dilluns, 31 de desembre del 2018

Una Ibèria diversa: una Ibèria rica - Balanç de l'any

Cuentos de Iberia (L'Encobert, 2018). El podeu encomanar ací.

«Tots els habitants de la Terra parlaven la mateixa llengua i feien servir les mateixes paraules. Emigraren des d’Orient, trobaren una plana en el país de Xinar i s’hi establiren. Llavors es digueren uns a altres: “Fem rajoles i coguem-les al foc”. Així començaren a utilitzar rajoles en compte de pedres i betum en compte de morter; i digueren: “Edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribe fins al cel, així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la Terra». Però el Senyor baixà a vore la ciutat i la torre que els hòmens construïen i es digué: “Tots formen un sol poble i parlen una mateixa llengua; si esta és la primera obra que fan, res no els impedirà dur a terme tot allò que es proposen. Baixem, doncs, a posar confusió en la seua llengua per tal que no s’entenguen els uns amb els altres”. Així el Senyor els dispersà per tota la faç de la Terra i deixaren de construir la ciutat. Per això la ciutat rebé el nom de Babel, perquè allà el Senyor introduí la confusió en la llengua dels habitants de la Terra i els dispersà per tot arreu». 

Segons la tradicional interpretació judeo-cristiana del relat bíblic que explica la història de la Torre de Babel (Gènesi, 11:1-9), l’actuació divina hauria sigut un castic a l’arrogància dels humans, qui, després del pecat original, l’expulsió del paradís i el diluvi universal, haurien pensat que podien quedar arrecerats i guarits dels perills vivint tots junts en una mateixa ciutat amb una gran torre. En conseqüència, Déu els hauria condemnat amb la diversitat de llengües i de grups humans que escampà per les distintes parts del món, creant així confusió, caos, problemes, inseguretats i desconfiança on no n’hi havia. D’altra banda, evidentment la història també era un mite etiològic fundacional que tractava d’oferir una explicació a la pluralitat de llengües i comunitats culturals amb què els hebreus estaven familiaritzats en la seua experiència vital a l’antic Pròxim Orient. Com ho continua estant hui en dia qualsevol persona del món en un planeta que alberga unes 7.000 llengües diferents, de les quals a la península Ibèrica no se’n parlen ni una, ni dos, ni quatre, ni set, sinó centenars d’elles, com les vora 300 documentades entre els actuals habitants peninsulars, des de l’abo’o camerunés al zhuang xinés, passant per l’amazic, el bengalí, el calmuc, el guaraní, el romanés, el tàmil o el wòlof. 

Tal confluència, fruit d’un món interconnectat i globalitzat, s’ha sumat en els darrers anys a la nòmina de llengües formades històricament al mateix territori ibèric des de l’edat mitjana, com a resultat evolutiu de la situació heretada dels temps de l’antiguitat. En concret, se sap que durant el primer mil·lenni abans de la nostra era les moltes diverses comunitats humanes que habitaven Hispània o Ibèria –noms geogràfics fixats precisament aleshores pels fenicis i els grecs– empraven distints parlars, com el tartessi, l’iber, el celtiber, el lusità o l’aquità, que en este darrer cas no era una altra cosa que el precedent de l’eusquera, la llengua, doncs, que s’ha transmés durant més temps en el solar ibèric –ja mil·lennis– i que en el present llibre troba reflex en les llegendes Lamiak i Zugarramurdi, recollides per José Miguel de Barandiaran al País Basc i Navarra respectivament. La resta de parlars, per contra, foren progressivament substituïts pel llatí portat pels conqueridors i colonitzadors romans, que el van fer hegemònic durant les primeres centúries de la nostra era, absorbint més tard també l’idioma gòtic dels grups visigots que dominaren Hispània entre els segles VI i VII, després de la desintegració de l’Imperi Romà d’Occident. 

