El colonialisme i la seua transversalitat

Vaig passar dijous i divendres 11 i 12 de maig a les III Jornades de Debat en Història organitzades per la Universitat Pompeu Fabra, amb el títol “Reflexions sobre la transversalitat del terme colonialisme: dels orígens de la civilització als nostres dies”. Tractaré de destacar alguns dels punts punts que considere més importants en quant a eixa suposada transversalitat i a la definició del colonialisme en general.

Quan els historiadors que treballen la història antiga (i incloc als arqueòlegs, que en ocasions semblen creure que no són historiadors) empren el terme “colonialisme” no s’estan referint al mateix tipus de colonialisme que comença en el segle XI protagonitzat per l’expansió de l’Europa feudal. En base a la comunicació de l’alcoià Josep Torró, la que més profundament reflexionava sobre els punts comuns d’eixe colonialisme occidental desenvolupat durant nou segles i sobre els punts diferents a altres tipus de processos colonitzadors, podem dir que el principi bàsic del colonialisme occidental és el que ell ha anomenat "principi de substitució de poblacions" (tant biològica com dels sistemes socials), que implica 1) bé l’aniquilació de les poblacions conquerides o 2) bé la seua segregació (sense possibilitat d'assimilació) i l’explotació d'eixa diferència.

Com va comentar al col·loqui el professor argentí Juan Carlos Garavaglia la gran diferència entre les conquestes prehispàniques a Amèrica i la hispànica és que les primeres suposaven una integració i una superposició dels conquerits i els conqueridors mentre que la segona suposà l’exterminació de les elits conquerides i la instal·lació d’unes de noves hispàniques totalment separades dels conquerits pel criteri religiós. Però, com bé argumenta Torró, la segregació i l’explotació de la diferència no es basava en un criteri estrictament religiós –tu eres pagà i jo cristià- sinó més bé en un criteri d’ordre social. Els cristians grecs ortodoxos eren considerats “pagans” tot justificant la conquesta de Constantinoble en 1204, o així mateix els cristians celtes irlandesos o els sards; al cap i a la fi era qüestió d'ordres socials aliens al de la societat feudal: les societats diferents a l'occidental eren considerades susceptibles de ser exterminades.

A les conquestes medievals encapçalades pels reis d'Aragó trobem eixe “principi de substitució de poblacions”. Per exemple, a les Illes Balears la població andalusina va ser esclavitzada i expulsada totalment, sent substituïda per la rèplica de les unitats bàsiques de què estava composta la societat dels conqueridors catalans: senyorius, viles noves, ordres eclesiàstics, famílies conjugals no extenses, tipus de conreu, etc. Per altra banda, al regne de València el principi s’aplicà en la seua segona forma, la de la segregació sense possibilitat d'assimilació i l’explotació de la diferència. Els andalusins foren segregats en aljames i sobreexplotats a causa de la seua condició socioreligiosa diferenciada, fixant-los a la terra tot dificultant la seua eixida de les terres que treballaven, gravant-los amb rendes més altes i obligant-los a realitzar treballs remunerats a preus taxats baixos en benefici dels senyors (el que explicaria, per exemple, l’arrencada de la producció sucrera al regne de València en el segle XV amb jornals taxats ínfims, i per altra, l’odi exacerbat dels cristians, sobretot de les capes més pobres que havien de complementar el seu patrimoni amb jornals, contra els musulmans, ja que el seu treball a baix preu feia caure en picat els sous). D'ací els batejos massius de musulmans a granerades en les sèquies durant la revolta de les Germanies.

Així doncs, al regne de València els senyors trobaren una forma de rendibilitzar el manteniment d'un cos social segregat i explotat, una pràctica colonial que es pot fer extensible fàcilment a les conquestes angleses o franceses al segle XIX. Al regne de Mallorca, per exemple, la fòrmula fou una altra per l'esclavització generalitzada inicial: els contractes de talla i alforria, que fixaven un preu per a la llibertat dels esclaus, el qual es pagava mitjançant el treball esclau al llarg de diversos anys, uns 10 de mitjana. Els esclaus, que si bé al principi eren musulmans de l'illa després procedien del mercat mediterrani d'esclaus, en ser alliberats fugien ja que no es podien assimilar a una societat que els rebutjava encara que es convertiren al cristianisme. També al regne de València passava: en dos segles a la vall d'Alfàndec només hi ha documentat una conversió musulmana (morí pobre i sol); qui es batejava era rebutjat tant pels cristians com pels seus, i, a més a més, no aconseguia lliurar-se de les càrregues oneroses per la seua condició religiosa sinó que se li mantenien. És el que passà quan arran dels batejos de les Germanies els musulmans passaren a ser considerats "cristians nous", però continuaven segregats i sobreexplotats.

El "principi de substitució de poblacions" en la seua primera forma d'aniquilació de l'altre era evidentment més "eficaç" en les regions properes a la zona d'expansió. Per exemple a la península ibèrica, Sicília o zones de l'est germànic es dugué a terme amb èxit en molts casos. En canvi, en zones més allunyades, com com les que s'abordaran a partir dels segles XV i XVI -Amèrica, Àsia, Àfrica-, prendrà majoritàriament la segona forma de segregació i explotació de la població conquerida sota la clàssica norma del colonialisme: "never mix with the natives" (Prawer).

Ací és on tornem al principi: estes premisses no es donen a les colonitzacions antigues. Els processos de colonització (grecs, fenicis, p. ex.) o de dominació política i econòmica (romans, púnics, p. ex.) antigues no comporten la voluntat d'extermini i substitució dels ordres socials diferents. Encara que sí que és evident que hi ha una sobreexplotació i dominació dels conquerits, es permeten els ordres socials diferents, que poden continuar amb la seua existència a canvi de pagar tributs; o també hi han processos d'assimilació que fan desaparèixer eixos diferents ordres socials.

És a dir, al regne de València es permeté la continuació dels musulmans, però no ja sota les condicions inicials, sinó totalment dependents, segregades i dominades, en benefici de la nova societat conqueridora -que s'establí en el territori mitjançant la seua colonització efectiva- i sense cap possibilitat d'assimilar-se als conqueridors per tal de deixar de ser explotats. En els altres sistemes de dominació, la colonització del territori era molt parcial i no implicava el principi de substitució de poblacions, sinó que més bé un dels objectius principals era implantar estructures que garantiren el domini tributari sobre les societats indígenes, que no veien modificat substancialment els seus modes de vida. O això, o l'assimilació de la població indígena a la societat conqueridora era factible i per tant desapareixia la diferència i la sobreexplotació (per exemple es pot veure en l'assimilació de la població indígena de la península ibèrica i el nord d'Àfrica a la societat conqueridora musulmana durant elss segles VII-X).

Els historiadors que es dediquen a estudiar els processos de colonització antics fan molt d'èmfasi en el contacte cultural entre conqueridors i conquerits, per exemple a la península ibèrica entre tartèssics i fenicis o entre ibèrics i fenicis i grecs, o a les illes de la Mediterrània (Sicília, Sardenya) entre els indígenes i els diferents pobles colonitzadors. Molts (Van Dommelen, Mattingly, Frankenstein) consideren eixos processos com a "colonialisme", però adverteixen que no s’han de buscar paral·lelismes amb el colonialisme modern ja que és una noció històrica que necessita ser especificada i contextualitzada. Per exemple Van Dommelen el defineix com "la presència de grups d’estrangers en una regió allunyada del seu origen on estableixen relacions socioeconòmiques asimètriques de dominació o explotació amb els habitants de la regió colonitzada".

No obstant això, diferisc d'estos autors. Crec que les nocions històriques han de ser molt explicatives i no generals, ja que si són massa vagues perden tota la seua potencialitat científica. Per tant, des del meu punt de vista, jo no consideraria les colonitzacions i expansions antigues com a "colonialisme", ja que eixe terme ha de ser reservat a un fenomen molt específic protagonitzat per la societat occidental. De la mateixa manera que crec que no es pot parlar de nació sinó a partir del segle XIX i el món contemporani (abans podem parlar de grups etnoculturals o comunitats historicopolítiques), crec que no s'ha d'emprar el mot colonialisme per a l'antiguitat, a no ser que vulgam acabar com Ruiz-Doménec parlant de capitalisme català als vinyars de Ricard Guillem durant el segle XI. Cal, doncs, precisar la terminologia historiogràfica i el seu ús, tot reflexionant sobre les implicacions conceptuals que se’n deriven.

Però, a més a més, com hem vist -i a veure si els modernistes i contemporaneïstes prenen nota de les reflexions del seu col·lega medievalista Josep Torró-, hi ha una solució de continuïtat entre l'expansió feudal de l'edat mitjana i el que s'ha considerat tradicionalment el colonialisme occidental a partir de la conquesta d'Amèrica. Esta no seria més que un altre pas en una expansió iniciada als segles XI-XII sota unes mateixes premisses. Evidentment canvien moltes coses però el principi i les pràctiques procedeixen de la mateixa manera: segregar (en cas que no es puga la substitució física) i dominar.

He deixat sense comentar les excel·lents reflexions i exposicions de Josep Maria Fradera, Luis Alonso o Eloy Martín Corrales, però queden una mica lluny dels meus àmbits de coneixement específics; en tot cas, esperem que amb una mica de fortuna l'Institut d'Història de la UPF i el sempre immesurable impuls del director de Publicacions de la Universitat de València engeguen la publicació de les ponències presentades a les Jornades. Finalment, deixe les reflexions sobre el regne de València com a colònia (novament Torró) i el nacionalisme valencians per a un altre post.