diumenge, 10 de setembre de 2017

Per què els catalans tenen dret a decidir (i els valencians ara per ara no)?

Farà cosa d'un any i mig el catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona Borja de Riquer va publicar un article a La Vanguardia titulat "Drets, història i política" [també en castellà, "Derechos, historia y política"], que explicava molt clarament per què és plenament democràtic i ètic que els catalans puguen pronunciar-se en un referèndum sobre el seu futur col·lectiu (i plenament antidemocràtic i antiètic tractat d'impedir-ho). Pense que va passar molt desapercebut i val la pena recuperar-lo perquè, des d'un punt de vista històric i polític, deixa ben clar per quina raó els catalans tenen dret a decidir (com també els bascos del País Basc, com vorem després) i altres col·lectivitats que en l'actualitat formen part d'Espanya no. El podeu llegir a continuació:

"Mapa político de España", aparegut en 1852 en la Cartografía hispano-científica de Francisco Jorge Torres Villegas

"No fa gaire, parlant amb uns col·legues no catalans sobre l’actual situació política de Catalunya vaig emprar la tàctica de portar la reflexió cap el terreny històric i jurídic i començar per plantejar com s’havia aconseguit exercir els drets ­universals. Atès que érem historiadors, coincidírem que la democràcia s’havia construït, amb força dificultats, a partir de dos principis fonamentals: que les lleis sempre han de provenir de la voluntat dels ciu­tadans i que tota la legislació ha de respectar els drets fonamentals i universals de les persones. I que era una qüestió ­bàsica que aquests dos principis es consideressin de forma simultània: si en faltava un dels dos, allò no era una autèntica ­democràcia. 

La segona qüestió de la conversa se centrà en com havia variat la consideració de quins eren els ciutadans amb drets polítics. Dos segles de revolucions i lluites van forçar grans canvis respecte a qui podia exercir com a ciutadà. Primer només eren els homes molt rics, després tots els homes i, finalment, ho són totes les dones i els ­homes. I això s’aconseguí trencant la legalitat llavors vigent i denun­ciant i lluitant contra els nombrosos arguments jurídics, polítics, filosòfics i teològics que s’hi oposaven. Assolir drets que avui considerem inqüestionables –el vot femení o la desaparició de l’esclavitud– suposà molt sovint haver de revoltar-se contra governs. 

Els historiadors sabem que, des de les revolucions americana i francesa de finals del segle XVIII, els drets naturals o universals dels ciutadans són considerats ante­riors a tota constitució política i que, per això, estan per sobre d’elles. I també coneixem prou bé que un principi fonamental del funcionament de la democràcia és aquell que planteja que cal canviar les lleis per a poder atendre els drets naturals exigits pels ciutadans. Dit d’una altra manera, que mai la legislació ­democràtica no pot impedir l’exercici dels drets bàsics. D’aquesta manera, davant la demanda d’un dret natural o universal no es pot respondre que l’actual legislació no ho ­recull, sinó que cal analitzar si es tracta ­realment d’un dret just.

Fins ací els meus col·legues i jo estàvem d’acord. La tercera qüestió a debatre vingué quan calgué concretar si els catalans formem o no una col·lectivitat homogènia i, per tant, un subjecte polític amb dret a decidir lliurement sobre qualsevol qüestió que l’afecti. És en aquest terreny on es ­produeix la confrontació entre el dret ­previ, el natural, i la legislació posterior. El debat, llavors, se centrà en diverses preguntes: han de prevaler sempre les unitats polítiques estatals acordades en el passat?; han de persistir aquestes unitats fins i tot quan es van imposar per procediments discutibles en termes democràtics?; una minoria, que constitueix una col·lectivitat homogènia, ha de restar permanentment sotmesa a la voluntat de la majoria?; si aquesta minoria manifesta democràticament la seva voluntat de separar-se, és just que el govern i les lleis de la majoria refusin aquest desig? 

Davant la complexitat que provocava respondre, convinguérem que calia analitzar històricament cada cas, però que la lògica històrica i política ens portava a considerar que si una col·lectivitat que tenia institucions pròpies –un govern i un parlament escollits democràticament– manifestava la seva voluntat majoritària de voler decidir lliurement el seu futur, aquesta demanda difícilment podia ser refusada, diguessin el que diguessin les lleis aprovades en el passat. I, molt menys si resultava, com era el cas espanyol, que les circumstàncies en què aquestes lleis van ser elaborades eren força diferents a les actuals. 

