dimecres, 3 de desembre de 2014

Els valencians: ni molls ni folls



Avançament de Desperta Ferro!, d'Arrap

Els amics del grup de rap Arrap trauen nou disc, o hauríem de dir "pendrive", perquè així el publicaran, amb un pen en què s'inclouen les cançons, els audiovisuals i un "quadern de bitàcola", amb textos que hem escrit gent com els periodistes David Segarra, Amàlia Garrigós i Pau Corachan, el periodista i polític David Fernàndez o jo mateix. Quan em van demanar que escriguera un text ho vaig tindre molt clar, donat el seu caràcter rebel: un aprofundiment en el que ja vaig exposar ací mateix fa un any, arran de la reacció de la societat valenciana contra el tancament de RTVV, en un post que es deia "Tot està per fer i tot és possible: Els valencians no som molls". Com hi explicava, això és bàsicament una visió que el discurs nacionalista espanyol ha abocat contemporàniament sobre les societats de les regions perifèriques i que estes han acceptat de manera general, perpetuant així el procés desitjat de subjugació col·lectiva. Cal canviar les tornes, doncs, i rebel·lar-se, per molt difícil que siga, contra eixa construcció mental. Si pensem que som molls, ens hi resignarem i continuarem sent-ho. Si pensem que això és fruit d'un procés de dominació i que tot està per fer, tal volta acabem reeixint en la nostra voluntat de canviar les coses. Vos deixe ací l'article sencer.

Ni molls ni folls, sinó valents i indòmits

Els gallecs, dubitatius, els catalans, pactistes, els valencians, molls. Són els tòpics adjudicats a diversos pobles ibèrics com a visió, en negatiu, dels valors que s’atribuïxen a la figura de l’espanyol ideal, que seria decidit, conqueridor i valent. Però això no es correspon a una qualitat intrínseca de tots eixos pobles al llarg de la història, sinó que és, merament, una construcció cultural feta en època contemporània, entre finals del segle XIX i mitjan segle XX, quan les regions hagueren de reformular les idees que tenien sobre si mateixes en funció de la progressiva afirmació del nacionalisme espanyol de base castellana. 

En concret, el galleguisme, el catalanisme i el valencianisme constataren amb recança l’avanç vigorós de l’Estat-nació espanyol i hagueren de recórrer a pretesos motius històrics que explicaren el seu fracàs col·lectiu. Arribaren a la conclusió que segurament havien tingut sempre un tarannà assossegat, per la qual cosa no havien pogut fer res davant l’actitud guerrejadora i dominant dels castellans. El mateix Joan Fuster ajudà a difondre esta visió en elevar a categoria general, en Nosaltres, els valencians, un parell d’esments del segle XVII que es referien als valencians com a «molls i folls». Els bascos i els navarresos, per contra, foren els únics pobles no castellans que es definiren com a aguerrits i això perquè per a ells el procés de construcció de l’Estat espanyol no comportà una despersonalització tan gran com en la resta de territoris esquarterats per províncies, atés que mantingueren els furs propis com a resultat de les guerres carlines del segle XIX.

Històricament, per tant, ni els gallecs, ni els catalans, ni els valencians han sigut passius, pacífics o meninfots per sistema. Ni tampoc els bascos i els navarresos han sigut sempre atrevits. Això són atribucions posteriors que tracten d’explicar fets contemporanis. Ben al contrari, per exemple, en el mateix segle XVII els valencians tenien fama de ser un poble valerós. Ho deixava ben clar el cronista Gaspar Escolano, qui en 1610 els qualificava de «naturalmente generosos, fuertes de coraçón, animosos, ayrados, ardientes, executivos, promptos, intrépidos y acometedores de empressas, por arduas y peligrosas que sean; no tiene nación el mundo de mayor coraje y execución». De fet, tant els nobles dissidents com els bandolers camparen pel regne de València durant molt de temps, mentre els virreis de l’època es veien impotents per a imposar l’ordre social. Paral·lelament, els versos de l’època cantaven “lo valor y la hassanya” dels terços valencians i, així mateix, la resistència ferotge mostrada pels austriacistes ja en el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, arribà al punt que, segons indicava un ministre borbònic: “no hubo pueblo que no se tomase a fuerza de armas y estaban tan obstinados que Xátiva, después de un largo sitio, fue menester reducirla a cenizas, Orihuela, Elche, Alicante y Alcoy costaron asedios y mucha sangre, y Denia fue dos veces sitiada”. 


Les referències als valencians com a poble audaç i rebel se succeeixen des de la seua fundació, en època medieval, fins als temps contemporanis. L’alçament contra l’ocupació napoleònica de 1808 fou, per exemple, especialment turbulenta, amb avalots que recorden, segons l’historiador Manuel Ardit, a la presa de la Bastilla que donà el tret d’eixida a la Revolució Francesa. Durant les dècades posteriors, a més a més, es produïren constants alçaments progressistes en diferents ciutats valencianes que coadjuvaren a l’adveniment de la Primera i la Segona República en 1868 i 1931. Tanmateix, la victòria dels nacionals en la Guerra Civil espanyola i la instauració del franquisme refermaren la sensació de derrota col·lectiva: els valencians havien sigut molls, els catalans pactistes i els gallecs dubitatius, i, al remat, havien acabat perdent la batalla. Insistisc, però, que això no es correspon amb un fet històric incontrovertible, sinó, més aïna, amb un lament presentista.


Valencians intrèpids i subversius n’hi ha hagut sempre i n’hi continuarà havent. Moltes vegades al llarg de la història han tingut un paper cabdal en el progrés de la societat valenciana i és per això que no ens hem de considerar un poble eternament moll ni foll. Ans al contrari, som un poble plural, com tots, en què cadascú, i cada generació, tria la seua opció. La de molts, com la d’Arrap, ara i ací, és la dels valents i els indòmits, els que no es resignen i es rebel·len contra l’ordre establert, amb cançons i accions que cerquen un futur millor per al poble valencià.

Cap comentari: