Falla de la plaça de l'Ajuntament de 2014 (Manuel García). Foto: Siurell Blr
Potser són centenars, però en realitat i en essència per als valencians existixen dos ritmes d’incorporació a la festa de les Falles. Un és el dels fallers estrictes, els de quota i presència més o menys freqüent o constant en les activitats dels casals i les comissions, i que al llarg de l’any mantenen un calendari d’activitats que els impedix oblidar o despreocupar-se d’un procés que es consolidarà en determinats dies de cada mes de març. Ells són, no cal dir-ho, l’ànima i la base de la festa, el motor incansable que la fa possible, i també d’alguna manera la seua justificació principal. Però també existix un altre ritme, una altra manera de participar, i és la que assumim -amb alguna que altra furibunda deserció, tot s’ha de dir- la gran majoria dels habitants de València que no formem part d’eixa immensa legió de falleres i fallers censats com a tals. Una majoria que, quan arriben els dies grans de la festa, i tot i la seua superioritat poblacional, es manté més o menys silenciosa davant la multipresència dels protagonistes de quota i de la sorollosa i entusiasta allau de visitants.
Les raons per les quals centenars de milers d’habitants d’esta ciutat no formem part oficial o activa d’eixos centres de promoció i vida de les Falles que representen les comissions en són moltes, i poden arribar a ser tan infinites com la tipologia dels caràcters humans. I així tenim des de l’indolent irreductible que mai veu motius per a participar en qualsevol esforç col·lectiu fins al zelós guardià de la seua individualitat, sempre reaci a insertar-se en un organigrama de càrrecs o funcions, passant per dotzenes de raons o predisposicions més o menys explícites, més o menys conscients o més o menys confessables que poden ser l’argument d’una certa, pacífica i incruenta llunyania. I podria pensar-se en bona lògica que entre tota eixa multitud passiva, teòricament poc entusiasta de la festa, molt rarament podrien trobar-se devots o amants de les Falles. Però no, no és necessàriament així. Perquè igual que el cor té raons que la raó desconeix, també -i en puc donar fe- al centre d’eixa massa anònima hi ha aquells als quals, per absència de tradició familiar, per un sentit poc corporatiu o per qualsevol d’aquelles raons, mai els han atret massa les activitats programades dels casals, la seua inevitable organització, i s’estimen més el goig i el gaudi faller compassat només a les seues particulars preferències, als seus ritmes i horaris.
Som aquells que, amb una indissimulada dosi d’egoisme, ens fem unes Falles a mida, i aprofitant el fastuós escenari d’una ciutat en peu de festa construïm unes vivències pròpies amb la banda sonora i visual que tan generosament aquelles mateixes comissions falleres ens oferixen. Som aquells als quals, ignorants i despreocupats de qüestions indumentàries, d’intendència dels casals o de les activitats que es porten a terme durant la resta de l’any, ens succeïx una cosa ben especial i indefinible quan, encara en mig de la gelor de l’hivern, escoltem qualsevol migdia, i mentres fem qualsevol altra cosa, els trons d’una mascletà que reconeixem ràpidament com la que celebra la inauguració de l’Exposició del Ninot. Aquells que sense assistir físicament, percebem l’acte de la Crida i el seu soroll de fons com un dia que res té de corrent, que transforma la vesprada habitualment gris d’un diumenge en l’alegria ingènua però certa d’un dissabte, amb els seus fulgors i les seues promeses, i que marca un inici al qual ens agrada incorporar-nos, encara que siga mentalment.
I des d’eixa posició d’una molt, molt relativa distància, i per a tots els que voluntàriament no tenim lloc de residència fallera permanent, el monument que es planta a la plaça de l’Ajuntament és prou més que una cortesia protocol·lària o una obligació institucional. Òrfens de banderes o estandards, sense adscripció o filiació cantonal coneguda, ens acollim a la seua ombra normalment gegantina, al seu caràcter totèmic i transversal, a la seua figura simbòlica però també real que proclama al món, com una d’aquelles estàtues perdudes i immenses de l’antiguitat, la grandiositat de la festa. El record d’eixa estampa canviant i fugissera que governa per uns dies l’espai de la plaça principal de la ciutat és un dels més bells ancoratges de la memòria que podem tindre alguns. És un record confús, a voltes difuminat, que ens agrada rememorar i que superposa imatges diverses, condicionades per la pròpia biografia, i on es barregen entre la boira dels anys estàtues de la Llibertat, caps d’Atena, enormes serps marines, un titot que sembla un déu, torres de Babel, un vaixell pirata, aquell Concorde, una façana que era un espill, els tres Reixos quan encara volíem creure en ells, genis sorgits de làmpares, un Moisés solemne, un lleó de carn i fusta, un esvelt gegant de vareta, deliris futuristes, acolorits equilibris o una bellesa serena que du tatuat el món, com una proclamació de la diversitat infinita, en la seua carn nua.
La falla de la plaça de l’Ajuntament és la de tots, fins i tot la d’aquells que guarden fidelitat estricta a la del seu barri. Agradant més o menys, amb polèmica o en pacífica unanimitat, la memoriosa comptabilitat del futur depositarà en la seua silueta canviant la memòria col·lectiva de la festa, com no ha deixat de fer-ho des de fa dècades, i els seus traços inversemblants presidint la plaça, entre el fum i el fragor de les mascletades o en les vesprades de passeig i calma és i serà el tòtem invencible i renovat, el símbol consensuat de la nostra manera de fer les coses. Des de la valencianitat plena i viscuda, contra el temps i contra la indiferència les falles s’erigixen com una proclamació vertical de la vida, i no és casual que el repte de l’altura o la grandiositat siga assumit de manera principal per esta falla. També hi haurà espai i temps per a la lectura minuciosa de les explicacions, per a allunyar-se, per a perdre’s per la ciutat infinita, sense límits, per al xocolate i els bunyols o per a la contemplació plaent de la pirotècnia, o per a deixar créixer les nits entre els aquelarres de música i joventut que incendien les places. Però la memòria és referencial i selectiva i deixarà la seua empremta principal, quan passen els anys, en el record confús, a voltes difuminat, d’una silueta gegantina que es retallava buscant el cel des de la plaça principal de la nostra ciutat i que simbolitzarà, sempre i contra l’oblit, els nostres millors dies.
"Contra l'oblit", text publicat per Toni Sabater en Procés creatiu. Llibret de la falla municipal 2019, Ajuntament de València, València, 2019.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada