Que sí, que la història és útil!

Enguany també he tingut l'honor de participar en el Tro d'Avís, el llibre de la Falla La Malva d'Alzira. Eugeni Alemany s'ha currat la coordinació d'un volum de més de 300 pàgines amb col·laboradors de la talla d'Enric Lluch, Violeta Tena, Víctor Maceda, Enric Morera, Lucrècia de Borja, Vicent Molins, Pau Alabajos, Joan Amèric, Andreu Escrivà, Juli Jordà, Verònica Cantó, Jesús Peris, M.R. Electrique i molts altres. Jo he parlat sobre la història i els historiadors, fent una reivindicació humorística de la nostra professió. Ací la teniu!

 

Tro d'Avís 2016. El llibre de la Falla La Malva d'Alzira coordinat per Eugeni Alemany

Sóc historiador, eixa és la meua professió. Sí, historiador! Medievalista, a més a més. Sí, medievalista! Investigue, concretament, la fiscalitat del Regne de València. Sí, la fiscalitat del Regne de València! I tinc amics que són especialistes en arqueologia hidràulica andalusina, les elits rurals baixmedievals de les comarques centrals valencianes o els espais de socialització anarquista de finals del segle XIX. I ara ve la pregunta que SEMPRE fa TOTHOM: “I això, per a què servix? Vull dir, a banda de per a saber més coses i tot això... Per a què servix exactament?”. Home, o dona, doncs per a això mateix: per a saber més coses sobre el nostre passat, per a comprendre per què som com som, per a entendre com hem arribat fins ací i per a difondre eixos coneixements entre la gent! “Ah, val, clar, ja, sí...”, mentre en el seu interior pensen: “Veus? Ja ho sabia jo, que això que fa no servix per a res!”. I t’ho diu gent que es dedica, no sé, a vendre loteria o a estaf... dic a  vendre preferents, negocis imprescindibles, i molt útils, per a l’avanç de la Humanitat! 

Però bo, va, igual quasi accepten que saber més coses està bé o que com a hobby, ja veus tu, cadascú es dedica al que vol, i llavors ve la segona pregunta quasi obligada: “I per fer això, et paguen?” No, és que estic podrit de pasta i, com no sabia com matar el temps, vaig decidir anar als arxius i a les biblioteques, que s’està calentet en hivern i hi ha aire condicionat en estiu! Doncs clar que em paguen. ¿Que no es paga als mestres, als metges o a qualsevol altre investigador de qualsevol altra matèria? “Ja, home, però és que ells sí que fan coses que servixen per a alguna cosa. Fan classes, curen, treballen en laboratoris, investiguen coses útils...”. Brrrrr! Res, que els historiadors no mereixem que ens paguen un euro per dedicar milers d’hores a llegir documents o a excavar jaciments, extraure’n la informació pertinent i interpretar com vivien els nostres avantpassats, perquè al remat això “no servix per a res”.

Va, però al final accepten que eres historiador, que és la teua opció vital i que, mira, hi ha gent per a tot, i que tu has decidit saber molt d’història i de moltes altres coses d’eixes de cultura. Llavors és quan tracten d’aprofitar els teus coneixements i fer-te útil, “una persona de bé”. En primer lloc, sempre et trien com a company de Trivial: “Clar, és que Vicent sap de tot!”. D’acord, que potser en el Trivial podré saber unes quantes coses, però que no sé de tot!! Que la gent es pensa que per ser historiador portes una viquipèdia clavada en el cap, entre el cervell i el crani, que et busca a l’instant qualsevol informació des de l’inici de la Humanitat fins a la fi dels dies que està per arribar. “I per què no et presentes a ‘Saber y ganar’? Segur que guanyaries!”. A vore, que els de ‘Saber y ganar’ sí que saben de tot, són uns superhumans que es passen el dia llegint i memoritzant, però jo sóc un simple historiador... I quan vas de viatge: “Ai, explica’ns açò què és, i esta església de quin any és, qui la va fer i per què?” Doncs, home, et puc donar alguna indicació, alguna referència, però així tan exacte... jo que sé, la guia que t’has comprat ho dirà!

En definitiva, que si no pots guanyar concursos ni vals per a explicar-ho tot, la teua faena continua sense ser útil... Ara, que quan ho necessiten bé que et demanen coses a canvi de no-res... o a canvi del carinyo i de l’amistat. “Que no vindries a fer una xarrada sobre Jaume I a la Casa de Cultura del meu poble? Pagar-te? Home, si això ja t’ho saps! Et convidem a un xivito, això sí”. Ah, clar, aniré a fer una xarrada a canvi d’un entrepà de llomello amb maionesa perquè com tinc una faena que “no servix per a res” i no meresc que em paguen per ella, ja em va bé si em doneu de sopar de calent, i encara gràcies! O també aquells de: “No, és que la meua filla, que estudia Magisteri, ha de fer de projecte de fi de carrera una ruta historicoliterària per la Foia de Bunyol i, com tu saps de tot, segur que ens podries passar bibliografia i ‘unes quantes coses’ sobre això...”. Clar, clar, em passaré uns dies buscant bibliografia, aniré a la biblioteca, la consultaré, extrauré les idees principals, posaré els punts de la ruta amb els llibres que s’han de llegir i faré el projecte de la teua filla, que és el que en el fons m’estàs demanant! Que li pregunte al professor, que per a alguna cosa és mestre i li paguen “merescudament”...

Fora bromes, els investigadors en història tenim, en realitat, una funció molt clara i molt important. Hem vingut a esta terra perquè som superherois disposats a acabar amb uns supermalvats que campen per tot arreu: els guionistes de sèries històriques, els friquis de la història i els periodistes que es fan ressò d’estos últims. En primer lloc, els guionistes són supermalvats perquè: a) O no fan ni punyeter cas dels historiadors i llavors les sèries són divertides però un destrellat històric. O b), quan els fan cas, les sèries no els poden eixir més avorrides ni més carrinclones! Xe, que no hi ha un terme mig? Per la seua banda, els friquis de la història ens fan més mal que una pedregada. Els Bilbeny i companyia, per exemple, que si Cervantes era de Xixona, que si Hernán Cortés, Santa Teresa de Jesús, Lope de Vega, Calderón de la Barca o Leonardo da Vinci (!) eren catalans... Per l’amor de Déu, és que això no ho supera ni Esperanza Aguirre dient que la nació espanyola té més de tres mil anys d’història! Però pitjor encara són els periodistes que els donen les coses per bones, els amplifiquen, els presenten com a investigadors seriosos i tota la pesca. Per això, un grup d’historiadors de tot el món hem format una organització per a acabar amb esta lacra de la societat que ens impedix prendre’ns la història amb formalitat. Ens diem AUSAES: Associació Ultra Secreta per Acabar amb Eixos Sonats. Ja aniran caient, ja!

Ara sí, sense conyes, la història, com qualsevol altra humanitat, és molt útil. Tot té una història, tot! Els valencians, els espanyols, les ciutats, els barris, les persones, la política, l’art, el futbol, el treball, les festes, les Falles! I conéixer-la ens servix per a ser més conscients: més conscients de com hem arribat fins ací, què som, per què som com som i, en funció d’això, què ens agrada d’eixa història, i volem conservar, i què no ens agrada d’eixa història, i volem canviar de manera raonada. Per exemple, estudiar un jaciment iber durant anys i museïtzar-lo amb les quatre pedres que queden en peu no només servix per a anar a passar un diumenge d’excursió amb els xiquets, rebuts per actors vestits a la ibera, que també, sinó, sobretot, per a comprovar que en estes terres que xafem van viure altres civilitzacions fa milers d’anys. I, també, per a que ens adonem que la societat ha avançat molt des d’aleshores en moltíssims aspectes, tècnics, tecnològics, d’igualtat, benestar social, etc. Però que, al mateix temps, encara ens queda per avançar moltíssim més, ja que també la història ens ensenya que els darrers cent anys han estat plens de guerres, dictadures, fams i altres barbaritats, ací i en tot el món. 

La història també servix per a mirar les coses i entendre el que ens envolta d’una manera diferent. No és el mateix saber que la Séquia Reial del Xúquer va ser construïda en temps de Jaume I, amb coneixements hidràulics presos dels andalusins, i saber com ha evolucionat al llarg de la història fins als nostres dies que no saber-ho. Saber-ho ens fa apreciar-la més, entendre millor la relació entre el Xúquer, els valencians i la terra, i poder valorar amb coneixement de causa com volem que s’integre tot això en els plans de futur de la nostra societat. Tampoc és el mateix, per exemple, saber que els nostres rebesiaios es van haver de partir la cara per a obtindre una sèrie de drets socials i polítics que no saber-ho, que viure en la ignorància. Ni tampoc és el mateix, evidentment, saber o no quan va nàixer la Generalitat Valenciana, per què va fer-ho, com funcionava, com va evolucionar al llarg del temps fins a la Guerra de Successió i quin paper va tindre el seu record en la història posterior i en el nostre autogovern actual. Això, si voleu, vos ho puc explicar jo mateix en una conferència, que sóc especialista en la història de la fiscalitat del Regne de València... Ara, pagueu-vos alguna cosa més que un simple xivito!