divendres, 17 d’agost del 2007

Entrevista a Mira (II)

Com vaig prometre, transcriuré els fragments que considere més significatius de l'entrevista a Joan Francesc Mira publicada en el darrer número de L'Avenc, tot i que, evidentment, recomane la seua compra i consulta directa. A més a més, en vista que, després d'haver publicat ell mateix a l'Avui el fragment sobre el 'miraculós' fracàs del secessionisme valencià, diverses veus l'han acusat de plantejar una visió excessivament optimista sobre la nostra llengua, em limitaré a copiar extensament, sense comentar-los, aquells passatges en què, contràriament, exposa un panorama de la llengua i literatura catalanes no tant encoratjador, si més no en el cas valencià (mantenint, això no obstant, alguna postura complaent com la de la qüestió de la recepció dels valencians a Catalunya -com que ell és un dels 'elegits', doncs...). Encara en un altre post, si tinc temps, transcriuré els fragments sobre política i nacionalisme.


JC (Juli Capilla): [...] Creu que la recepció que ha tingut la seua obra a Catalunya ha estat suficient? Hi ha un intercanvi literari "normal", d'una banda a l'altra de l'Ebre?
JFM (Joan Francesc Mira): Jo no estic tan convençut que hi haja prejudicis dels catalans envers els valencians. El gran prejudici és el de la societat valenciana contra els seus propis escriptors en la llengua del país. Quan dic la societat valenciana em referisc als mitjans de comunicació, a la premsa, a la ràdio, a la televisió, al govern del país, a les institucions públiques, a les llibreries, a les biblioteques... Els escriptors d'aquest país són totalment ignorats per la seua societat. A Catalunya, en canvi, la recepció és més àmplia. Hi ha una sèrie de personalitats valencianes que són molt respectades i tenen una influència importantíssima en la vida cultural i política de Catalunya. Els directors de l'Avui i de Vilaweb, per exemple, són valencians: Vicent Sanchis i Vicent Partal, respectivament. O escriptors com ara Enric Sòria, Isabel-Clara Simó, residents a Barcelona. O Ferran Torrent, que ven molts més exemplars a Catalunya que al País Valencià. En el meu cas, passa, si fa no fa, el mateix. A mi em va passar un cas extrem i és que, amb motiu de la traducció que vaig fer dels Evangelis, a Barcelona em van fer entre 25 i 30 entrevistes de ràdio, premsa i televisió, a València, en canvi, no me'n van fer cap: zero. El mateix llibre i fet pel mateix escriptor i, a més, una traducció feta en la varietat valenciana. El veritable prejudici està ací, entre nosaltres. Hi ha un problema estructural. Que hi haja set o vuit escriptors perfectament coneguts, reconeguts i respectats a Barcelona, això és fantàstic! Tampoc una literatura com la nostra dóna per a molt més. En una altra època, però, a Castelló es llegia a Verdaguer i Àngel Guimerà amb total normalitat, i fins els dedicaven carrers importants: ara això és inimaginable.


JC: Creu que hi ha una crítica seriosa en aquest país? Estem en un moment dolç, pel que fa a la literatura catalana? O, com se sol dir, hi ha quantitat però escassa qualitat?
JFM: Jo diria que, en conjunt, i pel que fa a la literatura catalana, hi ha molta ressenya i poca crítica. De crítica, amb un judici com cal i una valoració argumentada, no n'hi ha, pràcticament. La crítica hauria de dir-li al lector si un llibre és bo o dolent i per què, i fer-ho sense prejudicis o manies personals. Argumentar un judici. Normalment, el que es fa és una glossa o descripció, un comentari, una presentació: ressenyes. A Espanya, no és que n'hi haja molta tampoc, però de tant en tan n'apareix alguna, de crítica. El que passa, però és que fer crítica és molt difícil
[...] Quant a la qualitat de la literatura catalana, no em preocupa gens: és del mateix nivell, si fa no fa, que la de les altres literatures europees de dimensions equivalents. No és pitjor ni millor que la literatura sueca, danesa, grega, búlgara o romanesa, posem per cas. No hem de patir per això.

JC: Com veu la recepció de la literatura i la cultura catalanes a Espanya?
JFM: De cap de les maneres. Hi ha una espècie d'
obtusitat i de bloqueig, de rebuig. uceeix, però, que és possible que ells no siguen conscients d'aquest rebuig. Te'n puc posar un exemple, perquè és ben curiós. De l'edició del meu Borja Papa en castellà se'n van vendre en tres anys a penes 2.000 exemplars, quan en català se n'havien venut més de 20.000, i això a pesar que l'editor organitzà una presentació de luxe a Madrid. Als espanyols, la literatura catalana, no els interessa pel seu mateix origen. Amb la literatura basca i gallega, en canvi, això no passa. Els espanyols consideren un o dos autors bascos i gallecs buenos oficials que accepten: Atxaga, Rivas... I els llegeixen. En canvi, quan a la portada el nom de l'autor és Joan o Francesc, això ja no funciona. Per als espanyols els catalans buenos són els Goytisolo, Eduardo Mendoza, Juan Marsé... Els altres no els interessen. Al mercat espanyol han fracassat successivament Baltasar Porcel, Ferran Torrent, i alguns altres. En un moment donat els va fer una mica de gràcia Montserrat Roig, o Josep Pla... I després, prou: res més. Hi ha una cosa fonamental que s'hauria d'entendre des d'ací: la cultura espanyola inclou, com a cultura escrita, l'espai gallec i l'espai basc. El País Basc podria tenir la independència política. Culturalment, però, sempre ha format part de l'àmbit espanyol. I amb els gallecs passa, si fa no fa, el mateix. En canvi, nosaltres tenim una cultura "independent", en un sentit amplia: literatura, pensament, teatre, historiografia... Tenim una cultura escrita clàssica i continuada, culturalment no som part de res, i això els molesta. A més, hi ha el prejudici profund contra els catalans. No és casualitat que s'ensenye molt més el català a les universitats d'Alemanya, Polònia, Anglaterra, Itàlia... que a Espanya. [...]

[Just després de la pregunta i la resposta sobre el secessionisme:]
JC: Quin és el futur de la llengua al País Valencià?
Això ja és una altra cosa. Ho veig molt malament, en el sentit que el percentatge d'ús social del valencià és cada vegada més baix. Jo vaig arribar ací a Castelló a la fi dels anys 60, i era una ciutat massivament catalanoparlant. Ha pujat el coneixement de la llengua i l'ús culte, però n'ha baixat l'ús real i quotidià. I això és perillós perquè es pot passar a una dissociació social en què la realitat de la llengua culta es mantinga en desconnexió amb la pràctica diària de la llengua parlada. La consistència de la llengua com a correlat del país real està en perill.