Cap de setmana a Tàrbena

Tàrbena des del "castell dels moros" (Foto A. Mas)

Finalment, el cap de setmana passat vam decidir anar a Tàrbena en compte d'assistir a la manifestació organitzada per ACPV, que pot significar el preludi de l'Adéu PP del 27 de maig, però que continua palesant que és quasi impossible que eixa concepció del valencianisme puga tindre cap èxit a València-ciutat mentre any rere any onades d'estrelades pancatalanistes òmpliguen els nostres carrers i no es vegen a penes les senyeres que identifiquen oficialment el nostre país (i si es veuen és pràcticament sota amenaça), malgrat que hagen estat apropiades pels blavers.

No ens vam penedir, si més no jo. Magnífica organització i magnífic ambient gràcies a la celebració paral·lela del desè aniversari de l'agermanament de Tàrbena i Santa Margalida. Allò realment destacable d'este agermanament, al qual es va afegir poc després Xaló i que ha tingut una continuació en l'agermanament de Llíber amb Llucmajor, és que va partir d'un fet quasi fortuït i des de baix: d'una visita particular d'una família tarbenera a Santa Margalida. A partir de llavors se succeïren els contactes entre els ajuntaments, els agermanaments, els equips d'investigació sobre la mallorquinització de Tàrbena i La Marina o la intervenció de la Fundació Baleària amb el projecte Terra de Retrobament, però allò que ha caracteritzat esta intensa relació dels darrers anys ha estat la intervenció popular, la participació de les famílies dels respectius pobles amb visites anuals, de les quals, fins i tot, ja ha nascut alguna parella mixta.

Pel que fa a les esmentades investigacions, en què han estat capdavanters Antoni Mas, Joan-Lluís Monjo o Vicent Beltran, estes han demostrat el que ja va suggerir el geògraf Josep Costa en la seua tesi doctoral sobre el marquesat de Dénia als anys 70, en la qual avançava que no sols Tàrbena i Gallinera, sinó un vast àmbit geogràfic del País Valencià va ser repoblat després del 1609 per mallorquins. Així, la monografia dels dos primers investigadors "Per poblar lo regne de Valèntia... L'emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII" (2001), resumida molt parcialment en este article, ha donat àmplia informació sobre l'emigració mallorquina després de l'expulsió dels musulmans, promocionada pels mateixos senyors valencians (el virrei de Mallorca, per exemple, era valencià i hi tenia terres que havien quedat sense els camperols expulsats).

Així, a banda d'una emigració relativament menys important a zones de l'Alcoià, les Riberes o la Safor, es produí un assentament massiu a part de les Marines i el Comtat. Sabem que a mitjan segle XVII pràcticament tots els caps de família eren d'origen balear a Lorxa, la Vall de Galinera, Forna, L'Atzúvia, la Vall d'Ebo, la Vall d'Alaguar, Fageca, Famorca, Tàrbena, Xaló i Llíber, i superaven el 50% a Benimassot, Tollos, Quatretondeta, L'Abdet, Beniardà, Castells de Serrella, Bolulla, Benidoleig, Tormos, El Ràfol, Benimeli, Senija o Pedreguer. D'ací que el llegat mallorquí a estos llocs siga tan gran, des dels trets locals d'una Tàrbena extremadament aïllada a la muntanya (sobrassades, parlar salat, ús d'aquest i aqueix) a tota una sèrie d'aspectes que s'estenen per les comarques respectives: lligams llinatgístics (els cognoms Benimeli, Femenia, Capó, Mas, etc.), la consideració històrica de "mallorquins" de molts d'estos pobles per part de les poblacions veïnes o l'alta presència de mallorquinismes lingüístics per tota la zona (espitjar, fibló, renyar, jonc, la diferenciació aquí i ací, la caiguda de la -r al parlar de "Pedregué", etc.).

Quant a les Jornades, tots estos temes van ser tractats amb detall en diverses qüestions puntuals a través de les exposicions de Primitivo Pla (la carta pobla de 1610 de Tàrbena), Josep Costa (punts en comú entre La Marina i Mallorca), Antoni Mas (l'emigració de margalidans), Antoni Domingo (l'emigració de pollencins), Josep Mas (la mallorquinització de Xaló), Vicent Beltran (recialles lingüístiques mallorquines a La Marina), Joan-Lluís Monjo (llinatges mallorquins a La Marina) i Albert Costa (la porquejada a Tàrbena i les Balears). D'altra banda, José Vicente Cabezuelo va exposar el procés de senyorialització de La Marina des de finals del segle XIII a la primera meitat del XIV, destacant-hi la formació de l'ampli senyoriu de Bernat de Sarrià (qui va deixar el topònim de Callosa d'en Sarrià); Luis Bernabé va parlar de l'expulsió dels moriscos en 1609 i concretament de la desesperada revolta i aixafament (més de 1.500 morts) d'aquells 15.000 que es concentraren a la Vall d'Alaguar en arribar les notícies que ja no hi cabien a Oran (únic lloc de la monarquia hispànica al nord d'Àfrica on podien anar); Jaume Serra i Margalida Bernat van explicar les característiques del bandolerisme mallorquí dels segles XIV al XVII, comunes a totes les lluites de bàndols euromediterrànies de l'època; Joan Seguí va realitzar un complet resum de l'arquitectura tradicional, especialment la de pedra seca, del Comtat i La Marina; i Josep Torró (amb excursió inclosa) va explicar els sistemes de regadiu dels musulmans, en particular dels xicotets sistemes hidràulics de fons de vall que irriguen unes poques hectàrees de terra a través d'una sèquia que es desvia del torrent per anar a desembocar més endavant al mateix torrent, permetent mantenir la vegetació de ribera de l'ecosistema (en contrast amb els sistemes feudals posteriors que, per tal d'aprofitar al màxim l'aigua -sense més límit que la disponibilitat física d'esta-, no tornen al torrent sinó que desvien la seua trajectòria totalment).

Tot plegat, un gran èxit de l'organització amb uns actes i unes jornades que serveixen per dinamitzar Tàrbena i mantindre viu l'interès científic i social per estos interessants processos d'interrelació entre La Marina i l'illa de Mallorca que es van iniciar, en termes de trasvàs poblacional, ara fa vora 400 anys. De fet, d'ací tres o quatre anys, el 2010 o 2011, es podria commemorar el quart centenari del començament d'esta massiva colonització mallorquina a les terres del sud valencià.

VIII Curs interuniversitari de doctorat en Història Medieval de Morella

Morella, de lluny...

Un repàs a les darreres tendències historiogràfiques anglogermàniques en història política altmedieval (M. Wallace-Hadrill, D. Bullough, J. L. Nelson, etc.), que incorporen l'estudi de les formes polítiques, l'antropologia històrica, l'arqueologia i una relectura atenta, minuciosa i exhaustiva de les fonts, atenent als paràmetres sociohistòricoculturals de l'època. Així mateix, un estudi de cas aplicat a la dinastia asturlleonesa imperant als regnes d'Astúries, Galícia i Lleó durant el segle X, les formes polítiques de la qual desmentirien, per una banda, qualsevol retorn al visigoticisme, i, per altra banda, les innovacions de "l'assalt al poder feudal" del segle XI, el qual seria un episodi més de resistència front l'increment de concentració de poder dels respectius comtes i reis.

Un aprenentatge intensiu de les nocions bàsiques de "l'arqueologia hidràulica" o "arqueologia d'espais agraris irrigats", aplicable tant a les societats feudals (de moment uns pocs casos a Puigcerdà, la Catalunya Nova i el monestir de Sa Real a Mallorca), com sobretot a la societat clànica àraboberber, per a l'anàlisi de la qual va nàixer (estudis a Granada, el País Valencià, Albacete, el Iemen, i especialment Eivissa, Mallorca i Menorca). Encara que parega impossible, en només quatre hores sembla que qui no sabia res hi va assimilar certs principis generals (punt de captació, línia de rigidesa, tipologies de vessant o de fons de vall, etc.) i va visualitzar l'enorme diferència entre una societat -feudal- i l'altra -andalusina-, i els qui ja n'estàvem familiaritzats vam realitzar un fabulós repàs que ens va posar les idees en ordre. Amb tot, l'arqueologia hidràulica sembla seguir revelant-se una gran eina per a l'estudi dels petits espais regats, però continua sense resoldre la qüestió de les grans hortes andalusines (al País Valencià en són un fum: les del Millars, Palància, Túria, Xúquer, riu d'Alcoi, Montnegre, Vinalopó i Segura); esperem amb ànsia estudis globals d'alguna d'elles. D'altra banda, en la bibliografia proporcionada, hi havia absències destacades, com, per exemple, Carolina Batet o Xavier Ballestín.

Un negre a Sueca, a principis de segle XVI, tirant-li un cudol a un llaurador de la zona. Ho diu la documentació judicial de la vila, que mostra fins a 60 negres coetanis en una població d'uns 1.000 veïns, i així va començar, fulgurantment, la nostra introducció en l'estudi del treball esclau i assalariat durant la baixa edat mitjana a la península ibèrica. Esclaus i assalariats ocupaven un paper encara indeterminat en conjunt, especialment a les zones de conquesta, com ara Sevilla o València (on s'hauria d'afegir, a més a més, el treball tarifat pels senyors dels excedents de mà d'obra de les aljames musulmanes). Així doncs, si bé ningú no pot discutir la preeminència de la petita explotació camperola dins del marc feudal, cal que deixem d'extrapolar els pocs casos que coneixem a tota la resta (ni una vila és un regne sencer, ni tampoc ho és només el reialenc). Crec que cap dels presents oblidaran el negre de Sueca ni altres alambicats exemples contemporanis que ens van fer percebre com de vegades la demanda ve marcada per l'abundant oferta.

Continuem: una crisi baixmedieval replantejada des dels punts de vista del marxisme analític. Recessió no, sinó una reconversió que donà lloc a l'inici de l'economia consumista que porta al capitalisme actual. Em vaig absentar per evitar la sensació de déjà vu. Epstein m'empararà.

Finalment, un esplèndid i utílissim treball comparatiu (amb bibliografia incorporada) sobre la formació i desenvolupament medieval dels principals municipis reials de la Corona d'Aragó (Jaca, Osca, Saragossa, Montpeller, Girona, Barcelona, Lleida, Cervera, València, Alacant, Oriola, Mallorca, etc.). Així mateix, un estudi de cas per demostrar el creixent autoritarisme que marca el pas del pactisme a la Monarquia Hispànica dels Reis Catòlics i Carles I: la introducció de la Inquisició reial, que aconseguí guanyar un espai polític favorable a la corona, bo i escapant del control de les institucions tant regnícoles com municipals-reials (alhora més "tranquil·les" per la introducció general d'una insaculació que mitigà les bandositats). La concentració del poder monàrquic continuaria en un procés peculiar a cadascun dels regnes de la corona d'Aragó, culminant una primera fase amb la guerra de Successió i la Nova Planta, fets que queden fora de l'àmbit medievalístic però hem de tindre presents en considerar estes entitats polítiques (els regnes) com a organitzadores del metarelat històric.

Fins ací, en vista de l'absència del darrer professor, el curs acadèmic: intensiu i profitós. A partir d'ací, altres interessos i plaers que han imprés la marca de qualitat i diferència als cursos de doctorat interuniversitari de Morella dels quals he estat parlant fins ara, i que m'han ocupat -com haureu observat- tota la setmana. Hotel confortable, atent i amb excel·lents vistes; dinars copiosos amb la millor gastronomia de la zona (croquetes morellanes, olla morellana, embotits i patés morellans, corder al forn, i les inolvidables collaes -quallades- de postres); visites entranyablement guiades als voltants (Mirambel al Maestrazgo aragonés, Forcall, etc.) i a la vila (incloent l’església arxiprestal i el convent de Sant Francesc amb les seues impactants pintures murals sobre la dansa de la mort, amb textos en llatí i valencià); i, evidentment, eixides nocturnes que faciliten el coneixement dels companys i d'alguns professors, mouen el galliner (sorprenentment ple de galls amb un xorro de veu) i proporcionen escenes impagables i ben divertides.

Malgrat tot -aprofitament acadèmic i delit festivocultural-, sembla que enguany era la darrera edició dels cursos de doctorat de Morella, que segurament deixaran d'existir absorbits pels nous plans d'estudi de l'Espai d'Europeu d'Educació Superior (procés de Bolonya), que preveuen una llicenciatura de 3 anys com a primer cicle i un màster oficial d'1 o 2 cursos com a segon cicle de postgrau. El departament de medieval de la Facultat d'Història de la Universitat de València encara no n'ha aprovat cap, però esta seria una molt bona seu organitzadora o coordinadora d'un Màster en Història de la Baixa Edat Mitjana a la Corona d'Aragó (s. XIII-XV), que abastés, dins el context i el marc comparatiu europeu, una visió general del procés d'expansió feudal encapçalat pels reis d'Aragó i el desenvolupament de les societats colonials formades posteriorment a tots els nivells: econòmic, social, politicojurídic, cultural, etc. Si fos possible, una bona selecció de catedràtics i professors de les diferents universitats de Saragossa, Barcelona, Castelló, València i Alacant, podria oferir un programa realment potent, amb una forta projecció territorial i europea. Si els cursos de Morella n'eren una mena de preparació, esperem que el Màster-Doctorat continue la mateixa estela de bon disseny, organització i aprofitament. En definitiva, enhorabona i gràcies als professors (A. Isla, H. Kirchner, A. Furió, P. Iradiel, R. Narbona), als coordinadors (Xarxa Vives, S. Andrés, A. Furió) i als assistents.

Havia nevat el cap de setmana

Pintures murals del convent de Sant Francesc de Morella

Pintures murals del convent de Sant Francesc de Morella

Escala del cor de l'Església Arxiprestal de Morella (Els Ports)

Ivan_marq (I): La "VI Semana de Estudos Medievais" (Porto)

Cristo!, que diria el Fuster de Mãemeua!. Açò sí que és una alegria i una bona notícia: ivan_marq, acabat de tornar de terres portugueses, envia la seua crònica -literària i suggerent- sobre la Setmana d'Estudis Medievals organitzada per la Facultat de Lletres de la Universitat de Porto, dedicada enguany a un tema que apassiona bona part dels medievalistes valencians: la conquesta d'Yspania (el nom emprat llavors per designar les terres d'al-Andalus) per part dels regnes feudals del nord de la península ibèrica i la colonització dels espais conquerits.

ENTRE UNA CRÒNICA MAL FETA I UN LLIBRE DE VIATGES BARAT. LA VI SEMANA DE ESTUDOS MEDIEVAIS. FACULDADE DE LETRAS DA UNIVERSIDADE DO PORTO (27, 28 E 29 DE NOVEMBRO DE 2006) PER ivan_marq

Continuant amb el relat dels periples d’historiadors que encetà Andarella, m’afig al blog Ventdcabylia en el seu recull de trobades historiogràfiques. Ara bé, a l’igual que esbossà el nostre benvolgut Andarella, intentaré donar un esborrany de l’enriquiment no sols professional, sinó també vital, que aporten aquest tipus de jornades.

En primer lloc cal dir, com en tants altres aspectes, la historiografia medieval portuguesa ha estat quasi desconeguda tant en l’àmbit castellà com en el catalano-aragonés. En els darrers anys, tanmateix, hi ha hagut una gran voluntat dels historiadors lusitans d’estretir vincles amb els de la resta de la península, que donen peu a establir pautes i fenòmens anàlegs. Per exemple, en les grans esdeveniments de la historiografia medieval castellana no han faltat enguany la presència dels principals professors portuguesos i de joves investigadors (als cursos d’Àvila, a les trobades internacionals de Nájera) o, en el cas navarrés, en la Setmana d’Estudis d’Estella i, fins i tot, en el curs d’especialització dirigit a casa nostra pel prof. Rafael Narbona. Paradoxalment, lligat a aquesta relació incipient per raons òbvies amb Castella –tant per compartir institucions comunes en la plena Edat Mitjana com pel veïnatge posterior-, sembla que també s’han transvasat alguns prejudicis que encara romanen en la historiografia castellana vers la de la Corona d’Aragó... En fi, això donaria per a un blog sencer dedicat a la qüestió.

