La perseverança d'una ciutat bimil·lenària

València, ca la Trava, falla municipal de l'any 2017.

Autoria: Manolo García

Enguany, després de vora 30 anys sense que hi haguera llibret per a la falla municipal de València, en torna a haver-hi. Hi inclou la memòria, l'explicació i relació de la falla, dedicada a les traves que ha patit la ciutat de València representades en la torre de telecomunicacions mai no realitzada de Calatrava, i diversos articles que reflexionen sobre la qüestió: "El poder (quasi revolucionari) de la temuda sàtira", del periodista Joan Castelló, que fa un repàs als temes de les falles municipals des de la seua primera plantà en 1942; "Al tomb i més" La plantà de les Falles de la Humanitat", de l'historiador de l'art Iván Esbrí, sobre la tradició de plantar els monuments al tomb; "Que perda el dogma", del comunicador Vicent Molins, sobre la necessitat de debatre sobre la festa fallera sense pors ni complaença, i "La perseverança d'una ciutat bimil·lenària", que és el text que vos transcric a continuació. El llibret, de 64 pàgines i en format 21x21 cm, es podrà aconseguir de manera gratuïta en molts llocs que s'anunciaran en Festes de València i també es pot descarregar digitalment en l'aplicació Llibrets Falla/Festes València. Espere que el disfruteu!

L'alqueria del So Quelo, falla municipal de València l'any 1943.

Autoria: Carlos Cortina i Regino Mas, amb disseny de Xavier Goerlich. 

Foto Finezas, de la col·lecció Josep J. Coll

Qui decidí la ubicació de la ciutat de València ara fa 2.155 anys potser no l’encertà del tot. Sí, era el que els romans buscaven en el seu afany de colonitzar i dominar la península Ibèrica: a pocs quilòmetres del litoral, al costat d’un riu navegable i de la Via Heraclea, ben abastida d’aigua dolça, amb terres fèrtils per al cultiu i estratègicament situada a mitjan camí entre dos grans nuclis ibers, Edeta i Saiti, i els dos principals assentaments romans de la costa mediterrània, Tarraco i Cartago Nova. Ara bé, la xicoteta illa fluvial sobre la qual s’assentava parava molt a prop d’un riu Tyris massa aficionat als desbordaments, amb el consegüent risc d’inundacions, que no tardaren a fer acte de presència. Primera trava fundacional i considerable: pràcticament totes les generacions de valentins han conegut el furor destructor d’alguna riuada fins a 1957.

Valentia, sens dubte, fou un bon nom per als primers audaços que la poblaren. Però no quedà la cosa en simples amenaces fluvials, sinó que a penes unes dècades després de la seua fundació la ciutat fou completament arrasada pels partidaris de Pompeu i no renasqué fins a època d’August. També durant el segle III fou atacada pels pobles germànics i en època dels visigots arribà a tal decaïment que els andalusins no pogueren anomenar-la d’una altra manera que Madinat al-Turab, la "ciutat de la terra" o "de la pols". Els patiments i les dificultats, de fet, s’hi anaren succeint al llarg de la història: els setges de Ferran I de Lleó, Rodrigo Díaz de Vivar i Jaume I d’Aragó, els saqueigs de la jueria i la moreria, les guerres de la Unió, l’Interregne, les Germanies, de Successió, el Francés i la d’Espanya, les lapidacions, cremacions, escapçaments, penjaments, afusellaments, assassinats, deportacions, exilis, empresonaments i persecucions de tot tipus per tota classe de diferències religioses, polítiques i ideològiques.  

