dijous, 7 de novembre de 2013

Tot està per fer i tot és possible: Els valencians no som molls

Tot açò ho diré a tall de la reacció de la societat valenciana davant l'anunci de tancament de Radio Televisió Valenciana per part del govern de la Generalitat del PP comandat per Alberto Fabra. Mai, en la meua vida política conscient, havia vist tant de consens i tanta unió entre els valencians, foren de la ideologia que foren.


Lluitem amb totes les nostres forces pel futur de RTVV, pel futur del poble valencià

Diumenge passat vaig participar en la sessió d'un congrés a Manchester en què, a banda de parlar del naixement de la identitat col·lectiva valenciana en el segle XIV per la meua part i de l'ús dels adjectius en la poesia de Vicent Andrés Estellés per part d'Aina Monferrer, Helena Miguélez-Carballeira ens va fer un tast de la seua investigació sobre la construcció  de la masculinitat en els discursos nacionals del galleguisme i el catalanisme. Enfocant-ho des d'una perspectiva d'estudis postcolonials, que tan reveladors s'han mostrat a l'hora d'explicar les societats contemporànies, la investigadora gallega va explicar, grosso modo i simplificant molt, que les construccions intel·lectuals alternatives al nacionalisme espanyol, com el catalanisme i el galleguisme, van haver d'adoptar un discurs diferencial respecte al concepte de "masculinitat", així com respecte de tots els conceptes tradicionals lligats a ell, és a dir, la independència, la valentia, la capacitat de resposta, etc. No debades, el mateix espanyolisme, hegemònic i dominador en l'Estat-nació construït al segle XIX, va assumir tots eixos valors. Això és, que "l'espanyol" era el "mascle ibèric", el "conqueridor", el "valent", el "ferotge", mentre que "el català" o "el gallec" eren els "efeminats", "pacífics", "passius", "calmats", etc. I tot això perquè, en la dialèctica en què van nàixer el catalanisme i el galleguisme, adoptaren una posició de submissió: allò fort era allò espanyol, mentre que allò català i allò gallec naixia -es construïa- amb una perspectiva de minorització. Esta visió, evidentment, es pot aplicar també al cas valencià... 

Encara està per estudiar, i desconec si abans de les conceptualitzacions de Joan Fuster, que va ser el primer gran intel·lectual contemporani que va concebre el País Valencià amb una força realment poderosa, ja hi hagué estes visions. Però el mateix Fuster, com correspon a un moment primerenc de formació de la consciència valenciana moderna -ja fa més de 50 anys-, va incidir molt en eixe aspecte: els valencians érem "molls", com va dir el comte-duc d'Olivares, sempre havíem sigut obedients i "sucursalistes", sense capacitat per a alçar-nos. I eixe discurs, una construcció intel·lectual feta en un moment determinat, ha sigut assumida posteriorment per la majoria dels valencians. Tanmateix, si mirem com a mínim abans del segle XIX trobarem tot el contrari. No puc oferir-vos ara les cites concretes, perquè em trobe lluny de la meua biblioteca personal, però el que he observat al llarg de les centúries és que, des de les primeres històries valencianes del segle XV que començaren a percebre els habitants del regne de València com un subjecte col·lectiu, els valencians sempre apareixien com un poble aguerrit, valent i disposat a tot. Ja fóra per a saquejar i prendre les cadenes del port de Marsella en 1423, per a lluitar en condició de coronels, capitans o soldats al nord d'Àfrica, a França o a Flandes, per a rebel·lar-se contra els nobles o contra el rei en les Germanies i la Guerra de Successió, o per a fer front a una invasió del regne. Per a mostra, un parell de botons:

Bé serà que es diga lo valor i hassanya de la mia gent, que és la valenciana; dels de Vinaròs, de Rossell i la Plana, que és just per lo món córrega la fama perquè de francesos grans victòries guanya. Això deia el conegut i influent pare Pere Esteve, franciscà de la Marina, a mitjan segle XIX.

Els fets valencians dels mesos de maig i juny de l’any 1808 van ser especialment violents, probablement més que els que van ocórrer a qualsevol altre lloc d’Espanya. El dia 27 de maig fou assassinat el baró d’Albalat, Miguel Saavedra, a la porta del palau del comte de Cervelló de València. Fou degollat per la multitud, aquest ens social tan imprecís, li tallaren el cap allí mateix i el passejaren per la ciutat enganxat en una pica d’aquelles que utilitzaven els raiers que baixaven fusta pel Túria. Una cosa així recorda molt al passeig de caps tallats de defensors de la Bastilla que va tenir lloc a París el 14 de juliol de 1789. .. Miguel Saavedra havia protagonitzat un desgraciat incident en la revolta valenciana contra les milícies d’agost de l’any 1801: va ordenar disparar a la tropa que comandava i a conseqüència van morir tres persones. Allí, a la porta del palau de Cervelló, es va aplicar allò que algun historiador ha anomenat la “cultura de la retribució” i que es resumeix en un refrany molt conegut: qui la fa, la paga. Això ho explica l'historiador Manuel Ardit a tall de la reacció valenciana contra la invasió napoleònica de començaments del segle XIX.
Esta idea de valentia, de gallardia, de revolta contra les agressions o contra el poder establert quan hi havia una raó de pes, s'anà repetint, que jo haja vist, en les consideracions pròpies dels valencians fins al segle XIX. També en les que es feien des de fora, com en les visions dels viatgers que ens visitaren en els segles XVIII i XIX, com Daniel Defoe o Alexandre Laborde, que feien especial èmfasi en la mala llet dels valencians de classe baixa, que es caracteritzaven per ser capaços de matar a la més mínima ofensa. Eixa concepció, tanmateix, desaparegué per complet -no sabem exactament quan- en el moment en què es construí una idea de nació espanyola en què "l'espanyol" era el mascle valent i aguerrit. A partir d'ací, doncs, el valencià -com el català o el gallec-, expressions regionals de la valentia espanyola, passaven a ser vistos com a subjectes menors, allunyats dels valors apegats a la masculinitat i, per tant, dòcils i capaços de ser dominats sense massa problema. És per això, per exemple, que, quan Jaume Vicens Vives tractà de construir els fonaments d'un nou concepte de catalanitat després de la Guerra Civil espanyola, dedicà ni més ni menys que un capítol sencer (!) a "La virilitat del país" en el seu assaig Notícia de Catalunya (1954). Tractava, precisament, de llevar-se de damunt eixe "càrrec" de la catalanitat i el catalanisme com incapaços de ser i comportar-se masculinament, concloent que la seua forma de virilitat era la del treball, el pacte i la perseverància, uns conceptes que han influït fortament en el catalanisme posterior.

On vull arribar, finalment, és que la idea dels valencians "molls", "febles" i "incapaços" és, encara que no ho semble, una construcció intel·lectual. Perfectament es podria fer una història dels valencians, almenys fins a la Guerra Civil, destacant tot el contrari: que els valencians ens hem alçat i hem lluitat recurrentment: a la Guerra de la Unió de 1347, a l'Interregne de 1410, a les Germanies de 1519, a la Segona Germania de 1693, a la Guerra de Successió de 1705, a la Guerra del Francés de 1808, a la Primera República de 1868, a la Guerra Civil de 1936 -els valencians anaren a enfrontar-se directament amb els quarters de l'exercit, cal recordar-ho, que es diu prompte-, i en tantes altres revoltes i alçaments populars breus que encara desconeixem. Evidentment, és difícil de vore i de comprendre, perquè ens han educat precisament en el contrari i, el que és més important, en part com a conseqüència d'això també ens hem comportat així: l'hegemonia, la dominació dels altres, ens ha deixat en una situació d'inferioritat que no fa més que enfonsar-nos a nosaltres mateixos... El que cal, però, és ser conscients de tot el contrari: que la història es fa a cada generació i que tot és possible, que no som "febles" per naturalesa, sinó que la fortalesa o la feblesa depenen dels actes quotidians, de comportar-nos amb dignitat, de fer el que toca sense doblegar-nos a les arbitrarietats, de ser valents individualment i col·lectivament. En definitiva, no vos cregau els tòpics que ens afebleixen com a societat: potser tenen un rerefons de veritat, però, sobretot, tenen un rerefons de submissió, que és com ens han volgut i ens volen des de fa tant de temps. Com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible!

18 comentaris:

David ha dit...

Impressionant entrada, una reflexió molt interessant a la vegada que encoratjadora. Enhorabona.

Alexandre ha dit...

Vicent, tot això que expliques és molt revelador. Jo fa mols temps que tinc pendent un text que posi en contrast exactament això: la visió de poble pacífic, pactista, assenyat i delerós d'evitar la confrontació amb la qual els catalans moderns es veuen i s'expliquen sovint a ells mateixos amb una història farcida d'episodis que en destaquen més aviat la indocilitat, l'arrauxament i la molt escassa temperança i paciència. Seria bonic fer-lo amb una perspectiva valenciana en paral·lel.

Per cert, quin goig escriure en blog, collons.

Vent d Cabylia ha dit...

Gràcies, David, un plaer!

Alexandre, en efecte, i això demostra la importància de les construccions nacionals fetes pels intel·lectuals. El cas català és també flagrant: quin pactisme hi havia, per exemple, a la Barcelona de la Rosa de Foc? És interessantíssim, en eixe sentit, deconstruir el missatge de Vicens Vives i observar com es va construir a partir d'un moment determinat (la postguerra), reformulant conceptes anteriors a la guerra, "dialogant" amb la visió espanyola dels catalans i afegint idees que ell va elaborar a partir de la seua particular ideologia catalanista, burgesa i lleugerament progressista (o moderna/europeista).

Finalment, hi afig un altre cas de revolta valenciana sense contemplacions quan els poderosos eren uns cafres: l'execució del General Elío, un veritable dèspota, en 1822.

Alexandre ha dit...

A tall d'anècdota, t'interessarà saber que el primer a qui vaig sentir discutir aquesta visió de Vicens Vives fou a Joan Manuel Tresserres, professor meu a la facultat abans d'esdevenir conseller, que precisament deia això que argumentes: la Catalunya de la Notícia és una construcció fruit d'un temps i d'una intenció política, però en aquest com en altres aspectes hi ha molt per debatre'n. Entre altres coses perquè penso, potser com tu mateix, que aquestes idees i imatges col·lectives són més poderoses que no semblen i, en aquest cas concret, ens paralitzen, com si ens calgués obeir a un estereotip que nosaltres mateixos hem promocionat.

Vent d Cabylia ha dit...

Totalment, ho comentava l'Helena Miguélez-Carballeira a Manchester: quan veus tan clarament el gran poder social que de vegades agafen estes construccions històriques intel·lectuals, fa por!

Vent d Cabylia ha dit...

Aprofite per a fer de repositori del feedback que m'arriba de les xarxes socials, en este cas de Nacho Sanchez: Grandíssim article!! Llegia una de les novel·les de Jack Aubrey, i parla de quan els anglesos navegaven pel Mediterrani i tenien pres el port de Mahó. Doncs l'anglés conta que enfront de les Balears al sud de Catalunya hi havia gent "aguerrida i amb mal humor". Tot i que la novel·la és moderna, està molt ben documentada i no descarte que això estiguera als arxius de la Royal Navy en alguna anotació. Efectivament, el rotllo del meninfotisme es un invent, igual que el "Levante Feliz"!!

F. Mas i Castanyer ha dit...

Per aquí, a Catalunya, havia sentit a dir, a la gent gran i als que conserven o han recuperat la memòria històrica, que actualment molts valencians eren tant mesells ja que els valencians combatius, d’esquerres, progressistes, .... a la guerra i als primers anys de la post-guerra els havien matat o empresonat a gairebé tots.

Vent d Cabylia ha dit...

Per això he dit intencionadament fins a la Guerra Civil... Està clar que, des del punt de vista "nacional", a Catalunya el catalanisme estava moltíssim més desenvolupat que el valencianisme a València, i és una de les principals raons per la qual va ressorgir amb molta més força a partir dels '60. En tot cas, això no vol dir que els valencians d'abans de la guerra no foren contestataris i s'organitzaren en molts altres camps de la vida política i social. Però la repressió fou terrible, és ben cert...

Anònim ha dit...

Hola. Per si algú li interessa, hi ha la possibilitat de firmar en contra del tancament de Canal 9, en la pàgina de Change.org. De moment hi han 20.000 firmes. Els estudiants d'Erasmus van aconseguir tombar la proposta del ministre Wert. Serem capaços de fer-ho els valencians?



http://www.change.org/es/peticiones/valencianos-no-al-cierre-de-rtvv-la-radio-y-televisi%C3%B3n-de-los-valencianos-no-al-tancament-de-rtvv-la-r%C3%A0dio-i-televisi%C3%B3-p%C3%BAblica-dels-valencians

Josep Santacatalina ha dit...

T'equivoques. Els valencians si som molls, i molt. De fet estem a que els catalans ens diguen con ho tenim que fer tot; com parlar, que està be i que no. I lo que no ens diuen els catalans nos ho diuen els madrilenys.

Menunt poble es el nostre. Vergonya.

Israel Blasco ha dit...

Vicent, enhorabona i gràcies per l'entrada. Ara més que mai ens cal auto-reivindicarnos. Si no ho fem nosaltres, no ens ho farà ningú.

Salut

Anònim ha dit...

si, però a la manifestació no va anar molta gent. Al nacionalistes de dreta (que tu dius que n'hi han, tampoc estaven)

Vent d Cabylia ha dit...

60.000-70.000 persones a València no està gens malament... I el més important és que era molt transversal. Potser vora la mitat eren votants del PP i gent de dretes (amb sensibilitat valencianista) que eixia a manifestar-se contra una decisió d'un govern del PP, una situació totalment inèdita, que els passarà factura: "El tancament de Canal 9 castiga la imatge del PP valencià"

Anònim ha dit...

La mitat em pareix molt. els que n'hi havien eren els afectats d'ara i la seua familia i amb sensibilitat valenciana, ho hauràn de demostrar, fins ara la sensibitat que demostraven era una altra.
i si parlem de les entitats que han donat suport a RTVV de dreta, quante compten??
Aran han nomenat a una bona persona, de la "dreta valenciana", amb cognom valencia per a liquidar canal 9

Vent d Cabylia ha dit...

Les imatges eren prou clares: a València estava ple de senyeres amb blau (no se'n veuen moltes, desgraciadament, en les manifestacions d'esquerres) i fins i tot grups declaradament secessionistes hi anaven. Les cridades constants a NOU Ràdio o el que es pot llegir per les xarxes, de gent declaradament votant del PP en contra de la decisió, també. Només cal tindre un grup ampli i heterogeni de coneguts per adonar-se'n. Però, res, si vols continuar posant barreres fins i tot en un moviment que ha nascut transversal de manera espontània, doncs res. Cadascú a la seua... Estaria bé també que tingueres el valor de no amagar-te darrere de l'anonimat!

PS: La plaça canta el "Tio Canya" mentre flamegen senyeres amb blau (i no passa res).

Héctor ha dit...

Tens raó vicent, molts votants del PP estan en contra del tancament. De fet hui ja ha eixit un regidor de Vilafranca i l'alcalde de Vinarós declarant que no estan a favor del tancament. Crec que ha començat un degoteig constat de càrrecs del PP que mostraran la seua disconformitat amb la mesura.

Anònim ha dit...

on està la societat valenciana ara?, en Burjassolt no

Rabosa ha dit...

Personalment no m'agraden les construccions entorn a la masculinitat. Almenys no com a construccions d'una sola explicació. Crec que són més interesants les explicacons desde el punt de vista més actual de Joseph Nye que paral del "hard power" i el "soft power".
http://rabosa-diblogacions.blogspot.com.es/2014/06/la-mort-del-pais-valencia-i-el-soft.html
També crec que es pot buscar una altra explicació a la dialèctica amo-esclau de Hegel.
http://rabosa-diblogacions.blogspot.com.es/2014/06/els-valencians-han-votat-pp-des-del.html
Conjugant ambdués perspectives concluiriem que no és una qüestió de masculinitat, més bé atracció pel que ve de fora (Nye) o buscant un reconeixement (Hegel).