dijous, 27 de desembre de 2018

"Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians" - Pròleg d'Abel Soler



PRÒLEG

Abel Soler, historiador

Vicent Baydal és un investigador que transmet entusiasme identitari i el sap revestir d’afany divulgatiu. Ho fa, però, des d’una serenitat intel·lectual –comunicativa, mediàtica, cibernètica– ben poc mediterrània. Els únics excessos que u li pot imputar són els del sacrifici individual –“no et pariren per a dormir”, escrigué per a ell Estellés– d’hores i d’hores consagrades a fer arribar als valencians pessics i finestres de la pròpia identitat. Ho demostra el present llibre. Baydal ens escriu, als valencians –i s’escriu a si mateix–, com si visquérem en una terra d’avidesa lectora. Historiador de vocació optimista, advoca per la (re)construcció d’un país nacionalment conscient, preservador d’una identitat cultural forjada al llarg dels segles sobre un territori bell i divers, solcat per efímeres civilitzacions. 

Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians conté un calidoscopi d’històries particulars que ens ajuden a avançar en el temps. El llibre ens fa participar dels patiments, les glòries i les esperances d’aquells qui ens han precedit; especialment, d’aquells qui formen part –com nosaltres, els lectors– del poble valencià. Perquè “no s’és res si no s’és poble”, enmig d’una societat global que s’alimenta de la relació dialògica d’experiències culturals i nacionals. Per les pàgines del llibre del prohom cosmopolita que és Vicent Baydal (medievalista poliglot, conferenciant, editor, agitador cultural, etc.) circula un repertori de personatges i sensacions d’interés aborigen, narrats amb una relectura i una projecció que ultrapassen la vana curiositat regional. El redactor s’adreça, en romanç pla, a un lector amicalment proper; no necessàriament aficionat als llibres d’Història amb majúscula. Escriu per a qui s’interesse a adquirir coordenades bàsiques del territori viscut, de la gent amb la qual convivim, del llegat patrimonial que ens atorga un valor. Arqueologia, belles arts, literatura..., no hi ha camp humanísticament discernible que no recórrega l’escriptor. 

Acompanyem l’autor en una singladura històrica apassionant: des dels homínids que encengueren el foc de Bolomor, dins una cova de la remota Valldigna prehistòrica, fins al desideràtum democràtic del nostre temps d’aconseguir una societat més justa i igualitària, precisament als cent anys de la Declaració Valencianista de 1918. El subtítol anuncia una “història dels valencians”, però el títol, “del Sénia al Segura”, ens avisa que potser viatjarem més enllà del segle XIII fundacional, per un territori valencià –el recinte específic de la reflexió– envaït, i de vegades vexat, per determinades cultures –i incultures, també–, inclosa la d’un país circumdant. La resiliència patriòtica dels valencians ha sigut i és memorable. En això estem, i en això està l’escriptor. 

L’historiador col·lecciona, veges si no, un increïble gabinet de curiositats ancestrals, d’herois i d’accions del pretèrit, que desfilen com una processó de Corpus: els arquers de la Valltorta i els fetillers del pla de Petracos, la dama d’Elx i el tresor de Villena, els guerrers de Llíria i els elefants d’Anníbal contra Sagunt, els romans incendiant la València que ells mateixos havien fundat, els bizantins contra els visigots, els colons berbers que instal·len séquies i paren assuts, el net d’al-Mansur planejant la muralla de Balansiya, Jaume I establint catalans i aragonesos per un país de nova colonització i un inefable sant Vicent Ferrer predicant l’apocalipsi per tot arreu... 

Fins ací tot semblaria ben esperable i ben tòpic, si no fora per la perspicàcia innovadora del professor Baydal, que no s’està d’introduir –diguem-ne– actors secundaris. Com ho podrien ser una tal María Torres, “que era de Terol” i “la seua cosina Milia” i “la seua filla Teresa, que tenia dos xiquets menuts” i menjaven amb ella “la carn de l’olla”. O Gertrudis Montaner, patriota valenciana que se’n va fugir a Catalunya el 1707 a conseqüència de la derrota d’Almansa. O Concha Boracino, presidenta revolucionària del Cantó de Torrevella, el 1873. I així, moltes altres presències –sòlides o etèries– de valencians del carrer rescatats dels arxius, de dones i d'homes del nostre passat que han fet possible el present i que mereixen un apunt en la Història. Hi desfilen, així, valencians fins a fa poc anònims al costat d’un Ramon Muntaner que lligava mates de jonc a l’horta de Xirivella, d’un Joan Lluís Vives assetjat per la Inquisició espanyola, d’una Jerònima Galés que fou excepcional impressora de llibres, d’un conspirador liberal Bertran de Lis cridant “¡Viva la Pepa!”, d’un Blasco Ibáñez agitant la bandera republicana, o d’un Joan Lerma... que ara viu a Madrid. 

Sembla una novel·la d’aventures, o una mascletà de flashbacks concatenats. O una representació operística trepidant, on recorrem l’espai i el temps a bord d’un bergantí de memòries que Baydal tripula, amb la brúixola ben imantada, vers l’Ítaca d’un futur col·lectiu perfectament millorable. Assistim a la tragèdia dels moriscos foragitats per la Corona, a l’esclafit de campanes i trons perquè Carles d’Àustria ha jurat els Furs i a l’avanç d’un general gallec exhumable que anihilarà, tots ensems, els delers identitaris i socials de valencians i gallecs. Les indagacions de l’autor el porten ineludiblement a propagar els efectes benèfics d’un corrent de retrobament nacional, derivat del regionalisme decimonònic, que el pensador “pancatalanistaJoan Fuster –a cada cosa, el que siga– reformularà amb èxit relatiu, i que expliquen el fet que molts lectors opten per llegir l’obra en versió valenciana. 

Hui dia, a desgrat d’alguns espècimens retrògrads, satisfets de viure d’espatles al llegat col·lectiu i a la lletra impresa, el ressorgiment nacional de València –un país agermanat amb les altres terres de la mateixa llengua– és un fet històricament constatable. O, si més no, una esperança políticament computable. L’opuscle de Vicent ho ratifica. La personalitat individual del ciutadà curiós i conscient que gaudisca de l’ensenyança del llibre, a la fi del relat, es vorà enfortida i reconfortada pel simple fet de sentir-se partícip d’una personalitat comunitària. Participar, no debades, és “tindre o prendre part en una cosa”. A l’Atenes de Pèricles, la ciutat de la democràcia fundacional, només els “idiotes” renunciaven a prendre part en aquell sistema que posava el debat en comú. Prenguem-ne nota.

[Si voleu adquirir el llibre, ho podeu fer des del següent enllaç, en valencià o en castellà, sense cap cost d'enviament a casa en un màxim de 48 hores: https://bit.ly/2Bmyrtn]

4 comentaris:

Bromalaneu ha dit...

Llegit i fruīt. Gràcies per traure la nostra història del armari. Com sempre el teu llibre m'ha deixat en ganes de més. ¿Podries recomanar-me algún llibre assequible per als profans, sobre la revolta de la Unió?

Vent d Cabylia ha dit...

Uf! Jo no en conec cap (potser n'hi han, això sí) més que el de Vicent Boix de fa més de 150 anys, "La campana de la Unión", i el que tinc jo en ment però encara no s'ha escrit...

Bromalaneu ha dit...

Fes-ho, puc esperar. Gràcies.

Unknown ha dit...

Un bon complement als llibres anteriors. Pedra a pedra anem fent paret; tant de bo aplegue el moment quan els valencians coneguem bé la nostra terra i història i n'estiguem orgullosos. Enhorabona i Molta força!!