dimecres, 19 de novembre del 2008

Lo fet del cors de Santa Bàrbara

Santa Bàrbera de l'ermita homònima de Monòver

El projecte en què prompte acabaré la meua participació a l'Institut Universitari Europeu de Florència, una extensió de la base de dades Notaires vénetiens au Moyen Orient (1360-1520) aplicada als mercaders catalans a Ultramar (incloent valencians i mallorquins que s'acollien als consolats de catalans que hi havia als ports de la Mediterrània i entenent Ultramar com a les zones circumdants a Alexandria, Damasc, Rodes i Xipre), m'ha deparat a banda del coneixement de gent i documentació nova, un estrany i misteriós cas amb el qual Íker Jiménez podria fer uns minuts de televisió: lo fet del cors de Santa Bàrbara.

Sabia -perquè és més de l'època que treballe a la tesi- que
en 1322 Jaume II havia demanat al soldà de Babilònia (d'Egipte) la relíquia del cos de Santa Bàrbera (a banda d'un tros de la Veracreu i el Sant Calze, el que deixaria per terra la teoria que el de València siga el de veritat venint directament de San Juan de la Peña). El que no sabia, però, és que vora un segle després, el seu besnét, Martí l'Humà, continuava demanant als governants egipcis el mateix cos de la santa, coetània de Sant Vicent Màrtir i martiritzada com ell en època de les persecucions romanes de començaments del segle IV, tot i que en el seu cas a terres orientals, concretament a la província de Bitínia, a l'actual Turquia.

El pare de Bàrbera, per allunyar-la dels seus pretendents i dels seus contactes amb el cristianisme, la tancà en una torre, on ella va obrir tres finestres que representaven la Trinitat -d'ací que la seua iconografia incloga eixa torre-. Finalment, el pare la denuncià als tribunals i, després que la martiritzaren i la sotmeteren a escarni públic, ell mateix li tallà el cap -l' espasa és un altre dels seus atributs-, però Déu, com a càstig, féu que li caiguera un llamp en el cap, que el fulminà. D'ací que ens en recordem de Santa Bàrbera quan trone (per tal que intercedisca davant la Providència).


Icona oriental de Santa Bàrbera

Doncs bé, entre la selecció documental que he treballat he trobat fins a cinc documents en què el rei Martí sol·licita al cònsol de catalans en Alexandria o al soldà mameluc d'Egipte l'obtenció del cos de la màrtir i el seu enviament a terres de la Corona d'Aragó. En primer lloc, el 6 de juny de 1400, el monarca recorda al cònsul en Alexandria, Bernat Ametler -de vegades escrit "Amenler", com encara es pronuncia "ametla" a alguns llocs valencians-, que ja abans que partira de Barcelona li havia encomanat que obtinguera la relíquia, amb consentiment del soldà però arribant al furt si calia:

Que ja abans que partíssets de nós vos havíem encarregat e manat que si per altra via no podíets haver lo dit cors de Madona Santa Bàrbera que féssets tot vostre poder ajustant-hi totes maneres possibles d’aver-lo per via de furt que féssets tot vostre poder ajustant-hi totes maneres possibles d’aver-lo per via de furt, per què fets per manera que ab consentiment del dit Soldà lo dit cors sia furtat despenent-hi tots aquells diners que a vós serà ben vist faedor a fi que nos haiam lo dit cors vós emperò portet-nos letra testimonial del dit Soldà com aquell cors és lo cors de Madona Santa Bàrbara.
Més d'un any després, el 21 de novembre de 1401, com que el rei havia rebut cartes del cònsol però no cap feia referència a la qüestió, li tornava a escriure, dient-li que havia passat massa temps i que, d'altra banda, podia gastar en l'afer fins a 500 ducats. Realment impacient, tres setmanes i mitja després, Martí l'Humà trametia una nova missiva sobre·l fet del cors de Madona Santa Bàrbera [...] per millor reduir-vos-ho a memòria, ja que no havia obtingut encara resposta. Finalment, sembla que una mica enutjat, el 28 d'agost de 1402 envià un nou comissionat, el també barceloní Pere Merlès, que, d'una banda havia de renyar el cònsol:
Molt som meravellats com ha gran temps que no•ns havets scrit sobre lo fet del cors del Santa Bàrbara, lo qual axí com sabets desijam molt haver per què us pregam e manam ab sobirana diligència treballets en haver, car gran plaer e servey nos en farets segons vos recitarà pus largament de part nostra lo feel nostre En Pere Merlés, portador de la present.
I, d'altra banda, havia de presentar-se davant el mateix soldà egipci -que tampoc li contestava sobre la qüestió- per pregar-li que l'ajudarà a dur a bon port la voluntat reial, un fet que li donaria sobiran plaer:
Diverses vegades havem scrit a vostre pare pregant-lo affectuosament volgués dar loch e manera per amor nostra que nós poguéssem haver lo cors de Santa Bàrbara en lo qual havem singular devoció de què resposta alguna no havem haüda, per què us pregam tan affectuosament com podem que, axí com nós complauríem a vós en tot ço que poguéssem dins nostra senyoria, vullats dar manera e obra ab tot acabament que nós haiam lo dit cors de Santa Bàrbera, car cosa serà que•ns farets sobiran plaer.
Desconec com va quedar la cosa -desgraciadament, perquè m'he quedat amb les ganes-, però supose que en no res perquè actualment hi ha diversos llocs que es disputen "l'autenticitat" de les relíquies de la santa màrtir, però cap és nostrat: l'illa veneciana de Torcello, el poble italià de Rieti, Piacenza, Constantinoble i, de fet, El Caire (i atenció que els pits de Santa Bàrbera estan un a Novgorod, un altre a Pomerània... i un altre a Montecatini Termini?). En tot cas, "l'intrigant" procés que s'obria davant els meus ulls quan vaig llegir el primer document va anar esdevenint en sainet amb les repetitives ordres posteriors. Imagine al cònsol i mercader Bernat Ametler al seu obrador del port d'Alexandria llegint les noves del rei: "una altra vegada amb el temeta de Santa Bàrbera... quin home més pesat!!". Segurament no era així, però imaginar és debades...

Per cert, a qui li plaga llegir català medieval, fent el post he trobat este relat d'un viatge de pelegrins catalans a Terra Santa (de 1323!).

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina gràcia, desconeixia perquè ens en recordàvem de Santa Bàrbara quan trona. Tot i que ma tia també sol encomanar-se a "Les animetes santes".
Salutacions!

Anònim ha dit...

A prop de la vila d'Olot, hi havia el Santuari de Santa Bàrbara de Pruneres en el qual, segons hi surt documentat per uns documents que tinc a casa del segle XIX, s'hi veneraven les santes relíquies dels pits de la santa. Les suposades relíquies desaparegueren, malauradament, al durant la Guerra Civil Espanyola.