Estiguérem d’acord que les dues qües­tions rellevants que calia tenir en compte llavors eren verificar si aquesta voluntat d’emancipació era realment majoritària i veure si la col·lectivitat reunia els requisits per a fer viable l’Estat que volia conformar. Respecte d’aquest segon requisit, parlàrem de la necessitat d’una història comuna, d’un territori definit, d’homogeneïtat cultural, de viabilitat econòmica, de capacitat per mantenir relacions internacionals, etcètera. Això semblava fonamental, atès que servia per desautoritzar els arguments absurds que sostenen que seguint el primer principi es podria arribar al fet que un petit poble o una barriada també tingués el seu dret de crear un Estat. No, territoris o localitats que no tenen un sentiment particularista diferent dels seus veïns, que no han manifestat políticament mai el desig de constituir un Estat propi i que no són viables per si sols per fer-ho, no poden ser mai subjectes de sobirania

D’aquesta manera, aquests col·legues i jo arribàrem a la conclusió que, en el pla teòric i històric, resultava evident que els catalans haurien de tenir el dret a decidir lliurement el seu futur polític i que seria anti­democràtic, i difícil de justi­ficar en el terreny ètic, impe­dir-ho".



L'argumentació de Riquer pareix impecable. No només els historiadors i els juristes sabem que les lleis no són immutables. Això ho sap qualsevol persona. Tots els mesos s'aproven lleis i normatives noves en funció del poder concedit als organismes legislatius i executius per part de la ciutadania, a través dels seus vots. Les lleis, doncs, s'ajusten i s'han d'ajustar a la voluntat dels ciutadans, quan esta s'expressa majoritàriament. Però de quina voluntat parlem ací? De la dels ciutadans espanyols en conjunt o de la dels ciutadans catalans en particular? Existix un subjecte polític català que tinga dret a decidir? Si és així, per què? Seguint l'exposició de Riquer, podem comprovar que, en efecte, existix i per dos raons. La primera és que hi ha una majoria de ciutadans que, a través dels seus vots, han manifestat una majoria clara no ja d'emancipar-se sinó de celebrar un referèndum per a decidir sobre el seu futur. La segona raó és que eixa voluntat d'autodeterminar-se pot traduir-se perfectament, per raons històriques, culturals i d'autoorganització política i jurídica, en un nou estat dins del concert internacional (al contrari que un poble o un barri que, fins i tot encara que volgueren esdevindre estats sense tindre cap raó de fons per a fer-ho, materialment no podrien).

En eixe sentit, per això indicava al principi que també els ciutadans del País Basc tenen el mateix dret a decidir, ja que complixen els mateixos requisits: han expressat en les urnes la seua voluntat majoritària de fer-ho de manera continuada i tenen les condicions materials per a esdevindre un estat. Els bascos d'Euskadi són un subjecte polític ara per ara, però no així el que es coneix com Euskal Herria, ja que en eixe territori que inclou Navarra i el País Bascofrancés no hi ha una majoria de ciutadans partidària de l'autodeterminació. I, per eixa mateixa raó, el ben cert és que els valencians no tenim a dia de hui dret a decidir, ja que, tot i que podríem tindre les condicions materials per a ser un estat, en l'actualitat eixa no és una reivindicació majoritària dels ciutadans valencians. Evidentment, eixa és una situació que pot variar amb el temps, en funció de les propostes fetes pels partits i moviments polítics i el suport que reben per part de la ciutadania... En eixe sentit, hi haurà igualment qui diga que La Rioja, Extremadura, Múrcia o Andalusia, que en l'actualitat s'autogovernen parcialment mitjançant parlaments i governs autonòmics, també podrien tindre dret a autodeterminar-se en un futur i esdevindre estats-nació. Sí, en la teoria sí. Però, en la pràctica, algun dia els ciutadans d'eixos territoris desitjaran majoritàriament deixar de formar part de la nació i l'estat espanyols? Potser el mapa de dalt respon eixa pregunta...

2 comentaris:

J.C Soriano Gimenez ha dit...

Ací tens enllaços a l'obra de Torres Villegas trets de Google Books. És un obra força curiosa.
http://dretforalcivilvalencia.blogspot.com.es/2016/08/les-provincies-segons-els-seus-regims.html?m=1

yirif ha dit...

Texto fundamentado y preciso. Un placer leerte, Vicent.