Este cap de setmana m'he trobat als transports amb gent molt xarraõra (o és que jo tinc una cara que diu "conta'm la teua vida, que és de bades"). A banda de l'estrany viatge de Bétera a València de dissabte a la nit, passant per Masies i pels caminals de l'Horta Nord preguntant per la policia, una antiga professora o altres coses (amb no menys estranyes respostes dels preguntats), el diumenge una paraguaiana al metro i el dilluns una catalana d'origen manxec al tren es van dirigir a mi per contar-me certes coses:
R. fa nou mesos que és a València, acabada d'arribar d'una xicoteta comunitat paraguaiana propera al riu Apa, limítrof amb Brasil. El guaraní és la seua llengua natal i considera que és "l'idioma de Paraguai", ja que tothom el parla. El valencià, en canvi, no el parla molta gent, però és fàcil d'entendre, ja que s'assembla al portugués. Segons R. a penes si hi ha paraguaians a Espanya perquè no volen deixar les seues famílies i ella mateixa, una jove que no arribarà als vint anys i que treballa cuidant una anciana d'Alaquàs, enyora molt la seua pàtria. Diumenge al matí vaga perduda a l'estació de l'Amistat, ja que, atabalada perquè una dona drogada l'ha increpada i insultada en la línia groga d'autobusos per no voler deixar-li 10 euros, no ha sabut trobar l'estació d'Empalme per tornar a casa. Segurament no tornaré a veure-la. Espere que li vaja bé.
M. torna a Montcada i Reixac després d'haver visitat la seua filla a La Manxa, el mateix lloc des d'on va arribar ella a Catalunya fa molt de temps. Té una malaltia terminal i vol passar el que li resta viatjant pel món sense parar. Fa poc ha estat a Menorca, que recomana vivament com l'illa balear més tranquil·la, ja que està poc construïda -al pas que anem, la gent haurà de menjar rajoles: l'agricultura s'abandona i no paren de fer edificis, argüeix. Encara sort que a Catalunya tenim en Montilla, que és amic seu perquè van treballar junts sis anys a l'Ajuntament de Cornellà i encara el President se salta els protocols dels mítings per anar a saludar-la. És un home que compleix, pensa en veu alta ella; no fa res, li responc jo. La M. també vol anar a la Xina, ja que el seu gendre, separat de la seua filla, acaba de tindre un fill amb una xinesa i esta, que no s'adapta a la vida espanyola, vol tornar al seu país, on valoren els xiquets però consideren una merda les xiquetes, una injustícia flagrant al seu entendre. Tot plegat, la M. s'ha tirat a la beguda i, mentre parla i parla, tira mà contínuament d'unes botelletes de terç de cava Freixenet. A ella segur que no tornaré a veure-la. S'acomiada a Sants -jo baixe a França- disculpant-se per si m'ha molestat la seua conversa d'hores. I tant que no. Espere que aprofite el que li queda com ella desitja...
R. fa nou mesos que és a València, acabada d'arribar d'una xicoteta comunitat paraguaiana propera al riu Apa, limítrof amb Brasil. El guaraní és la seua llengua natal i considera que és "l'idioma de Paraguai", ja que tothom el parla. El valencià, en canvi, no el parla molta gent, però és fàcil d'entendre, ja que s'assembla al portugués. Segons R. a penes si hi ha paraguaians a Espanya perquè no volen deixar les seues famílies i ella mateixa, una jove que no arribarà als vint anys i que treballa cuidant una anciana d'Alaquàs, enyora molt la seua pàtria. Diumenge al matí vaga perduda a l'estació de l'Amistat, ja que, atabalada perquè una dona drogada l'ha increpada i insultada en la línia groga d'autobusos per no voler deixar-li 10 euros, no ha sabut trobar l'estació d'Empalme per tornar a casa. Segurament no tornaré a veure-la. Espere que li vaja bé.
M. torna a Montcada i Reixac després d'haver visitat la seua filla a La Manxa, el mateix lloc des d'on va arribar ella a Catalunya fa molt de temps. Té una malaltia terminal i vol passar el que li resta viatjant pel món sense parar. Fa poc ha estat a Menorca, que recomana vivament com l'illa balear més tranquil·la, ja que està poc construïda -al pas que anem, la gent haurà de menjar rajoles: l'agricultura s'abandona i no paren de fer edificis, argüeix. Encara sort que a Catalunya tenim en Montilla, que és amic seu perquè van treballar junts sis anys a l'Ajuntament de Cornellà i encara el President se salta els protocols dels mítings per anar a saludar-la. És un home que compleix, pensa en veu alta ella; no fa res, li responc jo. La M. també vol anar a la Xina, ja que el seu gendre, separat de la seua filla, acaba de tindre un fill amb una xinesa i esta, que no s'adapta a la vida espanyola, vol tornar al seu país, on valoren els xiquets però consideren una merda les xiquetes, una injustícia flagrant al seu entendre. Tot plegat, la M. s'ha tirat a la beguda i, mentre parla i parla, tira mà contínuament d'unes botelletes de terç de cava Freixenet. A ella segur que no tornaré a veure-la. S'acomiada a Sants -jo baixe a França- disculpant-se per si m'ha molestat la seua conversa d'hores. I tant que no. Espere que aprofite el que li queda com ella desitja...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada