La setmana vinent podreu trobar en les llibreries i quioscos el nou número de la revista Lletraferit, el #07, dedicat, com sempre, a temes culturals molt diversos amb una premissa clara: el gust per la bellesa literària, lletraferida. Ací podeu consultar-ne l'índex i, com podreu comprovar, ve carregadet de bombo, amb moltes col·laboracions d'autèntic luxe. Abans de passar al següent número, però, aprofite per a enllaçar ací un text de l'anterior, del Lletraferit #06, que podeu continuar trobant en els establiments o comprar per internet. Es tracta d'un article que vaig escriure sobre el cantant Hugo Mas, bo i tractant de repassar la seua sorprenent i un tant enigmàtica trajectòria artística, la d'un músic que igual canta cançons de de bressol com fa versions d'Ovidi o temes que conjuguen la geofísica, la desesperança vital i un esgarrador punk jazz. Ací davall teniu el text.
 |
| Hugo Mas durant el procés de gravació del seu darrer EP, Pentàpolis, amb Cavallo. Foto d'Elies Fuster |
En la distància curta sembla una persona molt tranquil·la, amb les idees clares, ferma i assossegada, d’aquelles que penses que complirà fidelment les seues rutines diàries mentres veu passar el món des de la talaia dels hòmens savis i pacients. Aparentment, el seu treball com a científic en un laboratori de sanitat forestal, en el qual identifica coleòpters, lepidòpters i altres artròpodes causants de malalties i plagues per a evitar-ne l’expansió entre els boscos valencians confirma la sensació. Però només aparentment. I és que l’alcoià Hugo Mas té una estranya manera de ser lliure: entomòleg de dia i cantant nihilista de nit. Al nihilisme total, d’altra banda, a la desesperança bruta i descarnada a la qual porta la racionalització extrema, ha arribat a través d’un procés de metamorfosi marcat per cadascun dels tres discos que ha publicat en els sis darrers anys.
En el primer, Hugo Mas (Snibor Records, 2009), es presentava l’embrió i la larva, les fases primigènies del creixement en què l’artista mostrava els seus instints naturals. El desig, l’erotisme, l’amor i el sexe suraven per totes bandes, acompanyats moltes vegades per melodies dolces, tendres, intenses, fins i tot divertides. Mugrons, boques, engonals, muscles, mans, ventres, llengües, cames, ulls o llavis eren protagonistes, però també, al seu costat, la recança, la insatisfacció, el vertigen, la mort ocasional. Una estranya barreja de goig i dolor, de desig i patiment, de busca frenètica de l’amor i assumpció desenganyada de les seues insatisfaccions. I per damunt de tot la seua veu. Eixa veu profunda d’alcoià indòmit, de rapsoda de versos insondables, com els dels poetes que recita: Xargay, Martí i Pol, Rodríguez Castelló, la menuda Kalpakis.
En Wegener (Música de Telers, 2013) ja no necessitava de les paraules d’altres. Totes les lletres eren seues. La larva esdevenia pupa, l’estat intermedi del cicle vital dels holometàbols. Únicament pouava d’un clàssic, d’uns paràgrafs de Lawrence Durrell, germà del zoòleg, que servien d’introducció a The Black Book (Obelisk Press, 1938), amb la rotunda afirmació que “no hi ha cadàvers que hagen estat mai ni la mitat de morts que ho estem ara nosaltres”. Ací servien d’introducció a un viatge al fons de la Terra, a través de les seues diverses capes i discontinuïtats. No debades, Alfred Wegener fou el geofísic alemany que proposà la teoria de la deriva dels continents i, no debades, els fills d’Hugo Mas es diuen Aral (per la depressió pliocènica que formà la mar d’Aral a l’Àsia Central) i Otto (per Otto Lidenbrock, protagonista de la novel·la vernesiana Viatge al centre de la Terra).
Per a viatjar a eixe lloc, precisament, Mas es va fer acompanyar per una banda de luxe, els Arthur Caravan, que, com ell, també busquen la banda sonora de l’univers. Les cançons del disc són, sens dubte, terrestres: plenes d’oceans, fang, pluja, tempestes, arbres, algues, insectes, deserts, minerals, cendra, aire, neu i llamps. I en eixe descens incaut cap als inferns la pupa es va fent gran, alhora que la música es fa més i més crua, fins arribar al nucli, al “ventre on no et busca ningú”. La pupa roman immòbil, envoltada de ferro i de níquel, esperant l’últim estadi del seu desenvolupament, una transformació que donarà pas a la maduresa, una mort aparent que no ho és realitat. Hugo Mas, l’entomòleg, el geofísic, fa la seua pròpia metamorfosi mentres dissecciona l’abisme de la biodiversitat i de la matèria.
Així arriba Pentàpolis (Música de Telers, 2015), ara de la mà de Cavallo, un grup d’experimentació musical conformat per Elies Fuster i Pep Ahuir, adient a l’atmosfera fosca i enrarida que prenen els sons de l’insecte metamorfosejat. Brunzits i paratges que ja s’han vist abans, que enllacen amb la tristesa i l’abandonament abissal d’“Hepàtica” o amb la sordidesa i la brutalitat pertorbada de “Dinamo”, cançons dels discos anteriors. Podrien ser la música de Naked Lunch (1991), la biografia de Cronenberg sobre William S. Burroughs, o de determinats passatges de Sin City (2005), la ciutat pecaminosa governada pel repulsiu senador Roark, o encara de The Seasoning House (2012), el miserable prostíbul fílmic en què una jove òrfena i sordmuda viu una angoixant tortura durant la Guerra dels Balcans.
Són només cinc cançons, difícilment definibles però amb una forta coherència. Sons densos i intensos, bases de contingut complex i formes simples, uns instruments distorsionats, una veu trencada, un trànsit entre el fake jazz i el punk jazz. Així ho definixen ells. I així és. Melodies dissonants amb sorolls estridents, interpretacions turmentades, música amb contorsions i paisatges lírics desèrtics, àrids, poc habitables, on predominen el ciment, la sal i el sofre. És la definitiva metamorfosi de l’insecte, que pul·lula per llocs bruts, poblats de hienes, escorpins i arbres mutilats, d’hòmens desheretats i podrits, probablement morts en vida. Un viatge als límits del no-res, als límits de la ment, on Hugo Mas es deixa dur, espera quiet i explica, a la seua particular manera, el significat del cosmos. Potser cap ni un. La matèria, l’energia, les seues propietats. La capacitat de raciocini el nega. La bellesa, tanmateix, li dóna un sentit, encara que siga la bellesa sòrdida de les seues creacions, insòlites en el panorama musical valencià.
 |
| Lletraferit #06, pp. 68-69. Foto de Pau Bellido (ACF Fotografía) |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada