El pregó per a la XXII edició del "Tirant de lletra", de la Falla Na Jordana

A continuació el pregó de la XXII edició del Tirant de lletra

Ara ojats què us fan a saber de part de les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana, com ha arribat una nova edició del Tirant de lletra, la que fa vint-i-dos. Per ço, les mateixes molt il·lustres senyores i senyors, precedint deliberació de la seua insigne associació, i amb el suport de la Regidoria de Festes de l’Ajuntament de València, el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, han proveït, establit e ordenat que se facen e gaudisquen huit dies de festa, començant hui, Primer d’Octubre, e finint diumenge de la setmana vinent, 9 d’Octubre, Sant Donís, Dia Nacional del Poble Valencià. 

Primerament, fan a saber que el cantaor de l’Alcúdia Jonatan Penalba farà un concert de benvinguda, agafant cançons velles i fent que sonen diferent, e tot seguit una exhibició pirotècnica ens omplirà el cor i el pit de pólvora i de trons. Més avant, lo diumenge per lo matí les colles de dolçainers e tabaleteres portaran la música per diverses parts de la ciutat amb les seues xaramites e tabals, anafils, clarons, tamborinos e musetes, per tal que amb tanta remor e magnificència no es puguen defendre los tristos de tanta alegria. També hi haurà una mostra de dibuixos al carbonet de Pepe Puche, tirant de llapissera i d’enginy, i una nit golfa amb dos cabretes, Fran Tudela e Saray Cerro, que molt parlen e molt fan riure. E per a rematar, un dinar de germanor, amb molt de plaer e molta alegria, per ço que tots aquells qui tenen l’esperança perduda la puguen retrobar. 

Però, com evident experiència mostre la debilitat de la nostra memòria, sotmetent fàcilment a oblivió los actes per longitud de temps envellits, lo principal acte d’este Tirant de lletra serà justament la lectura d’una versió dramatitzada del Tirant lo Blanch, la immortal obra de l’egregi e virtuós cavaller valencià Joanot Martorell, mereixedor d’honor, glòria, fama e contínua bona memòria. Un valencià nascut ací, al Cap i Casal, que va viure relativament poc, 55 anys, entre els anys del Senyor 1410 i 1465, però quins 55 anys més intensos, quines 55 falles plantades cada març en una vida de passió i aventura. Amb arrels familiars a Gandia i terres a la vall de Xaló, als 24 anys principià les seues expedicions com a cavaller de fortuna per mitja Europa: Sardenya, Catalunya, Castella, Portugal, Anglaterra, Nàpols… Enèrgic, impulsiu, atrevit, animós, bohemi, rodamon, la seua vida fou una successió de bregues, desafiaments, deutes, batalles, juís, presons, tertúlies, discussions e viatges cap al no-res. 

Als 50, entre València i Dénia, fadrí, tot i la seua incessant busca de l’amor, decidí començar a escriure el llibre que narraria les aventures –qui sap si imaginades– d’un insigne descendent del rei Artús, el cavaller bretó Tirant de Roca Salada, per tal que per oblit no foren delides de la pensa humana, i ho feu, a més, en valencià, per ço que la nació d’on ell era natural, la valenciana, se’n poguera alegrar e molt ajudar de la seua obra. I escrigué i escrigué durant tres anys, vora dos milions de lletres, més de 400.000 paraules, amb les quals, impulsat pel foc que li eixia de dins i per la seua genialitat lletraferida, compongué un llibre cabdal, una meravella universal. Perquè si la Ilíada és la narració més important de l’antiguitat grecoromana, o els Viatges de Marco Polo ho són de l’Europa del segle XIII, o La Divina Comèdia de Dante Alighieri ho és del XIV, Romeu i Julieta de Shakespeare del XVI, i Don Quixot de la Manxa de Cervantes del XVII, el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell és la principal obra literària de la història occidental al llarg de tot el segle XV. 

Per què? Doncs perquè és la primera novel·la moderna: amb uns espais molt concrets i coneguts, amb uns personatges realistes que es comporten de manera natural i amb una trama molt ben entrellaçada, però que té alhora un desenllaç clar, i està farcida d’aventures, humor, ironia, i, sobretot, de desig. Tot allò era una novetat cabdal en la literatura medieval i és per això que a Miguel de Cervantes –sempre tan intel·ligent– li va agradar tant, perquè veia com algú, cent cinquanta anys abans, havia obert la mateixa línia de narració moderna que ell mateix duria a la culminació amb el seu Don Quixot. I és que, en efecte, en total contrast amb la resta de llibres de cavalleria de l'època, el Tirant lo Blanch mostra una història i uns ambients que no són imaginaris, irreals, màgics o sobrenaturals, sinó que són ben reals i plausibles, i sobretot construïx uns personatges que són molt humans. 

Evidentment, Tirant és el millor cavaller del món, més liberal, ardit, savi e enginyós que tot altre; això no ho dubta ningú, però no té unes qualitats miraculoses ni sobrehumanes, sinó que patix i té pors, angoixes i dubtes; sobretot, sobretot, en la seua relació amorosa amb Carmesina, la princesa de l’Imperi Bizantí. I Carmesina, sí, és la donzella més bonica del món, rica e liberal, la bella Carmesina, amb pits cristal·lins com dos pomes del Paradís; però també es comporta com qualsevol altra dona de la seua jove edat, 14 anys: és juganera, revoltosa, ingènua, esperitada, i, al mateix temps, té pors, inseguretats i decepcions constants. I la novel·la és una constant imbricació entre eixos dos mons: entre les meravelles admirables dels personatges principals i les seues relacions, que són molt humanes, mundanes, com les nostres: plenes d’alegries sobtades, de moments de felicitat, però també de fracassos i desenganys. 

I, en eixe sentit, de tots els personatges que apareixen en la novel·la, entre els quals també hi ha Diafebus, Estefania, l’Emperador, l’Emperadriu, Ricomana, Felip de França, Hipòlit, Plaerdemavida, la Viuda Reposada o el senyor d’Agramunt, la relació més important, com no podia ser d’una altra manera, és la de Tirant i Carmesina. El seu amor –el seu extrem amor– va i ve, experimenta daltabaixos i combina moments de gran felicitat amb altres de terrible frustració, però no només és important el seu amor, sinó fins i tot encara més ho és el seu desig: la voluntat que tenen constantment de tocar-se, de besar-se, de gitar-se, de fer-se l’amor, d’amar-se carnalment, tot i que el codi d’honor de l’època establia que no podien fer-ho si no estaven casats. I eixe conflicte –eixa tensió– es manté i es manté i es manté al llarg de tota la novel·la, fins que finalment es produïx una subversió total dels valors: Tirant entra al castell i en poc de temps venç la delitosa batalla, e la princesa Carmesina ret ses armes. 

Perquè, com diu el mestre Joan Francesc Mira, el Tirant lo Blanch és una obra molt subversiva –per exemple, un cavaller qualsevol acaba sent coronat com a emperador de Bizanci perquè és l’amant de l’Emperadriu, cosa impensable en l’època–. I eixa mateixa subversió de valors també l’aplica Martorell a la relació entre Tirant i Carmesina, que, com he dit, acaben fent l’amor i, per tant, al remat no guanya l’ortodòxia moral de l’honor de l’abstinència sexual, com era habitual en els llibres de cavalleries, sinó que triomfa la dissidència, l’heterodòxia del plaer carnal… El plaer carnal, en definitiva, es convertix en honor. I això és molt, molt, molt modern, i per això el Tirant ha agradat tant al llarg de la història. 

Però cal dir que durant molt de temps tota eixa meravella literària bastida per Joanot Martorell fou, en part, ignorada pels valencians. Ell morí en 1465, completament arruïnat, i el manuscrit ja no estava en les seues mans: havia passat precisament a un dels seus prestadors, el cavaller català Martí Joan de Galba, que el feu imprimir vint-i-cinc anys després, en 1490, amb una edició de 715 exemplars eixits del taller de l’impressor saxó Nikolaus Spindeler a València. Era, de fet, una enorme tirada per a l’època, que hui es correspondria amb desenes de milers de llibres, i el seu èxit fou tan gran que a penes set anys després, en 1497, la novel·la es tornà a reeditar a Barcelona, amb 300 exemplars més, fets en la impremta del castellà Diego Gumiel. Però a continuació, durant vora quatre-cents anys, l’obra no es tornà a publicar més en la nostra llengua, com a conseqüència del fet que el valencià començà a deixar de considerar-se com un idioma d’alta cultura i s’inicià un procés de menysteniment que s’ha allargat pràcticament fins als nostres dies. No debades, dels més de mil llibres incunables originals només ens han arribat quatre! 

Per sort, foren altres llengües les que mantingueren la vigència i la transmissió del Tirant. Primerament es traduí al castellà, a Valladolid en 1511, més tard a l’italià, primer a Venècia en 1538 i després amb moltes altres reedicions al llarg dels segles XVI i XVII. Més tard, en el XVIII, foren les traduccions franceses les predominants i així fou com a finals del XIX, amb l’inici de la nostra Renaixença lingüística i cultural, es pogué redescobrir i tornar a publicar el Tirant lo Blanch novament en valencià, gràcies a l’impuls del mallorquí Marià Aguiló, que el reedità en quatre volums entre 1873 i 1905. I des de llavors, des de fa aproximadament un segle i mig, els valencians novament estem donant-li l’enorme importància que es mereix pel seu crucial paper en la història de la literatura occidental, com també ho mostra, per exemple, el fet que s’haja traduït a moltíssims altres idiomes, com ara l’anglés, el neerlandés, l’alemany, el finés, el romanés, el xinés, el suec, el portugués, el polonés, el rus, el japonés, etc. 

I és per tot això que, darrerament, les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana us fan a saber que és tan remarcable e volguda la vostra participació en la vint-i-dosena edició del Tirant de lletra. Poble de València, ciutat edificada en pròspera fortuna de ser molt pomposa e de molt valentíssimes persones poblada, e de tots béns fructífera, e de gent molt bona e pacífica e de bona conversació, veniu a llegir el Tirant lo Blanch amb nosaltres, e més si sou fallers, o amants de les nostres festes e de la nostra cultura, perquè l’excelsa novel·la de Joanot Martorell és com vosaltres: passional, amotinadora, cercadora del plaer, la diversió, el soroll, els somnis, l’amor i la vida. És una obra sublim, igual que tots vosaltres i nosaltres aspirem a ser sublims de manera permanent, encara que siga amb pors, desenganys, inseguretats i decepcions, però sempre, sempre, per molt que la falla es convertisca en cendra tots els anys, amb l’esperança constant de passar-nos-ho bé a tota ultrança, de ser feliços, de cremar-ho tot i tornar a renàixer. 

E perquè les dites coses vinguen a notícia de totes e tots, les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana manen fer e publicar el present pregó per tota la ciutat de València, les xarxes socials i més enllà. 

Pregó finit. 

Die I mensis octobri anno Domini MMXXII.

Este és el pregó que -amb molt de plaer e alegria!- vaig llegir el dissabte 1 d'octubre de 2022 per a iniciar el Tirant de lletra i així cridar tant a la lectura pública del Tirant lo Blanch de Joanot Martorell com a la resta d'activitats organitzades al llarg de la setmana per la Falla Na Jordana. A continuació el vídeo publicat en les xarxes de la mateixa falla: 

Si poguera fer màgia… en el camp de la història

Ai, si jo poguera fer màgia, faria xas i de sobte tots els documents conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu Històric Nacional, l’Arxiu Secret del Vaticà, l’Arxiu del Regne de València, l’Arxiu de Protocols Notarials del Patriarca de València, l’Arxiu de la Catedral de València, l’Arxiu Municipal de València i tots els arxius de tota la geografia valenciana, tota Espanya, tota Europa i tot el món estarien digitalitzats i disponibles en línia per a consultar-los quan volguérem. I no només els arxius, clar, sinó també totes les biblioteques d’arreu  del planeta, amb tots els seus llibres, diaris, revistes i col·leccions d’imatges i fotografies perfectament indexats i preparats per a oferir-nos la immensitat de dades que contenen. 

Així les coses, faria un altre xas i tant el Ministeri de Ciència com la Conselleria d’Innovació multiplicarien exponencialment els fons destinats a projectes d’investigació per tal de fer front a la infinitat de qüestions que podrien ser analitzades amb tota eixa enorme quantitat d’informació accessible, alhora que també invertirien de manera potent i sostinguda en tot un programa d’excavacions arqueològiques de jaciments de totes les èpoques històriques que ens proporcionarien nous coneixements valuosíssims sobre la forma de viure de les societats pretèrites. I, ja posats, màgia per ací, màgia per allà, l’Escola d’Estudis Medievals que el Consell Superior d’Investigacions Científiques tenia a València reapareixeria, amb diversos científics titulars i nous programes de recerca sobre el passat foral valencià. 

Ah, clar, i abracadabra i apareixeria una Càtedra Universitària de Divulgació Històrica que, en col·laboració amb À Punt i diversos mitjans de comunicació privats, s’encarregaria de formar historiadors i periodistes per a redactar articles, escriure llibres, fer guions i idear programes relacionats amb la difusió de la nostra història. De fet, de resultes d’això, hocus pocus, tots els dies i totes les setmanes hi hauria en els diaris, les ràdios i les televisions abundants espais per a la divulgació: un programa televisiu de debat sobre aspectes històrics i culturals valencians; un altre en format de documental i un altre, per què no, com a reality; píndoles ací i allà sobre llengua valenciana; un programa radiofònic íntegrament dedicat a la història valenciana; una sèrie sobre la vida de Jaume I –només per a començar, després una altra sobre la guerra entre la Corona d’Aragó i la de Castella en el segle XIV i encara una altra sobre les Germanies o sobre la Guerra de Successió–; una pel·lícula sobre la impressora renaixentista Jerònima Galés i una altra sobre la duquessa d’Almodóvar… 

I no hi hauria excés d’oferta perquè la demanda social de coneixement històric és molt forta, ni tampoc hi hauria risc d’esgotament dels temes perquè la història valenciana no s’acaba mai, de manera que, hamalahí, hamalahà, les editorials nostrades començarien a tindre grans col·leccions de divulgació històrica i farien còmics, molts còmics, amb aventures sobre els grups de caça-recol·lectors que vivien a la Cova del Bolomor, els ibers que ho feien a l’Alcúdia d’Elx, els berbers que es desplaçaren a terres valencianes entre els segles VIII i X, les primeres famílies aragoneses i catalanes que hi arribaren després de la conquesta de Jaume I, Joan Lluís Vives passejant per València i mitja Europa, els moriscos que es feien pirates, la trama de dones que col·laborava amb la resistència mauleta després de la batalla d’Almansa, la Guerra del Francés, les Guerres Carlistes, la Guerra Civil. 

I de tot això i molt més també hi haurien videojocs, evidentment, i, alohomora, les institucions públiques mostrarien un especial interés per conéixer la història valenciana i fer-la arribar a la ciutadania, creant, per exemple, un Institut d’Estudis Valencianistes destinat a investigar l’evolució històrica de les identitats col·lectives de les societats que han habitat el territori valencià. I, sim salabim, també crearien i dotarien un fum de nous museus, amb seus diverses des de Vinaròs fins a Oriola, passant per Sant Mateu, Sogorb, Llíria, Torrent, València, Gandia, Dénia, Alcoi, Elx o Alacant: el Museu de la Història dels Valencians, el Museu de l’Arquitectura Valenciana,  el Museu Marítim Valencià, el Museu de la Indústria, el Museu de la Música, el Museu del Segle d’Or, que, bada bim badabum, s’instal·laria en el convent de Sant Doménec de València, que l’exèrcit donaria al govern de tots els valencians. 

Un govern que, a més a més, faria per dignificar, amb un altre xas màgic, les ruïnes del Palau del Real enderrocat en 1810 i fins i tot, novament per què no, en reconstruiria parcialment una torre, una façana, un cos sencer… En definitiva, tota una sèrie d’encanteris que ens farien conéixer molt més bé la nostra història, tindre-la present a tothora i estimar-la amb molta major comprensió i passió, la qual cosa ens faria voler-nos més com a col·lectiu i enfortir els lligams que ens unixen com a valencians. Un fet que al remat, alakazam, afermaria el nostre autogovern, dignificaria la gestió pública i redundaria en benefici del benestar general de tota la ciutadania valenciana. Del respecte pel passat a la millora del nostre present i el nostre futur!

Text publicat en Màgia, el llibret de la Falla Avinguda, de Torrent, de 2022

Contra l'oblit (Toni Sabater)

Falla de la plaça de l'Ajuntament de 2014 (Manuel García). Foto: Siurell Blr

Potser són centenars, però en realitat i en essència per als valencians existixen dos ritmes d’incorporació a la festa de les Falles. Un és el dels fallers estrictes, els de quota i presència més o menys freqüent o constant en les activitats dels casals i les comissions, i que al llarg de l’any mantenen un calendari d’activitats que els impedix oblidar o despreocupar-se d’un procés que es consolidarà en determinats dies de cada mes de març. Ells són, no cal dir-ho, l’ànima i la base de la festa, el motor incansable que la fa possible, i també d’alguna manera la seua justificació principal. Però també existix un altre ritme, una altra manera de participar, i és la que assumim -amb alguna que altra furibunda deserció, tot s’ha de dir- la gran majoria dels habitants de València que no formem part d’eixa immensa legió de falleres i fallers censats com a tals. Una majoria que, quan arriben els dies grans de la festa, i tot i la seua superioritat poblacional, es manté més o menys silenciosa davant la multipresència dels protagonistes de quota i de la sorollosa i entusiasta allau de visitants. 

Les raons per les quals centenars de milers d’habitants d’esta ciutat no formem part oficial o activa d’eixos centres de promoció i vida de les Falles que representen les comissions en són moltes, i poden arribar a ser tan infinites com la tipologia dels caràcters humans. I així tenim des de l’indolent irreductible que mai veu motius per a participar en qualsevol esforç col·lectiu fins al zelós guardià de la seua individualitat, sempre reaci a insertar-se en un organigrama de càrrecs o funcions, passant per dotzenes de raons o predisposicions més o menys explícites, més o menys conscients o més o menys confessables que poden ser l’argument d’una certa, pacífica i incruenta llunyania. I podria pensar-se en bona lògica que entre tota eixa multitud passiva, teòricament poc entusiasta de la festa, molt rarament podrien trobar-se devots o amants de les Falles. Però no, no és necessàriament així. Perquè igual que el cor té raons que la raó desconeix, també -i en puc donar fe- al centre d’eixa massa anònima hi ha aquells als quals, per absència de tradició familiar, per un sentit poc corporatiu o per qualsevol d’aquelles raons, mai els han atret massa les activitats programades dels casals, la seua inevitable organització, i s’estimen més el goig i el gaudi faller compassat només a les seues particulars preferències, als seus ritmes i horaris. 

Som aquells que, amb una indissimulada dosi d’egoisme, ens fem unes Falles a mida, i aprofitant el fastuós escenari d’una ciutat en peu de festa construïm unes vivències pròpies amb la banda sonora i visual que tan generosament aquelles mateixes comissions falleres ens oferixen. Som aquells als quals, ignorants i despreocupats de qüestions indumentàries, d’intendència dels casals o de les activitats que es porten a terme durant la resta de l’any, ens succeïx una cosa ben especial i indefinible quan, encara en mig de la gelor de l’hivern, escoltem qualsevol migdia, i mentres fem qualsevol altra cosa, els trons d’una mascletà que reconeixem ràpidament com la que celebra la inauguració de l’Exposició del Ninot. Aquells que sense assistir físicament, percebem l’acte de la Crida i el seu soroll de fons com un dia que res té de corrent, que transforma la vesprada habitualment gris d’un diumenge en l’alegria ingènua però certa d’un dissabte, amb els seus fulgors i les seues promeses, i que marca un inici al qual ens agrada incorporar-nos, encara que siga mentalment. 

I des d’eixa posició d’una molt, molt relativa distància, i per a tots els que voluntàriament no tenim lloc de residència fallera permanent, el monument que es planta a la plaça de l’Ajuntament és prou més que una cortesia protocol·lària o una obligació institucional. Òrfens de banderes o estandards, sense adscripció o filiació cantonal coneguda, ens acollim a la seua ombra normalment gegantina, al seu caràcter totèmic i transversal, a la seua figura simbòlica però també real que proclama al món, com una d’aquelles estàtues perdudes i immenses de l’antiguitat, la grandiositat de la festa. El record d’eixa estampa canviant i fugissera que governa per uns dies l’espai de la plaça principal de la ciutat és un dels més bells ancoratges de la memòria que podem tindre alguns. És un record confús, a voltes difuminat, que ens agrada rememorar i que superposa imatges diverses, condicionades per la pròpia biografia, i on es barregen entre la boira dels anys estàtues de la Llibertat, caps d’Atena, enormes serps marines, un titot que sembla un déu, torres de Babel, un vaixell pirata, aquell Concorde, una façana que era un espill, els tres Reixos quan encara volíem creure en ells, genis sorgits de làmpares, un Moisés solemne, un lleó de carn i fusta, un esvelt gegant de vareta, deliris futuristes, acolorits equilibris o una bellesa serena que du tatuat el món, com una proclamació de la diversitat infinita, en la seua carn nua. 

La falla de la plaça de l’Ajuntament és la de tots, fins i tot la d’aquells que guarden fidelitat estricta a la del seu barri. Agradant més o menys, amb polèmica o en pacífica unanimitat, la memoriosa comptabilitat del futur depositarà en la seua silueta canviant la memòria col·lectiva de la festa, com no ha deixat de fer-ho des de fa dècades, i els seus traços inversemblants presidint la plaça, entre el fum i el fragor de les mascletades o en les vesprades de passeig i calma és i serà el tòtem invencible i renovat, el símbol consensuat de la nostra manera de fer les coses. Des de la valencianitat plena i viscuda, contra el temps i contra la indiferència les falles s’erigixen com una proclamació vertical de la vida, i no és casual que el repte de l’altura o la grandiositat siga assumit de manera principal per esta falla. També hi haurà espai i temps per a la lectura minuciosa de les explicacions, per a allunyar-se, per a perdre’s per la ciutat infinita, sense límits, per al xocolate i els bunyols o per a la contemplació plaent de la pirotècnia, o per a deixar créixer les nits entre els aquelarres de música i joventut que incendien les places. Però la memòria és referencial i selectiva i deixarà la seua empremta principal, quan passen els anys, en el record confús, a voltes difuminat, d’una silueta gegantina que es retallava buscant el cel des de la plaça principal de la nostra ciutat i que simbolitzarà, sempre i contra l’oblit, els nostres millors dies.

"Contra l'oblit", text publicat per Toni Sabater en Procés creatiu. Llibret de la falla municipal 2019, Ajuntament de València, València, 2019.

Que perda el dogma (Vicent Molins)

Royal Pavilion de Jordi IV a Brighton, construït a Brighton entre 1787 i 1822

El rei anglés Jordi IV va practicar un atroç exercici d'exotisme durant el seu regnat. Iconoclasta, enemic de les convencions, de l'estil homogeni. Dur contra la intranscendència, horroritzat davant la mediocritat estilística dels monarques coetanis. A la ciutat costanera de Brighton va fer construir un imponent palau com nascut de l'Orient, ple de cúpules de fantasia. Semblen a punt de despuntar d'un moment a l'altre les catifes voladores. L'estil, inclassificable. Els seus interiors, un laberint de salons de colors esclatant, una reguera de figures de dracs, cacatues, plomes tropicals. Un viatge palatí imprevist per mons irreconeixibles fins llavors. Al saló principal, a Jordi IV li agradava celebrar banquets inoblidables amb preses gegants, peixos sorprenents. Prop de 25 entrants, 30 principals i 20 postres componien un sopar qualsevol amb una altesa. Quin mal de panxa, col·lega. 

La ciutat de Brighton, plaent com poques, a la calor del microclima i amb eixe puntet hedonista de les urbs daurades i de platja, va muntar un rebombori en canviar d'època. El palau exòtic, el Pavilion, era oficialment un monument del desenfré, la constatació d'un rei passant-se de frenada. Havia d'enderrocar-se, opinaren molts. Havia de conservar-se, van mantindre altres tants. No convenia mantindre amb vida la representació d'una caricatura aliena a la moral, deien aquells. No convenia desaprofitar el que ja estava construït, digueren altres. Solució? Es votaria en referèndum. 

Les dos parts es van mobilitzar brandant els seus arguments. La ciutat que temps després seria bressol de la modernitat anglesa i la llibertat sexual es va dividir en una fratricida polèmica patrimonial. Un funcionari municipal va canalitzar els partidaris de mantindre el Pavilion amb vida. Ho va fer amb una mena de premonició: l'estranyesa del palau, el seu exotisme sense paragó, podria arribar a ser la millor carta de presentació. Els visitants acabarien viatjant a Brighton per veure aquell fenomen arquitectònic alié a qualsevol dogma. Tenia raó. Per 12 vots (3.147 contra 3.135) van guanyar els partidaris del yes al Pavilion de Jordi IV. La marca ciutat de Brighton porta incorporades les cúpules del monument com a logo i aquella construcció plena de rareses és el seu emblema municipal. El temps a vegades depara enormes sorpreses. 

I per què dimonis vos explique esta historieta...?

La cremà de les Falles de València

Perquè em sembla una bella lliçó de com una ciutat és capaç de discutir fins i tot les seues aparents tares. De com el debat es torna un instrument higiènic i no un sudoku impossible. I sí, també de com es fa servir ingeni per a restituir el que aparentment és una calamitat i ja no servia. Seria un error creure que les Falles són una destinació en si mateixes, un circuit de retroalimentació que comença i acaba en estes. Són -o això crec- un lluent exercici de fer ciutat. Això és, de transmetre-la, de canviar-la i replantejar-la. Un fet d'indiscutible impacte urbà. Un imparable mecanisme de (re)construcció d'urbs.

Per això, la responsabilitat fallera és tant i el seu poder és alt. Per això, ha de ser altaveu i transmissió de tots aquells que li servixen de context. Per això, la discussió entorn de les Falles és la discussió sobre la mateixa València. Per això, de la capacitat per a contagiar nous públics dependrà en part la virtut de València com a ciutat de benvinguda. Per això, que es dispare el debat al voltant de les Falles, la seua cohabitació i les seues formes, acabarà sent una conversa higiènica de València amb si mateixa. Per això, la integració de plantejaments i estils variats entre les falles plantades, en lloc d'un cisma entre rarets versus el dogma, parlarà de la ciutat on caben moltes Valències i totes tenen bona química entre si.

S'han d'obrir les comportes, allunyar els temors, que brote l'humor salvatgement i rebrote la capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos, no sols com una manera de costumisme i dolça complaença, sinó com un ampli crit de llibertat. Profecia: seran això les Falles. La València que es debat més enllà dels seus propis dogmes serà la més saludable i fresca.

"Que perda el dogma", text publicat per Vicent Molins en València, Ca la Trava. Llibret de la falla municipal 2017, Ajuntament de València, València, 2017, p. 51-55. Descàrrega del llibret sencer a través de l'aplicació gratuïta Llibrets Falla/Festes València.

La perseverança d'una ciutat bimil·lenària

València, ca la Trava, falla municipal de l'any 2017.

Autoria: Manolo García

Enguany, després de vora 30 anys sense que hi haguera llibret per a la falla municipal de València, en torna a haver-hi. Hi inclou la memòria, l'explicació i relació de la falla, dedicada a les traves que ha patit la ciutat de València representades en la torre de telecomunicacions mai no realitzada de Calatrava, i diversos articles que reflexionen sobre la qüestió: "El poder (quasi revolucionari) de la temuda sàtira", del periodista Joan Castelló, que fa un repàs als temes de les falles municipals des de la seua primera plantà en 1942; "Al tomb i més" La plantà de les Falles de la Humanitat", de l'historiador de l'art Iván Esbrí, sobre la tradició de plantar els monuments al tomb; "Que perda el dogma", del comunicador Vicent Molins, sobre la necessitat de debatre sobre la festa fallera sense pors ni complaença, i "La perseverança d'una ciutat bimil·lenària", que és el text que vos transcric a continuació. El llibret, de 64 pàgines i en format 21x21 cm, es podrà aconseguir de manera gratuïta en molts llocs que s'anunciaran en Festes de València i també es pot descarregar digitalment en l'aplicació Llibrets Falla/Festes València. Espere que el disfruteu!

L'alqueria del So Quelo, falla municipal de València l'any 1943.

Autoria: Carlos Cortina i Regino Mas, amb disseny de Xavier Goerlich. 

Foto Finezas, de la col·lecció Josep J. Coll

Qui decidí la ubicació de la ciutat de València ara fa 2.155 anys potser no l’encertà del tot. Sí, era el que els romans buscaven en el seu afany de colonitzar i dominar la península Ibèrica: a pocs quilòmetres del litoral, al costat d’un riu navegable i de la Via Heraclea, ben abastida d’aigua dolça, amb terres fèrtils per al cultiu i estratègicament situada a mitjan camí entre dos grans nuclis ibers, Edeta i Saiti, i els dos principals assentaments romans de la costa mediterrània, Tarraco i Cartago Nova. Ara bé, la xicoteta illa fluvial sobre la qual s’assentava parava molt a prop d’un riu Tyris massa aficionat als desbordaments, amb el consegüent risc d’inundacions, que no tardaren a fer acte de presència. Primera trava fundacional i considerable: pràcticament totes les generacions de valentins han conegut el furor destructor d’alguna riuada fins a 1957.

Valentia, sens dubte, fou un bon nom per als primers audaços que la poblaren. Però no quedà la cosa en simples amenaces fluvials, sinó que a penes unes dècades després de la seua fundació la ciutat fou completament arrasada pels partidaris de Pompeu i no renasqué fins a època d’August. També durant el segle III fou atacada pels pobles germànics i en època dels visigots arribà a tal decaïment que els andalusins no pogueren anomenar-la d’una altra manera que Madinat al-Turab, la "ciutat de la terra" o "de la pols". Els patiments i les dificultats, de fet, s’hi anaren succeint al llarg de la història: els setges de Ferran I de Lleó, Rodrigo Díaz de Vivar i Jaume I d’Aragó, els saqueigs de la jueria i la moreria, les guerres de la Unió, l’Interregne, les Germanies, de Successió, el Francés i la d’Espanya, les lapidacions, cremacions, escapçaments, penjaments, afusellaments, assassinats, deportacions, exilis, empresonaments i persecucions de tot tipus per tota classe de diferències religioses, polítiques i ideològiques.  

Unes traves i uns obstacles, a més a més, que els habitants de la ciutat tractaren d’oblidar ràpidament, cremant etapes i amagant el seu propi passat. No debades València és una de les ciutats que menys vestigis conserva de la seua herència romana, visigòtica i andalusina. No debades s’hi han destruït cases, palaus, esglésies, convents, muralles, monuments i carrers sense cap mirament. No debades s’hi ha tractat de complaure massa sovint el poder alié i s’ha acatxat el cap molt fàcilment davant les decisions que venien de fora, encara que això comportara actuar contra els interessos de bona part de la seua població i dels municipis fraterns que la tenien com a líder. No debades s’hi han llançat al fem desenes de projectes mai no realitzats que ningú no recorda. Però, malgrat tot, ací estem. Ací està València, dos mil·lennis, un segle i onze lustres després, una de les cent cinquanta grans ciutats més antigues del planeta (contínuament habitades i sempre en el mateix lloc). Ni moltes altres fundacions de la seua època, que han anat desapareixent, ni per exemple Berlín, Madrid, Moscou, Mèxic, Tokio o Nova York poden presumir de tanta longevitat. Per alguna raó serà.

I és que València, tot i els canvis radicals, ha mantingut la seua ubicació, la seua materialitat i la seua consciència pròpia, ben ferma i orgullosa. Com en les Falles, no han importat tant els monuments com la perseverança en una idea, la d’habitar, en este cas, un mateix tros de terra i anomenar-lo València. Diversos factors han afavorit eixa tenacitat, com ara la mediterraneïtat, la vocació d’obrir-se al món i a la humanitat a través de la mar propera. Però també, des de fa més de mil anys, la construcció d’un complex sistema de captacions d’aigua fluvial –també l’encertaren, assentant-se al costat del Túria– que donà lloc a un dels espais agrícoles tradicionals, l’Horta, més productius i fèrtils del món. I, igualment, la capitalitat sobre un territori molt més ampli que el de la ciutat estricta, ja fóra l’ager valentinus, la diòcesi d’època visigòtica, la taifa andalusina o, encara amb més intensitat, el regne fundat per Jaume I en 1238. Tots eixos factors han coadjuvat a la pertinaç voluntat de ser i d’existir de la ciutat de València, fins a convertir-la en una de les cinquanta urbs més poblades del continent europeu.

Amb la combinació de tots eixos elements, a més a més, s’han conformat grans Valències que han aspirat a la felicitat plena i han suscitat personatges irrepetibles. Versions originals d’una mateixa ciutat en què les quadrigues cavalcaven per l’actual carrer de la Pau, les nits s’omplien de poesia aràbiga recitada al so dels llaüts, s’erigien meravellosos temples celestials dedicats al comerç, el so dels telers dels velluters marcava el ritme metropolità, s’impulsaven amb fervor els portents de la vida moderna, s’alçaven exquisits edificis de línies harmonioses i els carrers s’omplien de l’alegria quotidiana de viure. Eixes Valències, molt diferents però totes una, també han acollit o han vist nàixer prínceps omeies com Abd-Al·lah al Balansí, reis conqueridors com Pere el Gran, predicadors de fama europea com Vicent Ferrer, l’autor de la millor novel·la del segle XV, Joanot Martorell, papes de Roma com Alexandre VI, humanistes de primer ordre com Joan Lluís Vives, impressores d’alta cultura com Jerònima Galés, arquitectes d’estil propi com Rafael Guastavino, pintors d’èxit mundial com Joaquim Sorolla, escriptors immortals com Vicent Blasco Ibáñez o sopranos de renom internacional com Lucrècia Bori.

Una ciutat de prodigis que també ha sabut conservar, com ninots indultats, alguns dels seus monuments més notables, que ha preservat, amb il·lusió, moltes de les seues tradicions, que ha venerat, amb passió, molts dels seus fills il·lustres i que s’ha fet un lloc, amb laboriositat i constància, en la gran història de la humanitat. Una ciutat que fins al moment ha superat totes les seues traves i defectes, gràcies a la faena incansable de tants i tants dels seus habitants que durant desenes i desenes de generacions han treballat de valent per alçar-la i disfrutar-la una i una altra vegada. Com els fallers han fet i fan amb les Falles. Com tant de bo esperem que continue passant d’ací a uns altres 2.155 anys.

"La perseverança d'una ciutat bimil·lenària", text publicat per Vicent Baydal en València, Ca la Trava. Llibret de la falla municipal 2017, Ajuntament de València, València, pp. 57-63. 

Pensat i fet (I): Valencians i falles pel món

Portada de la revista Pensat i fet en 1927, feta per Marià Benlliure

Fa uns mesos vaig publicar en Valencia Plaza l'article "Pensar-ho i fer-ho: Valencianisme i falles", en què analitzava la relació històrica entre el nacionalisme valencià i la festa fallera a través de la revista Pensat i fet, coordinada per valencianistes de centredreta com Josep Maria Esteve i Ricard Sanmartín. Per a preparar-lo em vaig mirar els 57 números que van eixir entre 1912 i 1972 (no es publicà ni durant la Guerra Civil ni en 1946, en este darrer cas per la negativa de Sanmartín a introduir el castellà en la revista -cosa que no va passar mai- com li exigien les autoritats franquistes). La bona faena de Faximil Edicions Digitals, a través de la seua hemeroteca Números Sueltos, que oferix la col·lecció sencera, em permeté la consulta completa i la qüestió és que, a banda del que vaig explicar en l'article, se'm quedaren un fum de coses per comentar, ja que durant aquell llarg període de temps la revista Pensat i fet reflectí molts aspectes interessants del valencianisme i de l'evolució social valenciana en genera.

És per això que m'agradaria exposar-los ací, a través d'una sèrie de posts temàtics sobre alguns d'aquells aspectes, amb retalls provinents de la mateixa revista, que aniré comentant. En este sentit, una de les coses que més em sorprengué va ser la potència de les Falles com a element identificador dels habitants de València en l'exterior, quan estaven fora, com a immigrants o exiliats. En este sentit, cal destacar que durant molt de temps les Falles foren una festa exclusiva de la capital valenciana, que posteriorment, durant els anys 30, 40 i 50, anà estenent-se a altres pobles valencians. De fet, en un dels primers números de Pensat i fet, el de 1915, així ho exposava l'historiador i mestre xativí Ventura Pascual, qui, després de parlar d'altres tipus de falles, com les de Sant Antoni a Canals o les de Sant Joan a Barcelona, explicava que una volta a la capital comtal, en 1897, s'havia plantat una falla amb ninots per la mateixa festa de Sant Joan, criticant els intents d'independència cubana. El promotor de la iniciativa, l'amo d'una botiga de queviures, no era un altre que "un valencià dret i fet":

Una falla per Sant Joan a Barcelona, plantada per un botiguer valencià

Una altra de les històries que més em sorprengué, i per això vaig començar l'article amb ella, fou la del grup d'exiliats valencians de la Guerra Civil que plantà una falla la nit de Sant Josep de 1941 enmig del desert del Sàhara, on estaven construint una línia de ferrocarril amb el batalló de treballadors forçats de l'exèrcit francés al qual havien anat a parar. Cremant un grapat de cartons, papers i fustes, rememoraven els versos fallers i imaginaven el gust dels bunyols fins que algú, enmig del silenci de la nit, cridà "Visca València!" i tots s'abraçaren amb llàgrimes als ulls. Ho recordava el periodista valentí Eduard Buil en 1970, quan feia uns pocs anys que havia retornat a València des de l'exili algerià:

Una falla en el desert del Sàhara, en 1941

No debades, almenys des de 1919, valencians que residien fora de València havien començat a plantar falles de manera esporàdica ací i allà. Començant per Barcelona, on aquell mateix any el Centre Regional Valencià, sentint l'enyor per "les coses de sa terra, han volgut viure en la gran capital de Catalunya un dia valencià". El monument es va plantar enmig de la Via Laietana i el pregó festiu el va preparar el bibliotecari del Centre Regional Valencià, Josep Vilar, qui després de cridar a l'assistència de catalans, murcians, extremenys, asturians, castellans, bascos, càntabres, canaris, aragonesos, mallorquins i gallecs, finalitzava el seu discurs dirigint-se als habitants de Barcelona: "Veniu, barcelonins; el Centre vos espera com el dolç germanet que espera a sos germans i en penyora d'afecte i gratitud sancera, té fruites de ses hortes i flors de sa ribera, té'ls ulls de ses doncelles i'ls cors dels valencians".

Falla plantada pel Centre Regional Valencià en la Via Laietana de Barcelona en l'any 1919

A l'any següent fou el Grupo Valencia, constituït a Saragossa, el que plantà una falla en la capital aragonesa, incloent una bola del món amb una dona vestida de valenciana i un home vestit de manyo i els símbols de València i Saragossa per davall. Però els valencians es llançaren a fer falles no només en les zones de desplaçament més properes, sinó que fins i tot a Melilla, on "la colònia valenciana", que incloïa mestres, escultors i soldats, en plantà una en 1925. Uns anys més tard, en 1932, fou el torn de Madrid, on es féu una falla ambulant crítica amb la connexió per tren amb la capital espanyola, que, segons s'hi deia, es plantaria a Madrid, es duria en camió a València el dia 16 i al sendemà tornaria a Madrid, a la Glorieta de Bilbao, prop de Chamberí, on el dia 19 hi hauria despertà, bunyoleries, mascletà i cremà a les 12 de la nit. També ben lluny, a l'Argentina, la colònia valenciana aplegada entorn del Centre Social Valencià de San Román, en la província de Buenos Aires, plantà una falla en 1936, amb un llibret "escrit en un acceptable valencià". Des de Pensat i fet s'enviava una "coral felicitació a estos benemèrits patriotes, que allà tan llunt no s'obliden de la seua terra".

