dilluns, 25 de març de 2019

Noves dades sobre els orígens baixmedievals de Rocafort

Rocafort en el plànol de València i la seua horta en 1883

Les informacions que existien fins al moment sobre els orígens de Rocafort eren realment escasses i un tant confuses. Com recolliren mossén Vicent Sorribes i Francesc Marco en les seues Notes per a una monografia històrica de Rocafort (1955) i més tard Albert Pérez en la Crònica de Rocafort (1988), la primera menció coneguda al topònim de Rocafort en la comarca de l’Horta de València era de mitjan segle XIV, citada per mossén Josep Sanchis Sivera en el Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia (1922). En concret, hi deia que “perteneció a doña Francisca Gemella, luego a su hija Andrea Mactano, y, finalmente, a Mateo Llançol, cuyos bienes le fueron confiscados, todo lo cual se lee en un documento que lleva la fecha de 12 de diciembre de 1349, pasando a Francisco Matet”; tanmateix, no hi oferia la referència arxivística, per la qual cosa aquell document no s’ha pogut tornar a trobar amb posterioritat. Al mateix temps, per als medievalistes amb una certa experiència, diverses coses criden l’atenció d’aquell passatge: per una banda, la poca freqüència del fet que la senyora d’un lloc –que havia de ser viuda per assolir eixa posició– fora succeïda també com a senyora per una filla –ja que si era fadrina, no ho podia fer, i si era casada, la titularitat la tindria l’espòs–, i, per una altra banda, els nuls paral·lels dels cognoms “Matet” –que ja Albert Pérez corregí per “Malet”–, “Gemella” i “Mactano”. Ara, però, gràcies al descobriment de noves dades i documents podem desembolicar la troca i aportar certes clarícies sobre el coneixement dels primers senyors i fundadors de Rocafort durant l’època baixmedieval. 

Les informacions aportades per la compra del senyoriu a mitjan segle XIV 

No hem localitzat el document que veié Sanchis Sivera, però hem trobat un altre d’un parell de setmanes abans, en el mateix context històric. Es tracta d’una anotació de la cancelleria reial de finals del segle XIV, en què es recordava que el 26 de novembre de 1349 l’“alcarea sive loco de Rochafort” havia sigut venuda per un comissionat de Pere el Cerimoniós al ciutadà de València Pere Malet, després que fóra confiscada a Mateu Llançol per haver participat en la revolta de la Unió de 1347-1348 contra el mateix monarca; a més a més, s’hi indicava que Llançol n’era el posseïdor com a hereu de la senyora Gamellata –“domina Gamellata”– i del seu fill Andreu Macià –“Andreas Maciani” en llatí– (1). Per tant, això canvia notablement les dades aportades per Sanchis Sivera: la senyora del lloc duria per cognom Gamell –un llinatge que encara és habitual hui en dia en comarques catalanes com la Selva, el Ripollès o el Gironès–, la qual cosa, feminitzat, donaria Na Gamella o Na Gamellata; tenia un fill –no una filla– de nom Andreu Macià; però tots dos haurien mort, passant l’alqueria o lloc de Rocafort al seu hereu, Mateu Llançol –qui tal vegada seria gendre de Gamellata–, i després arribaria per confiscació al fisc reial, que el vengué a Pere Malet –no Francesc, nom que degué anotar malament Sanchis Sivera– sembla que per 9.000 sous, ja que el document diu textualment “novem solidorum”, però segurament hi manca el mot “milia” per oblit de l’escrivà. 

A més a més, hem pogut complementar eixes dades amb les proporcionades per una carta atorgada pel mateix Pere el Cerimoniós a l’esmentat Pere Malet uns pocs anys després, el 3 de febrer de 1353. Concretament, amb ella confirmava que en la venda feta en 1349 del “locum sive alcaream vocatam de Rocafort, sitam in termino Valencie, que fuit Andree Maciani”, difunt, també s’incloïa la tercera part d’un cens que l’habitant de Morvedre Ramon de Vilanova tenia pel dot de la seua dona Andreua, qui era filla d’un altre Andreu Macià, “jurisperiti Valencie”, igualment difunt i avi del ja esmentat senyor de Rocafort; en haver mort Ramon de Vilanova, la tercera part del cens havia tornat al primer dels Andreus esmentats, el senyor de Rocafort, però, com este també havia finit, havia acabat passant a “Francisce, matri sue, et post Matheo Lançol, heredi universali ipsius Francisce” (2). Així les coses, combinant estes informacions amb les de l’anterior document, sabem que hi havia: un Andreu Macià avi, jurista de València, qui tenia una filla anomenada Andreua, casada amb Ramon de Vilanova, habitant de Sagunt, i segurament una nora anomenada Francesca Gamella –el nom aproximat que trobà Sanchis Sivera, “Francisca Gemella”–, Na Gamellata, la qual, al mateix temps, era mare d’Andreu Macià net, senyor de Rocafort a mitjan segle XIV, encara que tots dos, a la seua mort, foren succeïts per Mateu Llançol, abans de la confiscació reial i la compra feta per Pere Malet. Tot això, a més a més, ens ha obert la porta a conéixer les probables arrels de Rocafort a començaments de la centúria, de mans del jurista Andreu Macià. 

Les arrels de Rocafort en l’any 1301 

Els documents d’arxiu que citen un Andreu Macià com a “jurisperitus” de València entre les dècades de 1280 i 1320 –unes dates que es podrien correspondre perfectament amb l’avi del senyor de Rocafort de mitjan segle XIV– són relativament abundants, com a conseqüència dels seus diversos treballs per a les administracions públiques. Hi apareix, per exemple, en els llibres de la cort del justícia de València o en els manaments reials relatius a la procuració del Regne de València, ja que hi exercí com a assessor, advocat, jutge i lloctinent del procurador “citra Xucarum” durant aquell període, en època de Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II (3). De fet, la relació amb este darrer monarca fou tan estreta que el 6 de novembre de 1300, en plena campanya militar de les hosts reials contra el territori castellà del Regne de Múrcia, Macià, que ja pertanyia a l’entorn monàrquic més proper com a “fidelem domesticum et familiarem nostrum”, rebé un privilegi de protecció especial arreu dels dominis de la Corona, per a ell, la seua família i tots els seus béns, “sub nostra specialis comanda, ducatu, guidatico, proteccione et custodia” (4). I no només això, sinó que a penes un parell de mesos després encara fou objecte d’una altra important concessió, “propter multa grata et accepta servicia” que havia fet fins llavors al rei, “et cotidie facitis incessanter”. 

L’atorgament, amb data de 18 de gener de 1301, era doble: d’un costat, el jurista Andreu Macià, ciutadà de València, domèstic i familiar del monarca, rebia llicència per a construir un forn de coure pa i altres aliments in alcharea de Godella, mentres que, d’un altre costat, també se li atorgava “pro hereditatem francham et liberam omnes terras et possessiones de secano heremas ad nos pertinentes et pertinere debentes que per nos seu predecessores nostros aut alios nomine et auctoritate ipsorum nondum alicui seu aliquibus date vel concesse fuerunt, que concluduntur a monte quo dividitur terminus de Paterna et a barrancho qui descendit versus Godella et a via publica que itur de Godella apud Bethera usque ad terminum de Boffila et de Bethera”, és a dir, totes les terres ermes de secà que el rei tenia en l’àrea que quedava entre el mont que marcava el terme de Paterna, el barranc que descendia cap a Godella, el camí públic que anava de Godella a Bétera i els termes de Bofilla i de Bétera (5). Això és, probablement, tota una sèrie de parcel·les al nord-oest dels actuals termes de Godella i Rocafort, més enllà del barranc del Palmar. No era, però, en la ubicació exacta del posterior Rocafort, ni este topònim s’emprava encara, ja que possiblement aparegué amb posterioritat, una vegada que el jurista Andreu Macià amplià els dominis en la zona i hi instal·là la seua residència, així com la de diverses famílies, fins a aconseguir el reconeixement d’un terme compacte com a nou lloc de senyoriu. 

Del jurista Andreu Macià al ciutadà Pere Malet 

És ben probable, doncs, que el jurista Andreu Macià o els seus successors acabaren podent fundar un senyoriu a partir d’aquella i altres donacions o compres de terres properes a Godella. Si més no, en 1353 es deia que el lloc de Rocafort havia pertangut al seu net, també anomenat Andreu Macià, i a la seua mort havia passat a la nora, Francesca Gamella, qui l’havia traspassat en herència a Mateu Llançol. De Llançol sabem que fou un generós –membre de la baixa cavalleria–, possessor també de la quarta part del senyoriu de Vilallonga, actiu membre de la revolta de la Unió i condemnat a mort per això mateix a començaments de 1349, encara que sembla que la pena no es pogué acomplir, ja que havia fugit del regne. Les seues possessions, en tot cas, anaren a parar a mans del rei, que aquell mateix any vengué Rocafort al ciutadà de València i home de negocis Pere Malet, qui també havia participat en els fets de la rebel·lió, però, per contra, aconseguí el perdó reial i, de fet, en les dècades de 1350 i 1360 passà a convertir-se en un dels membres més destacats de l’oligarquia municipal de la capital, fins a assolir la condició de cavaller (6). I no només això, sinó que probablement també rebé de Pere el Cerimoniós una ampliació del terme senyorial de Rocafort, ja que en un memorial fet pel batle general del regne entorn de 1358 s’indicava que: “lo dit senyor rey ha venut e alienat a·n Pere Malet lo morabatí e lo terç del delme de Rochafort e dels havents terres en lo terme novellament al dit loch assignat” (7). 

Així doncs, moltes són les noves dades que hem pogut aportar sobre els orígens de Rocafort amb una breu aproximació a alguns dels arxius disponibles per a conéixer el passat de la Corona d’Aragó i el Regne de València. I moltes més són les que se’n podrien trobar a través d’una recerca específica duta a terme per especialistes en la matèria. La història de Rocafort, doncs, ens depararà moltíssimes sorpreses en el futur.

(1) ARV, Cancelleria, reg. 481, f. 28v-29r (c. 1386). 
(2) ACA, Cancelleria, reg. 895, f. 165v-166r (3-II-1353). 
(3) ACA, Cancelleria, reg. 70, f. 43r (21-XII-1286); reg. 74, f. 21v (21-XI-1287); reg. 85, f. 133v (19-III-1291); reg. 86, f. 66v (22-I-1292); reg. 86, f. 103v (22-II-1292); ARV, Justícia de València, vol. 6, f. 59r (24-V-1299). Així mateix, també hi apareix un “Andrea Maciani, jurisperito”, resident en la parròquia de Sant Esteve de València, que fou jurat del Consell municipal per la mateixa demarcació en 1320 i 1322 –potser, si era el mateix, ja al final de la seua vida–: ACA, Cancelleria, reg. 196, f. 199r (13-IV1298); AMV, Manual de Consells, A-1, f. 148v-151r (18-V-1320) i f. 191r-194r (30-V-1322). 
(4) ACA, Cancelleria, reg. 198, f. 216v (6-XI-1300). 
(5) ACA, Cancelleria, reg. 199, f. 16v-17r (18-I-1301). Agraïsc encaridament l’historiador i arqueòleg Ferran Esquilache les indicacions sobre la possible ubicació d’aquelles terres. 
(6) Les dades sobre Llançol i Malet es poden trobar en els Manuals de Consells de l’Arxiu Municipal de València i en la tesi doctoral de Mateu Rodrigo sobre La Unión de Valencia (1347-1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real (Universitat de València, 1987). 
(7) ACA, Cancelleria, Cartes reials, Legislació, Lligall 8-16, f. 3v (c. 1358). La concessió a Pere Malet del terç delme de Rocafort per cent anys i del morabatí de manera perpètua es pot trobar, en efecte, en: ACA, Cancelleria, reg. 897, f. 84rv (28-IV-1354).


Article inicialment publicat en: Vicent Baydal, "Noves dades sobre els orígens baixmedievals de Rocafort", Festes Majors de Rocafort del 17 al 29 d'agost de 2018, Rocafort, Ajuntament de Rocafort, p. 18-21.

1 comentari:

Juan Pérez ha dit...

Hola Vicent, sòc Juan Pérez, cronista de Rocafort. El document que veié Sanchis Sivera no seria el Llibre del Morabetí de 1415 que al marge hi ha una nota que porta tot el que diu al llibre Crònica de Rocafort.