A propòsit de l'interessant reportatge del periodista Vicent Molins "Algo pasa con la 'terreta': un término tal vez no solo cariñoso", vaig decidir buscar l'origen d'eixe concepte que, com s'ha vist en les nombroses reaccions que ha generat a Twitter [ací o ací] o Facebook [ací], no està exempt de polèmica i diversitat de punts de vista en absolut. La bona qüestió és que Molins em va preguntar "què et provoca el terme 'terreta', amb quins sentiments l'associes?", i el primer que em va vindre al cap és que per a mi era en origen un concepte aplicat fonamentalment a la ciutat d'Alacant -o com a molt, per extensió, a la província d'Alacant-, que era com tradicionalment l'he sentit entre la meua família, que és de Benissa, a la comarca de la Marina Alta: "Alacant és la millor terra (o la millor terreta) del món". I pensava que d'ací s'havia estés recentment a tot el País Valencià, especialment per la ciutat de València i els seus contorns, com una expressió "cuqui", molt vinculada, de fet, als hashtags d'Instagram i els missatges banals de xarxes, fonamentalment en castellà, per a fer referència afectiva a la procedència valenciana. Un poc en la línia del que comenta el també periodista Rodrigo Terrassa en l'esmentat reportatge: "Me encanta y envidio a la gente que habla valenciano con más soltura que yo, pero a la vez me repelen las expresiones valencianas integradas en el castellano como algo cuqui, exótico o forzadamente paternal. [...] Asocio el término 'terreta' a un castellanoparlante presumiendo de valencianidad forzada".
Però, abans de contestar a la pregunta feta, vaig decidir fer una xicoteta recerca sobre l'origen del terme per tal de confirmar que, en efecte, estava vinculat exclusivament a Alacant, segons es pot trobar explicat en diverses webs que indiquen que el concepte es va estendre a partir dels versos escrits en 1841 pel noble i poeta oriolà Mariano Roca de Togores, marqués de Molins: "Sepades, señor Bretón, / que de Poniente a Levante / es sin disputa Alicante / la millor terra del món". Un vers, el de "la millor terra del món", que s'acabaria incorporant en 1902 a l'Himne d'Alacant i que, per tant, hauria donat origen a eixa expressió repetida en el temps: que la ciutat d'Alacant és la millor terra del món o, en diminutiu, la millor terreta del món. En este sentit, una cerca en l'Hemeroteca Digital de la BNE indica clarament que, efectivament, el concepte de "millor terra del món" és d'aleshores i vinculat en exclusiva a la ciutat d'Alacant, amb una idea, a més a més, de "terra" com a lloc agradable, bonic, benigne i de bon estar, comparable a altres llocs com "San Sebastián, Zarauz, Biarritz y otros puntos de la costa cantábrica", segons s'apuntava en una notícia de 1894 d'El Correo Español que mostrem a continuació. És la mateixa connotació, de fet, que té en tots els textos d'aleshores, com el més antic que s'hi pot trobar, de 1858 del diari La Época, del periodista alacantí Carles Navarro: "Y tú, ciudad querida, que te tiendes lánguidamente sobre un mar sin tempestades, sultana del Mediodía, favorita del Mediterráneo; tú, que al recibir el bautismo cristiano, no has perdido la belleza oriental de tus pasados é ilustres dominadores [...] Alicante dichosa, la millor térra del mon, como ha dicho un poeta ilustre en tu antiguo dialecto, se digna de la honrosa distinción que has merecido, levántate á los grandes destinos á que estás llamada, trabaja para fecundar tu agradecido suelo, para aumentar tus industrias, para estender tu comercio, acrece tus tesoros y derrámalos sobre la España...".
En relació amb això, remarque la idea que el concepte de "terra" es vincula a Alacant amb el sentit d'un bon lloc o una població agradable perquè, com m'han apuntat diverses persones per Twitter, hi ha també estesa la idea que, en compte d'això, l'origen del terme seria la bona "terreta" emprada per a escurar les paelles i els calders que hi hauria a la província d'Alacant; així, d'eixa bona terreta d'escurar s'hauria passat a la "millor terreta o terra del món". Les fonts, però, no indiquen absolutament res relacionat amb això i, de fet, sembla ben evident que la vinculació és inversa i pejorativa: a la idea original de la ciutat d'Alacant (i només de la ciutat) com a "millor terreta del món" (com a millor lloc del món), els de fora -fins i tot els de poblacions properes i de la mateixa província, com Biar- retrucaven que: "Sí, la millor terreta del món, però la d'escurar". En este mateix sentit, cal indicar que el comerç de terreta d'escurar era prou local i no és que la terreta de la província d'Alacant arribara a totes les parts de la geografia valenciana, sinó que, per exemple, a la ciutat i la província de València la terreta d'escurar solia ser de les mines de Burjassot. Per tant, caldria desterrar eixa hipòtesi per a sempre: la ciutat d'Alacant, per contra, es considera "la millor terra del món", en el sentit de lloc agradable, fonamentalment a partir dels versos de Mariano Roca de Togores (deixant de banda la possibilitat que tal vegada ell es fera ressò d'alguna dita local prèvia).
¿Però com es passa de "la millor terra del món" a "la millor terreta del món"? Doncs no ho sabem, però tot pareix indicar que per simple ús del diminutiu, en un context que explicaré de seguida. Allò cert és que, de manera simultània a la primera expressió, almenys des de la dècada de 1870, i en publicacions tant locals com de Madrid, també comencen a aparéixer referències a la segona, és a dir, a la ciutat d'Alacant com "la millor terreta del món". Així, en 1876, en El Graduador, s'afirmava que el vers del marqués de Molins havia estat així, en diminutiu, o en 1892, en El Alicantino, es comparava la ciutat d'Alacant amb les de Barcelona i València, fent servir aquella mateixa expressió; igualment, també en El País de Madrid, en 1912, es deia el mateix sobre els versos de Roca de Togores, o en La Mañana, en 1919, es reproduïa un missatge del nou governador d'Alacant, en què deia que: "Me considero alicantino de corazón, y que соmо ellos digo: 'Alacant la, millor terreta del mon'". Sembla, doncs, que l'expressió en diminutiu simplement va aparéixer quasi en paral·lel, però, com deia, en un context que pot ajudar a explicar eixe pas de "terra" a "terreta", i que no és només la connotació afectiva que pot tindre això, sinó sobretot la mentalitat sociopolítica i cultural que estava desenvolupant-se, cada vegada amb més força, al llarg de tota la segona mitat del segle XIX i començaments del XX.
I és que, com vaig explicar en Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians, o també en xarxes i en este reportatge del periodista Moisés Pérez, just el terme de "Levante" per a fer referència a València i Múrcia -incloent, de vegades, Catalunya o les províncies d'Albacete i Almeria- també va començar a estendre's a partir de la dècada de 1870, amb especial força durant el període de la Restauració borbònica. Era una lògica plenament vinculada al nacionalisme espanyol centralista que estava agafant més i més força en aquella època: Espanya era un tot en si mateixa, amb capital a Madrid, des d'on es governava de manera fortament centralitzada, i la resta eren províncies, considerades menors i que, "evidentment", es classificaven i organitzaven no per la seua substantivitat històrica i col·lectiva, sinó per la seua posició respecte a eixe tot espanyol dirigit des del centre. El territori valencià, doncs, i el murcià, eren "Levante" perquè estaven situades al llevant d'Espanya i de Madrid. I en eixe mateix context també va aparéixer el terme de "terreta", no fora cas que ningú poguera considerar que Alacant era una terra per ella mateixa (!), però per a la meua sorpresa eixe va ser un fenomen que es va produir no només aplicat a eixa ciutat, sinó també al conjunt de la geografia valenciana... Perquè, com mostren els esments documentals de l'època, també des de finals del segle XIX i començaments del XX s'emprava el concepte de "terreta" per a fer referència al lloc de procedència del conjunt dels valencians i no només per a Alacant, com jo pensava en un principi. Per tant, si bé no és més antic que l'ús documentat a Alacant, cal dir que el terme "terreta" per a tota la geografia valenciana sí que enfonsa les seues arrels en el segle XIX i no és una cosa estrictament recent.
Així, per exemple, en 1894 El Liberal narrava la presència de mariners de l'armada anglesa a la Fira de València explicant que: "Adaptándose á las costumbres de la 'terreta', rindieron especial homenaje al aguardiente de Monóvar, al triple anís de Játiva y á la 'bala rasa'. [...] A las horas de desembarcar, ya sabían lo que era 'ferse un dos y pendre una aguileta'... Y no echaban de menos ni el whisky ni lá ginebra. Raza privilegiada la inglesa. Ella solo posee el don de la adaptación al medio... alcohólico." I també els diaris de la ciutat de València, com Las Provincias, La Correspondencia de Valencia o El Pueblo, van plens, almenys des de la dècada de 1890, de referències a "la terreta" per a parlar del conjunt del territori valencià. En relació amb això, a més, també s'observa de manera recurrent que el diminutiu no només tenia un matís afectiu, sinó que estava en plena consonància amb aquell context de subordinació de la pàtria xica a la pàtria gran, referència absoluta de tot, en què els valencians estaven en un clar pla de subordinació respecte de la idea d'espanyolitat nacional i capitalitat de Madrid (d'on, com vaig explicar ací, també es deriva el concepte de meninfotisme valencià, que començà a desenvolupar-se en el mateix moment). Sense anar més lluny, el dramaturg valencià Eduard Navarro (1846-1902) va residir durant molt de temps a Madrid, on va fer certa carrera, i en retornar a València va escriure algunes obres en valencià com una anomenada Cosetes de la terreta (1899), en línia amb eixa dicotomia. O en maig de 1901, en un banquet que es va celebrar al parc del Retiro de Madrid en honor del pintor Joaquim Sorolla, la Societat d'Art i Lletres de València li va enviar un gran ram de flors amb unes cintes que deien: "Pera qu'en mich de la tehua gloria respires l'ambient de la terreta".
No debades, el concepte de "terreta" aplicat als valencians és plenament coetani al d'altres expressions similars que van aparéixer llavors per a fer referència a altres "províncies" espanyoles, sempre amb eixa doble connotació d'afectivitat però alhora de subordinació respecte a l'Estat. Em referisc, per exemple, a "terriña", "tierrina" o "tierruca" per a fer referència a Galícia, Astúries o Cantàbria, que també van aparéixer aleshores i que s'empraven igualment com una entitat menor de procedència en relació amb el tot, que era Espanya, que era allò veritablement substantiu i pràcticament sense la qual no es podien entendre eixes regions menors que, com acabaria sentenciant precisament l'Himne Valencià en 1909, tenien com a missió primordial "ofrenar noves glòries a Espanya". En definitiva, és per tot això que, com li vaig indicar a Vicent Molins, personalment el concepte de "terreta" aplicat al conjunt del territori valencià em provoca un rebuig total. Em sembla evident que és un concepte que no ens pren seriosament, ni als valencians ni a la nostra terra, i que deriva d'una mentalitat provinciana decimonònica que crec que hauríem de superar, ja en ple segle XXI, perquè els valencians som alguna cosa més que una "terreta" i tenim substantivitat col·lectiva, històrica i política per nosaltres mateixos. Evidentment, cadascú és ben lliure d'emprar o no el terme, i intentar resignificar-lo fins i tot, però almenys que ho faça amb ple coneixement de causa de les moltes implicacions que té.