Falles plantades en els anys 20 i 30 a Saragossa, Melilla, Madrid i San Román (Argentina)

"D'un valencià a les Amèriques" (Josep Maria Esteve i Antoni Vercher, 1924)

En aquells mateixos anys, unes vinyetes de la revista també es feien ressò de la migració massiva de valencians a Nova York, on "el tio Pep el Fallero" jugava a beisbol, boxejava, s'enamorava d'una estrela del cine mut i acabava tornant en aeroplà a València per a vore les Falles... Durant els 20 i els 30 les Falles estaven en plena expansió i, com vaig explicar ací, van estar a punt de consolidar-se com a festa fins i tot en la ciutat de Tarragona -tot i que per Sant Joan-, de no haver estat pel trencament que significà la Guerra Civil. En la difícil etapa de la postguerra i l'exili hi ha constància, en tot cas, de diferents falles que els desplaçats valencians plantaven ací i allà, com, per exemple, la que es cremà a Perpinyà en 1946, tot just en acabar la Segona Guerra Mundial, titulada Cremem a Franco, amb un ninot que representava el dictador.

Més avant, ja entre els anys 50 i 60, Pensat i fet es féu ressò d'un parell de notícies relacionades amb la colònia valenciana a Sao Paulo. En primer lloc, en 1957 els valencians residents a la metròpoli brasilera llançaven un xicotet butlletí en valencià que duia el mateix nom de Pensat i fet, i convocaven una assemblea general per a fer una Casa València en la ciutat (l'assemblea tindria lloc "en el local del Centre Català", que, com era usual entre els grups d'exiliats, degué servir de casa comuna inicialment fins que els valencians decidiren organitzar-se pel seu compte). Una dècada més tard, en 1969, l'Institut Regional Valencià de Sao Paulo (que devia ser el resultat d'aquella assemblea anterior) demanà "un poc de terra valenciana per a que, als fossars de l'altra part de la mar, cobrira simbòlicament les restes d'aquells valencians que tenen la desgràcia de morir lluny de la Pàtria". Així, tant Castelló com València com Alacant enviaren sengles saquets amb 100 grams de terra de cada ciutat, "dins d'una arqueta de talla mitgeval gòtica": la de Castelló, d'un immoble municipal, la de València de l'Hort de Giner, a Marxalenes, i la d'Alacant del castell de Santa Bàrbera.

La colònia valenciana de Sao Paulo (Brasil), reflectida en la revista Pensat i fet

Finalment, en 1961 apareixien en la revista altres dos notícies sobre la presència de valencians fora de les seues terres, tot i que no directament relacionades amb el món faller. Val la pena, en tot cas, comentar-les. Una era la necrològica del corredor de comerç Josep Sanchis Zabalza, que havia estat un dels fundadors de la Casa Regional Valenciana de Madrid en 1930, en aquella època de plena expansió del sentir col·lectiu valencià fora de les fronteres pròpies. En paraules del mateix Sanchis Zabalza, l'objectiu era "constituir un ver aplec representatiu de la regió que palese davant els madrilenys -sia els nadius de la resta d'Espanya arrelats a Madrid- la vàlua, el prestigi i la glòria del País Valencià... Els cinquanta o seixanta mil valentins formarien un aplec multitudinari... El País Valencià comptaria a Madrid amb una nombrosa colla unificada". Tanmateix, la realitat seria tota una altra: "cal reconéixer que el centenar i mig de valencians de l'antic Reialme que ací conreem la flor de la valenciania podem molt poc contra la idiosincràsia dels paisans enfonsats dins l'ambient del gran Madrid". Segons reblava el redactor de Pensat i fet, segurament Ricard Sanmartín, allò es devia a "la rebordonida indiferència dels valencians per les coses que més els devien preocupar; aquest individualisme tan còmode i tan perillós per les dissortades conseqüències que ens porta".

Aquell any anterior, en tot cas, Sanmartín també havia tingut una alegria: el viatge a l'Alguer de 1960 amb catalans, balears i rossellonesos, del qual ja vaig parlar ací mateix. Amb ell havien viatjat altres valencians de l'entorn de Lo Rat Penat, com Enric Soler i Godes, que escrivia les seues impressions en la revista, en un article titulat "Alguer i València". En ell explicava que "per a nosaltres l'Alguer és un tros més de la nostra terra, on es parla la nostra llengua", alhora que es feia ressò del "moviment intel·lectual de recobrament de la nostra cultura" que tot just, com a València, prenia llavors una nova embranzida. Fins i tot apuntava que alguns algueresos s'havien inscrit en els cursos a distància de llengua valenciana de Lo Rat Penat i que, com a resultat de la visita, s'havia donat el nom de l'Alguer a un carrer de València (com també s'havia fet recíprocament en la vila sarda). Per a cloure, com també clourem este text, Soler i Godes feia un cant a la mediterraneïtat compartida: "Alghero i València, ciutats germanes, a les dos ribes de la Mediterrània, banyades per les mateixes ones, sota el mateix cel per on volen les mateixes gavines; la mar que separa tants pobles, a nosaltres ens ajunta".

Necrològica de Josep Joaquim Sanchis i Zabalza en 1961

Crònica del Retrobament de l'Alguer de 1960 en el Pensat i fet de l'any següent

Actualització: Desgraciadament, una pèrdua de disc dur combinada amb un mal funcionament del núvol que utilitzava fins ara (totalment inconscient per la meua part, evidentment) han fet que perdera molta de la informació acumulada durant els darrers mesos, incloent la que havia extret de la revista Pensat i fet. En conseqüència, em serà impossible aportar ací la resta de fragments interessants que havia anat trobant... :-(

Que sí, que la història és útil!

Enguany també he tingut l'honor de participar en el Tro d'Avís, el llibre de la Falla La Malva d'Alzira. Eugeni Alemany s'ha currat la coordinació d'un volum de més de 300 pàgines amb col·laboradors de la talla d'Enric Lluch, Violeta Tena, Víctor Maceda, Enric Morera, Lucrècia de Borja, Vicent Molins, Pau Alabajos, Joan Amèric, Andreu Escrivà, Juli Jordà, Verònica Cantó, Jesús Peris, M.R. Electrique i molts altres. Jo he parlat sobre la història i els historiadors, fent una reivindicació humorística de la nostra professió. Ací la teniu!

 

Tro d'Avís 2016. El llibre de la Falla La Malva d'Alzira coordinat per Eugeni Alemany

Sóc historiador, eixa és la meua professió. Sí, historiador! Medievalista, a més a més. Sí, medievalista! Investigue, concretament, la fiscalitat del Regne de València. Sí, la fiscalitat del Regne de València! I tinc amics que són especialistes en arqueologia hidràulica andalusina, les elits rurals baixmedievals de les comarques centrals valencianes o els espais de socialització anarquista de finals del segle XIX. I ara ve la pregunta que SEMPRE fa TOTHOM: “I això, per a què servix? Vull dir, a banda de per a saber més coses i tot això... Per a què servix exactament?”. Home, o dona, doncs per a això mateix: per a saber més coses sobre el nostre passat, per a comprendre per què som com som, per a entendre com hem arribat fins ací i per a difondre eixos coneixements entre la gent! “Ah, val, clar, ja, sí...”, mentre en el seu interior pensen: “Veus? Ja ho sabia jo, que això que fa no servix per a res!”. I t’ho diu gent que es dedica, no sé, a vendre loteria o a estaf... dic a  vendre preferents, negocis imprescindibles, i molt útils, per a l’avanç de la Humanitat! 

Però bo, va, igual quasi accepten que saber més coses està bé o que com a hobby, ja veus tu, cadascú es dedica al que vol, i llavors ve la segona pregunta quasi obligada: “I per fer això, et paguen?” No, és que estic podrit de pasta i, com no sabia com matar el temps, vaig decidir anar als arxius i a les biblioteques, que s’està calentet en hivern i hi ha aire condicionat en estiu! Doncs clar que em paguen. ¿Que no es paga als mestres, als metges o a qualsevol altre investigador de qualsevol altra matèria? “Ja, home, però és que ells sí que fan coses que servixen per a alguna cosa. Fan classes, curen, treballen en laboratoris, investiguen coses útils...”. Brrrrr! Res, que els historiadors no mereixem que ens paguen un euro per dedicar milers d’hores a llegir documents o a excavar jaciments, extraure’n la informació pertinent i interpretar com vivien els nostres avantpassats, perquè al remat això “no servix per a res”.

Va, però al final accepten que eres historiador, que és la teua opció vital i que, mira, hi ha gent per a tot, i que tu has decidit saber molt d’història i de moltes altres coses d’eixes de cultura. Llavors és quan tracten d’aprofitar els teus coneixements i fer-te útil, “una persona de bé”. En primer lloc, sempre et trien com a company de Trivial: “Clar, és que Vicent sap de tot!”. D’acord, que potser en el Trivial podré saber unes quantes coses, però que no sé de tot!! Que la gent es pensa que per ser historiador portes una viquipèdia clavada en el cap, entre el cervell i el crani, que et busca a l’instant qualsevol informació des de l’inici de la Humanitat fins a la fi dels dies que està per arribar. “I per què no et presentes a ‘Saber y ganar’? Segur que guanyaries!”. A vore, que els de ‘Saber y ganar’ sí que saben de tot, són uns superhumans que es passen el dia llegint i memoritzant, però jo sóc un simple historiador... I quan vas de viatge: “Ai, explica’ns açò què és, i esta església de quin any és, qui la va fer i per què?” Doncs, home, et puc donar alguna indicació, alguna referència, però així tan exacte... jo que sé, la guia que t’has comprat ho dirà!

En definitiva, que si no pots guanyar concursos ni vals per a explicar-ho tot, la teua faena continua sense ser útil... Ara, que quan ho necessiten bé que et demanen coses a canvi de no-res... o a canvi del carinyo i de l’amistat. “Que no vindries a fer una xarrada sobre Jaume I a la Casa de Cultura del meu poble? Pagar-te? Home, si això ja t’ho saps! Et convidem a un xivito, això sí”. Ah, clar, aniré a fer una xarrada a canvi d’un entrepà de llomello amb maionesa perquè com tinc una faena que “no servix per a res” i no meresc que em paguen per ella, ja em va bé si em doneu de sopar de calent, i encara gràcies! O també aquells de: “No, és que la meua filla, que estudia Magisteri, ha de fer de projecte de fi de carrera una ruta historicoliterària per la Foia de Bunyol i, com tu saps de tot, segur que ens podries passar bibliografia i ‘unes quantes coses’ sobre això...”. Clar, clar, em passaré uns dies buscant bibliografia, aniré a la biblioteca, la consultaré, extrauré les idees principals, posaré els punts de la ruta amb els llibres que s’han de llegir i faré el projecte de la teua filla, que és el que en el fons m’estàs demanant! Que li pregunte al professor, que per a alguna cosa és mestre i li paguen “merescudament”...

Fora bromes, els investigadors en història tenim, en realitat, una funció molt clara i molt important. Hem vingut a esta terra perquè som superherois disposats a acabar amb uns supermalvats que campen per tot arreu: els guionistes de sèries històriques, els friquis de la història i els periodistes que es fan ressò d’estos últims. En primer lloc, els guionistes són supermalvats perquè: a) O no fan ni punyeter cas dels historiadors i llavors les sèries són divertides però un destrellat històric. O b), quan els fan cas, les sèries no els poden eixir més avorrides ni més carrinclones! Xe, que no hi ha un terme mig? Per la seua banda, els friquis de la història ens fan més mal que una pedregada. Els Bilbeny i companyia, per exemple, que si Cervantes era de Xixona, que si Hernán Cortés, Santa Teresa de Jesús, Lope de Vega, Calderón de la Barca o Leonardo da Vinci (!) eren catalans... Per l’amor de Déu, és que això no ho supera ni Esperanza Aguirre dient que la nació espanyola té més de tres mil anys d’història! Però pitjor encara són els periodistes que els donen les coses per bones, els amplifiquen, els presenten com a investigadors seriosos i tota la pesca. Per això, un grup d’historiadors de tot el món hem format una organització per a acabar amb esta lacra de la societat que ens impedix prendre’ns la història amb formalitat. Ens diem AUSAES: Associació Ultra Secreta per Acabar amb Eixos Sonats. Ja aniran caient, ja!

Ara sí, sense conyes, la història, com qualsevol altra humanitat, és molt útil. Tot té una història, tot! Els valencians, els espanyols, les ciutats, els barris, les persones, la política, l’art, el futbol, el treball, les festes, les Falles! I conéixer-la ens servix per a ser més conscients: més conscients de com hem arribat fins ací, què som, per què som com som i, en funció d’això, què ens agrada d’eixa història, i volem conservar, i què no ens agrada d’eixa història, i volem canviar de manera raonada. Per exemple, estudiar un jaciment iber durant anys i museïtzar-lo amb les quatre pedres que queden en peu no només servix per a anar a passar un diumenge d’excursió amb els xiquets, rebuts per actors vestits a la ibera, que també, sinó, sobretot, per a comprovar que en estes terres que xafem van viure altres civilitzacions fa milers d’anys. I, també, per a que ens adonem que la societat ha avançat molt des d’aleshores en moltíssims aspectes, tècnics, tecnològics, d’igualtat, benestar social, etc. Però que, al mateix temps, encara ens queda per avançar moltíssim més, ja que també la història ens ensenya que els darrers cent anys han estat plens de guerres, dictadures, fams i altres barbaritats, ací i en tot el món. 

La història també servix per a mirar les coses i entendre el que ens envolta d’una manera diferent. No és el mateix saber que la Séquia Reial del Xúquer va ser construïda en temps de Jaume I, amb coneixements hidràulics presos dels andalusins, i saber com ha evolucionat al llarg de la història fins als nostres dies que no saber-ho. Saber-ho ens fa apreciar-la més, entendre millor la relació entre el Xúquer, els valencians i la terra, i poder valorar amb coneixement de causa com volem que s’integre tot això en els plans de futur de la nostra societat. Tampoc és el mateix, per exemple, saber que els nostres rebesiaios es van haver de partir la cara per a obtindre una sèrie de drets socials i polítics que no saber-ho, que viure en la ignorància. Ni tampoc és el mateix, evidentment, saber o no quan va nàixer la Generalitat Valenciana, per què va fer-ho, com funcionava, com va evolucionar al llarg del temps fins a la Guerra de Successió i quin paper va tindre el seu record en la història posterior i en el nostre autogovern actual. Això, si voleu, vos ho puc explicar jo mateix en una conferència, que sóc especialista en la història de la fiscalitat del Regne de València... Ara, pagueu-vos alguna cosa més que un simple xivito!
 

"Peim! També a Internet", Tro d'avís 2012

Enguany he tingut l'honor de col·laborar amb la Falla Plaça de la Malva d'Alzira en el seu llibret sobre Sàtira, falles i societat. Com diu l'amic Xavi Aliaga, que també hi ha participat, és "una proposta d'aquelles que no es poden rebutjar", atesa la seua trajectòria valencianista i la qualitat que sempre s'esforcen a aconseguir. No debades, a banda del mateix Aliaga, este any també hi ha col·laborat gent com Gil-Manuel Hernàndez, Marc Granell, Josep Lluís Sirera, Enric Lluch, Josep Lluís Marín, Rafael Roca, Salvador Vercher, Xavier Serra, Salvador Bolufer, Aureliano Lairón, Francesc-Andreu Martínez Gallego, Miguel Ángel Martínez Tortosa o Rafael Brines. Així les coses, ara que ja estan repartits la gran majoria dels 900 exemplars que té la tirada, aprofite per incloure ací la meua intervenció, Peim! També a internet, afegint-hi els enllaços corresponents. Tractant-se d'un escrit sobre la sàtira valenciana a la xarxa, trobe que és el més adient.

Falla Plaça de la Malva, Tro d'Avís: Sàtira, falles i societat, Alzira, 2012

Peim! Eixa va ser l’expressió estrella del Tio Masclet, qui, abillat amb brusa negra, mocador i gorra, satiritzà l’actitud dels fallers enfront dels veïns que es queixaven, durant la festa, de l’excessiva il·luminació dels carrers del barri de Russafa de València. L’èxit del seu vídeo, penjat al youtube, va ser espectacular: més de 350.000 visualitzacions i un fum d’imitacions, que s’estengueren per tot el territori valencià. I és que el món de les Falles, tan present a la vida dels valencians, és un camp abonat per al nostre sarcasme, que ha trobat a internet una excel·lent via d’expressió. No debades, dels mateixos creadors del Tio Masclet, també van triomfar al canal de vídeos més vist d’internet un fals tràiler de La noche de los falleros vivientes i l’espot publicitari d’un nou partit polític valencià, el Front Faller, que volia eixamplar els seus dominis Almansa enllà al crit de Por una España en Fallas, Por una España en llamas! Igualment, també ells van donar ànima a Vicente Xequelequatre, qui, vestit de faller, cantava una particular versió del Chiki Chiki que va anar a Eurovisió. En concret era el Xe que Xe que, amb unes quantes estrofes ben corrosives: Dale Xe que Xe que a esa fallerita, que el Xe que Xe que la pone muy tontita ... Lo bailan los yayos, lo bailan los nanos, lo baila Rita con las bragas en la mano... Y el Xe que Xe que se baila así: uno, la America’s Cup, dos, el circuito, tres, el pelotazo, cuatro, campos de golf.

En la mateixa línia de crítica política, ja abans havia sorgit a internet un altre fenomen valencià, el Xiquetalemany, un usuari de youtube que, arran de les eleccions valencianes de 2007, va penjar una cinquantena de vídeos satírics que pegaven a tort i a dret, burlant-se del discurs del PP, dels líders del PSOE, dels pactes d’Esquerra Unida i el BLOC, del catalanisme d’ERPV o del missatge de Coalició Valenciana. Però no es quedava ací, sinó que, a més a més, també tractava problemàtiques específiques dels valencians, com ara la llengua, la construcció urbanística o la recepta de la paella, que el van dur a tindre més de 200.000 visualitzacions. Per la seua banda, un altre èxit de sàtira política a internet el constitueixen les gravacions de Xavi Castillo, un dels còmics valencians més buscats gràcies a les seues càustiques imitacions. O també La Cabota, que, malgrat que actualment només conserva un perfil al facebook, va ser una de les webs de referència de la xarxa valenciana arran de l’èxit de distribució de la seua revista impresa, en la qual participaven personatges com Mr. Cabota o Lucrècia de Borja i Bairén. Una bona mostra del renom que arribà a assolir va ser la venda generalitzada de camisetes i xapes amb el lema Apadrinaun xiquet valencià: no deixes que l’asfalten!, que era la portada del seu primer número. I un cas similar fou el de la revista Moixama, que durant molt de temps estigué disponible a internet i s’erigí com un punt de trobada de tots aquells que volien veure la realitat valenciana a través de la mordacitat.

Diferent és la situació de la companyia Caterva Xou, que fa vídeos específics per a la xarxa, entre els que han triomfat la cançó RikiMartin is my boyfriend, l’anunci d’un ninot anomenat Furbi Camps o una imitació del programa d’esports de Julio Insa. Igualment, també els suecans de La Pellofa han trobat l’èxit a internet, a través de la difusió de Mãemeua!, un programa emés per Sueca TV, que ha creat tot un imaginari propi, amb personatges com els Benissants de la Pedra, Llepoman, els Monjos Currãors, Mr. Cabasset o el mateix Joan Fuster ressuscitat ‒interpretat per Toni de l’Hostal. Este és precisament un altre dels personatges de l’escena valenciana, actor, músic, cantant, presentador i romancer, que s’ha fet conegut gràcies a la seua vessant burlesca reproduïda a la xarxa. Ací podem trobar cançons com SoyPutero, Gandia, la figa ta tia, Al Vent en alemany o una irreverent versió de l’himne valencià, titulada Himenirregional i que, en compte del Per a ofrenar, comença al compàs de Sempre həm ‘segut’ una casa de putes, i la ‘madame’, la Dama d’Elx. En este sentit, cal indicar que Toni de l’Hostal ha creat una normativa pròpia, l’Ortografia Roscana ‒de l’Alcúdia‒, que serveix per a escriure en valencià col·loquial. Així ho demostra un altre dels seus invents cibernètics: la Valenciclopèdia, l’ənciclopèdia de riure (per no plorar), una mena de Viquipèdia humorística que recull més de 600 entrades sobre polítics, intel·lectuals, pobles o músics valencians.

Un d’ells és el Tio Fredo, un altre cas semblant de coneixença a través d’internet. Un cantautor que compon peces com ara el Rock de la paella, el Bluesde l’all-i-pebre o A fer l’amor o afer la mà, en els quals, més que sàtira, combina l’enginy amb el costumisme valencià. Una situació pareguda a la que trobem en alguns dels vídeos que més han corregut per la xarxa: els doblatges falsos de pel·lícules famoses, com Star Wars, Pulp fiction o Braveheart, on William Wallace era substituït per Pepico Wallace. En total, estos vídeos fets per un jove de la Ribera sumen més de 500.000 visualitzacions, a les quals cal afegir moltes altres de creacions similars, com les fetes pels alcoians de Bor&Not Films. En la mateixa línia, també podem trobar els vídeos penjats al youtube per l’usuari Elramon, procedents d’un canal de la Costera, on un presentador, una miqueta bord, es dedicava a entrevistar gent del carrer. Així, va deixar constància d’un bon nombre de personatges populars i frases memorables, com Vicent, fallero i valencianiste, la senyora Elvira, que volia un dolcet pâl café i un whisky!, Nieves de Montesa, que anava a menjar-se una paella que tô los anys ix bonö, o EmilioJosé, pâls amics, Emilio José Martí Gómez, tot complet. De fet, la seua projecció ha sobrepassat internet i, per exemple, l’expressió de Nieves ha quedat reflectida en una cançó d’Orxata Sound System, mentre que Emilio José es va convertir en una icona de tal magnitud que va mobilitzar una expedició al seu poble natal de La Llosa per tal de conéixer-lo.

I a banda d’estos audiovisuals, que són els que més es difonen gràcies a la seua propagació viral, hi ha moltes altres propostes satíriques a la xarxa, predominantment en forma de blogs. Per exemple, El Penjoll, una revista electrònica nascuda a Xàtiva que es desvirtualitza una vegada a l’any mitjançant la concessió d’uns premis als millors bloguers de les Comarques Centrals Valencianes. O l’humor gràfic practicat per Noveldaytantos i Neandertal Total, que es dediquen a publicar acudits visuals i notícies falses de tot tipus, en castellà i valencià respectivament. Una cosa pareguda al que feia El Garrofer, ja desaparegut, que va nàixer com un diari humorístic del Camp d’Elx i va acabar sent un dels més coneguts arreu de l’Estat, quasi al nivell d’El Mundo Today. També trobem altres blogs o espais periòdics locals, com els de Burrera Comprimida, L’Esclafit de Torrent, La Matraca de Gandia o el Raconet Satíric Valencià d’Alzira. I, així mateix, d’altres iniciatives ben interessants són l’Unofficial Valencian-to-English Conversation Guide, que es dedica a traduir expressions valencianes a l’anglés (to be more pumpkin than made to order per a ser més carabassa que manat a fer, per exemple), o el blog La llimonà no es de vaes, que va arreplegar les aventures d’un sollaner a Xangai, des d’una perspectiva tan àcida i particular que alguns l’han qualificat d’una mescla entre Bernat i Baldoví i Charles Bukowski. Finalment, d’acord amb les darreres tendències, el que ara pega fort són els personatges falsos de twitter, com ara Santicalatrava, Truita Barberá o La Cheperudeta, que els satiritzen bàrbarament emparats en l’anonimat.

Tot plegat, la figura del Tio Masclet sintetitza a la perfecció la sàtira valenciana que es pot trobar a internet: molta i amb molt de caràcter valencià i faller. No debades, a banda de per la seua corrosió i pel seu bon humor, es caracteritza per estar sempre en constant renovació. Naix hui, mor demà i renaix el sendemà. Així, la xarxa ha estat i és un camp obert de possibilitats que els valencians no hem deixat passar i esperem que continue així durant les properes dècades. No debades, la sàtira, com el foc, té una virtut purificadora essencial, en este cas a nivell polític i social. Peim!