dimarts, 5 de setembre del 2017

El cas dels valencians i del valencianisme en perspectiva històrica

Territoris europeus amb moviments nacionalistes

Els valencians ni som un poble anòmal, ni moll, ni constituït per una amarga singularitat, com deia l’assagista de Sueca. Som «simplement» un poble que es veu permanentment impel·lit a renunciar a la seua particularitat cultural, històrica i identitària, a la seua valencianitat, per part de l’estat del qual forma part des de fa uns cinc segles: Espanya. Així és. I és que els estats plurinacionals, o conformats per diversos territoris i grups etnoculturals amb personalitats col·lectives pròpies basades en una història i una cultura diferents unes d’altres, són una rara avis a Occident. Suïssa, Canadà i poca cosa més. La resta, o bé han acabat separant-se per a donar estats propis als diversos territoris diferenciats (com en el cas dels països bàltics i dels balcànics o el de la separació entre Noruega i Suècia en 1905, d’Irlanda del Regne Unit en 1921 o de Txèquia i Eslovàquia en 1993), o bé mantenen una relació un tant problemàtica entre ells (com en el cas de Flandes i Valònia en Bèlgica o d’Escòcia i Anglaterra en el mateix Regne Unit), o bé, finalment, el grup etnocultural més gran i dominant d’eixe estat ha eliminat al llarg de la història o encara en l’actualitat tracta d’eliminar les diferències perifèriques per la via de la unificació i l’assimilació (com ha passat i passa amb els polonesos, els francesos i els castellans respecte dels caixubis, occitans, bretons, corsos, bascos, gallecs, catalans o valencians en els casos de Polònia, França i Espanya). 

Eixe fenomen polític i històric, vinculat al llarg procés de construcció de les nacions durant l’època contemporània i amb arrels en els segles moderns, és el que marca la sensació d’anomalia, mollesa i singular amargor. No el fet que els valencians no ens sentim catalans, com assenyalava Fuster, sinó que no encaixem en un estat que no vetla per la personalitat col·lectiva, els interessos generals i la cultura pròpia del poble valencià, sinó, més prompte, tot el contrari, com a resultat d’un intens centralisme de matriu històrica i cultural castellana. Però no és una situació anòmala, sinó ben corrent –tot i que contraproduent per als territoris perifèrics com el nostre– en els estats-nació contemporanis. Tampoc mostra una mollesa congènita o general del poble valencià. Tot i que certament hi hagué un important rebuig social cap a la llengua, la cultura i la identitat valencianes i un fort avanç cap a l’assimilació castellanoespanyola durant les dècades centrals del segle XX, en plena consonància amb la repressió dictatorial franquista, el fet que encara existisca un grup etnocultural valencià amb els seus trets particulars distintius apunta un important grau de resistència col·lectiva. La major part de les elits polítiques i econòmiques, sens dubte, van col·laborar amb aquell procés de descomposició, però entre bona part dels habitants del territori valencià encara hi ha un potent sentiment diferencial, vinculat a una cultura i una història pròpies. 

Igualment, tampoc el nostre cas és més singular o més amarg que el de molts altres grups etnoculturals menors encabits en estats que els han impel·lit a renunciar a les seues particularitats i han acabat desapareixent o estan en procés de fer-ho, com ha succeït amb els esmentats caixubis o els diversos pobles occitans. A Espanya el procés d’assimilació encapçalat pel grup dominant de l’estat, els castellans, va ser finalment respost, des de finals del segle XIX, per propostes nacionalistes alternatives, com la dels bascos i els catalans en primer lloc. Poc després els valencians també van desenvolupar el seu propi nacionalisme, quasi sempre a imitació del cas català, molt semblant històricament, i fins i tot a partir de la dècada de 1960 el mateix valencianisme va plantejar ser part integrant del projecte nacional català. És per això que el valencianisme sempre ha anat en certa manera a rebuf dels progressos del catalanisme dins del conjunt d’Espanya, tant pel que fa als beneficis –com l’establiment d’un marc autonòmic o el reconeixement de l’oficialitat de la llengua pròpia– com pel que fa als desavantatges –com els atacs persistents a tot nacionalisme i tota cultura que siguen alternatius als castellanoespanyols–. En conseqüència, la nova posició del nacionalisme català, que per primera vegada en la història ha optat majoritàriament per l’independentisme, està tenint també repercussions en el valencianisme, que ha tornat a centrar el seu marc nacional en la societat i el territori valencians –també per una evolució interna pròpia del darrer quart de segle– i es manté a l’aguait de la resolució final de la qüestió catalana. 

En eixe sentit, vivim moments d’incertesa en l’esforçat camí de mantindre i projectar cap al futur les particularitats històriques, culturals i identitàries pròpies, en funció del que passe al conjunt de l’estat espanyol al voltant de les relacions entre els seus diversos grups etnoculturals. Amb tot, també és cert que, tirant la vista arrere, els avanços en eixa senda són notables. Fa uns cent anys Carles Salvador i Vicent Tomàs i Martí van fundar la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes del Reialme de València, una organització que pretenia agrupar les escassíssimes forces valencianistes disperses al llarg del territori valencià més enllà de la capital. Ara, per contra, el valencianisme ha cristal·litzat políticament, amb representants als parlaments europeu, espanyol i valencià i fins i tot amb una destacada participació en el govern autonòmic propi. Així mateix, s’han fet avanços en el discurs valencianista i la seua expansió social, que va conformant entre una part important dels habitants del territori –tot i que amb dificultats– una sèrie de consensos entorn de l’autogovern, la defensa dels interessos valencians i la promoció de la cultura pròpia. Igualment, esta mateixa cultura ha conegut un cert esclat en els darrers anys, amb una important difusió social de la música valenciana, un reconeixement de la importància de les festivitats i tradicions diferencials, una posada en valor de nombrosos elements històrics patrimonials arreu del país i un augment progressiu de la població alfabetitzada en valencià. 

Ben cert és que tot això s’ha produït en un context de retrocés del percentatge total de la població valenciana que empra quotidianament el valencià, com a fruit, per una banda, de l’important procés d’arribada de gents d’altres parts que ha tingut lloc en les darreres dècades i, per una altra banda, de les polítiques, ni vertebradores ni valencianistes, que han propiciat paral·lelament els successius governs autonòmics. Els avanços indicats també s’han produït en un context en què la provincialització, el rebuig frontal al valencianisme i la voluntat d’assimilació a la cultura castellana són encara forts en segments importants de la societat valenciana. I, així mateix, tampoc s’ha desenvolupat un panorama comunicatiu de país ni un ecosistema d’empreses culturals fortes, dos aspectes que resulten imprescindibles en tot projecte que aspire a impulsar amb eficàcia una identitat col·lectiva pròpia i diferencial. En conseqüència, encara són molts, i molt importants, els reptes que ha d’afrontar el valencianisme per tal d’evitar la desaparició del grup etnocultural valencià i mantindre, enfortir i projectar cap al futur les particularitats històriques, culturals i identitàries pròpies. Caldrà força i intel·ligència per part dels polítics en actiu que representen les idees valencianistes, amb el suport de la seua base social, que haurà de continuar buscant mitjans d’expansió; caldrà demanar comptes i iniciatives a les elits econòmiques per tal que vetlen pels interessos i el futur del conjunt del territori valencià i dels valencians, que sustenten la seua riquesa; i caldrà, igualment, perseverar en la llarga marxa del valencianisme que pretén preservar i adaptar a la contemporaneïtat, amb orgull, la riquesa d’una personalitat col·lectiva que enfonsa les seues arrels en l’edat mitjana.

Col·laboració per al Calendari dels Brillants 2018, per amable invitació del seu curador, l'erudit i cronista benisser, Joan Josep Cardona. Qui el vullga adquirir, pot dirigir-se a la MACMA (Mancomunitat Cultural de la Marina Alta) o a llibreries com París València i Fan Set de la ciutat de València.

L'any 2018 farà cent anys de la Declaració Valencianista, 
mitjançant la qual un moviment polític contemporani va demanar per primera vegada un Estat Valencià propi