dissabte, 2 de desembre de 2006

Ivan_marq (I): La "VI Semana de Estudos Medievais" (Porto)

Cristo!, que diria el Fuster de Mãemeua!. Açò sí que és una alegria i una bona notícia: ivan_marq, acabat de tornar de terres portugueses, envia la seua crònica -literària i suggerent- sobre la Setmana d'Estudis Medievals organitzada per la Facultat de Lletres de la Universitat de Porto, dedicada enguany a un tema que apassiona bona part dels medievalistes valencians: la conquesta d'Yspania (el nom emprat llavors per designar les terres d'al-Andalus) per part dels regnes feudals del nord de la península ibèrica i la colonització dels espais conquerits.


ENTRE UNA CRÒNICA MAL FETA I UN LLIBRE DE VIATGES BARAT. LA VI SEMANA DE ESTUDOS MEDIEVAIS. FACULDADE DE LETRAS DA UNIVERSIDADE DO PORTO (27, 28 E 29 DE NOVEMBRO DE 2006) PER ivan_marq

Continuant amb el relat dels periples d’historiadors que encetà Andarella, m’afig al blog Ventdcabylia en el seu recull de trobades historiogràfiques. Ara bé, a l’igual que esbossà el nostre benvolgut Andarella, intentaré donar un esborrany de l’enriquiment no sols professional, sinó també vital, que aporten aquest tipus de jornades.

En primer lloc cal dir, com en tants altres aspectes, la historiografia medieval portuguesa ha estat quasi desconeguda tant en l’àmbit castellà com en el catalano-aragonés. En els darrers anys, tanmateix, hi ha hagut una gran voluntat dels historiadors lusitans d’estretir vincles amb els de la resta de la península, que donen peu a establir pautes i fenòmens anàlegs. Per exemple, en les grans esdeveniments de la historiografia medieval castellana no han faltat enguany la presència dels principals professors portuguesos i de joves investigadors (als cursos d’Àvila, a les trobades internacionals de Nájera) o, en el cas navarrés, en la Setmana d’Estudis d’Estella i, fins i tot, en el curs d’especialització dirigit a casa nostra pel prof. Rafael Narbona. Paradoxalment, lligat a aquesta relació incipient per raons òbvies amb Castella –tant per compartir institucions comunes en la plena Edat Mitjana com pel veïnatge posterior-, sembla que també s’han transvasat alguns prejudicis que encara romanen en la historiografia castellana vers la de la Corona d’Aragó... En fi, això donaria per a un blog sencer dedicat a la qüestió.

Fruit d’aquest interés, vull agrair a la Universidade do Porto, a l’organització d’aquesta setmana d’estudis i al prof. Luís Miguel Duarte les deferències i tot l’ajut mostrat als investigadors valencians que, creuant de banda a banda la península, allí acudírem. I, certament, al llarg d’eixa travessia de paisatges i de contrastos no vegérem cap badall i cap esquerda desmembradora. Una volta establerts en aquella ciutat atlàntica, contemplàrem l’espectacle de la desembocadura d’un Duero especialment engreixat després de les pluges que ens acompanyaren en el viatge, amb el reflex de la petita catedral i l’immens palau arquebisbal que dominen la muntanya on s’assenta la ciutat. Esborrant-se el vespre, sempre avançat per aquestes dates, la jornada del passeig per l’arquitectura modernista i del ferro i de les cases populars impossibles a la riba dreta do rio, la completàrem amb la visita d’unes joies tallades per una alta cultura tècnica i per la saviesa de les impagables riberes del Duero, explotades no fa molt pels vells mercaders anglesos i ara recobertes de reclams per a una classe mitjana més incerta, que són as caves o bodegues on s’elaboren els famosos oportos. Bé, no cal insistir ací en els efectes d’aquests sucs dolços, ben contraposats al plaer del paladar, que poden esdevindre l’endemà...

Les conferències que es presentaren en aquestes jornades, tot i que només ho foren per part de professors universitaris, tenien com a tema comú “Conquistar, ocupar, povoar. A organizaçâo social do espaço na Hispânia medieval”, que posaren l’èmfasi en la colonització dels espais ocupats pels poders feudals al nord-oest peninsular al llarg dels segles X-XIII. Així, Iria Gonçalves destacà l’articulació de la xarxa parroquial en el territori delimitat pel riu Côa, fronterer amb Castella; Mário Barroca, pel seu torn, esbossà algunes característiques de l’organització de l’espai dutes a terme per la classe nobiliària, a partir de la identificació dels castells del segle XII al nord del regne de Portugal; la catedràtica Paula Pinto Costa subratllà algunes de les diferències entre el poblament dirigit pels ordes militars dels Avís, Santiago, els hospitalers (que tingueren en primer lloc un perfil més aviat assistencial i més a la reraguarda dels territoris conquerits) o els templers (més en l’avantguarda del camp militar sobretot entre el Duero i el Tajo); o, en el cas de la intervenció Maria Helena Coelho, es parlà de les problemàtiques que traslladaren les viles frontereres a les Corts. De la Universidad de Oviedo acudí J. I. Ruiz de la Peña, que descriví sobretot l’avanç militar i l’evolució política de la vida del regne d’Astúries des del segle VIII fins a inicis del s. XI; i per part de la Universidad de Zaragoza, el professor M. A. Sesma va tractar alguns dels aspectes coneguts de l’ocupació d’un altre gran riu, l’Ebre, en el regne d’Aragó. Intervencions generals, però això no obstant, amb un inequívoc posicionament: totes dues portaven en el títol “Reconquista y repoblación” ben unides de la mà.