Fruit d’aquest interés, vull agrair a la Universidade do Porto, a l’organització d’aquesta setmana d’estudis i al prof. Luís Miguel Duarte les deferències i tot l’ajut mostrat als investigadors valencians que, creuant de banda a banda la península, allí acudírem. I, certament, al llarg d’eixa travessia de paisatges i de contrastos no vegérem cap badall i cap esquerda desmembradora. Una volta establerts en aquella ciutat atlàntica, contemplàrem l’espectacle de la desembocadura d’un Duero especialment engreixat després de les pluges que ens acompanyaren en el viatge, amb el reflex de la petita catedral i l’immens palau arquebisbal que dominen la muntanya on s’assenta la ciutat. Esborrant-se el vespre, sempre avançat per aquestes dates, la jornada del passeig per l’arquitectura modernista i del ferro i de les cases populars impossibles a la riba dreta do rio, la completàrem amb la visita d’unes joies tallades per una alta cultura tècnica i per la saviesa de les impagables riberes del Duero, explotades no fa molt pels vells mercaders anglesos i ara recobertes de reclams per a una classe mitjana més incerta, que són as caves o bodegues on s’elaboren els famosos oportos. Bé, no cal insistir ací en els efectes d’aquests sucs dolços, ben contraposats al plaer del paladar, que poden esdevindre l’endemà...

Les conferències que es presentaren en aquestes jornades, tot i que només ho foren per part de professors universitaris, tenien com a tema comú “Conquistar, ocupar, povoar. A organizaçâo social do espaço na Hispânia medieval”, que posaren l’èmfasi en la colonització dels espais ocupats pels poders feudals al nord-oest peninsular al llarg dels segles X-XIII. Així, Iria Gonçalves destacà l’articulació de la xarxa parroquial en el territori delimitat pel riu Côa, fronterer amb Castella; Mário Barroca, pel seu torn, esbossà algunes característiques de l’organització de l’espai dutes a terme per la classe nobiliària, a partir de la identificació dels castells del segle XII al nord del regne de Portugal; la catedràtica Paula Pinto Costa subratllà algunes de les diferències entre el poblament dirigit pels ordes militars dels Avís, Santiago, els hospitalers (que tingueren en primer lloc un perfil més aviat assistencial i més a la reraguarda dels territoris conquerits) o els templers (més en l’avantguarda del camp militar sobretot entre el Duero i el Tajo); o, en el cas de la intervenció Maria Helena Coelho, es parlà de les problemàtiques que traslladaren les viles frontereres a les Corts. De la Universidad de Oviedo acudí J. I. Ruiz de la Peña, que descriví sobretot l’avanç militar i l’evolució política de la vida del regne d’Astúries des del segle VIII fins a inicis del s. XI; i per part de la Universidad de Zaragoza, el professor M. A. Sesma va tractar alguns dels aspectes coneguts de l’ocupació d’un altre gran riu, l’Ebre, en el regne d’Aragó. Intervencions generals, però això no obstant, amb un inequívoc posicionament: totes dues portaven en el títol “Reconquista y repoblación” ben unides de la mà.

Sens dubte, allò més positiu fou l’excursió que acompanyà el programa, que exemplificà en aquest cas les aportacions de Luís Carlos Amaral i Lúcia Rosas (tots dos de la Universidade do Porto), que ens explicaren in situ alguns dels comportaments en l’organització de l’espai de les petites abadies escampades entre el Minyo i el Duero, sovint protegides pels grans llinatges gallecs que després recolzaren el futur regne de Portugal. I així visitarem els monestirs de Sâo Pedro de Céte, Sâo Salvador de Paço de Sousa i Santa Maria de Pombeiro. En aquest últim, l’equip d’arqueòlegs que hi estaven treballant ens mostraren algunes de les restes del primer claustre que fins ara era desconegut.

Les tranquil·les –adjectiu molt preat per aquelles latituds- vetllades nocturnes en els bars de la ciutat, de llum intimista i de conversa íntima, ens van despullar a nosaltres mateixos i també alguns dels introvertits companys de professió portuguesos. I tot això unit a la familiaritat de la llengua, la qual ens ajudà a brindar amb les copes tintades de rubí la nostra última nit. De matí, seguírem la ruta que ens dirigia on el sol estava naixent. Les muralles i les cases senyorials castellanes ens reberen a Ciudad Rodrigo, en el dia de San Andrés. Sota els pòrtics de la plaça major, tastarem les migas, el xoriço i el tresor dels vins que amaguen la seua terra grisenca. Era dia de fira i un trompetista animava l’ambient. La prudència i la panxa plena ens aconsellaren no demanar-li que emulara un homòleg seu de les antípodes que no fa massa ens deixà bocabadats.

Només un breu i crec que necessari comentari: el cas de l'expansió feudal catalana (Catalunya Nova, regne de València i regne de Mallorques) no ha estat tractada i, de fet, si hi hagueren acudit els principals representants del posicionament teòric que per estos llocs és preeminent (vegeu el col·loqui de 2002 El Feudalisme, comptat i debatut -crònica ací-), el desacord hauria estat quasi total. Com ivan_marq deixa caure les posicions de Ruiz de la Peña i de Sesma són inequívoques: Reconquesta i Repoblació. Per ací una nova fornada de medievalistes que ha succeït els Soldevila i companyia creu que és millor conceptualitzar l'expansió feudal a la península ibèrica com un procés de Conquesta i Colonització feudals.

Aquesta mena de tripijocs [...] afavoreix l'elaboració d'un subjecte narratiu historiogràfic comú, la "reconquista" com a procediment de "formació nacional" (M. Barceló). És a dir, el concepte "reconquesta" obeeix a la defensa d'una mena de continuum essencialista en l'esdevenir històric espanyol des de l'antiguitat, segons la seqüència tradicional: Ibers - Hispània romana - Espanya visigoda - Espanya musulmana - Reconquesta - Espanya dels reis catòlics - Espanya moderna. I, per altra banda, resulta obvi que "repoblació" no és més que un calc de "reconquesta" i que porta aparellat el mateix contingut ideològic d'aquest darrer terme: la pretesa recuperació d'Hispània i la restauració d'un ens nacional preexistent (J. Torró).

Però no es tracta només d'una qüestió de distorsió nacionalista del discurs historiogràfic sinó que l'afany de singularització, d'aïllament dels casos, no permet entendre el problema. Treballs com els de Robert Bartlett posen en evidència la ferma continuïtat que uneix la colonització medieval dels països islàmics, cèltics, bàltics, grecs i eslaus amb l'arribada dels europeus a les costes d'Amèrica, l'Àfrica i l'Àsia en els segles XV i XVI (J. Torró). La conquesta d'Al-Andalus no es tracta d'un procés de "recuperació" d'un territori perdut, res tenien a veure la societat visigòtica del segle VII i la societat feudal del segle XI: es tracta d'un procés particular d'expansió de la societat feudal occidental. En definitiva com diu Barceló, de bon grat sembla acceptar-se el cost d'aquesta operació [de la reconquesta]: no entendre. I els historiadors el que pretenem, o almenys això pensava jo, és entendre.

Miquel Barceló, Musulmans i Catalunya, 1999, p. 25 i 26 (Ressenya de Pere Balanyà)
Josep Torró, El naixement d'una colònia, 2006 (1ª ed. 1999), p. 19 i 20

Andarella diu (III): Crònica de la XI Assembla d'Història de la Ribera

L'amic Andarella, que no se'n perd una, ha escrit una crònica a rajaploma de les dues primeres jornades de l'Assemblea d'Història de la Ribera acabada de celebrar. Ha tingut a bé que la puga reproduir al blog, que falts anem sobre la vida historiogràfica del País Valencià. Ací va:

Este cap de setmana, del 10 al 12 de novembre, s’ha celebrat a Corbera (Ribera Baixa) la XI Assemblea d’Història de la Ribera, tot un clàssic ja de la historiografia valenciana que quasi sempre excedeix el seu àmbit comarcal per convertir-se en un aparador de la investigació històrica de l’àmbit nacional valencià.

L’Assemblea ha complit enguany 26 anys amb la seua onzena edició, des de que es va celebrar la primera a Sueca allà per 1980, i com a tal s’ha convertit en l’única reunió d’historiadors d’àmbit comarcal a tot el País Valencià que ha tingut continuïtat des de l’empenta historiogràfica dels 70-80. Cal remarcar que este èxit es deu bàsicament a dos pilars mestres. Per una banda, la implicació constant d’Antoni Furió -i amb ell de la Universitat de València- des que fóra secretari local de la I Assemblea i posteriorment membre del secretariat permanent. I, per altra banda, es fonamenta en la “màfia” (en el bon sentit de la paraula) que formen els historiadors i cronistes riberencs, que en són un fum i estan a tot arreu. I per això que en són tants la secció miscel·lània de l’Assemblea s’ha convertit en el lloc adient per presentar els primers treballs i estudis a les noves generacions d’historiadors riberencs, i valencians en general, que no és poca cosa, com també ha permès a la resta d’historiadors mantindre’s actius en l’estudi de la història local i comarcal, que a altres indrets del país no tenen eixida.

Per a cada ocasió s’elegeix també un tema monogràfic que actua de “pal de paller” (en paraules del mateix Furió) sobre el qual gira l’anàlisi al llarg de tots els períodes històrics, com ara per exemple els camins històrics en 2002 a Benifaió, les riuades del Xúquer al 2004 en Antella, o la casa i l’interior domèstic este any a Corbera. I, enguany, l’èxit en la presentació de ponències i comunicacions ha estat tal que ha obligat a fer, per primera vegada, sessions paral·leles entre la secció monogràfica i la miscel·lània.

La lliçó inaugural va córrer a càrrec de l’arquitecte Miguel del Rey, que va analitzar l’estructura espacial de la casa camperola típica valenciana de tres crugies, una d’elles falsa, amb els murs mestres paral·lels a la façana i a dos aigües, sempre acompanyada del pati posterior i l’estable. Esta distribució de la casa comença a detectar-se a finals del segle XV i arriba pràcticament fins a despús-ahir. Amb el pas del temps van canviant els exteriors, van apareixent nous espais, però la concepció de l’espai perdura al llarg dels segles entre els mestres d’obra.

Molt interessant va ser la ponència d’André Bazzana, tot un clàssic de la historiografia sobre l’habitatge andalusí, que sembla que va voler aprofitar el viatge des de França, perquè es va esplaiar més d’una hora, agafant-se unes quantes pròrrogues de 5 en 5 minuts. A banda d’un repàs a l’estil distributiu de la casa islàmica al voltant d’un pati, ben coneguda, que en realitat és la casa típica mediterrània, va confirmar el que ja s’està escoltant per altres llocs: que el famós urbanisme anàrquic i de carrers bigarrats de les madines islàmiques és fals, existeix una planificació urbana inicial amb molta regularitat. És la posterior evolució en el temps la que transforma l’urbanisme de les madines, bàsicament pel "laissez fer" del dret islàmic i l’adaptació continua de la casa a la realitat familiar, que ocupa la via pública o la casa del veí si és necessari ampliar-la. I Bazzana acabà (per fi, encara que a mi se’m va fer curt) fent una crida a que s’excave per interès científic més enllà dels límits de l’arqueologia urbana d’urgència, amb la qual es perd molta informació per la rapidesa i els informes finals resten generalment acumulant pols als serveis arqueològics sense ser analitzats; la prospecció fora de les ciutats, en canvi, ha revelat fins el moment molta i bona informació però ha arribat el moment de posar-se a excavar i això, sense pressió urbanística, només es pot fer a través de projectes culturals ben finançats.

Finalment, Josep Torró va cloure la sessió de divendres, oferint una repassada als seus estudis dels anys 90 sobre la casa andalusina després de la conquesta feudal, especialment a la comarca de la Marina, els quals demostren que, contràriament al que cabria pensar, l’estructura de la casa islàmica es va mantindre fins a l’expulsió de 1609, fet que implica necessàriament, almenys a les reserves indígenes, el manteniment també de les estructures familiars andalusines malgrat la feudalització.

A causa d'un despertador amb les piles esgotades, primer, i a l’excel·lència del transport públic, després, vaig arribar dissabte amb dos hores de retard, si bé encara vaig ser a temps de tastar la meravellosa gastronomia de la Ribera, tot s’ha de dir. Per sort, gràcies a que van fallar els tres primers ponents únicament em vaig perdre la ponència d’Antoni Furió, i vaig poder escoltar a la resta de coneguts. Segons em van explicar Furió es va centrar més en l’estructura de la casa medieval, mentre que després Ferran Garcia-Oliver ens presentà l’interior domèstic d’una casa camperola obscura i plena d’olors, adaptada contínuament als canvis en la família i el treball (com, per exemple, la introducció d’un espai a l’andana per a guardar l’arròs o posar els cucs de seda). Poca novetat en la informació sobre els mobles, les eines i els utensilis domèstics, llevat de l’important presència d’armes i joies, el que pot resultar estrany des del nostre punt de vista, però que s’explica molt fàcilment com a forma més segura d’estalviar, igual que hui dia s’inverteix a la rajola. Furió encara va remarcar com a l’Europa del Nord els historiadors distingeixen entre les cases dels llauradors, els quals tenen aladres i bous, i les cases dels jornalers, que només tenen l’aixada per treballar, però això és una divisió purament teòrica, i pot ser falsa, per la manca de documentació que així ho explicite, mentre que a casa nostra, on tenim inventaris de béns, sabem que els jornalers tenien també aladres i bestiar de treball gràcies a l’existència d’un mercat de segona mà que permetia als més pobres proveir-se d’eines apropiades com els llauradors rics. Sens dubte, una vegada més es demostra la gran importància que tenen els nostres fons de protocols notarials, fins ara poc treballats per l’esforç que suposa fer-ho quan s’investiga un tema concret.

Les comunicacions d’història medieval van continuar amb la d’Ivan Martínez Araque, que es va centrar en les cases i l’interior domèstic d’un grup social més concret, els menestrals (artesans i comerciants), però que segons va dir en poc es diferenciaven de les cases de la resta de grups socials, fins i tot els més benestants. Així i tot presentà la intenció, quan dispose de més documentació, de fer una aproximació al paper que la casa jugava en els patrimonis familiars dels comerciants i les estratègies que seguiren en la gestió d’este patrimoni immobiliàri. Frederic Aparici, a causa de la coincidència de tema i fonts emprades amb els anteriors comunicants es va haver de limitar a descriure amb més detall els utensilis i eines de treball a l’interior domèstic medieval, completant així la visió anteriorment donada.

En el debat posterior a les comunicacions E. Guinot, que presidia la taula, ens va animar una vegada més a combinar documentació escrita i arqueologia medieval com a dos mètodes de treball complementaris. Per contra Garcia-Oliver, poc creient en l’arqueologia, opinava que si ja l’inventari escrit és poc complet, la no conservació de cases medievals hui en dia dificulta arribar a entendre l’interior domèstic amb el mètode arqueològic. Per descomptat Guinot va discrepar i explicà com és perfectament possible datar murs i distribucions superposades; un altre problema distint és la metodologia emprada, ja que hui en dia s’excava únicament en arqueologia urbana i, generalment, l’arqueòleg escriu l’informe corresponent com qui transcriu un pergamí, sense interpretar el jaciment en el conjunt arqueològic urbà, impedint el possible avanç exponencial dels nostres coneixements. És per això que Furió va animar a l’Assemblea a treballar per que s’estenguen els projectes arqueològics a l’àmbit rural, i Bazzana va explicar com a Bordeus a partir de les obres del tramvia s’ha muntat un projecte científic més enllà de la urgència habitual. Tanmateix, i en definitiva, arreu es fa igual de ràpid, el constructor mana i apressa, i Bazzana, amb el seu característic humor, no va saber donar la solució.

A continuació vam pujar (o millor dit, escalar) al castell de Corbera, que malgrat estar en ruïnes, com sol ser habitual al nostre país, es conserva prou bé a l’espera d’una rehabilitació de la Diputació de València. Tampoc està massa reformat, segurament perquè no s’ha utilitzat des de les Germanies. És un magnífic exemple de castell andalusí, una simple muralla que envolta l’albàcar, i al bell mig la construcció feudal molt més reduïda, fet que ens permet veure perfectament la diferència d’usos i funcionalitat d’un castell en diferents societats: refugi de camperols i ramats en moments de perill per als andalusins, i centre de poder senyorial per als feudals occidentals.

Castell de Corbera. Foto de Javier Romero

I ara em permetreu de nou l’anecdotisme, però després d’esta experiència de quasi alpinisme, tan poc habitual entre els acomodats historiadors acostumats a la cadira del despatx, vam anar a reprendre forces a la Sala Rex d’Alzira, on l’organització ens va oferir un copiós dinarot de congrés. Val a dir que tots ens vam quedar esperant que d’un moment a l’altre aparegueren els padrins repartint els havans i es tallara el pastís nupcial.

I per això mateix de la sessió de la vesprada (la casa a l’edat moderna) poc vos puc contar, doncs va ser una sessió soporífera en plena digestió, fins al punt que el berenar es va quedar tot a taula. Si de cas cal remarcar que la continuïtat amb el període medieval és completa, com en tantes altres coses, degut a eixe tall tan artificial que fem els historiadors en els segles XV i XVI.

Per acabar el dia es va presentar el volum miscel·lani de les Actes de la X Assemblea de la Ribera, a Antella, on podreu trobar els primers articles de dos bons companys, el d’Ivan M. Araque sobre el mercat a la vila d’Alzira, i el d’Empar Presència amb una aproximació a la ramaderia valenciana medieval i més concretament als bovalars d’Alzira al segle XIV.

El colonialisme i la seua transversalitat

Vaig passar dijous i divendres 11 i 12 de maig a les III Jornades de Debat en Història organitzades per la Universitat Pompeu Fabra, amb el títol “Reflexions sobre la transversalitat del terme colonialisme: dels orígens de la civilització als nostres dies”. Tractaré de destacar alguns dels punts punts que considere més importants en quant a eixa suposada transversalitat i a la definició del colonialisme en general.

Quan els historiadors que treballen la història antiga (i incloc als arqueòlegs, que en ocasions semblen creure que no són historiadors) empren el terme “colonialisme” no s’estan referint al mateix tipus de colonialisme que comença en el segle XI protagonitzat per l’expansió de l’Europa feudal. En base a la comunicació de l’alcoià Josep Torró, la que més profundament reflexionava sobre els punts comuns d’eixe colonialisme occidental desenvolupat durant nou segles i sobre els punts diferents a altres tipus de processos colonitzadors, podem dir que el principi bàsic del colonialisme occidental és el que ell ha anomenat "principi de substitució de poblacions" (tant biològica com dels sistemes socials), que implica 1) bé l’aniquilació de les poblacions conquerides o 2) bé la seua segregació (sense possibilitat d'assimilació) i l’explotació d'eixa diferència.

Com va comentar al col·loqui el professor argentí Juan Carlos Garavaglia la gran diferència entre les conquestes prehispàniques a Amèrica i la hispànica és que les primeres suposaven una integració i una superposició dels conquerits i els conqueridors mentre que la segona suposà l’exterminació de les elits conquerides i la instal·lació d’unes de noves hispàniques totalment separades dels conquerits pel criteri religiós. Però, com bé argumenta Torró, la segregació i l’explotació de la diferència no es basava en un criteri estrictament religiós –tu eres pagà i jo cristià- sinó més bé en un criteri d’ordre social. Els cristians grecs ortodoxos eren considerats “pagans” tot justificant la conquesta de Constantinoble en 1204, o així mateix els cristians celtes irlandesos o els sards; al cap i a la fi era qüestió d'ordres socials aliens al de la societat feudal: les societats diferents a l'occidental eren considerades susceptibles de ser exterminades.

A les conquestes medievals encapçalades pels reis d'Aragó trobem eixe “principi de substitució de poblacions”. Per exemple, a les Illes Balears la població andalusina va ser esclavitzada i expulsada totalment, sent substituïda per la rèplica de les unitats bàsiques de què estava composta la societat dels conqueridors catalans: senyorius, viles noves, ordres eclesiàstics, famílies conjugals no extenses, tipus de conreu, etc. Per altra banda, al regne de València el principi s’aplicà en la seua segona forma, la de la segregació sense possibilitat d'assimilació i l’explotació de la diferència. Els andalusins foren segregats en aljames i sobreexplotats a causa de la seua condició socioreligiosa diferenciada, fixant-los a la terra tot dificultant la seua eixida de les terres que treballaven, gravant-los amb rendes més altes i obligant-los a realitzar treballs remunerats a preus taxats baixos en benefici dels senyors (el que explicaria, per exemple, l’arrencada de la producció sucrera al regne de València en el segle XV amb jornals taxats ínfims, i per altra, l’odi exacerbat dels cristians, sobretot de les capes més pobres que havien de complementar el seu patrimoni amb jornals, contra els musulmans, ja que el seu treball a baix preu feia caure en picat els sous). D'ací els batejos massius de musulmans a granerades en les sèquies durant la revolta de les Germanies.

Així doncs, al regne de València els senyors trobaren una forma de rendibilitzar el manteniment d'un cos social segregat i explotat, una pràctica colonial que es pot fer extensible fàcilment a les conquestes angleses o franceses al segle XIX. Al regne de Mallorca, per exemple, la fòrmula fou una altra per l'esclavització generalitzada inicial: els contractes de talla i alforria, que fixaven un preu per a la llibertat dels esclaus, el qual es pagava mitjançant el treball esclau al llarg de diversos anys, uns 10 de mitjana. Els esclaus, que si bé al principi eren musulmans de l'illa després procedien del mercat mediterrani d'esclaus, en ser alliberats fugien ja que no es podien assimilar a una societat que els rebutjava encara que es convertiren al cristianisme. També al regne de València passava: en dos segles a la vall d'Alfàndec només hi ha documentat una conversió musulmana (morí pobre i sol); qui es batejava era rebutjat tant pels cristians com pels seus, i, a més a més, no aconseguia lliurar-se de les càrregues oneroses per la seua condició religiosa sinó que se li mantenien. És el que passà quan arran dels batejos de les Germanies els musulmans passaren a ser considerats "cristians nous", però continuaven segregats i sobreexplotats.

El "principi de substitució de poblacions" en la seua primera forma d'aniquilació de l'altre era evidentment més "eficaç" en les regions properes a la zona d'expansió. Per exemple a la península ibèrica, Sicília o zones de l'est germànic es dugué a terme amb èxit en molts casos. En canvi, en zones més allunyades, com com les que s'abordaran a partir dels segles XV i XVI -Amèrica, Àsia, Àfrica-, prendrà majoritàriament la segona forma de segregació i explotació de la població conquerida sota la clàssica norma del colonialisme: "never mix with the natives" (Prawer).

Ací és on tornem al principi: estes premisses no es donen a les colonitzacions antigues. Els processos de colonització (grecs, fenicis, p. ex.) o de dominació política i econòmica (romans, púnics, p. ex.) antigues no comporten la voluntat d'extermini i substitució dels ordres socials diferents. Encara que sí que és evident que hi ha una sobreexplotació i dominació dels conquerits, es permeten els ordres socials diferents, que poden continuar amb la seua existència a canvi de pagar tributs; o també hi han processos d'assimilació que fan desaparèixer eixos diferents ordres socials.

És a dir, al regne de València es permeté la continuació dels musulmans, però no ja sota les condicions inicials, sinó totalment dependents, segregades i dominades, en benefici de la nova societat conqueridora -que s'establí en el territori mitjançant la seua colonització efectiva- i sense cap possibilitat d'assimilar-se als conqueridors per tal de deixar de ser explotats. En els altres sistemes de dominació, la colonització del territori era molt parcial i no implicava el principi de substitució de poblacions, sinó que més bé un dels objectius principals era implantar estructures que garantiren el domini tributari sobre les societats indígenes, que no veien modificat substancialment els seus modes de vida. O això, o l'assimilació de la població indígena a la societat conqueridora era factible i per tant desapareixia la diferència i la sobreexplotació (per exemple es pot veure en l'assimilació de la població indígena de la península ibèrica i el nord d'Àfrica a la societat conqueridora musulmana durant elss segles VII-X).

Els historiadors que es dediquen a estudiar els processos de colonització antics fan molt d'èmfasi en el contacte cultural entre conqueridors i conquerits, per exemple a la península ibèrica entre tartèssics i fenicis o entre ibèrics i fenicis i grecs, o a les illes de la Mediterrània (Sicília, Sardenya) entre els indígenes i els diferents pobles colonitzadors. Molts (Van Dommelen, Mattingly, Frankenstein) consideren eixos processos com a "colonialisme", però adverteixen que no s’han de buscar paral·lelismes amb el colonialisme modern ja que és una noció històrica que necessita ser especificada i contextualitzada. Per exemple Van Dommelen el defineix com "la presència de grups d’estrangers en una regió allunyada del seu origen on estableixen relacions socioeconòmiques asimètriques de dominació o explotació amb els habitants de la regió colonitzada".

No obstant això, diferisc d'estos autors. Crec que les nocions històriques han de ser molt explicatives i no generals, ja que si són massa vagues perden tota la seua potencialitat científica. Per tant, des del meu punt de vista, jo no consideraria les colonitzacions i expansions antigues com a "colonialisme", ja que eixe terme ha de ser reservat a un fenomen molt específic protagonitzat per la societat occidental. De la mateixa manera que crec que no es pot parlar de nació sinó a partir del segle XIX i el món contemporani (abans podem parlar de grups etnoculturals o comunitats historicopolítiques), crec que no s'ha d'emprar el mot colonialisme per a l'antiguitat, a no ser que vulgam acabar com Ruiz-Doménec parlant de capitalisme català als vinyars de Ricard Guillem durant el segle XI. Cal, doncs, precisar la terminologia historiogràfica i el seu ús, tot reflexionant sobre les implicacions conceptuals que se’n deriven.

Però, a més a més, com hem vist -i a veure si els modernistes i contemporaneïstes prenen nota de les reflexions del seu col·lega medievalista Josep Torró-, hi ha una solució de continuïtat entre l'expansió feudal de l'edat mitjana i el que s'ha considerat tradicionalment el colonialisme occidental a partir de la conquesta d'Amèrica. Esta no seria més que un altre pas en una expansió iniciada als segles XI-XII sota unes mateixes premisses. Evidentment canvien moltes coses però el principi i les pràctiques procedeixen de la mateixa manera: segregar (en cas que no es puga la substitució física) i dominar.

He deixat sense comentar les excel·lents reflexions i exposicions de Josep Maria Fradera, Luis Alonso o Eloy Martín Corrales, però queden una mica lluny dels meus àmbits de coneixement específics; en tot cas, esperem que amb una mica de fortuna l'Institut d'Història de la UPF i el sempre immesurable impuls del director de Publicacions de la Universitat de València engeguen la publicació de les ponències presentades a les Jornades. Finalment, deixe les reflexions sobre el regne de València com a colònia (novament Torró) i el nacionalisme valencians per a un altre post.

Reflexions sobre la transversalitat del terme colonialisme

Me'n "vaig" uns dies a observar si hi ha una mica de debat sobre la transversalitat del terme i el concepte de colonialisme. L'empren els que parlen de colonialisme assiri, egipci, fenici, púnic, grec, romà... L'empren els que parlen del regne de València com una colònia (Josep Torró dixit) o dels estats croats a Terra Santa (Joshua Prawer dixit). I, com no, l'empren els que parlen dels imperis espanyol o portugués a Amèrica Llatina, del colonialisme anglès, holandès, francès, belga o d'on siga (occidental, en general) arreu del món, i, per suposat, els que defineixen l'actual situació de dominació econòmica dels països empobrits com una mena de neocolonialisme.

De tot plegat es parlarà a la Universitat Pompeu Fabra estos dies vinents. Com sempre, treure a cada historiador de la seua època per jugar a la transversalitat i la multidisciplinarietat serà molt difícil, però almenys ho intentarem. Sobretot sembla que els d'antiga i medieval oferiran coses sucoses. A destacar la participació valenciana: Jaime Vives-Ferrándiz, del Museu de Prehistòria de València, i Josep Torró, de la Universitat de València, i també uns quants joves bojos d'arreu del país (Alzira, Carcaixent i el cap i casal).

La idea del regne de València com a colònia és molt potent, però no tant en el sentit "nacional" sinó sobretot en el més pur de colonització i substitució de poblacions: agressió militar, establiment de colons, control de xarxes comercials i dominació dels indígenes (en este cas andalusins). Tractaré de parlar-ne d'ací uns quants dies. Fins prompte.