dijous, 22 de març del 2018

Els Jóvens, el grup de l'any

D'esquerra a dreta: Raül Calatayud, Blai Antoni Vañó, René Macone i Pep Mirambell.
Falten Tóbal Rentero, Cristian Pérez i Pablo Rosell.

Som a finals de març i ja tinc clar quin serà el (meu) grup de l'any... Si l'any passat van ser de principi a fi Maria Arnal i Marcel Bagés (als quals, per cert he dedicat últimament un article en la revista Lletraferit #12), enguany, amb només quatre cançons publicades, tinc ben clar quin serà: Els Jóvens, la banda encapçalada per Pep Mirambell i René Macone, de Sant Vicent del Raspeig, amb alguns dels indispensables de la música valenciana dels darrers temps, com els alcoians Blai Antoni Vañó i Raül Calatayud. Segons explicaven fa uns mesos en Enderrock, "s'erigeixen sobre una base de sonoritat i patrons tradicionals valencians (u, jota de quintos, havanera, llaüts, bandúrries i dolçaines) per crear cançons noves del dia a dia amb un esperit irreverent". Més recentment també en parlaven a Tresdeu, dient que "volen reformular i actualitzar la música tradicional valenciana", incorporant-la a la seua particular manera de vore el món. 

I el resultat no pot ser reeixit. Jutgeu vosaltres mateixos, amb les quatre cançons que han penjat fins ara en el seu canal de Youtube, que enllace ací baix. Des dels records de joventut furtant Anís Tenis en algun moble bar, a l'aguait, a la nit, a l'andana, a la fresca, fins al xic que ensenyava a besar a les xiquetes -i eixe mai no he sigut jo-, passant per les xiquetes de hui en dia, que es queden tancant la rave, o el romanç de Paco Alcácer, que sempre que clava un gol alça els dits, alça els dits, alça els dits... No hi ha res, en efecte, com reinterpretar la tradició i dur-la als nostres dies. I si es fa tant bé com ho fan Els Jóvens, el producte final és deliciós. Els podeu seguir també pels seus canals d'Spotify i de Facebook. Tot un goig de grup!






1 comentari:

Oscar ha dit...

No té res a vore amb el post, però quin gust llegir el teu article sobre els 600 anys de la Generalitat a l'últim Lletraferit i quina diferència i quina pena llegir l'article sobre el mateix tema que publica el Diari la Veu de la ploma de David Garrido. No vaig poder acabar de llegir-lo. No entenc perquè un diari valencià té un col·laborador que suma tant d'autoodi.

Felicitats pel teu valencianisme, com sempre. Havia de dir-ho.