dijous, 26 de maig de 2016

Pensat i fet (I): Valencians i falles pel món

Portada de la revista Pensat i fet en 1927, feta per Marià Benlliure
Fa uns mesos vaig publicar en Valencia Plaza l'article "Pensar-ho i fer-ho: Valencianisme i falles", en què analitzava la relació històrica entre el nacionalisme valencià i la festa fallera a través de la revista Pensat i fet, coordinada per valencianistes de centredreta com Josep Maria Esteve i Ricard Sanmartín. Per a preparar-lo em vaig mirar els 57 números que van eixir entre 1912 i 1972 (no es publicà ni durant la Guerra Civil ni en 1946, en este darrer cas per la negativa de Sanmartín a introduir el castellà en la revista -cosa que no va passar mai- com li exigien les autoritats franquistes). La bona faena de Faximil Edicions Digitals, a través de la seua hemeroteca Números Sueltos, que oferix la col·lecció sencera, em permeté la consulta completa i la qüestió és que, a banda del que vaig explicar en l'article, se'm quedaren un fum de coses per comentar, ja que durant aquell llarg període de temps la revista Pensat i fet reflectí molts aspectes interessants del valencianisme i de l'evolució social valenciana en genera.

És per això que m'agradaria exposar-los ací, a través d'una sèrie de posts temàtics sobre alguns d'aquells aspectes, amb retalls provinents de la mateixa revista, que aniré comentant. En este sentit, una de les coses que més em sorprengué va ser la potència de les Falles com a element identificador dels habitants de València en l'exterior, quan estaven fora, com a immigrants o exiliats. En este sentit, cal destacar que durant molt de temps les Falles foren una festa exclusiva de la capital valenciana, que posteriorment, durant els anys 30, 40 i 50, anà estenent-se a altres pobles valencians. De fet, en un dels primers números de Pensat i fet, el de 1915, així ho exposava l'historiador i mestre xativí Ventura Pascual, qui, després de parlar d'altres tipus de falles, com les de Sant Antoni a Canals o les de Sant Joan a Barcelona, explicava que una volta a la capital comtal, en 1897, s'havia plantat una falla amb ninots per la mateixa festa de Sant Joan, criticant els intents d'independència cubana. El promotor de la iniciativa, l'amo d'una botiga de queviures, no era un altre que "un valencià dret i fet":

Una falla per Sant Joan a Barcelona, plantada per un botiguer valencià

Una altra de les històries que més em sorprengué, i per això vaig començar l'article amb ella, fou la del grup d'exiliats valencians de la Guerra Civil que plantà una falla la nit de Sant Josep de 1941 enmig del desert del Sàhara, on estaven construint una línia de ferrocarril amb el batalló de treballadors forçats de l'exèrcit francés al qual havien anat a parar. Cremant un grapat de cartons, papers i fustes, rememoraven els versos fallers i imaginaven el gust dels bunyols fins que algú, enmig del silenci de la nit, cridà "Visca València!" i tots s'abraçaren amb llàgrimes als ulls. Ho recordava el periodista valentí Eduard Buil en 1970, quan feia uns pocs anys que havia retornat a València des de l'exili algerià:

Una falla en el desert del Sàhara, en 1941

No debades, almenys des de 1919, valencians que residien fora de València havien començat a plantar falles de manera esporàdica ací i allà. Començant per Barcelona, on aquell mateix any el Centre Regional Valencià, sentint l'enyor per "les coses de sa terra, han volgut viure en la gran capital de Catalunya un dia valencià". El monument es va plantar enmig de la Via Laietana i el pregó festiu el va preparar el bibliotecari del Centre Regional Valencià, Josep Vilar, qui després de cridar a l'assistència de catalans, murcians, extremenys, asturians, castellans, bascos, càntabres, canaris, aragonesos, mallorquins i gallecs, finalitzava el seu discurs dirigint-se als habitants de Barcelona: "Veniu, barcelonins; el Centre vos espera com el dolç germanet que espera a sos germans i en penyora d'afecte i gratitud sancera, té fruites de ses hortes i flors de sa ribera, té'ls ulls de ses doncelles i'ls cors dels valencians".

Falla plantada pel Centre Regional Valencià en la Via Laietana de Barcelona en l'any 1919

A l'any següent fou el Grupo Valencia, constituït a Saragossa, el que plantà una falla en la capital aragonesa, incloent una bola del món amb una dona vestida de valenciana i un home vestit de manyo i els símbols de València i Saragossa per davall. Però els valencians es llançaren a fer falles no només en les zones de desplaçament més properes, sinó que fins i tot a Melilla, on "la colònia valenciana", que incloïa mestres, escultors i soldats, en plantà una en 1925. Uns anys més tard, en 1932, fou el torn de Madrid, on es féu una falla ambulant crítica amb la connexió per tren amb la capital espanyola, que, segons s'hi deia, es plantaria a Madrid, es duria en camió a València el dia 16 i al sendemà tornaria a Madrid, a la Glorieta de Bilbao, prop de Chamberí, on el dia 19 hi hauria despertà, bunyoleries, mascletà i cremà a les 12 de la nit. També ben lluny, a l'Argentina, la colònia valenciana aplegada entorn del Centre Social Valencià de San Román, en la província de Buenos Aires, plantà una falla en 1936, amb un llibret "escrit en un acceptable valencià". Des de Pensat i fet s'enviava una "coral felicitació a estos benemèrits patriotes, que allà tan llunt no s'obliden de la seua terra".

Falles plantades en els anys 20 i 30 a Saragossa, Melilla, Madrid i San Román (Argentina)
"D'un valencià a les Amèriques" (Josep Maria Esteve i Antoni Vercher, 1924)

En aquells mateixos anys, unes vinyetes de la revista també es feien ressò de la migració massiva de valencians a Nova York, on "el tio Pep el Fallero" jugava a beisbol, boxejava, s'enamorava d'una estrela del cine mut i acabava tornant en aeroplà a València per a vore les Falles... Durant els 20 i els 30 les Falles estaven en plena expansió i, com vaig explicar ací, van estar a punt de consolidar-se com a festa fins i tot en la ciutat de Tarragona -tot i que per Sant Joan-, de no haver estat pel trencament que significà la Guerra Civil. En la difícil etapa de la postguerra i l'exili hi ha constància, en tot cas, de diferents falles que els desplaçats valencians plantaven ací i allà, com, per exemple, la que es cremà a Perpinyà en 1946, tot just en acabar la Segona Guerra Mundial, titulada Cremem a Franco, amb un ninot que representava el dictador.

Més avant, ja entre els anys 50 i 60, Pensat i fet es féu ressò d'un parell de notícies relacionades amb la colònia valenciana a Sao Paulo. En primer lloc, en 1957 els valencians residents a la metròpoli brasilera llançaven un xicotet butlletí en valencià que duia el mateix nom de Pensat i fet, i convocaven una assemblea general per a fer una Casa València en la ciutat (l'assemblea tindria lloc "en el local del Centre Català", que, com era usual entre els grups d'exiliats, degué servir de casa comuna inicialment fins que els valencians decidiren organitzar-se pel seu compte). Una dècada més tard, en 1969, l'Institut Regional Valencià de Sao Paulo (que devia ser el resultat d'aquella assemblea anterior) demanà "un poc de terra valenciana per a que, als fossars de l'altra part de la mar, cobrira simbòlicament les restes d'aquells valencians que tenen la desgràcia de morir lluny de la Pàtria". Així, tant Castelló com València com Alacant enviaren sengles saquets amb 100 grams de terra de cada ciutat, "dins d'una arqueta de talla mitgeval gòtica": la de Castelló, d'un immoble municipal, la de València de l'Hort de Giner, a Marxalenes, i la d'Alacant del castell de Santa Bàrbera.

La colònia valenciana de Sao Paulo (Brasil), reflectida en la revista Pensat i fet

Finalment, en 1961 apareixien en la revista altres dos notícies sobre la presència de valencians fora de les seues terres, tot i que no directament relacionades amb el món faller. Val la pena, en tot cas, comentar-les. Una era la necrològica del corredor de comerç Josep Sanchis Zabalza, que havia estat un dels fundadors de la Casa Regional Valenciana de Madrid en 1930, en aquella època de plena expansió del sentir col·lectiu valencià fora de les fronteres pròpies. En paraules del mateix Sanchis Zabalza, l'objectiu era "constituir un ver aplec representatiu de la regió que palese davant els madrilenys -sia els nadius de la resta d'Espanya arrelats a Madrid- la vàlua, el prestigi i la glòria del País Valencià... Els cinquanta o seixanta mil valentins formarien un aplec multitudinari... El País Valencià comptaria a Madrid amb una nombrosa colla unificada". Tanmateix, la realitat seria tota una altra: "cal reconéixer que el centenar i mig de valencians de l'antic Reialme que ací conreem la flor de la valenciania podem molt poc contra la idiosincràsia dels paisans enfonsats dins l'ambient del gran Madrid". Segons reblava el redactor de Pensat i fet, segurament Ricard Sanmartín, allò es devia a "la rebordonida indiferència dels valencians per les coses que més els devien preocupar; aquest individualisme tan còmode i tan perillós per les dissortades conseqüències que ens porta".

Aquell any anterior, en tot cas, Sanmartín també havia tingut una alegria: el viatge a l'Alguer de 1960 amb catalans, balears i rossellonesos, del qual ja vaig parlar ací mateix. Amb ell havien viatjat altres valencians de l'entorn de Lo Rat Penat, com Enric Soler i Godes, que escrivia les seues impressions en la revista, en un article titulat "Alguer i València". En ell explicava que "per a nosaltres l'Alguer és un tros més de la nostra terra, on es parla la nostra llengua", alhora que es feia ressò del "moviment intel·lectual de recobrament de la nostra cultura" que tot just, com a València, prenia llavors una nova embranzida. Fins i tot apuntava que alguns algueresos s'havien inscrit en els cursos a distància de llengua valenciana de Lo Rat Penat i que, com a resultat de la visita, s'havia donat el nom de l'Alguer a un carrer de València (com també s'havia fet recíprocament en la vila sarda). Per a cloure, com també clourem este text, Soler i Godes feia un cant a la mediterraneïtat compartida: "Alghero i València, ciutats germanes, a les dos ribes de la Mediterrània, banyades per les mateixes ones, sota el mateix cel per on volen les mateixes gavines; la mar que separa tants pobles, a nosaltres ens ajunta".

Necrològica de Josep Joaquim Sanchis i Zabalza en 1961
Crònica del Retrobament de l'Alguer de 1960 en el Pensat i fet de l'any següent

Actualització: Desgraciadament, una pèrdua de disc dur combinada amb un mal funcionament del núvol que utilitzava fins ara (totalment inconscient per la meua part, evidentment) han fet que perdera molta de la informació acumulada durant els darrers mesos, incloent la que havia extret de la revista Pensat i fet. En conseqüència, em serà impossible aportar ací la resta de fragments interessants que havia anat trobant... :-(

Cap comentari: