dimarts, 23 de setembre de 2008

Ofensiva senyeril?

Diumenge pel matí: Ferran em diu que acaba d'eixir Barres i corones, el llibre de Pau Viciano sobre la història de la bandera de la ciutat de València entre els segles XIV i XIX, del qual ja vaig parlar ací. Li han contat que a peu de pàgina ens anomena i que, pel que sembla, el llibre és una mena de resposta al conjunt d'escrits sobre la senyera publicats a través de Vent d Cabylia.

Diumenge per la vesprada: Rafa Company ja l'ha llegit. Li augura è
xit editorial -tot l'èxit editorial que pot impulsar el nacionalisme valencià- ja que interessarà a totes les branques nacionalistes que van del catalanisme quadribarrat al valencianisme tricolor. Cita, efectivament, la nota a peu de pàgina en què ens anomena, juntament amb Pere Fuset, com a crítics que avalen l’antiguitat de la senyera coronada (amb uns plantejaments que potser tenen alguna cosa de malestar generacional) i que pretenen construir la “nació valenciana” amb la reivindicació de símbols com la senyera amb franja blava, com a bandera del País Valencià. Rafa Company cita d'altres fragments i fa certs comentaris tant de l'obra com de la vessant ideològica que se n'extreu. Hi tornaré.

Dilluns pel matí: algú que signa com a Volval (desconeixia esta iniciativa que no sé si ha tirat avant) m'envia unes quantes fotos del llibre València en blanc i negre, que acaba de ser publicat i en el qual apareixen unes quantes senyeres quadribarrades, de vegades juntament amb les coronades, per tal de demostrar-me que totes dues convivien en harmonia i sense cap mena d'exclusió, totes dues eren senyeres "valencianes", de la qual cosa caldrà prendre bona nota. En publique totes aquelles que són banderes (l'escut quadribarrat coronat no és una bandera i encara es pot trobar a bastament per tota València -és l'escut de la ciutat!-):


No puc dir molta cosa més sobre el llibre de Viciano, sobretot -per prudència- perquè encara no l'he llegit, però m'ha fet gràcia esta coincidència temporal rebuda íntegrament per correu electrònic. Espere llegir el llibre esta setmana, que aniré a València a la presentació d'una obreta d'història que he anat fent gràcies a la meua fàcil i còmoda vida universitària (encara fa mal!). En qualsevol cas, sobre Barres i corones, com ja em va informar el mateix Pau Viciano, l'obra no incorpora noves aportacions documentals "definitives" i, com avança Rafa Company, es limita a treballar el mateix material que va compilar Pere Maria Orts. Afig, però, una "solució" a la qüestió de les cartes portolanes -per què apareixen representacions de la bandera amb franja blava a partir del segle XV?- i torna a l'hermenèutica dels documents de 1545 i 1596, tot calculant que la tela blava era per a folrar el pal.

Com he dit anteriorment, ja en vaig parlar de Barres i corones, del problema de treballar sempre els mateixos documents i del fet que no és una qüestió d'historicisme sinó de projecte nacionalista. Respecte d'això només vull comentar dos dels fragments del llibre citats per Rafa Company. Un és el que ja he citat més amunt sobre nosaltres i Pere Fuset:

- Nosaltres no avalem l'antiguitat de la senyera coronada. Diem, amb moltes precaucions i avisant que sense més documentació no ho podem esbrinar amb certesa, que potser la senyera coronada és anterior al segle XIX (per les cartes portolanes i pels documents del segle XVI). Però sobretot els nostres escrits no van destinats a això, sinó a explicar clarament que no importa que la senyera coronada siga del XV o del XIX. Que ni la senyera de la ciutat de València (fóra tricolor o no) ni la senyera del rei (la "quadribarrada nua") no han estat mai abans del segle XX ni les banderes del regne de València ni del País Valencià, perquè el País Valencià concebut com a "comunitat nacional" és una idea del segle XX, que va començar amb el valencianisme contemporani. I en la història d'este nacionalisme valencià hi ha hagut canvis: per bé que el primer valencianisme, sorgit de la ciutat de València, sembla que va triar la senyera amb franja com a símbol del País Valencià (no hi ha estudis detallats sobre això!), el nou valencianisme, nascut de l'obra de Joan Fuster a la dècada de 1960, va triar la quadribarrada nua, en consonància amb el seu projecte pancatalanista (una llengua, una nació, una bandera, totes comunes als Països Catalans).

- Malestar generacional per tractar de fer "nació valenciana", és a dir, un "projecte nacional estrictament valencià"? Desviar-se de la via vertadera i veritable deu ser malestar generacional... Personalment, almenys, pense que no és malestar generacional, sinó de tractar de fer avançar un moviment politicoideològic -el valencianisme- de manera útil, eficaç i d'acord amb la societat que visc i he viscut. La família, els amics, els companys d'estudi i de treball, els ciutadans valencians... a tots eixos amb un discurs valencianista pense que en convenceré o en podré atrauré un 15%, amb un discurs catalanista potser un 1%. Tal vegada és qüestió d'haver crescut a la ciutat de València, però ha estat la meua realitat D'altra banda, a nivell intel·lectual simplement he tractat de fer honestament el que va demanar Joan Fuster: continuar investigant amb les eines de recerca més recents per tal d'intentar saber "què som i per què som com som" [els valencians].

- Reivindiquem la senyera amb franja blava com a bandera del País Valencià. Legalment allò que es pot semblar més al País Valencià imaginat pel nacionalisme és la Comunitat Valenciana, perquè té autogovern sobre el mateix territori en què es basa el nacionalisme valencià. I ja té bandera, oficial, aprovada pel 90% del parlament. És una bandera valenciana. I repetisc el que ja vaig dir:
Per confluir en projectes nacionalistes comuns a dretes i esquerres es necessiten certs elements indiscutibles. Entre ells, els símbols nacionals, la valoració de la llengua pròpia i la concepció de país. El que jo vull és que els ciutadans valencians tinguen consciència de país -País Valencià- perquè pense que així la societat valenciana funcionarà millor, serà més democràtica, hi haurà més honradesa política, reivindicarem un autogovern i una autofinanciació més justa i no deixarem morir ni la nostra cultura ni la nostra llengua -aquelles que ens particularitzen com a valencians.

Per a fer això pense que el "projecte nacional estrictament valencià" és el millor projecte possible, aquell que pot fer avançar eixes idees dins de la societat valenciana. I per això pense que la senyera tricolor, una bandera valenciana, és un bon símbol valencianista, perquè ens particularitza com a valencians. Però en la perspectiva nacionalista de Viciano ens particularitza "massa" ja que, segons ell, amb una retòrica fusteriana -per la seua contundència- l'únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l'estat és el catalanista, lligat, per tant, a la quadribarrada nua, aquella que identifica el nacionalisme catalanista -només de Catalunya- i pancatalanista -de tots els Països Catalans. Este és l'altre fragment que volia comentar, però davant de la seua rotunditat no hi ha resposta: si el pancatalanisme és l'únic projecte alternatiu a l'espanyolisme, doncs no hi ha res més a dir. Al meu parer el valencianisme també és un projecte alternatiu. Cadascú que trie.

Tornarem -sobre la senyera i sobre els projectes nacionalistes- en llegir el llibre.

10 comentaris:

Pere Blai ha dit...

Entenc que no hi hauria que pegar-li massa voltes als problemes de tota la vida.

La Marina Alta (comarca tradicionalment valencianoparlant) té un 42% d'extrangers censats (segons Onda Cero Marina Alta). D'ells, la majoria són anglesos o alemanys, que normalment no aprenen ni castellà, i envien els fills a escoles privades on estudien de tot menys valencià.

L'ús del valencià al litoral és prácticament inexistent (em referisc, per exemple, a la platja de Gandia en comptes de a la ciutat, l'Arenal de Xàbia en comptes del poble).

Etc, crec que en comptes de donar voltes als problemes de tota la vida, s'hauria de pensar més en problemes contemporanis com estos.

Jesús ha dit...

Jo crec que la frase aquella d'aquell basc tan castellà que fou l'Unamuno ("¡Levantinos, os pierde la estética!") és apòcrifa de ben segur. El que don Miguel va dir, no em cap cap dubte, va ser "¡Levantinos, os pierden los textiles!".
Au, que n'hi haja molta tela que tallar!

Anònim ha dit...

Bona nit, m'ha arribat aquesta nota. Si se'm permet, m'agradaria fer-la extensiva a qui hi estigui interessat. Moltes gràcies.

Francesc

"Hola, per motius d'espai i de climatologia, el sopar del dijous el farem a la mateixa hora però a l'Artesà de Gràcia, és a la Travessia de sant Antoni,6, molt a prop del metro de Fontana. Els que us acabeu de decidir demà, digue-m'ho al mòbil 617357320 per si dijous puc afegir-vos (o acompanyants) a la taula (espero que no hi hauria cap problema)."

Albert Codinas

Emili Morant ha dit...

Vicent: compartisc en termes generals la teua visió de la "via valenciana". Potser es tracte d'un prejudici generacional - però és que tenim la mateixa edat, dalt o baix: si tan difícil és compartir una senyera, què ens quedaria si no poguérem compartim alguns prejudicis? :-)))

Amb l'edat se'ns passarà. Salutacions.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Redéu, jo esperava que este post despertara més debat i vore una cosa rotllo circ romà com lo del post anterior, ahí uns i altres traent ungles, que hi ha que donar-li vidilla a la blogosfera senyors. Parlen parlen!

Anònim ha dit...

Si la senyera coronada, entre els valencians, no té 750 anys sinó (només!?) 150 anys... què més dóna? Un segle i mig és un periode de temps lo suficientment llarg com per a què, com a mínim, quatre o cinc generacions de valencians l’hagen percebuda com a pròpia, com a privativa.

Jo, els meus pares, els meus avis i els meus besavis (i pot ser més lluny encara) tinc, tenim i han tingut la senyera coronada com la senyera dels valencians. Per vivències, per òsmosi, per capilaritat, per sentimentalisme... pel que siga!

Això no compta? Els sentiments no compten? Només compta l’historicisme? Només compta l’ “autenticitat” de fa set segles i mig?

La representació simbòlica d’un país és una qüestió de sentiments (actuals o relativament recents). Qualsevol estudi historicista (o políticament interessat) que contradiga estos sentiments ha de ser respectat, conegut i eixamplat, però hem de tindre clar que no tindrà una traducció viable (políticament parlant) per a superar l’actual situació de no-autoreconeiximent nacional dels valencians si vol l’exclusivitat.

Jo, personalment, puc acceptar la quatribarrada com una bandera valenciana (que l’accepte de bon grat!), però sempre i quan la senyera coronada també figure entre l’univers simbòlic dels valencians.

No vull decantar-me, en exclusiva, per cap. Vull les dos. M’estime les dos. Una m’entra pel cor i l’altra pel cervell (i tan el meu cor com el meu cervell són dos òrgans que són meus i de ningú més).

kirikú ha dit...

Tota la raó, anònim.

Precisament, en algun moment del llibret que es comenta, es valora de manera positiva el fet d'haver vist en la mani del 25 d'abril, les dues banderes, una al costat de l'altra, amb tota la normalitat. Perquè les dues poden representar-nos, sense excloure's. Una és actualment la oficial del País Valencià (perdó!) de la Comunitat Valenciana, i ha sigut (des del s.XIX?) la de la ciutat de València. L'altra és la històrica, i amb la que ens sentim identificats una gran part dels "valencianistes en actiu".

Bandera, llengua, territori? No sé què dir-vos. En Aragó la tenen com a oficial, sense ni tan sols compartir la llengua amb els altres territoris que també la tenen. Ací, com en Aragó, també la quatribarrada va ser la bandera oficial durant una època. Una època crispada i difícil, en què molts de nosaltres vam patir la violència d'una gent, que amb la senyera coronada en la ma, ens arreava, ens insultava, … M'enrecorde i encara se'm posen els pels de punta. La veritat és que era tot molt fort.

Ens haureu de perdonar els joves tricolors, si als valencianistes de trenta/quaranta anys en amunt (Rafa Company no és massa representatiu), ens coste identificar-nos amb la senyera en blau, amb totes aquestes vivències passades. Però si ens hem criat corejant a crits el "Sense blau!, Sense blau!" quan sonava "Paquito el Xocolatero"!!!

Una de les raons que aquells blavers feixistes, energúmens i violents, utilitzaven per a justificar la seua actitud era precisament la de la historicitat dels símbols: la bandera amb franja blava era la legítima dels valencians, perquè datava de l'època de Jaume I, l'altra ens la volien imposar els invasors catalans.

Tornant a "Barres i Corones". Jo crec que P.Viciano simplement ha volgut donar una resposta als vostres escrits on voleu demostrar l'antiguitat de la senyera amb la franja blava. I prou. Una resposta a afirmacions vostres com ara que la antiguitat d'aquesta senyera "sembla quedar demostrada des d'aquests anys gràcies als nombrosos portolans en què apareix, dins d'una franja de tons blaus situada al costat de les quatre barres" (extret de la viquipedia). Doncs, segons Viciano, sembla que no, que no està tan clar.

En cap moment del llibre es diu que per ser del S.XIX eixa bandera no és legítima, ni reivindicable pel nacionalisme, ni res d'això. En absolut es pot acusar a P.Viciano de determinisme històric. I menys encara els qui fusseu i refusseu en la documentació esperant trobar algun document definitiu que avale el vostre projecte.

[Uf! quin comentari més kilomètric!]

Com sempre, aprofite per a dir-te que m'agrada molt el teu blog. M'agrada el escrius i com ho escrius. Xico, que eres una gràcia!

Dani ha dit...

Hi ha massa mal fet. Del pancatalanisme de Fuster n'hem tret poca cosa de profit trenta o quaranta anys més tard. Ni ell mateix va servir per crear un sentiment d'unitat dins del propi PV sota una quatribarrada a seques ni del moviment contrari va eixir alguna cosa pareguda. El provincianisme hooligan ara provoca que a Castelló no és aconsellat penjar al balcó o portar la senyera amb blau. I a Alacant crec que és paregut. I què se fa en eixos casos donat que s'ha de penjar alguna cosa? Pos la rojigualda, que sabem que no crea problemes.

maria ha dit...

A mi m'agradaria pensar que el fet que aquest debat, sobre el nostre present però, sobretot, sobre el nostre futur com a país, siga un debat entre medievalistes és una casualitat i no crec, com es diu al comentari anterior, que ningú regire els documents "esperant trobar algun document definitiu que avale el projecte", perquè, personalment, no crec que els projectes polítics els avalen o els legitimen els documents històrics.
Crec que Vicent ho diu ben claret (com sempre): "no importa que la senyera coronada siga del XV o del XIX". Ací s'està parlant de projectes nacionals i polítics i no de cartes portolanes del segle XV. No he pogut llegir encara el llibre de Pau Viciano (el llegiré), he llegit el que diu Vicent i el que diu Rafael Company. Viciano diu: «No hi ha motius per renunciar a un símbol ―la senyera de les quatre barres― que no sols ha identificat històricament el regne, sinó que també ha estat ―i és― el símbol de l’únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat»
I a mi, el que m'agradaria molt és que algú m'explicara perquè "és l'únic projecte de país realment alternatiu a la dissolució..."
Perquè si això és veritat, vist l'èxit del projecte, aquest país nostre continuarà sent matèria de medievalistes i poca cosa més.

Una cosa més, tinc els meus dubtes sobre la, si em permeteu el terme, "qüestió generacional" dels colors de la bandera, al bloc de Company he llegit un comentari d'Enric Nomdedéu (que segurament estaria molt content de sentir-se dir "jove tricolor"), el mateix Rafa Company i altres "històrics" de la cosa (nostra) van per eixe camí. Segurament la Web i la gent de valencianisme.com li han donat impuls, però crec que alguns "adults bicolors" estan fent un pensament.

kirikú ha dit...

Maria, a mi el que no em sembla bé és que es parle de determinisme històric quan s'expliquen els arguments del llibret de P. Viciano, però no quan es fa referència als articles de V. Baydal. Però si estan fent exactament el mateix!

Ningú, ni Pau ni Vicent creuen en els determinismes històrics. Per tant, ningun dels seus escrits sobre l'antiguitat de la senyera de la ciutat de València, s'han fet per a legitimar cap projecte nacional.

Tots els projectes nacionals són legítims. També tots els símbols, siguen bicolors, tricolors o ... multicolors. És només quüestió de voluntat política i el que els valencians de hui volen és ser espanyols "de la roja". Eixe és el problema.

Respecte de la frase que cita R. Company i que ningú ha llegit però que tant vos toca la moral: Jo pense que simplement vol dir que la senyera de les quatre barres és també una bandera nostra, perquè sempre ha sigut sentida com a pròpia pels valencians (fins a la Batalla de València?), i perquè ha sigut -encara ho és- el símbol del nacionalisme valencià modern. Que encara que minoritari, ha aconseguit coses com per exemple, que els meus fills puguen estar escolaritzats en valencià. Sense eixe moviment nacionalista, estic ben segura que ara no estaríem parlant de tot açò.

Les vostres postures, de moment no representen a massa gent. Tenen molta importància perquè creen opinió i van marcant nous camins per a una nova generació de valencianistes. Van obrint punts de vista. Jo les aplaudisc. Però, fins i tot en els col·lectius del Bloc més proclius, són minoritàries. Tan de bo pugau convencer a eixe quinze per cent de què parla Vicent, i deixen de ser-ho.

Un error que cometeu i que em refot: associar la quatribarrada al "pancatalanisme". Hi ha molts, moltíssims valencianistes que senten com a pròpia la quatribarrada i no per això estan per la nació catalana.

I una cosa que m'agradaria que m'aclaríreu: Això com és que sí que vos sembla bé la denominació País Valencià per a parlar del nostre territori?. Una denominació no oficial, que s'associa a la quatribarrada i que tampoc és massa popular entre els sectors no nacionalistes als que voleu/volem convéncer?

Per als qui heu tingut la moral d'arribar fins ací, un regalet (una primícia que m'ha arribat per correu elctrònic). Una cançó xulíssima del nou disc d'Òscar Briz "Asincronia", que eixirà a la venda el proper 1 d'octubre: Arquitectes femenines del nou món es diu.

Ciao