dimecres, 29 d’agost de 2007

Bogeries de Brooklyn

Amb retard a les modes literàries, he llegit recentment Bogeries de Brooklyn (Edicions 62, 2006) i de les crítiques de tres dels meus guies digitals de capçalera (Llegit, Llunàtic i Tirant al cap) em quede parcialment amb la de la primera; així m'estalvie haver de traduir en lletres la meua opinió: he de dir que no me'n penedesc d’haver llegit les Bogeries de Brooklyn, encara que alguns passatges els he trobat suats, agafats pels pèls, o senzilles preses de pèl al lector. Contràriament, no veig sobreres ni molestes les crítiques antiBush, però no m'ha paregut atractiva la manera d'exposar el concepte de l'Hotel Existència. Amb tot, m'han encisat determinats passatges, probablement perquè els identifique amb la meua vida o amb allò que m'agradaria que fóra, que, al cap i a la fi, és una de les principals raons per les quals llegim literatura -influint alhora sobre la nostra manera d'entendre el món:

Des d’un punt de vista estrictament antropològic, vaig descobrir que els habitants de Brooklyn són menys recelosos a parlar amb desconeguts que qualsevol altra tribu que havia conegut. Fiquen cullerada en les coses dels altres com els sembla (dones grans que renyen mares joves perquè no abriguen prou els seus fills, vianants que reprenen algú que passeja un gos perquè li tiba massa la corretja)


Estem aquí asseguts esperant el segon plat, bevent una esplèndida ampolla de Sancerre i entretenint-nos amb històries sense sentit. No hi ha cap mal, en això. En la majoria de llocs del món, això es consideraria el súmmum del comportament civilitzat.


Quan una persona té la sort de viure dins una història, de viure un món imaginari, les penes d’aquest món desapareixen. Perquè mentre la història continuï, la realitat ja no existeix.


Només és fum, una fantasia impossible... Has d’estar mort per no passar-t’ho bé parlant de coses improbables, i, ¿on millor per fer-ho, que un cim perdut enmig de Nova Anglaterra?

Aquella llar s’havia convertit en un univers completament femení... L’interior d’aquell edifici de pedra vermella era un museu vivent d’objectes femenins, amb galeries dedicades a l’exposició de calces i sostenidors, tampons i assecadors, pots de maquillatge i pintallavis, nines i cordes de saltar, camises de dormir i passadors, crespadors i cremes facials, i una infinitat de parells de sabates. Entrar-hi era com visitar un país estranger, però com que adorava tothom que vivia en aquella casa, era el lloc del món on em sentia més a gust.


2 comentaris:

josepmanel ha dit...

Era el pròxim llibre que pensava llegir-me, després de l’experiència una miqueta frustrant de “Viatges per l’scriptorium”. Enlluernat, en certa mesura, per la prosa de l’Auster, volia desfer-me’n del regust que m’havia deixat la darrera lectura, però m’has deixat ben parat ara. Potser no el toque i el deixe en la glòria celestial del meu imaginari literari... de moment. Per cert, gràcies per l’enllaç.

Vent d Cabylia ha dit...

No faces cas, home. A la meua nòvia, que és més filoausteriana que jo, li va agradar molt.
I de res, gràcies per tornar-me'l.