dimecres, 25 de març del 2009

Recita Manel Rodríguez-Castelló

Tenia molta curiositat per saber com recitaria Manel Rodríguez-Castelló donat el caire fonamentalment intimista de la seua creació poètica (de la qual he de confessar que només havia llegit l'Antologia poètica disponible a la xarxa). I la veritat és que va ser com supose que m'ho esperava: sense grans escarafalls, tranquil, dolç, suau, delicat. El fet és que ara no puc tornar-lo a llegir sense sentir o imaginar la seua veu recitant. Vos deixe tres poemes seus enregistrats dimecres passat a l'Horiginal:


"El somni, l'eco del somni", Lletra per a un àlbum (2005)





"Enllà dels ponts", L'acròbata dels ponts (1989)



nacres m'oferies enmig del teu somriure

i tot d'ales solcant-te la mirada

mentre al lluny els vaixells

percudien els xilofons aquàtics

i el temps se'm dissolia en laberints vertiginosos

com un prisma multiplicant paisatges i ecos

vam beure junts la copa del país sense fronteres

i hi van anar creixent els arpegis d'una bella melodia

entre encanteris de brisa i arena

restablint l'antic pacte d'horabaixa

quan capgiràvem els designis que ens volien boira

i els nostres cossos erigien passeres

en ciutats remotes

fluïen de la fondària de l'asfalt

les lleus flors de l'instant que passa.



"Aquella por", Lletra per a un àlbum (2005)



El final d'estiu era un mar ben fosc

i un cel sembrat de núvols negres,

un grop elèctric armat de sobte

que feia trontollar la nostra petitesa

confiada a la intempèrie,

era el món llunyà fora de l'abast dels homes

imposant les seues lleis cara a la mar

ignotes,

la presència colossal de la natura

empenyent a colps de puny els cicles.


Aquells dies de setembre

eren una festa

per als menuts d'espelmes i ombres,

de jocs lliures per les alcoves de Vil·làngela,

l'alegre trasbals d'un ordre

que les dones manteníeu a ratlla, net i ple

a gom de tendresa.


A vosaltres en canvi, la tia Elisa i tu,

la por us escometia

des de túnels remotíssims

amb ulls de foc

com una mossegada d'escurçó

i de seguida començàveu a remugar

unes lletanies per a la santa

que ens preservarien del desastre.

Ens feia no sé què veure-us així,

innocents i incrèduls com érem,

veure-us de sobte indemnes

resant en un racó de la cuina

entre les ombres forçades, de sobte tan fràgils,

sabedores del no som res

i la feblesa de l'antic fang nostre,

vosaltres que trafegàveu tot el sant dia

per alçar mot a mot la llar,

pedreta a pedreta el marge de la humana força

vetlant la veu dels presagis

i els trons dels cataclismes,

el fulgor dels cicles renovant-se

a mort i a vida,

vosaltres o aquella por cerval

que alleugia a penes la psalmòdia

i la veneració de misteris inviolables,

aquella por de llamps que sagnaven l'horitzó,

dalles que escapçaven vil·les,

tambors que esparpellaven la casa del llenguatge

que dia a dia vosaltres agranàveu

i fèieu més habitable i solar.


No van pertorbar aquells llamps

de setembre els nostres jocs

ni el vostre sortilegi de penombres.

Una mort petita navegant en barca

per l'espiral del temps

va trobant-nos al llindar de casa

i us aplega de nou ben juntes

al fons de la cuina en silenci,

colze amb colze totes dues tan blanques,

en germanor de roses,

per sempre cara a la mar eterna.


3 comentaris:

Manuel Pérez i Muñoz ha dit...

És una llàstima allò de la poesia. No m'estranya que no hages llegit més llibres de Rodríguez-Castelló, no és fàcil trobar-los fora d'antologies.

No acaben d'agradar-me les antologies, són un tast en diagonal de l'obra d'un autor. Un llibre de poesia és, molts cops, una obra tancada, difícilment fragmentable. És una llàstima que la poesia tinga tant poca difusió al món editorial.

Manel és mereix un petit racó en cada llibreria dels Països Catalans, que no és demanar molt.

Comtessa d´Angeville ha dit...

i què gran l'alcoianet que té al costat!

TdlH ha dit...

Mort âs cansautors! I âs poetes de guant, tammé!