunya- i pancatalanista -de tots els Països Catalans. Este és l'altre fragment que volia comentar, però davant de la seua rotunditat no hi ha resposta: si el pancatalanisme és l'únic projecte alternatiu a l'espanyolisme, doncs no hi ha res més a dir. Al meu parer el valencianisme també és un projecte alternatiu. Cadascú que trie.
Tornarem -sobre la senyera i sobre els projectes nacionalistes- en llegir el llibre.
divendres, 19 de setembre del 2008
Fumo su Firenze
Hui fa una pluja lleu, suau, que s'ajusta a la humitat de Florència i que va amarant de forma aparentment inexplicable les nombroses fogueres que hi ha la muntanya, les quals, mentre calcinen el que supose que són males herbes, creen una fina capa de fum i una intensa olor de cremat, com si estiguérem a València més o menys per estes dates, quan es fa el mateix amb la palla de l'arròs. En breu hi tornaré, tot just a la vora de l'Albufera...
dijous, 18 de setembre del 2008
Jo vaig conéixer l'Enric Duran
Al pas meteòric que du eixe hauria de ser el titular: "Jo vaig conéixer l'Enric Duran". 32 anys i acaba de realitzar una de les accions antisistema més audaces dels darrers temps: ha expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries mitjançant 68 crèdits que li han concedit i que no pensa tornar, conscientment, com a acte de desobediència civil per tal de qüestionar la injustícia del sistema creditici i financer promogut pels bancs. Ho conta a la revista Crisi, feta ad hoc amb una tirada de 200.000 exemplars; n'explica les raons, el procediment i el per què de la injustícia de la banca. Ara, davant la més que previsible amenaça de ser acusat d'estafa i resultar-ne condemnat a una pena d'entre 3 i 9 anys de presó, ha anunciat que procedirà a la seua "desaparició física".
I davant d'esta desaparició sonada l'únic que puc dir en el plànol personal és que, com moltíssima altra gent, "el vaig conéixer". Era l'època, fa ja 8 anys, de la consulta popular organitzada per la Xarxa Ciutadana per l'Abolició del Deute Extern -que posteriorment ha desembocat en l'Observatori del Deute en la Globalització-, del viatge a Praga contra l'FMI i el BM, i de les Xarxes de Resistència Global, que a València es van materialitzar en el MRG-Col·lectiu Pa amb Tomaca -perquè la primera acció va ser el repartiment de pa amb tomaca davant d'un McDonald's. Llavors vaig conéixer El Lokal (al Raval barcelonés), on distribueixen els interessantíssims llibres de Virus Editorial -especialment els de Ramón Fernández Durán- o la incansable revista Illacrua, i em vaig adonar que -almenys a Barcelona- existia tot un món de lluitadors antisistema, organitzats, valents i extraordinàriament ferms.
L'Enric freqüentava este món i almenys des de llavors ha estat un d'eixos lluitadors tenaços, impulsant desenes de projectes que tracten de construir un món diferent. No debades un dels lemes més recurrents d'eixe moviment alterglobalitzador ha estat i és "Un altre món és possible", més just i més solidari. Enric mai no se n'ha amagat i la policia secreta, eixa que va a les manis "disfressada" de manifestant, que assisteix a les xarrades "camuflada" de públic i que navega per internet per assabentar-se'n del que fa l'"enemic", massa sap qui és. Ara, amb la seua acció ha donat la campanada pública, el que l'obligarà a ser un pròfug i allunyar-se'n una miqueta. Si més no, però, el seu atreviment mereix que ens informem sobre les seues raons i que siguem una mica més conscients de l'estructura de la societat en la qual vivim.
D'altra banda, per això mateix, cal aclarir que, contràriament al que deia Vilaweb o al que va insinuar Josep Cuní ahir pel matí, els diners nets de l'acció -360.000 euros- no s'han destinat "en part" a xarxes polítiques o als centres socials ocupats, sinó íntegrament -excepte 9.000 euros per a la "fuga"- a iniciatives dirigides tant a conscienciar sobre la crisi sistèmica (energètica, alimentària, econòmica...) com, especialment, a tirar endavant un ampli moviment social que posi en marxa altres maneres de viure en societat mentre s'enfronta al model capitalista actual, amb l’objectiu de substituir-lo.
Personalment, per finir, vaig triar un altre tipus de vida. Més "normal" (encara que no tot el "normal" que la gent espera), més "tranquil·la" (encara que no té massa de tranquil·la), i molt menys "radical" (perquè no tracta de tallar d'arrel els problemes socials). Entre d'altres factors perquè l'alternativa "no està clara" i perquè per raons personals sóc molt feliç -de moment- fent el que faig i vivint com visc. En tot cas, d'aquella època que ara em sembla llunyana m'ha quedat l'interés per resseguir les teoritzacions i propostes dels moviments que sí que tracten d'anar a l'arrel del sistema, com per exemple el Moviment pel Decreixement. També m'ha quedat una admiració profunda per les persones que han triat un altre mode de vida, ja siga des de la descreença vitalista de gent com els de Dinero Gratis -que tenen en el valencià Marc Sempere, cantant d'Ix i de Jalea Real, un bon "representant"-, o des de la lluita valenta com la d'Enric Duran.
Es preguntava ahir Alberto Noguera si la nostra generació farà una revolució econòmica no violenta tot deixant de pagar les hipoteques... No ho crec, però...
I davant d'esta desaparició sonada l'únic que puc dir en el plànol personal és que, com moltíssima altra gent, "el vaig conéixer". Era l'època, fa ja 8 anys, de la consulta popular organitzada per la Xarxa Ciutadana per l'Abolició del Deute Extern -que posteriorment ha desembocat en l'Observatori del Deute en la Globalització-, del viatge a Praga contra l'FMI i el BM, i de les Xarxes de Resistència Global, que a València es van materialitzar en el MRG-Col·lectiu Pa amb Tomaca -perquè la primera acció va ser el repartiment de pa amb tomaca davant d'un McDonald's. Llavors vaig conéixer El Lokal (al Raval barcelonés), on distribueixen els interessantíssims llibres de Virus Editorial -especialment els de Ramón Fernández Durán- o la incansable revista Illacrua, i em vaig adonar que -almenys a Barcelona- existia tot un món de lluitadors antisistema, organitzats, valents i extraordinàriament ferms.
L'Enric freqüentava este món i almenys des de llavors ha estat un d'eixos lluitadors tenaços, impulsant desenes de projectes que tracten de construir un món diferent. No debades un dels lemes més recurrents d'eixe moviment alterglobalitzador ha estat i és "Un altre món és possible", més just i més solidari. Enric mai no se n'ha amagat i la policia secreta, eixa que va a les manis "disfressada" de manifestant, que assisteix a les xarrades "camuflada" de públic i que navega per internet per assabentar-se'n del que fa l'"enemic", massa sap qui és. Ara, amb la seua acció ha donat la campanada pública, el que l'obligarà a ser un pròfug i allunyar-se'n una miqueta. Si més no, però, el seu atreviment mereix que ens informem sobre les seues raons i que siguem una mica més conscients de l'estructura de la societat en la qual vivim.
D'altra banda, per això mateix, cal aclarir que, contràriament al que deia Vilaweb o al que va insinuar Josep Cuní ahir pel matí, els diners nets de l'acció -360.000 euros- no s'han destinat "en part" a xarxes polítiques o als centres socials ocupats, sinó íntegrament -excepte 9.000 euros per a la "fuga"- a iniciatives dirigides tant a conscienciar sobre la crisi sistèmica (energètica, alimentària, econòmica...) com, especialment, a tirar endavant un ampli moviment social que posi en marxa altres maneres de viure en societat mentre s'enfronta al model capitalista actual, amb l’objectiu de substituir-lo.
Personalment, per finir, vaig triar un altre tipus de vida. Més "normal" (encara que no tot el "normal" que la gent espera), més "tranquil·la" (encara que no té massa de tranquil·la), i molt menys "radical" (perquè no tracta de tallar d'arrel els problemes socials). Entre d'altres factors perquè l'alternativa "no està clara" i perquè per raons personals sóc molt feliç -de moment- fent el que faig i vivint com visc. En tot cas, d'aquella època que ara em sembla llunyana m'ha quedat l'interés per resseguir les teoritzacions i propostes dels moviments que sí que tracten d'anar a l'arrel del sistema, com per exemple el Moviment pel Decreixement. També m'ha quedat una admiració profunda per les persones que han triat un altre mode de vida, ja siga des de la descreença vitalista de gent com els de Dinero Gratis -que tenen en el valencià Marc Sempere, cantant d'Ix i de Jalea Real, un bon "representant"-, o des de la lluita valenta com la d'Enric Duran.
Es preguntava ahir Alberto Noguera si la nostra generació farà una revolució econòmica no violenta tot deixant de pagar les hipoteques... No ho crec, però...
Categories:
Moviments socials,
Mundialització
dimecres, 17 de setembre del 2008
Valencianisme (per a iniciats)
Com que no tinc massa temps continuaré omplint el blog de temes metacibernètics sense excessiva rellevància politicosocial, ço és, adjuntaré un clarificador esquema sobre "La gran família valencianista" que ha elaborat el Centre d'Estudis Valencianistes, conformat per Amadeu Horta (No cap en cap cap!) i el seu hàbil ús del Paint. És fruit de diverses tesis doctorals, una megaenquesta entre els 92 valencianistes que queden i una nit d'insomni del mateix Amadeu, que ha publicat els resultats en la prestigiosa pàgina web de ciències polítiques i socials Valencianisme.com:
Podeu clicar sobre la imatge o ací per a veure-la en gran
Actualització: a petició privada via mail aclarisc algunes de les claus de l'esquema, de dalt cap a baix (explicació que ve a demostrar com d'útils són els esquemes):
- Pega-falleres: Sentandreu, líder dels anticatalanistes Coalición Valenciana, va ser detingut per un pressumpte delicte (arxivat) de violència de gènere contra la seua amant, que havia estat fallera major (o de la cort de la fallera, ara no ho sé).
- Nomosfareuisme: del lema anticatalanista, "No mos fareu catalans"
- RACV (amb accents): la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana és el "centre cultural" del secessionisme lingüístic. Empren normes ortogràfiques pròpies (dites del Puig) i estan dividits entre qui posa accents i qui no en posa.
- Unió Valenciana... amb Boris Izaguirre: baix teniu la foto del líder d'UV, clavãet a Boris...
- ONV (el del mortero): minipartit valencianista d'anticatalanisme soft liderat per un membre de la família Choví, els que fan allioli venut en morterets de plàstic (com els de la foto)
- Adlertistes: seguidors de Miquel Adlert, un dels pares del secessionisme valencià durant la Transició
- PJV: Plataforma Jovenil Valencianista. Secessionistes, anticatalanistes i jòvens. Alguns tenen contactes amb el GAV, Grup d'Acció Valencianista, que ha protagonitzat algunes accions violentes.
- Tercerviísme: ni catalanistes ni blaveros, ni sociates ni peperos, tot està al tercer espai
- Gallart-faustinisme: Gallart és un usuari de val.com caracteritzat per les seues llargues i assenyades raons doctrinàries. Faustí és qui manté este blog sota el pseudònim de Faustí Barbera, un dels pares del valencianisme.
- Romancero: "Amic d'anar amb romanços, històries llargues i importunes, dilacions".
- Document88isme: Document 88 fou el llibre que marcà una inflexió en el catalanisme valencià per a donar lloc a un valencianisme (que podia ocupar eixe tercer espai -suposadament-omnipotent)
- Baetisme: de Víctor Baeta, històric nacionalista que ha passat per mil "parãetes", del FRAP (poca broma) a Annanotícies i República Valenciana.
- Fusterianisme: de Joan Fuster. Pel que fa a "Nosaltres, els valencians", simplicitat i ploma genial = poder de convicció. Després han vingut els profetes...
- JFMirisme: de Joan Francesc Mira. Pel que fa al valencianisme, el precursor de Document 88
- Eliseuisme: d'Eliseu Climent, editor de 3 i 4, profeta fusterianista a tope però socialista en la intimitat (o això diuen)
- ERPVc (l'evolució impagable): secció regional (web dixit) d'ERC al País Valencià. El seu darrer lema a les eleccions era "L'evolució imparable" (als resultats electorals apareixen en "Altres")
- Sanjosep Guia: Josep Guia, fundador del PSAN. Promotor de l'exitosa marca "Catalunya" per a denominar el País Valencià (un nom que, d'altra banda, ja és pecat...). Este sí que és un geni visionari i no el del Cola-Cao: aquí fora li puc dir, clar i ras, que sóc de València, que València és una ciutat de Catalunya i que Catalunya és una nació a cavall dels estats francès i espanyol, des de Perpinyà i Andorra fins a Alacant i Maó, amb una petita incursió a l’Alguer, a Sardenya, que més valdria que, abans que no italiana, fos catalana d’una Catalunya lliure. I també li diré que això de «País Valencià» i de «Països Catalans» són fórmules casolanes, d’ús intern i sense validesa internacional. Entesos?
- Pega-falleres: Sentandreu, líder dels anticatalanistes Coalición Valenciana, va ser detingut per un pressumpte delicte (arxivat) de violència de gènere contra la seua amant, que havia estat fallera major (o de la cort de la fallera, ara no ho sé).
- Nomosfareuisme: del lema anticatalanista, "No mos fareu catalans"
- RACV (amb accents): la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana és el "centre cultural" del secessionisme lingüístic. Empren normes ortogràfiques pròpies (dites del Puig) i estan dividits entre qui posa accents i qui no en posa.
- Unió Valenciana... amb Boris Izaguirre: baix teniu la foto del líder d'UV, clavãet a Boris...
- ONV (el del mortero): minipartit valencianista d'anticatalanisme soft liderat per un membre de la família Choví, els que fan allioli venut en morterets de plàstic (com els de la foto)
- Adlertistes: seguidors de Miquel Adlert, un dels pares del secessionisme valencià durant la Transició
- PJV: Plataforma Jovenil Valencianista. Secessionistes, anticatalanistes i jòvens. Alguns tenen contactes amb el GAV, Grup d'Acció Valencianista, que ha protagonitzat algunes accions violentes.
- Tercerviísme: ni catalanistes ni blaveros, ni sociates ni peperos, tot està al tercer espai
- Gallart-faustinisme: Gallart és un usuari de val.com caracteritzat per les seues llargues i assenyades raons doctrinàries. Faustí és qui manté este blog sota el pseudònim de Faustí Barbera, un dels pares del valencianisme.
- Romancero: "Amic d'anar amb romanços, històries llargues i importunes, dilacions".
- Document88isme: Document 88 fou el llibre que marcà una inflexió en el catalanisme valencià per a donar lloc a un valencianisme (que podia ocupar eixe tercer espai -suposadament-omnipotent)
- Baetisme: de Víctor Baeta, històric nacionalista que ha passat per mil "parãetes", del FRAP (poca broma) a Annanotícies i República Valenciana.
- Fusterianisme: de Joan Fuster. Pel que fa a "Nosaltres, els valencians", simplicitat i ploma genial = poder de convicció. Després han vingut els profetes...
- JFMirisme: de Joan Francesc Mira. Pel que fa al valencianisme, el precursor de Document 88
- Eliseuisme: d'Eliseu Climent, editor de 3 i 4, profeta fusterianista a tope però socialista en la intimitat (o això diuen)
- ERPVc (l'evolució impagable): secció regional (web dixit) d'ERC al País Valencià. El seu darrer lema a les eleccions era "L'evolució imparable" (als resultats electorals apareixen en "Altres")
- Sanjosep Guia: Josep Guia, fundador del PSAN. Promotor de l'exitosa marca "Catalunya" per a denominar el País Valencià (un nom que, d'altra banda, ja és pecat...). Este sí que és un geni visionari i no el del Cola-Cao: aquí fora li puc dir, clar i ras, que sóc de València, que València és una ciutat de Catalunya i que Catalunya és una nació a cavall dels estats francès i espanyol, des de Perpinyà i Andorra fins a Alacant i Maó, amb una petita incursió a l’Alguer, a Sardenya, que més valdria que, abans que no italiana, fos catalana d’una Catalunya lliure. I també li diré que això de «País Valencià» i de «Països Catalans» són fórmules casolanes, d’ús intern i sense validesa internacional. Entesos?
dimarts, 16 de setembre del 2008
Els Jeronis
Veig que Jero Méndez s'ha estrenat com a articulista de Pàgina26 amb l'article ''Llegir els fets d'un rei bromista''. Personalment agraïsc molt que un company ens faça costat als insensats medievalistes que pul·lulem pel món d'internet. El seu particular interès en els aspectes humorístics, satírics, animalístics, eròtics i sexuals de la cultura medieval han començat a atraure a molta gent al seu blog, Eixa altra Edat Mitjana, tot i que -"curiosament"- els posts amb més comentaris són, de lluny, aquells de caràcter "carnal".
I un altre Jeroni que se n'està eixint darrerament a la catosfera -en este cas sembla que en forma de pseudònim- és Jeroni Maleuff, l'autor de L'home que no sabia riure i altres històries de terror. Els seus relats breus de por, desassossec i casualitats inquietants estan captivant a molts lectors, especialment als més joves. Tot plegat, això m'ha recordat -no sé per què- que un dels noms més donats als més de mil "morisquets" que romangueren al regne de València, apartats de les seues famílies musulmanes i "repartits" entre les de cristians vells, fou, juntament amb Joan i Miquel, el de Jeroni.
dilluns, 15 de setembre del 2008
Certs canvis
Aprofitant la mudança física a terres toscanes, he procedit a introduir algun xicotet canvi al blog. A banda de les "Novetats" mensuals, he actualitzat la llista de blogs esborrant els que s'han anat quedant pel camí (què va ser de tu, Pixelades?), he afegit un "Estic llegint" i "He llegit darrerament" a petició de Marieta, he habilitat una llista de "Valencianes al país" i he incorporat una llista de blogs "Entorn d'El Polp", un grup d'amics que es duen un rotllo molt interessant i que m'han transmés darrerament unes ganes inusitades de gaudir de Florència. Jo sóc més de mar i de paisatges humans, però la veritat és que la vista de la ciutat des de Piazzale Michelangelo o des de San Miniato representen un moment de goig intens.
divendres, 12 de setembre del 2008
Bando di vendita
Hi ha certa gent que sent enveja de la meua estada a Florència (d'eixa enveja sana que hi ha gent que diu que no existeix, però que consisteix en no desitjar mal al subjecte envejat). Tanmateix, qui no té casa a la Toscana és perquè no vol. Ara mateix la Giunta Regionale della Regione Toscana està venent a preus -més o menys- raonables part del patrimoni immobiliari que ha anat a parar a les seues mans o que ha quedat sense funció pública. Així, hi podem trobar un ex-convent (en ruïnes) a Subbiano per uns 30 milions de pessetes:
I, si sou dels que es conformeu amb un casupiu xicotet, doncs podeu optar a un ex-ufficio postale a Civitella Paganico per només 4 milions i mig de pessetes:
Ara, els preus a la ciutat de Florència són una altra cosa... Però, ja sabeu, si teniu uns milionets de res a la butxaca i vos agrada la Toscana...
dijous, 11 de setembre del 2008
Eu!
"Eu" va publicar Sergi, de Canviem la realitat, fa 10 dies. Encara em fa mal i tot...
(El que més m'intriga d'estos casos és la quantitat de gent per la qual ha passat el cartell abans d'imprimir-se i ningú no ha dit res).
(El que més m'intriga d'estos casos és la quantitat de gent per la qual ha passat el cartell abans d'imprimir-se i ningú no ha dit res).
dimecres, 10 de setembre del 2008
L'oroscopo
Mai consulte l’horòscop a no ser que hi haja algú que me’l llija, però com ara estic àvid de lectura en italià, encara que siga per a dones, vaig decidir mirar el que venia amb el Io donna. Il femminile del Corriere della sera (per cert, açò sí que són suplements –222 pàgines, pràcticament una revista com si fóra el Woman o el Cosmo–). I, escolta, quina meravella. Ni que saberen quina és la meua situació actual...
Scorpione: Consapevoli ed efficienti saprete raggiungere i resultati che più vi stanno a cuore... La voglia di godervi la vita vi renderà più socievoli e aperte alle novità... Le nuove iniziative avranno esito fortunato. In qualche caso avrete carta bianca e potrete organizzare ciò che vi interessa come preferirete.
dimarts, 9 de setembre del 2008
El bloc de Publicacions de la Universitat de València
Gràcies al Sequier m'assabente que abans d'agost una part dels principals membres de les Publicacions de la Universitat de València obriren un blog sobre "l'edició i el seu entorn cultural" en el qual publicaren quatre posts en apenes catorze dies. Tanmateix, en tornar de les vacances no han tornat a escriure. La veritat és que fins ara han passat totalment desapercebuts, com indica el fet que este siga el primer enllaç que tenen a la xarxa. Esperem que traguen forces per escriure i es puguen incorporar definitivament a la catosfera editorial (El Llibreter, Tirant al cap i tants d'altres), ja que seria un luxe immens poder comptar de forma seguida amb els apunts blogosfèrics d'Antoni Furió, Pau Viciano i Gustau Muñoz a través d'El bloc de PUV.
dilluns, 8 de setembre del 2008
Il coniglio
No sabia que vivia tan a dins del bosc fins que este matí a les huit menys quart, quan anava pel caminal que baixa fins a la parada de l'autobús, un conill ha aparegut corrent, s'hi ha palplantat enmig, i en compte d'eixir-ne corrents quan m'acostava m'ha -pràcticament- acompanyat en el meu trajecte fins a la carretera. Són molt amigables els conills florentins? Tindria un rellotge com el conill d'Alícia i m'estaria avisant que l'autobús estava a punt de passar? Ho hauré somiat tot plegat? Vindrà també demà a dir-me "buon giorno"?
diumenge, 7 de setembre del 2008
Buon lavoro!
- Escolte, i diu vosté que és saludable intercanviar-se 30 correus electrònics laborals de huit a nou de la nit un divendres de primeries de setembre?- Sí, no tinga dubte.
- Ah, val...
divendres, 5 de setembre del 2008
Comencem a remugar
I vosté què recorda de Florència: el Duomo?
Els Botticelli?
El Ponte Vecchio?
La ciutat sencera?
O, més bé, la bistecca alla fiorentina?
Els Botticelli?
El Ponte Vecchio?
La ciutat sencera?
O, més bé, la bistecca alla fiorentina?
No, no, crec que no recorde qualsevol d'estes coses... El que més recorde de Florència són les zanzare tigri!! Els "mosquits tigre" amb els que amenacen les autoritats a Barcelona des de fa uns anys. La mare que les va parir!! El primer dia si no em picaren 15 no ho va fer cap!! Són extraordinàriament agressives i n'hi ha un fum (i si vius a la muntanya, on comença el camp toscà doncs encara més)!
Ací "zanzara" (mosquit) és femení i, de fet, "gràcies" a elles m'he assabentat que només piquen les femelles, les quals necessiten moltes proteïnes per a les larves, mentre que els mosquits mascles pul·lulen de flor en flor alimentant-se exclusivament i gràcilment de nèctar vegetal. En principi, pensava que les meues picadures es podien deure a puces de la nostra gata, Otto (sí, ja veus), però una breu cerca al Google va oferir la solució: és realment un greu problema a moltes zones de Florència, com palesa el fet que internet vaja ple de pàgines, fòrums i posts italians específicament dedicats a les zanzare de la Toscana.
Als països tropicals els mosquits tigre poden transmetre malalties contagioses i hui mateix era notícia a la prensa florentina que un jove de 25 anys havia tornat de Tailàndia amb el dengue i, per això mateix, per a evitar que la plaga de mosquits local puguera transmetre la malatia, es procediria a fumigar les zones de Florència que el xic havia frecuentat abans de caure malalt.
Sembla que el problema s'arrossega des de fa tant de temps que fins i tot hi tenen "Salvems" de mosquits. Bé, no és exactament això, sinó que, com explicava el famosíssim blog italià de Beppe Grillo fa un parell d'anys, hi ha moviments cívics que tracten de reduir l'ús indiscriminat i abusiu de pesticides per combatre els mosquits tigre, ja que, segons plantegen, a la llarga els fa més resistents i s'ocasionen greus perjudicis de salut pública. No sé quina és la solució, però ha estat realment una sorpresa. Melinda Gallo, una altra estrangera que viu a Florència, ja ens avisava fa unes setmanes als incauts que vinguérem per ací:
Ací "zanzara" (mosquit) és femení i, de fet, "gràcies" a elles m'he assabentat que només piquen les femelles, les quals necessiten moltes proteïnes per a les larves, mentre que els mosquits mascles pul·lulen de flor en flor alimentant-se exclusivament i gràcilment de nèctar vegetal. En principi, pensava que les meues picadures es podien deure a puces de la nostra gata, Otto (sí, ja veus), però una breu cerca al Google va oferir la solució: és realment un greu problema a moltes zones de Florència, com palesa el fet que internet vaja ple de pàgines, fòrums i posts italians específicament dedicats a les zanzare de la Toscana.
Als països tropicals els mosquits tigre poden transmetre malalties contagioses i hui mateix era notícia a la prensa florentina que un jove de 25 anys havia tornat de Tailàndia amb el dengue i, per això mateix, per a evitar que la plaga de mosquits local puguera transmetre la malatia, es procediria a fumigar les zones de Florència que el xic havia frecuentat abans de caure malalt.
Sembla que el problema s'arrossega des de fa tant de temps que fins i tot hi tenen "Salvems" de mosquits. Bé, no és exactament això, sinó que, com explicava el famosíssim blog italià de Beppe Grillo fa un parell d'anys, hi ha moviments cívics que tracten de reduir l'ús indiscriminat i abusiu de pesticides per combatre els mosquits tigre, ja que, segons plantegen, a la llarga els fa més resistents i s'ocasionen greus perjudicis de salut pública. No sé quina és la solució, però ha estat realment una sorpresa. Melinda Gallo, una altra estrangera que viu a Florència, ja ens avisava fa unes setmanes als incauts que vinguérem per ací:
My "farmacista" is my best friend now.PS: Tampoc anava a començar dient "¡Qué bonita está Florencia!"...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)