Els Jóvens, el grup de l'any

D'esquerra a dreta: Raül Calatayud, Blai Antoni Vañó, René Macone i Pep Mirambell.

Falten Tóbal Rentero, Cristian Pérez i Pablo Rosell.

Som a finals de març i ja tinc clar quin serà el (meu) grup de l'any... Si l'any passat van ser de principi a fi Maria Arnal i Marcel Bagés (als quals, per cert he dedicat últimament un article en la revista Lletraferit #12), enguany, amb només quatre cançons publicades, tinc ben clar quin serà: Els Jóvens, la banda encapçalada per Pep Mirambell i René Macone, de Sant Vicent del Raspeig, amb alguns dels indispensables de la música valenciana dels darrers temps, com els alcoians Blai Antoni Vañó i Raül Calatayud. Segons explicaven fa uns mesos en Enderrock, "s'erigeixen sobre una base de sonoritat i patrons tradicionals valencians (u, jota de quintos, havanera, llaüts, bandúrries i dolçaines) per crear cançons noves del dia a dia amb un esperit irreverent". Més recentment també en parlaven a Tresdeu, dient que "volen reformular i actualitzar la música tradicional valenciana", incorporant-la a la seua particular manera de vore el món. 

I el resultat no pot ser reeixit. Jutgeu vosaltres mateixos, amb les quatre cançons que han penjat fins ara en el seu canal de Youtube, que enllace ací baix. Des dels records de joventut furtant Anís Tenis en algun moble bar, a l'aguait, a la nit, a l'andana, a la fresca, fins al xic que ensenyava a besar a les xiquetes -i eixe mai no he sigut jo-, passant per les xiquetes de hui en dia, que es queden tancant la rave, o el romanç de Paco Alcácer, que sempre que clava un gol alça els dits, alça els dits, alça els dits... No hi ha res, en efecte, com reinterpretar la tradició i dur-la als nostres dies. I si es fa tant bé com ho fan Els Jóvens, el producte final és deliciós. Els podeu seguir també pels seus canals d'Spotify i de Facebook. Tot un goig de grup!

D'himnes nacionals i la "Malaguenya de Barxeta"

Il·lustració de Daniel Sesé sobre la "Malaguenya de Barxeta"

Com he explicat moltes vegades per al cas de les banderes, tampoc hi havia "himnes nacionals" abans de la creació dels Estats-nació i el desenvolupament dels nacionalismes contemporanis des de finals del segle XVIII. Les entitats polítiques anteriors, foren el Regne d'Aragó, el de València, el Principat de Catalunya, la Corona de Castella o el Regne de Suècia, no tenien un himne distintiu i característic, oficialment reconegut i popularitzat entre tots els seus habitants. Simplement perquè no el necessitaven, ja que la seua lògica de funcionament, sense representació democràtica, sobirania popular ni drets polítics individuals, era totalment diferent a l'actual, en què els Estats-nació ho mediatitzen tot. Llavors hi havia comunitats polítiques emanades de cada unitat política territorial (l'aragonesa, la valenciana, la catalana, la castellana, la sueca, etc.) i identitats col·lectives vinculades a elles, però, en conjunt, no vehiculaven per complet i fins a l'últim detall, com hui en dia ho fan les identitats nacionals, la lògica global de l'acció i les mentalitats polítiques quotidianes. 

És per això que no es necessitaven ni banderes ni himnes oficials més enllà de determinats símbols distintius, normalment vinculats a les cases reials i sempre canviants, atés la fluctuació constant de l'extensió dels dominis de les mateixes dinasties governants. No debades, si es fa un breu repàs a la història dels himnes nacionals es comprovarà que la gran majoria, fins i tot en el cas d'Estats amb segles d'unió política, foren compostos i proclamats a partir de finals del segle XVIII, i sobretot durant el segle XIX, en plena consonància amb el desenvolupament del nacionalisme, l'aparició dels Estats-nació i la intervenció de les masses ciutadanes en la política arreu del món. Tampoc l'extensió del "God save the King/Queen" (que en realitat no ha sigut proclamat oficialment com a himne mai) o "La Marsellaise" són més antics que això i quan de vegades s'ha tractat d'afirmar que hi havia països medievals amb himnes nacionals, com en el cas del Regne de Polònia amb la "Bogurodzica", s'ha comprovat finalment que eren càntics religiosos vinculats a la casa reial i les gestes bèl·liques, però que en realitat no eren himnes nacionals com els entenem hui en dia i, de fet, acabaren desapareixent amb el temps.

Els nacionalismes contemporanis, tingueren o no un Estat que els representara, van ser els que van triar i promocionar un himne propi com a símbol de la nació que defensaven, creant-lo per a l'ocasió, de vegades pouant de cançons o tonades populars que els donaven una pàtina d'historicitat. El cas català, molt ben estudiat per Josep Massot en el seu llibre Els Segadors. De cançó popular a himne nacional de Catalunya, és ben representatiu i evident. En origen la cançó nasqué en el segle XVII, durant la Guerra dels Segadors de 1640, com un romanç que explicava les raons que tenien els catalans per a revoltar-se contra el rei Felip IV i el comte-duc Olivares. Però no era cap himne de Catalunya ni res per l'estil i simplement es transmeté en algunes contrades com a cançó popular, sense que la gran majoria dels catalans la coneguera mai, fins que en les dos darreres dècades del segle XIX, en paral·lel a la gran escalada del catalanisme que es produí justament llavors, es propugnà com a himne nacional. 

Francesc Alió i Emili Guanyavents, els creadors d'"Els Segadors" entre 1892 i 1899

En primer lloc, el filòleg i folklorista de la Renaixença Manuel Milà i Fontanals recollí el text transmés del romanç -molt diferent a la versió actual- en el seu Romancerillo catalán de 1882 i una dècada més tard, en 1892, Francesc Alió l'inclogué en la seua obra Cançons populars catalanes, amb la introducció d'alguns versos nous, com el famós "bon colp de falç, defensors de la terra" (per inducció d'Ernest Moliné), i afegint-li la melodia d'una cançó popular de segar que no tenia res a vore. El llibre, en consonància amb la progressió geomètrica del nacionalisme català durant aquella dècada, tingué moltíssima difusió i quan la Unió Catalanista convocà en 1899 un concurs per a trobar un himne nacional per a Catalunya el poeta i tipògraf Emili Guanyavents, que provenia de l'anarquisme i el republicanisme, adaptà encara més la lletra, retallant-la a la mitat i canviant-la considerablement, amb els versos actuals, molt més emotius nacionalment parlant i molt més rebels. De fet, durant cert temps, mentre que els grups catalanistes progressistes cantaven la nova versió, els conservadors, tractant d'evitar versos com "seguem cadenes", es continuaren remetent a la vella, més tradicional, o fins i tot propugnaren himnes alternatius, com féu la Lliga Regionalista amb el "Cant de la Senyera". 

En qualsevol cas, "Els Segadors" amb la melodia de 1892 i el text de 1899 fou la versió que acabà popularitzant-se i que els partits nacionalistes catalans adaptaren com a himne de Catalunya fins que fou finalment proclamat com a tal en el Parlament fa 23 anys, en 1993. Per la nostra banda, el cas valencià també és un bon reflex de la vinculació dels himnes a l'evolució contemporània dels nacionalismes. L'anomenat "Himne a València" fou encarregat per l'Exposició Regional Valenciana de 1909, quan encara ni s'havien plantejat les primeres reivindicacions nacionalistes valencianes (apareixerien molt poc després, amb la publicació de l'assaig De regionalisme i valentinicultura del doctor Faustí Barberà i l'organització en clau nacionalista d'associacions com València Nova, Pàtria Nova i la Joventut Valencianista durant la dècada de 1910). En conseqüència, l'"Himne a València" compost pel mestre Serrano amb lletra de Maximilià Thous (excepte el primer vers), fou fill del pensament hegemònic dels valencians de l'època: un "sa" regionalisme, en castellà (no fou traduït al valencià fins a 1925) i amb un primer vers que ho deia tot: "per a ofrenar noves glòries a Espanya". 

És a dir, era un himne regional (així fou proclamat el mateix 1925 pels alcaldes de les ciutats de Castelló, València i Alacant), que des d'un punt de vista valencianista tenia la virtut de tornar a reunir les tres províncies valencianes en una idea col·lectiva després de quasi 100 anys separades, però, alhora, no podia funcionar de cap manera com a himne nacional, ja que estava completament subsumit i voluntàriament sotmés al marc nacional espanyol de base castellana. No debades, ben prompte aquelles organitzacions nacionalistes que sorgiren molt poc després propugnaren un himne alternatiu, també mitjançant un concurs, que guanyà Lluís Cebrian Ibor en 1915, amb la cançó que es coneixeria posteriorment com a "Vent de Ponent". I encara uns anys més tard, en 1922, el fill homònim de Maximilià Thous donaria lletra a la "Cançó de lluita", que també era utilitzada com a himne pels valencianistes de l'època, els dos amb versos reivindicatius, escrits clarament en clau nacionalista valenciana. 

"Himne a València", en castellà, en la versió original feta per a l'Exposició Regional de 1909

El franquisme, com és sabut, arrasà amb tot aquell valencianisme previ a la Guerra Civil i també desaparegueren els himnes alternatius que propugnava. En aquelles circumstàncies, amb la formació progressiva d'un nou nacionalisme valencià durant les dècades subsegüents, potser l'"Himne a València" podria haver-se reconvertit i passar d'alguna manera d'himne regional a himne nacional, aprofitant la seua certa extensió social. De fet, això és precisament el que es tractà de fer amb la proposta de versió valencianista que aparegué en 1955, en un llibre de la Junta Central Fallera d'Alzira, que canvià els versos de "Per a ofrenar noves glòries a Espanya" i "Pas a la regió que avança en marxa triomfal" pels de "Tots baix els plecs de la nostra senyera" i "Pas a la nació que avança en marxa triomfal". La idea no reeixí, ja que la versió oficial i popular continuà sent la regionalista en clau espanyola, com tampoc es difongué apenes el "Cant de la senyera", compost per Agustí Alaman amb lletra de Carles Salvador en 1949, també amb intencions valencianistes.

Així les coses, l'himne alternatiu que el nou nacionalisme valencià impulsà a partir dels anys 60-70, quan ja havia pres certa embranzida vinculat al pensament i l'obra de Joan Fuster, fou la "Muixeranga" (tot i que ell la propugnava, més aïna, com a himne dels Països Catalans, ja que considerava que "Els Segadors també és un himno 'requional'"). Així, la "Muixeranga", una cançó tradicional valenciana vinculada a una dansa homònima conservada a Algemesí, s'ha consolidat finalment com a himne entre els valencianistes de les darreres dècades i actua en certa manera com a alternativa a l'Himne Oficial de la Comunitat Valenciana, el de l'Exposició Regional, proclamat per les Corts en 1984. I fins i tot és possible que en els darrers anys, amb la declaració de Patrimoni de la Humanitat de les Festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí i l'expansió del fenomen muixeranguer, haja guanyat adeptes i s'haja estés socialment com a cançó estretament vinculada al sentiment valencià. 

En eixe sentit, la "Muixeranga" té una característica que és alhora una virtut i un problema: no té lletra (bé, en realitat Al Tall en proposà una, però en cap moment ha reeixit). El fet de no tindre lletra és una virtut en tant que, sent una tonada molt emotiva, això és també un factor que facilita la seua popularització, ja que evita entrar en disquisicions sobre les característiques o els valors atribuïts a la pròpia nació. Però evidentment això també és un problema, atés que el fet de cantar col·lectivament una lletra apresa -més encara si també és emotiva- coadjuva a l'èxit cohesionador dels himnes patriòtics; si no, que els ho diguen als que competició esportiva rere competició esportiva es lamenten de la falta de lletra de l'himne espanyol, que, sent així menys controvertit, queda al remat certament desllavassat. I potser en relació amb açò entra en joc una altra cançó que d'alguna forma en els darrers anys també està complint el paper d'himne valencià, tant entre valencianistes convençuts com entre moltes altres persones amb una miqueta de proclivitat al sentiment valencià: la "Malaguenya de Barxeta" cantada per Pep Gimeno "Botifarra".

M'ho va fer vore el periodista Ignasi Muñoz en el darrer Feslloch, mentre el "Botifarra" la cantava, indicant-me que, a la pràctica, podria funcionar ja quasi com a Himne del País Valencià, per la seua gran difusió vinculada tant a actes valencianistes com d'altres de caràcter popular i pel mateix fet que té una lletra que es canta col·lectivament amb emoció i orgull. En este sentit, tot i la recent aparició en l'escena pública de la cançó (fa a penes 10 anys a través del disc Si em pose a cantar cançons), també s'ha pogut observar una progressiva transformació de cançó popular a himne, vinculada a la figura del mateix "Botifarra". De fet, hi ha hagut canvis significatius que han facilitat eixe camí, puix no debades esta és la lletra que va ser publicada en 2006: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Ompli'm el sarró de pa, si vols que et guarde les cabres, que les figues ja s'acaben i raïm no en queda un gra [o no n'hi ha]. / La Llosa i el Genovés, Llocnou, la Torre i Barxeta, Xàtiva, Rotglà i Vallés, Llanera, Vallà i Montesa, Alboi, Cerdà i Estubeny la Granja, Sorió i Torrella". Supose que era la lletra que havia recollit "Botifarra" de la tradició popular -que explica la història de tot un rodamón pels pobles de la Vall d'Albaida i la Costera- i així la cantava en el concert de presentació del disc a Xàtiva:

A l'any següent, en el 2007, aprofitant i potenciant considerablement el que començava a ser el "fenòmen Botifarra", la cançó s'inclogué en el disc d'Obrint Pas Benvinguts al Paradís, amb un altre acompanyament musical i amb una lletra més reduïda, alhora que adaptada a la sensibilitat nacionalista valenciana a través d'una referència a la crema de Xàtiva i el renaixement del poble valencià com a país: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". L'associació amb Obrint Pas féu, sens dubte, que la cançó arribara a moltíssima gent que potser en altres circumstàncies no l'haguera escoltada mai i el canvi de lletra la decantà cap a un himne vinculat al sentiment valencià. Així la cantaven Obrint Pas i el "Botifarra" en directe el mateix any 2007 i a partir d'aleshores, des del 2007-2008, el "Botifarra" en solitari començà a substituir l'estrofa final de la versió tradicional per la composta per a Obrint Pas, com es pot comprovar en els següents vídeos de l'Alcúdia en el 2008 i Muro en el 2010:

És a dir, que quedava així: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Ompli'm el sarró de pa, si vols que et guarde les cabres, que les figues ja s'acaben i raïm no en queda un gra [o no n'hi ha]. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". I cal dir que, mentrimentres, la tonada popular continuà fent camí, ja que diversos cantaors i grups de música o de balls populars l'han convertida en un referent inexcusable del seu repertori. Per exemple, Carles Dénia, que la va publicar en el seu disc Tan alta com va la lluna, el 2008, amb la següent lletra: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Atzeneta d’Albaida, en el Palomar i ací. / Anna, Xella i Navarrés, Bolbait, Bicorp i Boquella, La Granja, Rotglà i Vallés, Gavarda, Alberic i Antella, l’Alcúdia i Massalavés. / Mira si he vist meravelles que he vist les aigües del riu banyant-te la pell morena en la cremor de l’estiu. / Mira si he corregut terres, des de Ponent a Llevant, i ara deixeu que descanse a la voreta la mar". Una versió que, molt més reduïda, també ha triat el grup de música d'arrel Xaluq, mentres que els grups de balls i danses solen recórrer a altres versions tradicionals, a l'original del Botifarra o a la versió valencianista en cas que la cante ell mateix en directe:

Però el camí de la cançó cap a la seua transformació en un himne encara ha tingut una altra parada: un nou canvi de lletra per part de Pep Gimeno "Botifarra". Si més no pel que es pot comprovar en les desenes de vídeos que hi ha en youtube, sembla que va ser en l'estiu del 2012, fa quatre anys, quan encara canvià la segona estrofa de la versió del 2007-2008, la d'"Ompli'm el sarró de pa", per una altra més moderna i amb un missatge clarament vinculat al que podria ser un himne en clau positiva i esperançadora, quedant en definitiva així: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / L’altre dia jo somiava que ja era realitat un món sense violència ple de pau i llibertat. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". D'esta manera, la cançó ho té tot per a ser un himne molt popular i fins i tot per a poder convertir-se en un himne nacional. És una cançó tradicional que emociona i agrada, al mateix temps que la seua lletra combina tres factors: l'arrelament a la terra (en concret a part de les Comarques Centrals Valencianes, on precisament el sentiment valencià és ben fort); un missatge general d'esperança que connecta amb una visió global de la Humanitat; i un recordatori dels patiments històrics dels valencians, vinculat a la il·lusió col·lectiva de renàixer com a país i caminar tots plegats cap al futur.

I així és com la canta Pep Gimeno "Botifarra" des de fa uns quatre anys per tot el territori valencià, en grans concerts i en actuacions en auditoris i places dels pobles amb un èxit incontestable i multitudinari. Ningú protesta ni es queixa per la cançó, sinó que, ans al contrari, emociona i fa vibrar de manera notable tant a gent que és conscientment nacionalista valenciana com la que simplement se sent valenciana. Únicament, que jo conega, hi ha hagut un cas de desdeny públic a la cançó i va ser el que van fer dos membres de Ciudadanos en la Fira de Xàtiva del 2015, que expressament es negaren a aplaudir al "Botifarra" quan acabà la seua "Malaguenya de Barxeta", segurament per l'al·lusió al "País Valencià" i perquè eren ben conscients del fort sentiment de valencianitat que és capaç de vehicular la cançó entre els que l'escolten i la canten, com a bon himne (i en plena contradicció amb la seua cosmovisió nacional castellanoespanyolista). Però, llevat d'eixe cas excepcional, tot indica que l'acceptació de la cançó és generalitzada i precisament l'estreta vinculació al "Botifarra" és un dels seus grans punts forts, ja que només els malintencionats o els ignorants poden dubtar del seu treball per la cultura tradicional valenciana i per l'enfortiment de la consciència col·lectiva valenciana. 

Tot açò no vol dir, evidentment, que des d'un punt de vista valencianista ara hajam de reclamar la proclamació de la "Malaguenya de Barxeta" com a himne nacional valencià (d'altra banda, que es denomine "malaguenya" -que és un altre nom valencià per al "fandango" i "l'u"- pel seu origen andalús no seria sinó una bona mostra de com els valencians hem estat capaços al llarg de la història d'assimilar i reinventar les tradicions dels molts pobles que han arribat fins ací i s'han integrat en la societat valenciana). Simplement ara tenim dos bones cançons, la "Muixeranga" i la "Malaguenya de Barxeta", que poden funcionar com himnes alternatius a l'oficial valencià, que pel seu regionalisme i la seua submissió total al marc nacional espanyol és inapte i decepcionant per a motivar i pensar el futur col·lectiu dels valencians en clau pròpia. Probablement les dos alternatives són igual de bones, cadascuna amb les seus pròpies virtuts.

Ara bé, tocar els símbols nacionals de manera oficial és cosa major, no convenient fins que no s'haja guanyat una majoria social -per a que no siga un canvi condemnat al fracàs des del principi. Seria tant com realitzar ara un referèndum per la independència del País Valencià; el resultat ja el sabem, negatiu, així que millor no fer-lo, ja que no es donen les condicions. En canvi, si arriba un dia que hi ha una majoria social que canta amb orgull una lletra com la de la "Malaguenya de Barxeta" o escolta emocionada la "Muixeranga" voldrà dir que potser el canvi mental majoritari s'haurà produït i que caminem cap a una nova hegemonia com a fruit del missatge valencianista. En eixe sentit, crec que el que hem de fer és continuar emprant tant com pugam eixes altres cançons que sí que poden servir perfectament com a himnes valencians sense lligadures ni submissions a altres pobles, mentres continuem difonent el missatge polític d'igualtat i justícia per al poble valencià que vehicula el valencianisme. Ja arribarà, si convencem a la majoria de la societat valenciana, el canvi oficial; caurà pel seu propi pes, però el camí és encara llarg. 

En tot cas, que ara hi haja dos bones alternatives a un himne oficial que no es va pensar ni ha pogut ser reinterpretat en clau valenciana no pot ser més que una bona notícia. I que una d'eixes alternatives, la "Malaguenya de Barxeta", haja crescut tant com a himne de valencianitat en tan poc de temps és també un molt bon senyal. Els valencians estem encara -en realitat com tots els països però a molts diferents ritmes- en plena construcció nacional. A vore si finalment, des del cor de la Costera i des del cor de tots els valencians, aconseguim que el nostre país renasca de les cendres que ens ha anat deixant el passat. 

Post Scriptum: Com a curiositat afegiré que per al concert de comiat d'Obrint Pas al Teatre Principal de València en el 2014 es féu una versió especial, amb la col·laboració final del "Botifarra" i Miquel Gil, que deia: "Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Adzaneta i Albaida, en el Palomar i ací. / Eixa és la terra que estime, davant la qual sóc humil. Mai no vaig abandonar-la, m'obligaren a partir. / Vinc del cor de la Costera, el poble dels socarrats, d'allà on renaix de les cendres el meu País Valencià". Incloc també la versió de la "Muixeranga" que es va fer per a aquell mateix concert, emotiva a més no poder. I per últim afegiré que en el recent concert que Pep Gimeno "Botifarra" va fer també al Principal de València, en juny de 2016 a iniciativa de l'editorial Bromera, es van ajuntar la "Malaguenya de Barxeta" amb la dansa de la "Muixeranga", la cançó de la qual va sonar a continuació. 

Hugo Mas. La bellesa sòrdida de la metamorfosi

La setmana vinent podreu trobar en les llibreries i quioscos el nou número de la revista Lletraferit, el #07, dedicat, com sempre, a temes culturals molt diversos amb una premissa clara: el gust per la bellesa literària, lletraferida. Ací podeu consultar-ne l'índex i, com podreu comprovar, ve carregadet de bombo, amb moltes col·laboracions d'autèntic luxe. Abans de passar al següent número, però, aprofite per a enllaçar ací un text de l'anterior, del Lletraferit #06, que podeu continuar trobant en els establiments o comprar per internet. Es tracta d'un article que vaig escriure sobre el cantant Hugo Mas, bo i tractant de repassar la seua sorprenent i un tant enigmàtica trajectòria artística, la d'un músic que igual canta cançons de de bressol com fa versions d'Ovidi o temes que conjuguen la geofísica, la desesperança vital i un esgarrador punk jazz. Ací davall teniu el text.

Hugo Mas durant el procés de gravació del seu darrer EP, Pentàpolis, amb Cavallo. Foto d'Elies Fuster

En la distància curta sembla una persona molt tranquil·la, amb les idees clares, ferma i assossegada, d’aquelles que penses que complirà fidelment les seues rutines diàries mentres veu passar el món des de la talaia dels hòmens savis i pacients. Aparentment, el seu treball com a científic en un laboratori de sanitat forestal, en el qual identifica coleòpters, lepidòpters i altres artròpodes causants de malalties i plagues per a evitar-ne l’expansió entre els boscos valencians confirma la sensació. Però només aparentment. I és que l’alcoià Hugo Mas té una estranya manera de ser lliure: entomòleg de dia i cantant nihilista de nit. Al nihilisme total, d’altra banda, a la desesperança bruta i descarnada a la qual porta la racionalització extrema, ha arribat a través d’un procés de metamorfosi marcat per cadascun dels tres discos que ha publicat en els sis darrers anys.

En el primer, Hugo Mas (Snibor Records, 2009), es presentava l’embrió i la larva, les fases primigènies del creixement en què l’artista mostrava els seus instints naturals. El desig, l’erotisme, l’amor i el sexe suraven per totes bandes, acompanyats moltes vegades per melodies dolces, tendres, intenses, fins i tot divertides. Mugrons, boques, engonals, muscles, mans, ventres, llengües, cames, ulls o llavis eren protagonistes, però també, al seu costat, la recança, la insatisfacció, el vertigen, la mort ocasional. Una estranya barreja de goig i dolor, de desig i patiment, de busca frenètica de l’amor i assumpció desenganyada de les seues insatisfaccions. I per damunt de tot la seua veu. Eixa veu profunda d’alcoià indòmit, de rapsoda de versos insondables, com els dels poetes que recita: Xargay, Martí i Pol, Rodríguez Castelló, la menuda Kalpakis.
 

En Wegener (Música de Telers, 2013) ja no necessitava de les paraules d’altres. Totes les lletres eren seues. La larva esdevenia pupa, l’estat intermedi del cicle vital dels holometàbols. Únicament pouava d’un clàssic, d’uns paràgrafs de Lawrence Durrell, germà del zoòleg, que servien d’introducció a The Black Book (Obelisk Press, 1938), amb la rotunda afirmació que “no hi ha cadàvers que hagen estat mai ni la mitat de morts que ho estem ara nosaltres”. Ací servien d’introducció a un viatge al fons de la Terra, a través de les seues diverses capes i discontinuïtats. No debades, Alfred Wegener fou el geofísic alemany que proposà la teoria de la deriva dels continents i, no debades, els fills d’Hugo Mas es diuen Aral (per la depressió pliocènica que formà la mar d’Aral a l’Àsia Central) i Otto (per Otto Lidenbrock, protagonista de la novel·la vernesiana Viatge al centre de la Terra).
 

