De menjar de gat rostit
Lo gat pendràs e matar l'[h]as, ço és degollar-lo. E quant sia mort leva-li lo cap e guarda que nengú no'n menjàs per la vida, car per ventura tornaria orat. E après scorxa'l bé e netament e obre'l e fes-lo ben net. E quant sie net, pren-lo e met-lo dins en un drap de li que sie net e soterra'l deval terra de manera que stiga un jorn e una nit, e après trau-lo de allí e met-lo en ast e vaja al foch a coure. E après, quant coura, unta'l ab bon all e oli e quant sia untat bat-lo bé ab una verga, e açò faràs fins que sia cuyt, untant y batent. E quant sia cuyt, pendràs-lo e tallar l'[h]as, axicom si fos un conil. E met-lo en un plat gran e pren del all e oli que sia destemprat ab bon brou de manera que sia ben clar e lança'l damunt lo gat. E après, menja d'ell e veuràs una vianda singular.
No era una recepta habitual, sens dubte, sinó "una vianda singular", però Ruperto (o Robert) de Nola, cuiner napolità al servei de la cort del rei Ferran I (fill ilegítim del nostre Alfons V el Magnànim) que regnà Nàpols entre 1458 i 1494, volgué incloure esta recepta entre les més de 200 que redactà per al Lybre de doctrina per a ben servir, de tallar y del Art de coch, ço és, de qualseuol manera de potatges y salses, compost per lo diligent mestre Robert, coch del sereníssimo senyor don Ferrando, rey de Nàpols.
El llibre de cuina, escrit en català per a un monarca de parla catalana, arreplegava -lleugerament modificades- una bona part (entorn del 60% del seu contingut) de les receptes de l'antic Llibre del Sent Soví, del segle XIV i tal volta valencià (del qual parlaré en una altra ocasió), i n'afegia d'altres 'internacionals', d'influència lombarda, francesa, musulmana o veneciana, per conformar un receptari cosmopolita, adient al luxe requerit per la cort napolitana. No obstant això, el llibre també tingué un èxit notable a les 'bones cases' aristocràtiques i burgeses, donant peu fins a set edicions en català del llibre al llarg del segle XVI (des de l'edició prínceps de Barcelona, de 1520, conservada a la Biblioteca Universitària de la mateixa ciutat) i a una primerenca traducció al castellà de 1529, El libro de guisados, manjares y potajes, intitulado Libro de cozina, ordenada pel mateix emperador Carles V.
Si algú està fart dels gats del seu barri i gosa provar la recepta, que ens informe. A molts països d'Àsia de l'Est els cuinen amb el bon resultat (si més no, a la vista) que veiem a la foto:
Lo gat pendràs e matar l'[h]as, ço és degollar-lo. E quant sia mort leva-li lo cap e guarda que nengú no'n menjàs per la vida, car per ventura tornaria orat. E après scorxa'l bé e netament e obre'l e fes-lo ben net. E quant sie net, pren-lo e met-lo dins en un drap de li que sie net e soterra'l deval terra de manera que stiga un jorn e una nit, e après trau-lo de allí e met-lo en ast e vaja al foch a coure. E après, quant coura, unta'l ab bon all e oli e quant sia untat bat-lo bé ab una verga, e açò faràs fins que sia cuyt, untant y batent. E quant sia cuyt, pendràs-lo e tallar l'[h]as, axicom si fos un conil. E met-lo en un plat gran e pren del all e oli que sia destemprat ab bon brou de manera que sia ben clar e lança'l damunt lo gat. E après, menja d'ell e veuràs una vianda singular.
No era una recepta habitual, sens dubte, sinó "una vianda singular", però Ruperto (o Robert) de Nola, cuiner napolità al servei de la cort del rei Ferran I (fill ilegítim del nostre Alfons V el Magnànim) que regnà Nàpols entre 1458 i 1494, volgué incloure esta recepta entre les més de 200 que redactà per al Lybre de doctrina per a ben servir, de tallar y del Art de coch, ço és, de qualseuol manera de potatges y salses, compost per lo diligent mestre Robert, coch del sereníssimo senyor don Ferrando, rey de Nàpols.
El llibre de cuina, escrit en català per a un monarca de parla catalana, arreplegava -lleugerament modificades- una bona part (entorn del 60% del seu contingut) de les receptes de l'antic Llibre del Sent Soví, del segle XIV i tal volta valencià (del qual parlaré en una altra ocasió), i n'afegia d'altres 'internacionals', d'influència lombarda, francesa, musulmana o veneciana, per conformar un receptari cosmopolita, adient al luxe requerit per la cort napolitana. No obstant això, el llibre també tingué un èxit notable a les 'bones cases' aristocràtiques i burgeses, donant peu fins a set edicions en català del llibre al llarg del segle XVI (des de l'edició prínceps de Barcelona, de 1520, conservada a la Biblioteca Universitària de la mateixa ciutat) i a una primerenca traducció al castellà de 1529, El libro de guisados, manjares y potajes, intitulado Libro de cozina, ordenada pel mateix emperador Carles V.
Si algú està fart dels gats del seu barri i gosa provar la recepta, que ens informe. A molts països d'Àsia de l'Est els cuinen amb el bon resultat (si més no, a la vista) que veiem a la foto:
2 comentaris:
El podíem tastar també en paella: paella de gat i pollastre XD
No comences, no comences... però sí, la veritat és que sí que li pega.
Au, bon voyage!
Publica un comentari a l'entrada