Sens dubte, allò més positiu fou l’excursió que acompanyà el programa, que exemplificà en aquest cas les aportacions de Luís Carlos Amaral i Lúcia Rosas (tots dos de la Universidade do Porto), que ens explicaren in situ alguns dels comportaments en l’organització de l’espai de les petites abadies escampades entre el Minyo i el Duero, sovint protegides pels grans llinatges gallecs que després recolzaren el futur regne de Portugal. I així visitarem els monestirs de Sâo Pedro de Céte, Sâo Salvador de Paço de Sousa i Santa Maria de Pombeiro. En aquest últim, l’equip d’arqueòlegs que hi estaven treballant ens mostraren algunes de les restes del primer claustre que fins ara era desconegut.

Les tranquil·les –adjectiu molt preat per aquelles latituds- vetllades nocturnes en els bars de la ciutat, de llum intimista i de conversa íntima, ens van despullar a nosaltres mateixos i també alguns dels introvertits companys de professió portuguesos. I tot això unit a la familiaritat de la llengua, la qual ens ajudà a brindar amb les copes tintades de rubí la nostra última nit. De matí, seguírem la ruta que ens dirigia on el sol estava naixent. Les muralles i les cases senyorials castellanes ens reberen a Ciudad Rodrigo, en el dia de San Andrés. Sota els pòrtics de la plaça major, tastarem les migas, el xoriço i el tresor dels vins que amaguen la seua terra grisenca. Era dia de fira i un trompetista animava l’ambient. La prudència i la panxa plena ens aconsellaren no demanar-li que emulara un homòleg seu de les antípodes que no fa massa ens deixà bocabadats.

Només un breu i crec que necessari comentari: el cas de l'expansió feudal catalana (Catalunya Nova, regne de València i regne de Mallorques) no ha estat tractada i, de fet, si hi hagueren acudit els principals representants del posicionament teòric que per estos llocs és preeminent (vegeu el col·loqui de 2002 El Feudalisme, comptat i debatut -crònica ací-), el desacord hauria estat quasi total. Com ivan_marq deixa caure les posicions de Ruiz de la Peña i de Sesma són inequívoques: Reconquesta i Repoblació. Per ací una nova fornada de medievalistes que ha succeït els Soldevila i companyia creu que és millor conceptualitzar l'expansió feudal a la península ibèrica com un procés de Conquesta i Colonització feudals.

Aquesta mena de tripijocs [...] afavoreix l'elaboració d'un subjecte narratiu historiogràfic comú, la "reconquista" com a procediment de "formació nacional" (M. Barceló). És a dir, el concepte "reconquesta" obeeix a la defensa d'una mena de continuum essencialista en l'esdevenir històric espanyol des de l'antiguitat, segons la seqüència tradicional: Ibers - Hispània romana - Espanya visigoda - Espanya musulmana - Reconquesta - Espanya dels reis catòlics - Espanya moderna. I, per altra banda, resulta obvi que "repoblació" no és més que un calc de "reconquesta" i que porta aparellat el mateix contingut ideològic d'aquest darrer terme: la pretesa recuperació d'Hispània i la restauració d'un ens nacional preexistent (J. Torró).

Però no es tracta només d'una qüestió de distorsió nacionalista del discurs historiogràfic sinó que l'afany de singularització, d'aïllament dels casos, no permet entendre el problema. Treballs com els de Robert Bartlett posen en evidència la ferma continuïtat que uneix la colonització medieval dels països islàmics, cèltics, bàltics, grecs i eslaus amb l'arribada dels europeus a les costes d'Amèrica, l'Àfrica i l'Àsia en els segles XV i XVI (J. Torró). La conquesta d'Al-Andalus no es tracta d'un procés de "recuperació" d'un territori perdut, res tenien a veure la societat visigòtica del segle VII i la societat feudal del segle XI: es tracta d'un procés particular d'expansió de la societat feudal occidental. En definitiva com diu Barceló, de bon grat sembla acceptar-se el cost d'aquesta operació [de la reconquesta]: no entendre. I els historiadors el que pretenem, o almenys això pensava jo, és entendre.

Miquel Barceló, Musulmans i Catalunya, 1999, p. 25 i 26 (Ressenya de Pere Balanyà)
Josep Torró, El naixement d'una colònia, 2006 (1ª ed. 1999), p. 19 i 20

Cap comentari: