"El somni, l'eco del somni", Lletra per a un àlbum (2005)
"Enllà dels ponts", L'acròbata dels ponts (1989)
nacres m'oferies enmig del teu somriure
i tot d'ales solcant-te la mirada
mentre al lluny els vaixells
percudien els xilofons aquàtics
i el temps se'm dissolia en laberints vertiginosos
com un prisma multiplicant paisatges i ecos
vam beure junts la copa del país sense fronteres
i hi van anar creixent els arpegis d'una bella melodia
entre encanteris de brisa i arena
restablint l'antic pacte d'horabaixa
quan capgiràvem els designis que ens volien boira
i els nostres cossos erigien passeres
en ciutats remotes
fluïen de la fondària de l'asfalt
les lleus flors de l'instant que passa.
El final d'estiu era un mar ben fosc
i un cel sembrat de núvols negres,
un grop elèctric armat de sobte
que feia trontollar la nostra petitesa
confiada a la intempèrie,
era el món llunyà fora de l'abast dels homes
imposant les seues lleis cara a la mar
ignotes,
la presència colossal de la natura
empenyent a colps de puny els cicles.
Aquells dies de setembre
eren una festa
per als menuts d'espelmes i ombres,
de jocs lliures per les alcoves de Vil·làngela,
l'alegre trasbals d'un ordre
que les dones manteníeu a ratlla, net i ple
a gom de tendresa.
A vosaltres en canvi, la tia Elisa i tu,
la por us escometia
des de túnels remotíssims
amb ulls de foc
com una mossegada d'escurçó
i de seguida començàveu a remugar
unes lletanies per a la santa
que ens preservarien del desastre.
Ens feia no sé què veure-us així,
innocents i incrèduls com érem,
veure-us de sobte indemnes
resant en un racó de la cuina
entre les ombres forçades, de sobte tan fràgils,
sabedores del no som res
i la feblesa de l'antic fang nostre,
vosaltres que trafegàveu tot el sant dia
per alçar mot a mot la llar,
pedreta a pedreta el marge de la humana força
vetlant la veu dels presagis
i els trons dels cataclismes,
el fulgor dels cicles renovant-se
a mort i a vida,
vosaltres o aquella por cerval
que alleugia a penes la psalmòdia
i la veneració de misteris inviolables,
aquella por de llamps que sagnaven l'horitzó,
dalles que escapçaven vil·les,
tambors que esparpellaven la casa del llenguatge
que dia a dia vosaltres agranàveu
i fèieu més habitable i solar.
No van pertorbar aquells llamps
de setembre els nostres jocs
ni el vostre sortilegi de penombres.
Una mort petita navegant en barca
per l'espiral del temps
va trobant-nos al llindar de casa
i us aplega de nou ben juntes
al fons de la cuina en silenci,
colze amb colze totes dues tan blanques,
en germanor de roses,
per sempre cara a la mar eterna.
3 comentaris:
És una llàstima allò de la poesia. No m'estranya que no hages llegit més llibres de Rodríguez-Castelló, no és fàcil trobar-los fora d'antologies.
No acaben d'agradar-me les antologies, són un tast en diagonal de l'obra d'un autor. Un llibre de poesia és, molts cops, una obra tancada, difícilment fragmentable. És una llàstima que la poesia tinga tant poca difusió al món editorial.
Manel és mereix un petit racó en cada llibreria dels Països Catalans, que no és demanar molt.
i què gran l'alcoianet que té al costat!
Mort âs cansautors! I âs poetes de guant, tammé!
Publica un comentari a l'entrada