Gravat baixmedieval que mostra el presumpte assassinat d'un xiquet per part de jueus de Trento
Per fi (per a les coses bones i per a les roïnes) he tastat el que és la vida universitària amb una càrrega docent important, ja que fins al moment, al CSIC de Barcelona, a la Universitat d'Oxford i a la Pompeu Fabra m'havia dedicat fonamentalment a la investigació. Ara, a l'UJI, ja sé el que és fer-se càrrec de diverses classes de grau i de màster -i tot el que temps que requerixen, especialment al principi, quan t'enfrontes a assignatures noves, com està sent el cas-. En conseqüència, està sent un quadrimestre més que trepidant per a qui escriu estes ratlles, encara que, així i tot, he pogut traure temps per a fer algunes presentacions d'Els valencians, des que quan són valencians? -molt agradables, a l'Olleria, Potries, Orba i Crevillent, i encara queda una darrera a Sueca- i participar en l'estrena del documental sobre l'orde de Montesa que hem fet amb el Grup Harca i Granissat Estudi Creatiu. Així mateix, este cap de setmana participaré en la segona edició del Festival Xàbia Negra, de literatura, cinema i fotografia negra...
I què fa un historiador en un certamen d'estes característiques? Doncs, evidentment, parlar d'història: de casos i crims històrics que poden servir per a fer novel·les. Concretament, el dissabte 4 de novembre a les 13 h. en l'Embruix de Xàbia intervindré en una xarrada, juntament amb l'escriptor Bernardo Carrión i el periodista Josep Vicent Miralles, en la qual donaré a conéixer huit casos reals de la nostra història que bé podrien incloure's en qualsevol obra literària o inspirar fins i tot tota una novel·la. I ara i ací voldria parlar d'una d'elles, que no és que siga espectacular pels mateixos fets que conté, sinó per la ciutat de València que mostra, la de 1280, només 42 anys després de la conquesta de Jaume I: una urbs multiètnica, amb una barreja molt gran de gent de procedències, cultures, llengües i religions diferents, però que interaccionen entre ells de manera molt intensa (un fenomen, d'altra banda, que anirà desapareixent amb el pas del temps, si més no pel que respecta als nouvinguts dels territoris cristians del nord i la progressiva desaparició de la ciutat de jueus i musulmans).
Així les coses, la informació d'esta història prové del primer volum del Llibre de la cort del Justícia de València (1280-1282), editat per Enric Guinot, Àngels Diéguez i Carmel Ferragud (Publicacions de la Universitat de València, 2008), que inclou tot un seguit de deposicions testificals produïdes en el context de litigis criminals, desafortunadament sense que conegam mai la sentència final donada pel tribunal de justícia corresponent. En tot cas, tenim informacions suficientment riques sobre un intent d'enverinament produït en 1280 com per a traslladar-nos a aquella València de finals del segle XIII. En concret, ens trobem en casa de Toda Pérez (és a dir, que pel nom era molt probablement aragonesa), que era viuda de Dalmau de Vilanova (per tant, un català, en una casa on s'havia produït un matrimoni mixt catalano-aragonés), i vivia amb el fill dels dos, Jacmet de Vilanova. I un diumenge d'abril havia convidat a dinar a la seua cunyada, Ermessén de Vilanova (catalana) un “cervo cuyt ab cebes e ab salsa en olla”, és a dir, un estofat de cérvol (el que ens indica que aquella gent conservava els gustos alimentaris de bosc i muntanya que probablement portaven del nord d'Aragó i de Catalunya).
Ara bé, el problema va ser que, mentre menjaven, Toda “vénch ody de gitar per boca e gità molt per boca del menjar que havia menjat” (és a dir, li vingué oix, “ody”, i boçà, “gità”), d'igual manera que després vomità Ermessén, “encara més, tant que sanch n’exia per la boca”, i finalment ho va fer el xiquet, Jacmet, ja a boqueta nit i sense parar fins al sendemà: “era tot blau e durà lo dit gitar tro el dilluns següent e estech estamordit tro el dit dia”. De fet, la mateix Toda també estigué en molt males condicions fins al dia següent i “lo dilluns ach dolor quaix a ràbia en el cor e cridava 'Déus, ajuda! Déus, ajuda!', e anava com a enrabiada per la casa en camissa”. Era evident que alguna cosa en mal estat hi havia en l'estofat de cérvol que havien menjat per tal que tots tres reaccionaren d'aquella manera. I, en conseqüència, no només ells foren els afectats, ja que també havien donat “una vianda de menjar” a unes veïnes: a Maria Torres, que era de Terol (una altra aragonesa, per tant), a la seua cosina Mília i a la seua filla Teresa, que tenia dos xiquets menuts, i tots plegats havien menjat igualment de la carn de l'olla. La reacció, doncs, havia estat la mateixa: els “féu gran mal lo cor e començaren a tremolar les cames e les mans e vénch-los gran odi e volentat de gitar tot lo menjar per la boca e encara més” i van restar “tots estamordits e a hobte de mort tro lo dilluns”.
Però és que aquell mateix diumenge d'abril encara havia passat moltíssima altra gent per casa de Toda Pérez, fins a “LX persones qui entraven e exien, entre hòmens e fembres”: un lloc molt concorregut, doncs, com devien ser la majoria de les llars baixmedievals, amb un fum de relacions personals, veïnals i familiars constants. I, de fet, algunes d'aquelles persones que entraven i eixien de la casa van ser les que van trobar la causa del mal estat del menjar: un verí. Concretament, una dona anomenada Castellana (tal vegada, doncs, procedent de Castella i que era casada amb Pedro Ruiz de Corella, això és, un navarrés), una altra anomenada Toda Martínez (per tant, possiblement aragonesa i casada amb Pere de Sarrià, un català) i finalment una altra, que era Maria Garcés (pel cognom possiblement aragonesa o navarresa), van trobar que “en les solatges de la dita olla” hi havia una espècie de salsa de color “entre groch e vermell” i la van posar en “Iª fulla de col” per a ensenyar-li-la a un metge que s’anomenava Vives (és a dir, ben probablement un metge jueu) i a un altre anomenat Bartomeu de Galinyà (un topònim del Solsonés, de la Catalunya central).
I els dos metges de seguida van dir que allò era “realgar”, és a dir, sulfur d’arsènic, un potent verí. Però qui havia posat el verí en l’olla de l’estofat de cérvol? Doncs la cuinera de la casa, que era una serventa musulmana dita Fàtima, i un mosso "moratell" anomenat Ahmed (amb molta probabilitat, esclaus) van acusar un jueu de la jueria anomenat Salomó Ben Saïd, que, segons deien, s’havia quedat a càrrec de l’olla, mentre ells anaven a agranar la casa i fer els llits, i els havia comentat que volia afegir-hi safrà, perquè “no y avia gayre”. D'altres testimonis que van passar davant el jutge, com Pero Màrquez, Beneyto de Villalba i Sancho de Loarre (tots tres d'origen aragonés, pels cognoms), també havien sentit dir que "era fama" que tot els de la casa acusaven el jueu d'haver intentat enverinar el menjar, però al mateix temps, uns altres jueus, com Salomó Ben Vives, Abraham Ben Vives o Vidal Astruc, van tractar de defensar la seua reputació dient que no en sabien res, ni en cap lloc havien escoltat que haguera intentat fer tal cosa.
Al remat, en desconeixem la resolució del cas, ja que, com s'ha indicat, no tenim la sentència definitiva. Amb tot, encara que finalment no va morir ningú, i que també desconeixem les causes que presumptament havien mogut a Salomó Ben Saïd a practicar aquell enverinament, el ben cert és que el cas mostra la realitat històrica d’un moment de la ciutat de València que resulta espectacular literàriament parlant: gents arribades d’Aragó, de Catalunya, de Navarra i de Castella que estaven ajuntant-se entre si, amb matrimonis i veïnatges mixtos; que, independentment de la seua llengua d'origen, declaren davant d'oficials de justícia que pensen i escriuen en romanç valencià; que estan dominant els musulmans conquerits i vençuts, i que estan relacionant-se amb jueus, ja siga com a amics (com en el cas del metge) o com a enemics (en el cas de l’enverinador). No em direu que no és un passatge de la realitat històrica valenciana que no valdria la pena literaturitzar algun dia sobre la base de dades i informacions tan detallades com la que ens oferix este cas...
3 comentaris:
Una interessant exemple historic,lingüístic
i sociològic de la València d' aleshores.Gràcies
"que era viuda de Dalmau de Vilanova (per tant, un català"
Vicent ¿cóm saps que era català?
El topònim Vilanova / Villanueva existix per tota la península, sent u dels topònims més repetits de la península. I si passem al nort dels Pirineus tenim també molts Villeneuve.
Ademés els escrivans de l'Edat Mija solien traduir el noms i llinages al valencià, perfectament podria tractar-se d'una persona de nom Dalmacio Villanueva, Dalmacio Vilanova (gallec), Dalmace Villeneuve, etc.
Per atra banda, ¿quí fundà el llinage Vilanova?, ¿quí seria de Vilanova, Dalmau o un antepassat d'ell? ¿I de quàntes generacions arrere? Perque tenint en conte que el seu fill i la seua cunyada són també Vilanova, me pareix evident que es tracta d'un llinage familiar hereditari.
I eixe antepassat de Dalmau, ¿rebé el sobrenom Vilanova mentres encara residia en Vilanova?, ¿no el prendria més be estant ya fora de Vilanova, fent referència al seu orige? ¿I es casaria en una paisana, o es casaria en una forastera? ¿I d'a ón serien els fills? ¿I quina llengua parlarien, la del pare o la llengua "mare"? ¿Podem deduir tot això a partir del llinage?
¿En sério resulta tan directe llegir "Vilanova" i dir... "és català"?, ¿és això rigorós Vicent?
No tots els Vilanova són catalans, en efecte. Per exemple, un escrivà de Jaume I que en els documents apareix quasi sempre com a "Bertran de Vilanova" era aragonés, de la localitat ribagorçana de Villanova. Però és que este "Dalmau de Vilanova" establit a València, amb una germana que li diuen "Ermessén", apareix en altres documents de la cancelleria reial de Jaume I i resulta que la família és catalana, de prop de Peralada.
Si vols, resseguim els orígens de tots els que apareixen esmentats en la documentació de l'època, però és que resulta que açò és un post d'un blog, no un article acadèmic (que és on justifique el que he de justificar...).
Publica un comentari a l'entrada