Esclavisme medieval a l'illa de Mallorca

A continuació, ressenye dos articles de Ramon Soto sobre l'esclavisme medieval a l'illa de Mallorca, per si a algú li pot servir o interessar el tema. De tota manera, recomane el darrer llibre d'Antoni Mas i Fornes, Esclaus i catalans, el qual, amb una tesi que ha causat polèmica entre certs sectors del catalanisme més ranci, realitza una suggeridora relació entre l'assumpció del gentilici català per part dels colonitzadors i les fòrmules de segregació del nombrós grup d'esclaus present a l'illa. En tot cas, els articles de Ramon Soto que ara resumisc són: “La situació dels andalusins (musulmans i batejats) a Mallorca després de la conquesta catalana de 1230”, Mélanges de la Casa de Velázquez, XXX (Madrid, 1994), pp. 167-206, i “¿Una oferta sin demanda? La esclavitud rural en Mallorca antes de la peste negra (ss. XIII-XIV)”, Historia Agraria. Revista de agricultura e historia rural, 21 (agost 2000), pp. 11-32.

En estos dos articles Soto teoritza sobre la naturalesa de l’esclavitud documentada a l’illa de Mallorca a partir de la conquesta catalanoaragonesa de 1230 fins a la seua desaparició al segle XVI, en particular sobre la seua relació amb el sistema feudal que regulava les activitats agràries. Malgrat els títols dels escrits, que semblen indicar que l’estudi no va més enllà de la pesta de mitjans del Tres-cents, l’autor realitza una consideració global de la història de l’esclavatge a Mallorca a través d’un treball eminentment bibliogràfic al qual afig dades documentals disperses, que fan de la seua anàlisi una hipòtesi provisional ja que són constants les digressions i les deduccions lògiques a partir d’una barreja d’informacions molt diversa.
Amb tot, la lectura detallada dels articles proporciona un balanç de la qüestió. Soto hi estableix tres fases diferenciades: la primera és la resultant de l’esclavització generalitzada de la població andalusina per la conquesta de 1230; la segona remet a la importació constant d’esclaus d’arreu del Mediterrani des de l’últim terç del segle XIII fins a les massacres produïdes en el context de la revolta forana de 1450; i la tercera comprèn ja, tot i unes darreres aportacions de negres africans i guanxes, la desaparició definitiva de l’esclavitud a l'illa per l’avanç turc a la Mediterrània i l’extensió cap a Amèrica del comerç esclavista.

Per a la primera fase, que va de 1230 a aproximadament 1260, Soto rebutja les teories que recolzen una integració o assimilació dels musulmans en la societat feudal cristiana mitjançant la conversió i considera que hi hagué una esclavització generalitzada –en 1275 a penes hi restaven poc més de 200 musulmans lliures–, acompanyada per nombroses emigracions i una proporció ignorada, però no massa voluminosa, de batejats –en ocasions probablement relacionats amb funcions tècniques de manteniment dels regadius, com ara els moliners, i, en tot cas, amb greus problemes d’endeutament–.
Durant esta primera etapa, tot i que és impossible realitzar quantificacions, es documenta tant esclavitud urbana, dedicada a determinats oficis artesans, com rural, bé en quadrilles dirigides en grans explotacions de la corona, funcionaris reials, senyors o ciutadans, bé en petites explotacions familiars com a complement de força de treball. En el cas concret del món rural tot i que estes referències documentals a mà d’obra esclava dirigida existeixen són molt puntuals; la situació majoritària dels esclaus andalusins fou la de l’establiment autònom en explotacions de senyors, ciutadans o camperols benestants, generalment en mitgeria, com a forma de redempció a través de contractes de talla i alforria, que fixaven un preu per a la llibertat, la qual era pagada en diversos anys gràcies al treball esclau en l’explotació autònoma.
Soto considera que l’esclavitud de musulmans andalusins posterior a la conquesta fou inicialment conjuntural ja que el mateix procés de sotmetiment posà a l’abast dels feudals una gran quantitat d’esclaus. El seu aprofitament com a força productiva, en un sistema en què la producció i reproducció econòmica es basava en la petita explotació camperola i la captura de renda senyorial, existí però fou marginal i es canalitzà cap al captiveri més que cap a l’esclavitud, és a dir, cap a una situació de redempció esperada a través del rescat monetari o d’un contracte de talla i alforria. La finalitat econòmica del manteniment d’esclaus no seria tant aprofitar la seua força de treball com el guany econòmic més o menys immediat. Així, basant-se en el que es pot documentar a la conquesta de Menorca de 1287, l’autor considera que els captius musulmans immediatament posteriors a la presa de Mallorca es repartirien en dos grups: els que es podien pagar el rescat en metàl·lic, i els que no ho podien fer, que foren establerts en contractes de talla i alforria als oficis urbans o explotacions camperoles autònomes. Amb tot, estos esclaus andalusins tindrien una taxa de reproducció nul·la ja que el seu destí seria la llibertat i l’emigració; per això, al cap d’una generació, cap a 1260 s’hagué de recórrer a la importació d’esclaus.

Així s’inicià una segona fase, des de 1260 a 1450 aproximadament, en què Mallorca es convertí en un gran mercat d’importació d’esclaus sards, orientals (grecs, eslaus, tàrtars, etc.) i nordafricans. La principal raó de ser d’aquesta esclavitud d’importació abans de la pesta negra de 1347, en un context de creixement demogràfic, salaris baixos dels jornalers i pressió sobre la terra dels colons emfiteutes, seria la mateixa que la de l’anterior esclavitud d’origen andalusí: la captivitat com a forma de rendibilització dels diners a través de rescats o contractes de talla. Esta demanda – segons els càlculs de Soto uns 7.000 esclaus rurals i urbans cap a 1330, un 13% de la població de l’illa– s’hauria produït sobretot per l’abundant oferta del mercat esclavista propiciada per l’expansió conquistadora i mercantil catalana cap a la Mediterrània Oriental.
Únicament després del desastre demogràfic produït per la pesta negra, en una situació d’escassa mà d’obra, salaris alts dels jornalers i poca pressió sobre la terra, l’esclavitud de producció agrària –destinada a explotar directament les reserves senyorials i les grans explotacions de ciutadans i cavallers o a servir com a força complementària de treball en les petites explotacions– superà el captiveri temporal redimible com a forma predominant d’esclavatge a Mallorca. Amb tot, el mateix autor admet que d’esta interpretació hi ha indicis, però cal una investigació documental més àmplia.

Durant la tercera fase de l’esclavatge a Mallorca, després de la revolta forana de 1450 que suposà l’eliminació física de bona part dels esclaus per part dels camperols illencs ja que veien en aquells els seus competidors, encara hi hagué un rebrot de l’esclavitud amb negres sudsaharians i guanxes, emprats com a força de producció a finals del segle XV en un context d’expansió de les reserves senyorials a costa de les petites propietats camperoles. No obstant això, els esclaus acabaren desapareixent a Mallorca com a resultat de la baixada de la demanda pel creixement demogràfic interior i el desviament de l’oferta esclavista cap a l’Atlàntic.

En línies generals, l’esclavitud medieval mallorquina s'hauria caracteritzat per l’abundància de l’oferta, primer per la conquesta i després per l’expansió catalana i el comerç mediterrani d’esclaus. Fins la pesta negra al món rural es preferí el captiveri com a bé rendible a través del rescat o el contracte de talla abans que no una esclavitud de producció, ja que esta no encaixava amb l’estructura feudal de les activitats agràries. Es preferia la conversió de l’esclau en diners, com una forma de renda, ja que la terra era majoritàriament treballada per colons emfiteutes. Mallorca, com Alger, seria una gran presó on es retenia els captius a l’espera de la redempció. El negoci no era convertir el captiu en esclau productor sinó en aconseguir que pagués el seu rescat en metàl·lic o en treball; a més a més, en este segon cas, les expectatives d’alliberament en funció de la producció milloraven la productivitat dels captius respecte a la dels esclaus dirigits.
No obstant això, ja des del principi i sobretot després de la pesta negra, també s’empraren els esclaus com a complement de mà d’obra en explotacions familiars benestants i com a força de treball dirigida en els latifundis de senyors, cavallers i ciutadans. En este darrer cas les explotacions estaven dedicades a productes agraris directament comercialitzables com l’oli o el blat, però estos conreus, en requerir un treball preferentment estacional, eren més rendibles amb jornalers o emfiteutes en una situació de salaris moderats; per això l’esclavitud de grans explotacions no arribà a arrelar a Mallorca com després ho faria a l’Atlàntic, amb plantacions dedicades a productes de treball continu i intensiu com la canyamel o el cotó (o al propi regne de València la canyamel en condicions de semiesclavitud per als musulmans segregats).

Així doncs, segons Ramon Soto, l’esclavisme medieval de Mallorca representà un laboratori de proves per als diferents tipus d’esclavitud propiciats per la conquesta feudal de terres musulmanes, el mercat mediterrani d’esclaus nordafricans, sards, eslaus i orientals i el tràfic d’esclaus negres sudsaharians i guanxes, abans de la definitiva creació d’economies esclavistes de plantació a l’Atlàntic i l’esclavisme afroamericà.