dissabte, 27 de juny de 2009

Orxateta

Com que qui promet s'obliga, hui parlaré de perquè m'agraden els Orxata Sound System, malgrat que siguen un d'eixos grups pels que m'han arribat a dir que el millor comentari mai deixat a Vent d Cabylia va ser un de Ricard que deia:
Arrrrggggggggggggghhhhhh!!!! No sé si cap dia ens posarem d'acord en qüestions cromàtiques, però de segur que en música mai de la vida!!!
Entenc que la música d'Orxata no estiga feta per a tots els gustos, entre d'altres coses, perquè és prou inclassificable i se n'ix del que la gent sol escoltar. El seu estil és tan indefinible que fins i tot l'explicació que donen ells mateixos al myspace es queda curta: som un col·lectiu musical nascut el 2003 a la ciutat de València amb l'objectiu de fusionar la música electrònica de ball amb el cant tradicional valencià. Al seu repertori podem trobar des de bases electro, techno i drum&bass fins a ragga, dub o hip hop. Però, independentment del seu estil musical -que m'agrada-, el que més m'agrada d'ells és la seua filosofia vital, exactament el mateix que em passa amb Jalea Real-Ix-Marquet, com ja vaig explicar.

Així doncs, atendre a les seues lletres és imprescindible per a entendre'ls. Sense anar més lluny, les cançons del seu darrer maxi van plenes de missatge. Les lletres d'"Ausònia Guevara", per exemple, parlen de les contradiccions de ser d'esquerres en trage de Prada i anar arrasant per les botigues de moda, alhora que inclouen una d'aquelles frases senzilles que concentren gran càrrega de realitat: se'ns pixen damunt i diuen que plou. Per la seua banda, "Badalls" és una excel·lent oda als diumenges de ressaca, quan has dormit massa i no pares de badallar mentre la paella es cuina al foc, bo i incloent un dels clàssics d'Orxata: les dites populars (
que tota pedra fa paret, que com més sucre més dolç, que tot allò que cura cou...).


Igualment, en el seu anterior disc es poden trobar coses tan interessants com una Mascletà 1.0 introductòria que declara València com a seu del postbakalao, crits a l'esperança generacional (hi ha futur, molt de futur, és nostre teu i meu... som un ullal amb aigua fresca en mig del fenc), proclames subversives dignes del Maig del '68 (que facen jocs de play de pedra, paper i tissores, i pinten el sambori en lloc del pas de peatons), odes a la senzillesa 'aborigen' (ací fa olor d'all-i-pebre l'aire, a les parets taulells socarrats... els indígenes conserven la cultura i la parla), homenatges a Monleon que serveixen per a criticar el consumisme (a guanyar diners... ser ric no és voler més, viure de renda és no tindre passió per amassar res, vull una vida de simplicitat voluntària), o exalçaments del deconstructivisme derridià (destrossem les paraules que ens esclavitzen sense pietat, anem a fer un exèrcit d'escèptics, com a única arma la no-veritat).

També hi ha fe en l'intercanvi copyleft de les produccions culturals (xarxes d'intercanvi i relacions més justes... el disc el fem per promocionar el directe, no fem directes per promocionar el disc), la introducció de conceptes com el de
prosumidor, preocupació pel futur ecològic del planeta (la terra es troba en un estat febril i disentèric, i escriu al seu diari de recalfament: a quin contenidor haurem d’abocar el capital? al verd? al groc? o reciclar-lo té més mèrit?), crítiques ferotges al món de la publicitat i la informació (tota la ciutat farcida d’encriptats missatges, enormes fulles blanques, ni marques ni pamflets), reprovacions als polítics locals (ací, entre autopistes i tanta gentola, els paguem els vicis a la jet set de les revistes), però, al remat, cants al bon rotllo i la felicitat (que hi sobren les paraules si tots saben que hi ha estima). Poca broma amb els Orxata...


10 comentaris:

LoveSick ha dit...

Orxata són inclassificablement graaans! Els adore i me'n alegre que tu te'ls estimes també.

Salut!

Toni ha dit...

Del tot cert, un estil inclassificable, indefinible i amb molta fusió diria jo.

Els havia escoltat alguna vegada, i la veritat és que no estan gens mal...

I m'encanta la d'Ausònia Guevara :)

Salut!

Corpi ha dit...

Els desconeixia per complet, i ara els he sentit i m'agraden.

maria ha dit...

Hola, a mi no m'agraden molt, la veritat,
però m'alegrem que hi hagen grups en valencià que tinguen èxit.
Per cert, envií eixe vídeo humorístic del Bloc
a gent del Bloc
i m'han dit que és cert,
crec que al partit, autocrítica no li falta
Bon dissabte
maria

Marc Peris ha dit...

Aquesta és la música actual realment, el que passa és que tradicionalment la música en català ha anat 10 o 20 anys endarrerida respecte a l'experimentació musical actual.
Salutacions Des de l'Illa.

Vent d Cabylia ha dit...

LoveSick, no estem sols, no tinguem por... :D

Toni, doncs a baixar-se els discos s'ha dit, que per a alguna cosa els posen ells mateixos a la xarxa.

Corpi, ara per a l'estiu entren molt fresquets...

Maria, si simplement era això: un vídeo per a somriure...

Marc, però és estrany que a Catalunya sembla que hi haja més varietat musical en català (que al PV) però no hi hagen grups com Orxata (o almenys jo no els conec).

Ricard ha dit...

heheheheehe Veus, en realitat, no estem tan lluny ni en la cromàtica ni en la música! XD -Ara, això de Fresones Rebeldes i Planetas continua sent pitjor que apegar-li un blau a la senyera XDD- Tot i que Orxata no m'agrada, perquè abusen del so "xumba-xumba" -per a mi, pel que fa a la música electrònica, no hi ha matisos XD-, tenen una filosofia musical que m'encanta i que has retratat molt bé. Es creuen el que fan i són uns cracks, a més, plenament originals. Com la beguda, són únics i incomparables -tot i que el beuratge sí que m'agrada; i massa! XD
Salut i orxata!

Dani ha dit...

el més gamberro dels nous sons en català ve del PV, sigue Orxata o CDG/Ix.

Noiadevidre ha dit...

De lo milloret de la terreta : )

I ara els concerts en estiu, "mel de romero" xD

Aina ha dit...

Totalment d'acord amb la resposta a Marc Peris. Jo tampoc en conec...