Unes traves i uns obstacles, a més a més, que els habitants de la ciutat tractaren d’oblidar ràpidament, cremant etapes i amagant el seu propi passat. No debades València és una de les ciutats que menys vestigis conserva de la seua herència romana, visigòtica i andalusina. No debades s’hi han destruït cases, palaus, esglésies, convents, muralles, monuments i carrers sense cap mirament. No debades s’hi ha tractat de complaure massa sovint el poder alié i s’ha acatxat el cap molt fàcilment davant les decisions que venien de fora, encara que això comportara actuar contra els interessos de bona part de la seua població i dels municipis fraterns que la tenien com a líder. No debades s’hi han llançat al fem desenes de projectes mai no realitzats que ningú no recorda. Però, malgrat tot, ací estem. Ací està València, dos mil·lennis, un segle i onze lustres després, una de les cent cinquanta grans ciutats més antigues del planeta (contínuament habitades i sempre en el mateix lloc). Ni moltes altres fundacions de la seua època, que han anat desapareixent, ni per exemple Berlín, Madrid, Moscou, Mèxic, Tokio o Nova York poden presumir de tanta longevitat. Per alguna raó serà.

I és que València, tot i els canvis radicals, ha mantingut la seua ubicació, la seua materialitat i la seua consciència pròpia, ben ferma i orgullosa. Com en les Falles, no han importat tant els monuments com la perseverança en una idea, la d’habitar, en este cas, un mateix tros de terra i anomenar-lo València. Diversos factors han afavorit eixa tenacitat, com ara la mediterraneïtat, la vocació d’obrir-se al món i a la humanitat a través de la mar propera. Però també, des de fa més de mil anys, la construcció d’un complex sistema de captacions d’aigua fluvial –també l’encertaren, assentant-se al costat del Túria– que donà lloc a un dels espais agrícoles tradicionals, l’Horta, més productius i fèrtils del món. I, igualment, la capitalitat sobre un territori molt més ampli que el de la ciutat estricta, ja fóra l’ager valentinus, la diòcesi d’època visigòtica, la taifa andalusina o, encara amb més intensitat, el regne fundat per Jaume I en 1238. Tots eixos factors han coadjuvat a la pertinaç voluntat de ser i d’existir de la ciutat de València, fins a convertir-la en una de les cinquanta urbs més poblades del continent europeu.

Amb la combinació de tots eixos elements, a més a més, s’han conformat grans Valències que han aspirat a la felicitat plena i han suscitat personatges irrepetibles. Versions originals d’una mateixa ciutat en què les quadrigues cavalcaven per l’actual carrer de la Pau, les nits s’omplien de poesia aràbiga recitada al so dels llaüts, s’erigien meravellosos temples celestials dedicats al comerç, el so dels telers dels velluters marcava el ritme metropolità, s’impulsaven amb fervor els portents de la vida moderna, s’alçaven exquisits edificis de línies harmonioses i els carrers s’omplien de l’alegria quotidiana de viure. Eixes Valències, molt diferents però totes una, també han acollit o han vist nàixer prínceps omeies com Abd-Al·lah al Balansí, reis conqueridors com Pere el Gran, predicadors de fama europea com Vicent Ferrer, l’autor de la millor novel·la del segle XV, Joanot Martorell, papes de Roma com Alexandre VI, humanistes de primer ordre com Joan Lluís Vives, impressores d’alta cultura com Jerònima Galés, arquitectes d’estil propi com Rafael Guastavino, pintors d’èxit mundial com Joaquim Sorolla, escriptors immortals com Vicent Blasco Ibáñez o sopranos de renom internacional com Lucrècia Bori.

Una ciutat de prodigis que també ha sabut conservar, com ninots indultats, alguns dels seus monuments més notables, que ha preservat, amb il·lusió, moltes de les seues tradicions, que ha venerat, amb passió, molts dels seus fills il·lustres i que s’ha fet un lloc, amb laboriositat i constància, en la gran història de la humanitat. Una ciutat que fins al moment ha superat totes les seues traves i defectes, gràcies a la faena incansable de tants i tants dels seus habitants que durant desenes i desenes de generacions han treballat de valent per alçar-la i disfrutar-la una i una altra vegada. Com els fallers han fet i fan amb les Falles. Com tant de bo esperem que continue passant d’ací a uns altres 2.155 anys.

"La perseverança d'una ciutat bimil·lenària", text publicat per Vicent Baydal en València, Ca la Trava. Llibret de la falla municipal 2017, Ajuntament de València, València, pp. 57-63.