Amb posterioritat, la conquesta islàmica de la major part de la península Ibèrica a començaments del segle VIII i la formació d’al-Àndalus, amb la contínua arribada de nombrosos colonitzadors àrabs i berbers del Pròxim Orient i el nord d’Àfrica, comportaren un altre canvi lingüístic substancial. Per una banda, el llatí vulgar evolucionat que parlaven en origen la majoria dels habitants del territori andalusí acabà desapareixent, davant la islamització i l’arabització generalitzada de la societat que s’hi produí durant els segles subsegüents. Per una altra banda, a la part septentrional de la península que romangué o prompte passà a mans cristianes, com en moltes altres zones d’Europa, l’anterior continuum llatí anà allunyant-se cada vegada més de la mateixa llengua llatina i marcant cada vegada amb més força les diferències entre uns llocs i altres fins a fer aparéixer, entre els segles IX i XII, els denominats parlars romanç. Amb tot, malgrat que les divergències d’uns parlars a altres eren ja ben evidents en aquells moments, encara no hi havia una autoidentificació i una diferenciació político-territorial consistent, ja que simplement es distingia entre el llatí i el romanç, el qual, tot i les marcades distincions segons les zones, es considerava també un continuum global. De fet, encara a mitjan segle XIII tant Jaume I com Alfons X el Savi designaven la llengua que parlaven amb el mateix nom genèric de «romanç», malgrat que òbviament el Llibre dels feits i la Estoria de España no reflectien ni molt menys uns mateixos usos lingüístics. 

Seria fonamentalment entre els segles XIV i XV quan es produiria l’eclosió d’una important diversitat de llengües plenament assumida i molt vinculada a les noves i grans estructures polítiques que començaren a consolidar-se i centralitzar-se a partir de llavors, en paral·lel a l’expansió i l’ocupació cristiana de tota la península Ibèrica, que acabà posant fi a l’existència d’al-Àndalus en l’any 1492, amb la capitulació de Granada. En este sentit, com apunta el filòleg Joan-Lluís Marfany en La llengua maltractada. El castellà i el català a Catalunya del segle XVI al segle XIX (2001, p. 17): «Durant molts segles, la gent parlava d’una certa manera o altra –i algunes d’aquestes diverses maneres estaven més o menys relacionades entre si i es distingien més o menys unes d’altres–, però ningú no parlava "en" cap "llengua". Són la seva associació amb certes estructures de poder polític i els seus consegüents accés a la condició de vehicle d’expressió escrita, imposició a una població i creixent estandardització que han fet que alguns parlars s’aglutinessin en llengua dins un territori determinat –i l’absència d’aquesta vinculació o la seva frustració que n’ha deixat uns altres en l’estat de mers parlars-. El camperol de Torredonjimeno i el pescador de San Pedro de la Barquera s’expressaven en parles molt diferents. Els lingüistes hi poden discernir, és clar, certes formes estructurals bàsiques comunes, referibles en molts casos a un passat molt llunyà, i descriure-les així com a varietats d’una mateixa llengua castellana. Però això no passaria de ser una entelèquia teòrica si no fos per la compartida pertinença a l’Estat amb la història del qual s’entrelliga inseparablement la formació d’aquesta llengua». 

Així les coses, deixant de banda el cas de l’immemorial eusquera, completament al marge de l’evolució de la branca romànica, els desenvolupaments polítics i institucionals de l’època baixmedieval foren els que donaren peu a unes noves consideracions lingüístiques de caràcter territorial. El continuum galaico-portugués, per exemple, s’acabà designant amb dos noms diferents: un, el gallec, vinculat a l’antic Regne de Galícia integrat primer en el Regne de Lleó i finalment en la Corona de Castella, i l’altre, el portugués, plenament associat a Portugal, que es desenvolupà com a regne independent a partir del segle XII. De manera semblant, la llengua parlada pels pobladors de Catalunya i portada amb ells a terres valencianes i balears després de les conquestes als musulmans de mitjan segle XIII es denominà únicament com a català durant tota la centúria posterior, però a partir del segle XV, en consonància amb el desenvolupament polític plural de la Corona d’Aragó, passà gradualment a considerar-se valencià al Regne de València i mallorquí al Regne de Mallorca (o també menorquí i eivissenc, pel fet insular). A la Corona de Castella, per contra, la uniformització institucional promoguda ja des de la baixa edat mitjana i l’assumpció del castellà com a llengua principal de la monarquia, així com la seua extensió meridional per les noves zones de conquesta als musulmans -com ara la Manxa, Múrcia, Extremadura i Andalusia-, motivà el reforçament total i l’hegemonia de la llengua castellana i el progressiu arraconament tant de l’esmentat gallec com de l’astur-lleonés parlat en els antics Regnes d’Astúries i de Lleó i els seus contorns -com determinades parts de Cantàbria i de la mencionada Extremadura-. Finalment, al Regne d’Aragó durant aquell període baixmedieval també hi hagué una evident diversitat lingüística entre els pobladors cristians, amb l’aragonés i el català centrats en les parts més septentrionals i orientals i el castellà cada vegada més majoritari de la vall de l’Ebre en avall. 

Eixa mateixa situació de pluralitat i diversitat de llengües que acabà de forjar-se durant la baixa edat mitjana és la que es plasma ací, en els Cuentos de Iberia, amb el Conto Gallego de la gallega Rosalía de Castro i O Mistério da Árvore del portugués Raul Brandão; amb La llegenda de Sant Jordi de la catalana Agna de Valldaura, Dimoni del valencià Vicent Blasco Ibáñez i Na magraneta del mallorquí Antoni Maria Alcover; amb El país del sol de la castellana Rosario de Acuña, La borrica, el vinatero y el obispo del manxec Paco Arenas i Madre por hija de l’andalusa Carmen de Burgos; amb Na droguería de l’asturià Leopoldo Alas «Clarín», El café del mi puebru del lleonés Cayetano Álvarez Bardón, La onjana y el sevillanu del càntabre Juan Sierra Pando i La gurulla del coral de tres vueltas de l’extremeny José María Alcón; o amb Lo chuego de l’aragonesa Patricia Esteban. A això, a més de les ja citades llegendes en basc, s’afigen encara quatre casos particulars més: L’arbre dels menairons de Fèlix Rabassa per al català d’Andorra, eixe coprincipat baixmedieval que ha esdevingut un microestat en la contemporaneïtat; La gallinita de Federico García Lorca traduïda com E khajni al romaní, la llengua del poble gitano que començà a arribar a la península a partir del segle XV; Mandròni, eth gigant dera Val d’Aran d’Albert Fàbrega per a l’occità aranés parlat a la Vall d’Aran, el xicotet territori gascó que s’incorporà definitivament a Catalunya a principis del segle XVI; i In sciû sangue di só figiö de Teresa Sepulcre, en el lígur tabarquí que parlaven els pobladors de Tabarca en el moment de la seua arribada a l’esmentada illa alacantina a finals del segle XVIII. 

Un bellíssim reflex de la història ibèrica, que mostra, a més a més, que almenys per als parlars d’origen romànic, amb predisposició i uns mínims coneixements, no ens calen ni traductors ni canvis de llengua a l’hora comunicar-nos entre uns i altres. Una Ibèria en què el continuum d’intel·ligibilitat podria continuar funcionant mitjançant l’impuls, el coneixement i el respecte mutu entre les diverses llengües heretades i encara emprades per importantíssims conjunts de població. Però el pes de la història també és ací important. A l’eclosió lingüística baixmedieval seguí, a la península i arreu d’Europa, un període de progressiva uniformització vinculat a l’imparable creixement primer dels Estats moderns i més tard, ja en època contemporània, dels Estats-nació. En el cas ibèric, la gran pluralitat històrica de comunitats culturals quedà agrupada en tan sols dos territoris: Portugal, amb el portugués com única gran llengua històrica, i Espanya, amb una clara preeminència demogràfica i política del castellà, que fou proclamada llengua oficial i exclusiva de l’Estat ja des del segle XVIII, en fort detriment de tota la resta. Per tot el món occidental l’evolució fou semblant i no és debades que durant el darrer segle hagen desaparegut més de 400 idiomes, a una mitjana d’un cada tres mesos, i els lingüistes prevegen que en desapareixeran més de 3.000 fins a finals de la present centúria. Es mantindrà l’ús de l’aragonés d’ací a 80 anys? I el de l’astur-lleonés? Tindran alguna possibilitat real de pervivència social el gallec o l’eusquera? Continuaran sabent escriure i estimant els meus hipotètics nets la llengua en què estan escrites estes ratlles? 

En el cas espanyol, els intents de dignificació i impuls de les llengües històriques diferents del castellà entropessen constantment amb la mateixa realitat demogràfica dels usos idiomàtics, amb l’estructura política, cultural i mediàtica de l’Estat i, per si fora poc, amb el rebuig frontal d’una bona part de la població que sembla beure d’aquella tradició judeo-cristiana que considerava un terrible castic diví la diversitat lingüística. No se n’adonen, potser, que el mite de la Torre de Babel té també una altra interpretació: Déu no volia per a la humanitat la uniformitat de les rajoles en compte de la varietat multiforme de les pedres, Déu no volia per a la humanitat la monotonia d’una existència acomodatícia i arrecerada de tota contingència. I tal vegada per això la pluralitat de llengües no era un castic, sinó un regal, una oportunitat d’enriquiment, una incitació al progrés a través de la complexitat, un apassionant repte social i tot un indicador que el motor de la vida i de la història no és l’homogeneïtat, sinó la diversitat. Comproveu-ho. Passeu i llegiu estos contes d’Ibèria i no vos sentireu apesarats ni condemnats. Tot el contrari: sereu més feliços, n’estareu contents, orgullosos i encuriosits i n’eixireu amb més ganes de potenciar i enfortir el nostre ric patrimoni cultural. Gaudiu-ne, doncs, d’este meravellós cant a la pluralitat de les terres i els pobles ibèrics.

* * *


Un taronger de Borriana. Continuaran havent-n'hi en passar anys i anys?

Així acabe el 2018, amb la publicació d'este pròleg al llibre Cuentos de Iberia, acabat d'editar per L'Encobert a iniciativa del seu editor, José López Camarillas, que recull 19 contes en 9 llengües diferents de la península Ibèrica: 4 en català-valencià (amb contes de Catalunya, València, Mallorca i Andorra); 4 en astur-lleonés (amb contes d'Astúries, Lleó, Cantàbria i Extremadura); 3 en castellà (amb contes de Castella, la Manxa i Andalusia); 2 en gallec-portugués (amb contes de Galícia i Portugal); 2 en basc (amb contes del País Basc i Navarra); i un en aragonés, un en aranés, un en romaní i un en lígur tabarquí. Un plantejament ben valent i que ens proposa obrir de bona gana els ulls davant la pluralitat lingüística i històrica de l'Estat espanyol. Tot el meu suport, doncs, a la iniciativa.

D'altra banda, en rebre fa un parell de dies el llibre, amb la sensació de l'any que s'acaba, vaig provar de mirar cap arrere i en un principi em va semblar que no havia sigut un any excessivament fecund. Però pareix que només era una sensació passatgera, ja que, fent-ne recapitulació, diria que, per contra, ha vingut ben carregadet: acadèmicament, des dels diversos articles i capítols publicats (entre d'altres, un a Routledge sobre els mètodes de votació parlamentària en les Corts de la Corona d'Aragó o un altre al CSIC, sobre la fiscalitat valenciana de mitjan segle XIV, a banda dels que han quedat en premsa) fins a les ressenyes (entre d'altres, sobre llibres de Gemma Pellissa i Vicent Royo) o les ponències en congressos i trobades a Hamburg, Saragossa, Prades i València (sobre el pactisme, el seté centenari de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, les relacions polítiques en temps de Margarida de Prades i el sisé centenari de la Generalitat Valenciana respectivament). Així mateix, pel que fa a l'ensenyament en la Universitat Jaume I de Castelló, en la qual encara estic iniciant-me com aquell qui diu (ha sigut l'any, per exemple, del Diploma d'Iniciació a la Docència Universitària), he continuat fent classes de Grau relacionades amb la Història del Dret i he tingut un meravellós grup d'estudiants del Màster en Història i Identitats als quals augure bona cosa d'èxits.

Així mateix, tot i que no val a penes res per al cursus honorum acadèmic, he aconseguit no abandonar el món de la divulgació, ja siga per les xarxes amb els companys del Grup Harca, Frederic Aparisi i Ferran Esquilache; a través de textos per a revistes i llibres per al gran públic (amb una especial profusió enguany en l'àmbit català, amb la participació, per exemple, en la Història mundial de Catalunya, la Revista de Catalunya o El Món d'Ahir); o a través de l'elaboració, durant els mesos d'estiu, de la secció radiofònica "La història supera la ficció" en el magazín matinal Al Ras, d'À Punt Ràdio. En este sentit, també he anat a aquells programes de la nova radiotelevisió pública valenciana on m'han cridat, ja fora a Assumptes Interns, El Matí, Ciutats Desaparegudes, Pròxima parada, l'Especial del 9 d'Octubre, etc. Igualment, he continuat organitzant, amb l'ajuda d'Álex Zahinos, les recurrents jornades impulsades per La Rambleta sobre La València Contada, al voltat dels diversos barris de la ciutat (enguany Sant Marcel·lí, Campanar i L'Eixample) i va ser tot un goig tornar a Xàbia Negra, per a fer un xicotet homenatge a l'historiador traspassat Jaume Riera parlant d'El cavaller i l'alcavota, així com redactar l'opuscle preparat per a la celebració dels 600 anys de la Generalitat per part de les Corts Valencianes i participar en l'elaboració del vídeo de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc, amb Anna Garcia Escrivà, Marta Negre i Andreu Signes, sobre els 100 anys de la Declaració Valencianista.

Així mateix, encara que a presses i corregudes (haurem de corregir alguna coseta si arribem a la segona edició!), he pogut llançar a finals d'any Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Llibres de la Drassana, 2018), un recorregut molt lliure per la història del territori valencià i dels valencians com a poble que espere que puga ser útil a tots aquells interessats en el nostre passat i en el nostre futur col·lectiu. En relació amb això, evidentment, també he continuat fent costat als meus companys Toni Sabater, Felip Bens i Josep Vicent Miralles al front de l'editorial Llibres de la Drassana, en què enguany hem fet front a nous i grans reptes, això és: editar amb Valencia Plaza la revista Lletraferit ara amb una periodicitat trimestral i organitzar els I Premis Lletraferit de Novel·la i Novel·la Juvenil, amb uns excel·lents guanyadors materialitzats en les obres de Carles Fenollosa per una banda i Tono Fornes i Santi Inocencio per una altra, recentment publicades, Narcís o l'onanisme i Les aventures del capità Boira a Eivissa i FormenteraNo ha estat, per tant, un any debades. I venen més i més projectes per al 2019, dels quals tant de bo puga parlar a finals de l'any vinent amb la mateixa satisfacció que enguany d'estos ja acomplits... 

Siga com siga, tant en l'àmbit laboral com en l'àmbit personal i familiar, vos desitge que l'any que entra siga el millor possible. Bon 2019!

dijous, 27 de desembre del 2018

"Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians" - Pròleg d'Abel Soler



PRÒLEG

Abel Soler, historiador

Vicent Baydal és un investigador que transmet entusiasme identitari i el sap revestir d’afany divulgatiu. Ho fa, però, des d’una serenitat intel·lectual –comunicativa, mediàtica, cibernètica– ben poc mediterrània. Els únics excessos que u li pot imputar són els del sacrifici individual –“no et pariren per a dormir”, escrigué per a ell Estellés– d’hores i d’hores consagrades a fer arribar als valencians pessics i finestres de la pròpia identitat. Ho demostra el present llibre. Baydal ens escriu, als valencians –i s’escriu a si mateix–, com si visquérem en una terra d’avidesa lectora. Historiador de vocació optimista, advoca per la (re)construcció d’un país nacionalment conscient, preservador d’una identitat cultural forjada al llarg dels segles sobre un territori bell i divers, solcat per efímeres civilitzacions. 

Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians conté un calidoscopi d’històries particulars que ens ajuden a avançar en el temps. El llibre ens fa participar dels patiments, les glòries i les esperances d’aquells qui ens han precedit; especialment, d’aquells qui formen part –com nosaltres, els lectors– del poble valencià. Perquè “no s’és res si no s’és poble”, enmig d’una societat global que s’alimenta de la relació dialògica d’experiències culturals i nacionals. Per les pàgines del llibre del prohom cosmopolita que és Vicent Baydal (medievalista poliglot, conferenciant, editor, agitador cultural, etc.) circula un repertori de personatges i sensacions d’interés aborigen, narrats amb una relectura i una projecció que ultrapassen la vana curiositat regional. El redactor s’adreça, en romanç pla, a un lector amicalment proper; no necessàriament aficionat als llibres d’Història amb majúscula. Escriu per a qui s’interesse a adquirir coordenades bàsiques del territori viscut, de la gent amb la qual convivim, del llegat patrimonial que ens atorga un valor. Arqueologia, belles arts, literatura..., no hi ha camp humanísticament discernible que no recórrega l’escriptor. 

Acompanyem l’autor en una singladura històrica apassionant: des dels homínids que encengueren el foc de Bolomor, dins una cova de la remota Valldigna prehistòrica, fins al desideràtum democràtic del nostre temps d’aconseguir una societat més justa i igualitària, precisament als cent anys de la Declaració Valencianista de 1918. El subtítol anuncia una “història dels valencians”, però el títol, “del Sénia al Segura”, ens avisa que potser viatjarem més enllà del segle XIII fundacional, per un territori valencià –el recinte específic de la reflexió– envaït, i de vegades vexat, per determinades cultures –i incultures, també–, inclosa la d’un país circumdant. La resiliència patriòtica dels valencians ha sigut i és memorable. En això estem, i en això està l’escriptor. 

L’historiador col·lecciona, veges si no, un increïble gabinet de curiositats ancestrals, d’herois i d’accions del pretèrit, que desfilen com una processó de Corpus: els arquers de la Valltorta i els fetillers del pla de Petracos, la dama d’Elx i el tresor de Villena, els guerrers de Llíria i els elefants d’Anníbal contra Sagunt, els romans incendiant la València que ells mateixos havien fundat, els bizantins contra els visigots, els colons berbers que instal·len séquies i paren assuts, el net d’al-Mansur planejant la muralla de Balansiya, Jaume I establint catalans i aragonesos per un país de nova colonització i un inefable sant Vicent Ferrer predicant l’apocalipsi per tot arreu... 

Fins ací tot semblaria ben esperable i ben tòpic, si no fora per la perspicàcia innovadora del professor Baydal, que no s’està d’introduir –diguem-ne– actors secundaris. Com ho podrien ser una tal María Torres, “que era de Terol” i “la seua cosina Milia” i “la seua filla Teresa, que tenia dos xiquets menuts” i menjaven amb ella “la carn de l’olla”. O Gertrudis Montaner, patriota valenciana que se’n va fugir a Catalunya el 1707 a conseqüència de la derrota d’Almansa. O Concha Boracino, presidenta revolucionària del Cantó de Torrevella, el 1873. I així, moltes altres presències –sòlides o etèries– de valencians del carrer rescatats dels arxius, de dones i d'homes del nostre passat que han fet possible el present i que mereixen un apunt en la Història. Hi desfilen, així, valencians fins a fa poc anònims al costat d’un Ramon Muntaner que lligava mates de jonc a l’horta de Xirivella, d’un Joan Lluís Vives assetjat per la Inquisició espanyola, d’una Jerònima Galés que fou excepcional impressora de llibres, d’un conspirador liberal Bertran de Lis cridant “¡Viva la Pepa!”, d’un Blasco Ibáñez agitant la bandera republicana, o d’un Joan Lerma... que ara viu a Madrid. 

Sembla una novel·la d’aventures, o una mascletà de flashbacks concatenats. O una representació operística trepidant, on recorrem l’espai i el temps a bord d’un bergantí de memòries que Baydal tripula, amb la brúixola ben imantada, vers l’Ítaca d’un futur col·lectiu perfectament millorable. Assistim a la tragèdia dels moriscos foragitats per la Corona, a l’esclafit de campanes i trons perquè Carles d’Àustria ha jurat els Furs i a l’avanç d’un general gallec exhumable que anihilarà, tots ensems, els delers identitaris i socials de valencians i gallecs. Les indagacions de l’autor el porten ineludiblement a propagar els efectes benèfics d’un corrent de retrobament nacional, derivat del regionalisme decimonònic, que el pensador “pancatalanistaJoan Fuster –a cada cosa, el que siga– reformularà amb èxit relatiu, i que expliquen el fet que molts lectors opten per llegir l’obra en versió valenciana. 

Hui dia, a desgrat d’alguns espècimens retrògrads, satisfets de viure d’espatles al llegat col·lectiu i a la lletra impresa, el ressorgiment nacional de València –un país agermanat amb les altres terres de la mateixa llengua– és un fet històricament constatable. O, si més no, una esperança políticament computable. L’opuscle de Vicent ho ratifica. La personalitat individual del ciutadà curiós i conscient que gaudisca de l’ensenyança del llibre, a la fi del relat, es vorà enfortida i reconfortada pel simple fet de sentir-se partícip d’una personalitat comunitària. Participar, no debades, és “tindre o prendre part en una cosa”. A l’Atenes de Pèricles, la ciutat de la democràcia fundacional, només els “idiotes” renunciaven a prendre part en aquell sistema que posava el debat en comú. Prenguem-ne nota.

[Si voleu adquirir el llibre, ho podeu fer des del següent enllaç, en valencià o en castellà, sense cap cost d'enviament a casa en un màxim de 48 hores: https://bit.ly/2Bmyrtn]