Per a viatjar a eixe lloc, precisament, Mas es va fer acompanyar per una banda de luxe, els Arthur Caravan, que, com ell, també busquen la banda sonora de l’univers. Les cançons del disc són, sens dubte, terrestres: plenes d’oceans, fang, pluja, tempestes, arbres, algues, insectes, deserts, minerals, cendra, aire, neu i llamps. I en eixe descens incaut cap als inferns la pupa es va fent gran, alhora que la música es fa més i més crua, fins arribar al nucli, al “ventre on no et busca ningú”. La pupa roman immòbil, envoltada de ferro i de níquel, esperant l’últim estadi del seu desenvolupament, una transformació que donarà pas a la maduresa, una mort aparent que no ho és realitat. Hugo Mas, l’entomòleg, el geofísic, fa la seua pròpia metamorfosi mentres dissecciona l’abisme de la biodiversitat i de la matèria.

Així arriba Pentàpolis (Música de Telers, 2015), ara de la mà de Cavallo, un grup d’experimentació musical conformat per Elies Fuster i Pep Ahuir, adient a l’atmosfera fosca i enrarida que prenen els sons de l’insecte metamorfosejat. Brunzits i paratges que ja s’han vist abans, que enllacen amb la tristesa i l’abandonament abissal d’“Hepàtica” o amb la sordidesa i la brutalitat pertorbada de “Dinamo”, cançons dels discos anteriors. Podrien ser la música de Naked Lunch (1991), la biografia de Cronenberg sobre William S. Burroughs, o de determinats passatges de Sin City (2005), la ciutat pecaminosa governada pel repulsiu senador Roark, o encara de The Seasoning House (2012), el miserable prostíbul fílmic en què una jove òrfena i sordmuda viu una angoixant tortura durant la Guerra dels Balcans.
 

Són només cinc cançons, difícilment definibles però amb una forta coherència. Sons densos i intensos, bases de contingut complex i formes simples, uns instruments distorsionats, una veu trencada, un trànsit entre el fake jazz i el punk jazz. Així ho definixen ells. I així és. Melodies dissonants amb sorolls estridents, interpretacions turmentades, música amb contorsions i paisatges lírics desèrtics, àrids, poc habitables, on predominen el ciment, la sal i el sofre. És la definitiva metamorfosi de l’insecte, que pul·lula per llocs bruts, poblats de hienes, escorpins i arbres mutilats, d’hòmens desheretats i podrits, probablement morts en vida. Un viatge als límits del no-res, als límits de la ment, on Hugo Mas es deixa dur, espera quiet i explica, a la seua particular manera, el significat del cosmos. Potser cap ni un. La matèria, l’energia, les seues propietats. La capacitat de raciocini el nega. La bellesa, tanmateix, li dóna un sentit, encara que siga la bellesa sòrdida de les seues creacions, insòlites en el panorama musical valencià. 

Lletraferit #06, pp. 68-69. Foto de Pau Bellido (ACF Fotografía)

De presentacions, faenes i lleures

El Café Infanta, on tindrà lloc la presentació de demà

Demà divendres a les 19:30 hores presentem Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians (ací el podeu adquirir per 14,75 euros sense despeses d'enviament) en el Café Infanta de la Plaça del Tossal de València, un lloc ben especial que vaig conéixer a través del director de cinema Pau Martínez i el director del Museu d'Història de València Javier Martí. Resulta que dins del local, que està per baix del nivell de terra, hi ha uns pocs metres del llenç de la muralla islàmica de València i no només això, sinó que el seu propietari, Juan José Díaz Prósper, el conegut col·leccionista de fotografies -en té més de 15.000-, acaba de quedar-se un pis annex, subterrani, que té un tros de muralla encara molt més llarg, amb la base d'una torre semicircular inclosa. No debades, allà al costat parava la porta d'Al-Hanax, així com un angle especialment brusc de la muralla per a defensar una de les principals vies de la medina, l'antic decumanus romà, és a dir, el que actualment són els carrers de Quart i Cavallers. En definitiva, que quan vaig vore els dos espais vaig pensar que era el lloc ideal per a presentar "el Cabylia" -que és com coneixem el llibre en Drassana, en paral·lel a "el Torino", "el Cabanyal", "el Folch", "el Destroy", "el Peldaños", etc.

Qui vinga a la presentació podrà vore la part sud de l'angle de la muralla al costat de Bab al-Hanax

I sí, ja sé que en l'últim post que vaig publicar ací, fa més d'un mes, ja parlava del llibre. Però és que ara per ara no done abast a escriure per al blog, tot i que els temes que em vénen al cap són tants i tan a diari que ben a gust que ho faria... Tres treballs, no obstant això, són massa per a poder arribar al blog: el treball acadèmic i universitari, que, tot i haver deixat Oxford fa tres mesos, continua de manera incessant de cara a la incorporació d'un any com a investigador a la Universitat Pompeu Fabra, que es produirà en breu; el treball de divulgació històrica remunerada, amb dos articles tots els mesos a Levante-El Mercantil Valenciano i la revista Plaza; i el treball en l'editorial Llibres de la Drassana, que tot i ser tres editors, no és poc, ja que duem un ritme realment intens, amb 14 llibres publicats en apenes 10 mesos i lo que te rondaré, morena... No em queixe, sinó tot el contrari. L'escapada a Formentera d'enguany l'agafaré amb més ganes que mai, això sí, però poder estar a València -eixa que no s'acaba mai-, disfrutar de viure amb A. i B., i continuar en la bretxa acadèmica a pesar de totes les dificultats generals i particulars, no és poca cosa.

A més, la faena editorial també m'ha obert portes a molts mons amb els quals xale bona cosa. Per exemple, la participació en la recent Fira del Llibre de València -quan va eixir "el Cabylia"- va ser tota una experiència vital que tots els membres de Drassana vam disfrutar com a xiquets en trobar-nos altres editors, escriptors, crítics, periodistes, músics, etc. Així mateix, les presentacions de cada llibre són tot un microunivers en el qual l'editor sol gojar -bonica paraula que he deprés del corrector Juli Jordà, a qui també he conegut a través de Drassana- de la felicitat de l'autor, que es troba amb molta gent coneguda i sent una emoció especial per donar a conéixer la seua obra. Recentment, sense anar més lluny, foren ben boniques les de 12:19. Manipulació, saqueig i mort de RTVV, de Pura Requena a la Llibreria Leo, i Rokambol. Noticias para leer desde la Estación Espacial Internacional, de Toni García a la Llibreria Bartleby. Però, si ens n'anem més lluny, no puc deixar de recordar la bellíssima, sensible, divertida i excel·lent presentació de Després vénen els anys, de Maria Folch, que va tindre lloc fa a penes dos setmanes a l'Alguer, en una preciosa biblioteca -un antic convent-, amb la presència de valencians, catalans, algueresos i julians, que són els protagonistes de l'obra. Tot un goig, per si fóra poc, revisitar la vila algueresa després d'haver estudiat a fons l'expedició de Pere el Cerimoniós que donà peu a la seua repoblació en el segle XIV amb gents procedents de Catalunya, València i Balears.

Maria Folch i Raffaele Sari Bozzolo en el seu diàleg a l'Alguer sobre Després vénen els anys

També he gaudit bona cosa de participar en tuactes ben simbòlics i bonics, com els Plats Literaris que des de fa uns anys organitzen els poetes i escriptors Ramon Guillem i Francesc Mompó des de la secció valenciana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Després de l'anguila a Catarroja, el bolet a Otos, la cassola a Xàtiva i el figatell a Oliva, enguany tocava el corder a Sagunt, on després de dinar ben a gust a El Palau del Duc, cada lletraferit que volia llegia una composició preparada prèviament entorn de l'aliment en qüestió (a destacar el verset de Juli Alandes, "tan tendre, que me'l menge!"). Els escrits s'aniran publicant en este blog, per cert.

Igualment, també va ser tot un plaer participar, juntament amb els periodistes Vicent Molins, Mariola Cubells i Quique Medina, en l'organització -intensa organització- de La València en valencià, un acte en el qual ens vam reunir més de 300 persones per a parlar de la llengua en diversos àmbits, des dels espectacles fins a l'empresa, passant pels mitjans de comunicació o la música. Hi hagué qui criticà que es fera a La Rambleta, que no es caracteritza per mantindre una programació en què destaquen els actes en valencià, però precisament eixe era un dels objectius: trencar barreres i fer arribar el valencià, quasi per sorpresa, a llocs on no estem acostumats a vore'l, de manera que les persones que hi treballen i hi són usuàries es plantegen la seua relació amb la llengua amb una certa profunditat, tal volta per primera vegada en la seua vida. D'altra banda, la  trobada creà unes sinergies -entre empreses, entre ponents, entre assistents- que revertiran en les activitats de promoció del valencià; que després d'allò Pep Gimeno Botifarra siga un dels caps de cartell del festival Deleste, que se celebra a la mateixa Rambleta, n'és una bona mostra.

El primo Senior, un gran, en La València en valencià

I, a banda de tot això, viure, clar. O viure el lleure, que tot això que he dit també és viure. Que si alguna obra de teatre, que si algun concert sublim de Las Víctimas Civiles i Mossén Bramit Morera i els Morts o de Las Víctimas Civiles i Cavallo & Hugo Mas, que si "un soparet de ves en quant en el restaurant perquè ens l'hem guanyat" -a destacar la fideuà amb verdures de Ca Pepico a Roca Cúper i els exquisits plats del Nozomi Sushi Bar i Las 3 Huellas de València-, que si una retrobada amb amics, que si alguna lectura, que si algun acte de campanya, que si la millor boda del món -a la qual haja assistit un servidor- protagonitzada pel company harquià Frederic i Alicia, arqueòloga feniciopúnica de pro, al monestir de Sant Jeroni de Cotalba... En definitiva, tot d'excuses per a no escriure ací, que no vos penseu que no ho trobe a faltar bona cosa. I ara que ho faig a propòsit de la presentació de demà, he volgut recuperar d'alguna manera la funció que sempre ha tingut Vent d Cabylia com una espècie de diari públic. No res i avant. Ens veiem demà si veniu al Café Infanta!

Mónica & Tweets al Café Museu de València...

Mossén Bramit Morera, Víctimas Civiles i Maria Arnal

Mossén Bramit Morera i els Morts, banda garaig-terror catalanovalenciana

Conta la llegenda que en el seu primer concert mossén Bramit Morera, un perillós i passional personatge vampiresc nascut a Oliva, traslladat a Barcelona i ajuntat amb la banda catalana d'Els Morts, va pegar tal bac que es va trencar una cama per complet i va passar diverses setmanes entre l'hospital i la morgue. Ara camina ajudat per un bastó, però això no li impedix recórrer els escenaris catalanovalencians expandint la bona nova de les seues cançons, que, a ritme de garaig, rockabilly, swing i punk, parlen de llegendes i malsons, llops, bruixes i hòmens del sac, botxins i ànimes damnades que fan ballar els seus seguidors presos del pànic, l'enxís i la dansa bàquica. I això passarà a la mateixa ciutat de València despús-demà dissabte a les 22:30 hores al Club 76, l'antiga Velvet, en la zona del Cedre, on Mossén Bramit Morera i Els Morts desplegaran els temes del seu EP homònim i del seu àlbum Tot s'aprofita, i encara molts d'altres entre versions i cançons noves.

Però no tocaran a soles, sinó que els acompanyarà una altra banda ben especial, Víctimas Civiles, el super-grup format per Pau Miquel Soler i altres membres d'Arthur Caravan amb l'actor, poeta i activista Héctor Arnau. Que jo sàpia, tot i haver començat a assajar a Alcoi l'estiu passat, de moment no tenen cançons enregistrades i publicades. Tampoc els he vist mai en les poques actuacions en directe que han fet, però amb tots eixos elements no pot eixir cosa roïna, almenys per al meu gust, que ja sabeu que en sóc molt fan des de fa anys, tant d'uns com de l'altre. Els dos únics temes que he trobat per la xarxa, "Petróleo" i "Coca cola", prometen i els situen en la línia desbordant dels mítics Jalea Real i Ix, en els quals també estava Pau Miquel juntament amb Marc Sempere (Marquet), posteriorment de Compartir dóna gustet, una altra de les vies de comunicació amb el mateix Héctor Arnau. Evidentment, com podreu suposar, no vull perdre'm eixe concert per res del món...

Finalment, tot i que no cantarà en el concert, no volia deixar passar l'ocasió de recomanar la darrera artista, interessantíssima, que he conegut gràcies a les connexions amb el món de Marquet i companyia. Es tracta de Maria Arnal Dimas, membre del col·lectiu Compartir dóna gustet i cantant badalonina que, seguint el camí obert pel mateix Marquet o altres artistes com Pep Gimeno Botifarra i Carles Dénia, tracta de recuperar i repensar músiques, sonoritats i lletres tradicionals, entre les quals mostra una atenció especial al cas valencià. Per exemple, acompanyada pel guitarrista ebrenc Marcel Bagés -de Lo Gitano Blanc-, ha interpretat un "Cant de batre" de Cocentaina, el poema de Vicent Andrés Estellés -amb música d'Héctor Arnau- "Mai he desitjat cap cos com el teu" o la cançó "Saps", de l'esmentat grup Ix, que conté uns mítics -entre els seus seguidors- i preciosos versos: "Tu saps, jo t'estime. Tu saps, no tinc por. Tu saps, jo et mire. Tu saps on sóc. Jo soles vull l'alegria quotidiana de viure. Jo soles vull l'alegria quotidiana de veure't". Doncs això.

Hip hop i rap en valencià

Molta gent s'ha sorprés en escoltar el "rap" que li han fet a Pablo Iglesias amb el discurs de la Marcha del Cambio que vaig citar l'altre dia. Però, independentment que tinga flow el condemnat, no és tan sorprenent, ja que, no debades, quasi des de l'inici de La Tuerka en 2010, el programa emés primerament en Tele K Vallecas i ara en Público TV, i del qual va nàixer d'alguna manera Podemos, hi ha hagut una atenció particular al hip hop polític, amb una secció específica. D'ací, per exemple, la relació tan estreta que han mantingut Pablo Iglesias i Íñigo Errejón amb Los Chikos del Maíz, que no han sigut els únics valencians que han passat per La Tuerka. Molts d'ells, a més a més, ho han fet cantant en valencià, com Orxata Sound System, que hi van presentar fa tres anys el seu "Modus operandi", Barraques SudSistema amb "La merda es queda", les xicones d'Efecto Doppler, amb un parell de cançons bilingües, Atupa amb "Desobedients" i un ball masiero inclòs, l'ara arxiconegut Zoo -no explicaré ací l'absurda "polèmica" del darrer Festivern- o la cantant de Mafalda i Suquet de Rap -que solen cantar en castellà, però tenen una cançó que es diu "Nosaltres, els valencians"- amb "La veu dels oblidats". Ací els teniu, per si voleu fer-los una escolteta:  

Com veieu, molta joventut, molta força i molta voluntat de subversió... A més a més, no són els únics grups existents, sinó que l'escena del rap en valencià és cada volta més àmplia, amb grups com Arrap, uns dels pioners dels quals ja vaig parlar ací mateix i que són, segurament, els més declaradament valencianistes, Frida, amb membres dels mateixos Arrap i de Barraques SudSistema, Tesa i Vent de Ponent, amb els quals els anteriors van compartir nominació al millor disc de rap en els darrers Premis Ovidi Montllor, Embolicats, que acaben de traure un single demolidor -el que enllace ací avall- i estan conformats per un oliver, un madrileny i un búlgar, o Pupil·les Dilatives, un altre grup de dones, que en el seu primer disc han fet precisament una col·laboració amb Efecto Doppler. De tots ells vos deixe també una mostra, a la qual afig dos cançons que m'atrauen especialment, una de les mateixes Efecto Doppler, "Festa bona", i una altra de l'anterior disc d'Arrap, "Tracka final" (amb la col·laboració de Pantxo i Palau, quan Orxata Sound System estava en actiu).

Actualització: M'apunten que Arrap també va participar en La Tuerka fa tres anys amb un tema sobre el conflicte nacional basc. Ací el podeu trobar.

 

Els valencians: ni molls ni folls

Avançament de Desperta Ferro!, d'Arrap

Els amics del grup de rap Arrap trauen nou disc, o hauríem de dir "pendrive", perquè així el publicaran, amb un pen en què s'inclouen les cançons, els audiovisuals i un "quadern de bitàcola", amb textos que hem escrit gent com els periodistes David Segarra, Amàlia Garrigós i Pau Corachan, el periodista i polític David Fernàndez o jo mateix. Quan em van demanar que escriguera un text ho vaig tindre molt clar, donat el seu caràcter rebel: un aprofundiment en el que ja vaig exposar ací mateix fa un any, arran de la reacció de la societat valenciana contra el tancament de RTVV, en un post que es deia "Tot està per fer i tot és possible: Els valencians no som molls". Com hi explicava, això és bàsicament una visió que el discurs nacionalista espanyol ha abocat contemporàniament sobre les societats de les regions perifèriques i que estes han acceptat de manera general, perpetuant així el procés desitjat de subjugació col·lectiva. Cal canviar les tornes, doncs, i rebel·lar-se, per molt difícil que siga, contra eixa construcció mental. Si pensem que som molls, ens hi resignarem i continuarem sent-ho. Si pensem que això és fruit d'un procés de dominació i que tot està per fer, tal volta acabem reeixint en la nostra voluntat de canviar les coses. Vos deixe ací l'article sencer.

Ni molls ni folls, sinó valents i indòmits

Els gallecs, dubitatius, els catalans, pactistes, els valencians, molls. Són els tòpics adjudicats a diversos pobles ibèrics com a visió, en negatiu, dels valors que s’atribuïxen a la figura de l’espanyol ideal, que seria decidit, conqueridor i valent. Però això no es correspon a una qualitat intrínseca de tots eixos pobles al llarg de la història, sinó que és, merament, una construcció cultural feta en època contemporània, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, quan les regions hagueren de reformular les idees que tenien sobre si mateixes en funció de la progressiva afirmació del nacionalisme espanyol de base castellana. 

En concret, el galleguisme, el catalanisme i el valencianisme constataren amb recança l’avanç vigorós de l’Estat-nació espanyol i hagueren de recórrer a pretesos motius històrics que explicaren el seu fracàs col·lectiu. Arribaren a la conclusió que segurament havien tingut sempre un tarannà assossegat, per la qual cosa no havien pogut fer res davant l’actitud guerrejadora i dominant dels castellans. El mateix Joan Fuster ajudà a difondre esta visió en elevar a categoria general, en Nosaltres, els valencians, un parell d’esments del segle XVII que es referien als valencians com a «molls i folls». Els bascos i els navarresos, per contra, foren els únics pobles no castellans que es definiren com a aguerrits i això perquè per a ells el procés de construcció de l’Estat espanyol no comportà una despersonalització tan gran com en la resta de territoris esquarterats per províncies, atés que mantingueren els furs propis com a resultat de les guerres carlines del segle XIX.

Històricament, per tant, ni els gallecs, ni els catalans, ni els valencians han sigut passius, pacífics o meninfots per sistema. Ni tampoc els bascos i els navarresos han sigut sempre atrevits. Això són atribucions posteriors que tracten d’explicar fets contemporanis. Ben al contrari, per exemple, en el mateix segle XVII els valencians tenien fama de ser un poble valerós. Ho deixava ben clar el cronista Gaspar Escolano, qui en 1610 els qualificava de «naturalmente generosos, fuertes de coraçón, animosos, ayrados, ardientes, executivos, promptos, intrépidos y acometedores de empressas, por arduas y peligrosas que sean; no tiene nación el mundo de mayor coraje y execución». De fet, tant els nobles dissidents com els bandolers camparen pel regne de València durant molt de temps, mentre els virreis de l’època es veien impotents per a imposar l’ordre social. Paral·lelament, els versos de l’època cantaven “lo valor y la hassanya” dels terços valencians i, així mateix, la resistència ferotge mostrada pels austriacistes ja en el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, arribà al punt que, segons indicava un ministre borbònic: “no hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas y estaban tan obstinados que Xátiva, después de un largo sitio, fue menester reducirla a cenizas, Orihuela, Elche, Alicante y Alcoy costaron asedios y mucha sangre, y Denia fue dos veces sitiada”. 

Les referències als valencians com a poble audaç i rebel se succeeixen des de la seua fundació, en època medieval, fins als temps contemporanis. L’alçament contra l’ocupació napoleònica de 1808 fou, per exemple, especialment turbulenta, amb avalots que recorden, segons l’historiador Manuel Ardit, a la presa de la Bastilla que donà el tret d’eixida a la Revolució Francesa. Durant les dècades posteriors, a més a més, es produïren constants alçaments progressistes en diferents ciutats valencianes que coadjuvaren a l’adveniment de la Primera i la Segona República en 1868 i 1931. Tanmateix, la victòria dels nacionals en la Guerra Civil espanyola i la instauració del franquisme refermaren la sensació de derrota col·lectiva: els valencians havien sigut molls, els catalans pactistes i els gallecs dubitatius, i, al remat, havien acabat perdent la batalla. Insistisc, però, que això no es correspon amb un fet històric incontrovertible, sinó, més aïna, amb un lament presentista.

Valencians intrèpids i subversius n’hi ha hagut sempre i n’hi continuarà havent. Moltes vegades al llarg de la història han tingut un paper cabdal en el progrés de la societat valenciana i és per això que no ens hem de considerar un poble eternament moll ni foll. Ans al contrari, som un poble plural, com tots, en què cadascú, i cada generació, tria la seua opció. La de molts, com la d’Arrap, ara i ací, és la dels valents i els indòmits, els que no es resignen i es rebel·len contra l’ordre establert, amb cançons i accions que cerquen un futur millor per al poble valencià.

Música en valencià a Spotify

 

Dijous passat la presentació d'Estellés euskaraz, en què a banda d'una àgil introducció a les circumstàncies llibre vam assistir a un recital poliglota que mostrà la magnificència dels versos estellesians en anglés, italià, portugués, francés, castellà, basc i valencià, va finalitzar amb l'actuació que teniu dalt, el "M'aclame a tu" interpretat per Josep Ferriol i Eduard Marco. Llavors, en tornar a Anglaterra, necessitat de música com estic durant els processos de lectura per a la confecció de ponències i articles -en breu tinc congrés a Dubrovnik-, vaig pensar que feia molt de temps que no escoltava l'Ovidi. I el vaig cercar a l'Spotify, que en té una molt bona col·lecció. Llavors, no sé per què -no ho havia fet mai-, vaig cercar "música en valencià" a veure què hi trobava... I el resultat va ser decepcionant: bàsicament hi havia dos àlbums titulats "Valencia en Fallas" i "Fallas en Valencia" i només dos llistes de reproducció fetes per usuaris particulars, amb un espectre d'artistes molt reduït (i encara com): Obrint Pas, Aspencat, La Gossa Sorda, Atzembla i Pep Botifarra. En canvi, si indiques "música en español" trobes més de 150 llistes de reproducció i si busques "música en català" en són 17. En estes, evidentment, estan representats alguns grups valencians, però es limiten fonamentalment al dos primers esmentats, més Feliu Ventura i Pau Alabajos. Tot plegat, no deu arribar ni al 3%, sent generosos, de la "música en català" enllaçada en les llistes particulars d'Spotify.

El següent pas era evident: fer una llista de música en valencià amb una varietat molt més àmplia per tal que si algun altre incaut tinguera la mateixa ocurrència que jo, poguera trobar una mostra suficientment representativa dels artistes valencians. Dit i fet: avall la teniu incrustada i ací teniu l'enllaç directe a la llista, que he anomenat "Música en valencià (PV)" per a deixar clar que es circumscriu a cançons fetes per músics valencians. He intentat seleccionar un bon nombre d'ells, però cal tindre en compte que la tria segueix els meus gustos personals, de manera que segurament uns estan sobre-representats, mentre que d'altres que ho mereixerien en una mostra més professional no hi apareixen (o encara d'altres, com Orxata i Arrap, no participen en Spotify). En qualsevol cas, podreu trobar més d'14 hores de música en valencià, 220 cançons i 80 artistes, alguns dels quals ben coneguts, però d'altres no gens i val la pena parar-los una miqueta d'atenció (continuen o no en actiu). Així, als noms ja mencionats se sumen els de Senior i el Cor Brutal, Arthur Caravan, Make some are us, Malnom, Mai Mai, Tashkenti, Batà, Litoral, Mi Sostingut, Andreu Valor, Tomàs de los Santos i Borja Penalba, Joan Amèric, Carles Dénia, Clara Andrés, Miquel Gil, Mara Aranda, Araceli Banyuls, Eva Dénia, Rafel Arnal, Màrius Asensi, Aljub, Quamlibet, El cau del llop, Naia, Urbàlia Rurana, La Romàntica del Saladar, Gent del Desert,  Soul Atac, Besugo, Auxili, Lilit i Dionís, El Diluvi, 121 dB, Vertigen, Va de Bo, Trineu Tanoka, Mugroman, Tardor, El Corredor Polonés, The Garrophones, Bajoqueta Rock, Arròs Caldós, Candela Roots, Aluminosis, Sva-ters, Pellikana, Atupa, Red Roja, Inèrcia, Enderrocks, Smoking Soul's, Rapsodes, La Caixa de Gel, Joan Palomares, Tremp, Miquel Herrero i els Autòmats, Bertomeu, Lluís Vicent, Carles Enguix, Novembre Elèctric, Amanida Peiot, Paco Muñoz, Lluís el Sifoner, Els Pavesos, Òscar Briz, Rafa Xambó, Julio Bustamante, Pep Laguarda, Remigi Palmero, Al Tall, Raimon o el mateix Ovidi Montllor.

Com veieu, una mostra prou àmplia, tant en el temps com en els gèneres: hi ha artistes dels darrers 50 anys de la música valenciana, ja facen cançó d'autor, pop, rock, pop punk, pop rock, ska, folk, soul o altres estils de vegades inclassificables. D'una altra banda, com bé sabreu els usuaris habituals d'Spotify, podeu "jugar" amb la llista, ordenant-la per cançons, artistes o àlbums, o, simplement, clicant el botó de reproducció aleatòria. Gaudiu-la, si voleu!