Execució de Sant Eulogi, bisbe de Toledo i màrtir cordovés, en l'any 859
Les tropes musulmanes enviades des de Damasc entraren en la península Ibèrica l'any 711 i poc després hi establiren una forma de govern independent, encarnada en l'emirat omeia de Còrdova, que hi va regir de 756 a 929. Quan hi arribaren, evidentment, la península no estava buida, sinó que hi havia entre 4 i 7 milions d'habitants -les fonts són massa escasses com per saber-ho amb certesa- que, a nivell general, professaven el cristianisme o estaven sotmesos a governants cristians, procedents de la noblesa i la jerarquia eclesiàstica visigoda. La nova situació de domini islàmic, però, trasbalsà les coses. El fet que hi haguera una nova hegemonia política, cultural i religiosa, afegit a la contínua arribada de clans àrabs i berbers -que eren endogàmics, però captaven dones dels grups rivals, de manera que ells s'enfortien i afeblien les possibilitats de reproducció i perpetuació dels altres-, inicià un procés d'aculturació primer i d'assimilació completa després. De fet, uns segles després les comunitats cristianes eren pràcticament inexistents a tot al-Àndalus i el període dels almoràvits, de 1062 a 1147, es considera el final de tota mena de cristianisme andalusí.
Segons les hipòtesis de Richard Bulliet, el moment crucial del procés d'islamització es produí entre l'any 850 i el 950, quan, en un segle, es passà del 20% al 50% de musulmans entre els pobladors d'al-Àndalus. A l'inici d'esta etapa, a més a més, fou quan l'Estat andalusí es definí com a malikista, una de les escoles més rigoroses de l'Islam sunnita, i es produí un fenomen molt poc conegut, però realment interessant per al coneixement històric de les minories en procés d'assimilació: el moviment dels màrtirs voluntaris de Còrdova. En concret, fins a 48 persones (Flora, Maria, Abundi, Adolf, Joan, Emiles, Jeremies, Coloma, Fàndila, Anastasi, Fèlix, Digna, Amador, Pere, Ludovic, Argimir, Àurea, Elies, Natàlia, Isidor i molts altres, fonamentalment de la zona que va de Còrdova a Sevilla) foren executades entre l'any 850 i el 859 perquè, intencionadament, feren declaració de la seua fe cristiana o blasfemaren contra la religió musulmana en llocs públics, per tal de ser ajusticiats segons ordenava la llei islàmica.
Molts d'ells provenien de famílies mixtes, cristianomusulmanes, el que els feia legalment musulmans, però volien mantindre la fe cristiana de forma rigorosa, reaccionant contra el procés d'aculturació que observaven entre els seus congèneres. Així ho palesen els textos que van escriure els seus ideòlegs, com el Liber apologeticus martyrum, en què defensaven la immolació com a forma de fer reaccionar els altres cristians, als que acusaven de febles i detractors del cristianisme: tot i que molts no abjuraven de la seua fe, substituïen el llatí per l'àrab, vestien a la manera oriental, es circumcidaven, guardaven els dejuns propis de l'Islam, etc. Cal fer notar, a més a més, que estos líders eclesiàstics, com els abats Speraindeo i Samsó o el bisbe de Toledo, Eulogi, s'havien format o havien fet viatges per les terres del nord peninsular, com Navarra, Aragó i Astúries, on havien conegut societats en què el cristianisme era la ideologia hegemònica i dominant. El contrast entre estos llocs i al-Àndalus, on es constatava la progressiva arabització dels cristians, els dugueren a posicions tan extremes.
El moviment, però, acabà amb la detenció i l'execució del bisbe Eulogi en l'any 859. Fou una primera gran constatació del malestar cristià, que es repetí posteriorment amb certes revoltes a finals del segle IX a la zona granadina, que, tanmateix, foren apaivagant-se amb la pròpia minorització de la població cristiana. Cada vegada eren menys i amb un poder d'influència menor en una societat en què l'Islam com a religió i l'àrab com a llengua s'anaren consolidant per complet... Vos sona d'alguna cosa esta història? La podeu comparar a algun altre procés proper? Supose que molts de vosaltres estareu pensant en el nostre propi cas, el valencià. L'espanyolització nacional i la castellanització lingüística començaren realment com a fenomen de masses -no limitat exclusivament a les elits- fa un segle i mig aproximadament, i ara, per primera vegada en la història del País Valencià des de fa més de sis segles, els valencianoparlants han passat a ser minoria en la globalitat del territori. Això ha coincidit, a més a més, amb un apoderament de certs sectors socials valencians i una intensificació palpable de les formes extremes del nacionalisme espanyol durant els darrers anys. Els màrtirs no haurien de tardar a aparéixer, o potser ja ho estan fent a la seua manera...
Segurament la comparació és massa arriscada, però el que és cert és que eixos tres fenòmens -minorització, apoderament i intolerància- estan donant-se. Les dades d'ús del valencià, en primer lloc, són clares: s'ha passat del 55,1% de gent que parlava valencià a casa en 1992 (sempre, quasi sempre, més que en castellà o indistintament) a un escàs 37,2% en 2010. En eixe mateix període, del 67,5% que deia saber parlar el valencià s'ha disminuït a un 48,5%, i estem referint-nos exclusivament a la zona valencianoparlant del país (deixant fora els 600.000 valencians de la zona castellanoparlant). Els valencianoparlants, doncs, han passat a ser minoria en tots els sentits. L'evolució, evidentment, té molt a vore amb el creixement demogràfic del país, que en eixos 18 anys ha passat de 3,9 milions d'habitants a 5,1 milions, un 23,6% més de població, quasi tota arribada de llocs on no es parla valencià. No obstant això, el fenomen també està intrínsecament relacionat amb la feblíssima política lingüística de promoció del valencià, tant a l'ensenyament com a qualsevol altre àmbit, que s'ha dut a terme des dels òrgans de govern.
No debades, en altres territoris amb uns balanços demogràfics similars, la trajectòria de l'ús i el coneixement de la llengua pròpia ha sigut ben diferent: a Catalunya, per exemple, l'ús familiar només ha caigut del 53,3% al 52% entre 2003 i 2008 (etapa per a la qual hi ha dades, amb un creixement de la població del 10%, de 6,6 milions a 7,3 milions d'habitants, durant eixos anys). Molt més espectacular ha sigut l'evolució del coneixement de la llengua: si bé en 1991 un 68,3% dels catalans sabien parlar català, en 2007 eren fins a un 75,6%, tot i les contínues arribades de nouvinguts, com a resultat, sens dubte, de les constants campanyes per tal de prestigiar i promoure el català. Al País Basc els avanços en el coneixement de l'eusquera han sigut encara més notables: si bé en 1981 només el 32% de la població era bilingüe (tan sols un 21% era capaç de parlar basc i l'altre 11% el podia entendre), en 2011 fins al 49% ho és (amb un 32% de població bascoparlant activa). De ser minoria, doncs, (en 1981 el 68% dels bascos eren monolingües castellans) s'ha passat a un equilibri en què el basc agafa cada vegada més força.
El sistema d'ensenyament i l'hegemonia política i cultural del catalanisme i el basquisme han sigut fonamentals en eixos processos. Al País Valencià, per contra, l'hegemonia de l'espanyolisme castellanocèntric ha tingut efectes devastadors per a la llengua valenciana. Això, però, també ha coincidit amb les primeres generacions de valencians contemporanis educats en valencià. Tot i ser minoria, per primera vegada han tingut possibilitat de fer vida en valencià en molts àmbits que no havien imaginat els seus antecessors i alguns d'ells, imbuïts de valencianisme, han aspirat a la completa normalització del valencià en el seu país. Eixa aspiració, a més a més, s'ha vist reforçada per l'apoderament que han permés l'educació, l'accés a la cultura, les noves tecnologies i el coneixement d'altres situacions que a priori podrien ser anàlogues en el context de l'Estat espanyol, com la de Catalunya i el País Basc. En conseqüència, el contrast entre els desigs propis i la situació real del País Valencià, tant a nivell d'hegemonia política com cultural, causa un malestar evident entre eixos valencians apoderats (com, en certa manera, els passava als cristians d'al-Àndalus, sobretot a aquells que havien vist amb els seus propis ulls la preeminència del cristianisme en altres territoris).
Cal afegir a este fenomen el de la intensificació recent de les actituds intolerants de l'espanyolisme dins del territori valencià. Hi intervenen ací l'odi creixent a l'alteritat castellanoespanyola, especialment arran del creixement de l'independentisme català, i la pròpia minorització dels valencianoparlants. Com que el valencià està cada vegada menys present dins la societat valenciana i com que aquells que els molesta tot allò que no siga una Espanya castellanoparlant estan cada vegada més envalentits i molests amb els que parlen altres llengües, els conflictes han començat a sorgir, precisament amb els valencians que volen normalitzar el valencià en la seua vida quotidiana. En pocs mesos hem assistit a nombrosos casos d'imposició lingüística: Carles Mateu, d'Almenara, ha sigut condemnat a presó en tant que el jutge ha al·legat que no volgué parlar en castellà per a allargar el moment de sotmetre's a l'alcoholímetre de la Guàrdia Civil; Laura, de Castelló, va ser expulsada de l'Arenal Sound per parlar en valencià als membres de la seguretat privada; Cristian, per la seua banda, hi va ser agredit; Miquel Gironés, d'Ontinyent, va ser detingut per la policia nacional espanyola a la ciutat de València per la mateixa raó; Elvira va ser humiliada a la consulta del metge, a Castelló, també per parlar en valencià, etc.
Tot plegat, la minorització dels valencianoparlants sumada a l'apoderament d'alguns d'ells i la intolerància creixent d'una part de l'espanyolisme -especialment del que ocupa forces de poder- està fent incrementar els casos de conflicte. Salvant les moltes distàncies, és un cas similar al dels cristians andalusins del segle IX, que veien com la seua posició s'afeblia i anaven camí de ser assimilats per uns patrons hegemònics arribats de fora, en un context en què la minorització pròpia i la imposició externa s'enfortien. En aquell cas tractaren de llançar un crit de rebel·lia mitjançant el martiri voluntari. Ara, evidentment, no arribem a eixe punt, però ser conseqüent amb la pròpia consciència valenciana i valencianista està causant conflictes, cada vegada més habituals, amb la identitat espanyola i espanyolista que no entén la pluralitat i la diversitat com a fets positius, sinó com una mena de molèstia insuportable que cal exterminar. Històricament hi ha hagut molts casos d'imposició lingüística, però segurament no hi havia una capacitat de resistència com la que ara tenim certs sectors valencians, des de la nostra defensa de determinats drets cívics. A qualsevol ens pot tocar i, ans al contrari, eixos casos no ens deuen espantar i afeblir en la nostra posició lingüística, sinó encoratjar a utilitzar el valencià en qualsevol àmbit de la vida pública i privada. Conec, desgraciadament, massa persones valencianoparlants que sempre utilitzen de primeres el castellà, persones que tenen el valencià com a llengua familiar i fins i tot laboral (què no faran els que tenen el valencià com a llengua exclusivament de família?). En este sentit, a l'espera que els temps polítics canvien, el nostre exemple ha de ser cabdal en la revifada del valencià: com ja vaig explicar ací, l'ús crea l'ús i, a més a més, és un fenomen exponencial. Si no l'utilitzem nosaltres, altrament, qui ho farà? Estarem sent amargs còmplices de la seua desaparició...
En tot cas, també sabem que la immolació dels cristians d'al-Àndalus no va conduir enlloc, sinó que tres segles després havien sigut completament assimilats, tant a nivell religiós com lingüístic i identitari. És a dir, que eixa fidelitat extrema a les idees en un moment concret tampoc garanteix per si soles la reversió d'una situació de minorització. La solució complementària, més bé, sembla passar pel mateix fenomen que hauria garantit la pervivència dels cristians andalusins, és a dir, tractar de ser hegemònics en tots els àmbits de la societat: en la política, l'economia, la cultura, etc. O som capaços de fer que els discursos valencianistes, centrats en el País Valencià i les particularitats de la cultura valenciana, siguen el centre dels pensaments i els actes de la majoria d'agents socials del territori valencià, o aquells que som valencians, valencianistes i valencianoparlants, correrem la mateixa sort que aquella minoria cristiana en procés d'aculturació al segle IX: serem assimilats i perdrem les especificitats que ens fan ser un poble propi, el poble valencià tal i com l'entenem hui en dia. La fidelitat lingüística és completament necessària, coste el que coste, malgrat qualsevol possible agressió, però també l'hem d'acompanyar d'un valencianisme quotidià que servisca per a anar construint el nostre país.
Sé que molts de vosaltres esteu en eixos dos camins i no puc més que congratular-vos per això, amb la certa recança que provoca el desig perquè en fórem molts més. Estes són simplement unes reflexions, crec que de quan en quan necessàries, per tractar de comprendre en quina situació estem i per què ens passa el que ens passa. Ànims de tot cor als que tracten de fer del valencià una llengua útil en qualsevol àmbit, i que per això mateix pateixen imposicions lingüístiques, siguen del caire que siguen, puix a voltes són simples humiliacions quotidianes que no arriben als mitjans de comunicació. I ànims, igualment, als que participen o simpatitzen amb el moviment valencianista, fonamental per a la reproducció de la consciència col·lectiva valenciana, per a la pervivència del valencià i per a la millora de la qualitat de vida de tots els valencians. En estes ocasions, i d'una forma un tant irredemptista, potser com la de certs cristians que visqueren a al-Àndalus sota domini islàmic, em venen ganes de cridar ben fort: Visca el País Valencià!!
Molts d'ells provenien de famílies mixtes, cristianomusulmanes, el que els feia legalment musulmans, però volien mantindre la fe cristiana de forma rigorosa, reaccionant contra el procés d'aculturació que observaven entre els seus congèneres. Així ho palesen els textos que van escriure els seus ideòlegs, com el Liber apologeticus martyrum, en què defensaven la immolació com a forma de fer reaccionar els altres cristians, als que acusaven de febles i detractors del cristianisme: tot i que molts no abjuraven de la seua fe, substituïen el llatí per l'àrab, vestien a la manera oriental, es circumcidaven, guardaven els dejuns propis de l'Islam, etc. Cal fer notar, a més a més, que estos líders eclesiàstics, com els abats Speraindeo i Samsó o el bisbe de Toledo, Eulogi, s'havien format o havien fet viatges per les terres del nord peninsular, com Navarra, Aragó i Astúries, on havien conegut societats en què el cristianisme era la ideologia hegemònica i dominant. El contrast entre estos llocs i al-Àndalus, on es constatava la progressiva arabització dels cristians, els dugueren a posicions tan extremes.
El moviment, però, acabà amb la detenció i l'execució del bisbe Eulogi en l'any 859. Fou una primera gran constatació del malestar cristià, que es repetí posteriorment amb certes revoltes a finals del segle IX a la zona granadina, que, tanmateix, foren apaivagant-se amb la pròpia minorització de la població cristiana. Cada vegada eren menys i amb un poder d'influència menor en una societat en què l'Islam com a religió i l'àrab com a llengua s'anaren consolidant per complet... Vos sona d'alguna cosa esta història? La podeu comparar a algun altre procés proper? Supose que molts de vosaltres estareu pensant en el nostre propi cas, el valencià. L'espanyolització nacional i la castellanització lingüística començaren realment com a fenomen de masses -no limitat exclusivament a les elits- fa un segle i mig aproximadament, i ara, per primera vegada en la història del País Valencià des de fa més de sis segles, els valencianoparlants han passat a ser minoria en la globalitat del territori. Això ha coincidit, a més a més, amb un apoderament de certs sectors socials valencians i una intensificació palpable de les formes extremes del nacionalisme espanyol durant els darrers anys. Els màrtirs no haurien de tardar a aparéixer, o potser ja ho estan fent a la seua manera...
Segurament la comparació és massa arriscada, però el que és cert és que eixos tres fenòmens -minorització, apoderament i intolerància- estan donant-se. Les dades d'ús del valencià, en primer lloc, són clares: s'ha passat del 55,1% de gent que parlava valencià a casa en 1992 (sempre, quasi sempre, més que en castellà o indistintament) a un escàs 37,2% en 2010. En eixe mateix període, del 67,5% que deia saber parlar el valencià s'ha disminuït a un 48,5%, i estem referint-nos exclusivament a la zona valencianoparlant del país (deixant fora els 600.000 valencians de la zona castellanoparlant). Els valencianoparlants, doncs, han passat a ser minoria en tots els sentits. L'evolució, evidentment, té molt a vore amb el creixement demogràfic del país, que en eixos 18 anys ha passat de 3,9 milions d'habitants a 5,1 milions, un 23,6% més de població, quasi tota arribada de llocs on no es parla valencià. No obstant això, el fenomen també està intrínsecament relacionat amb la feblíssima política lingüística de promoció del valencià, tant a l'ensenyament com a qualsevol altre àmbit, que s'ha dut a terme des dels òrgans de govern.
No debades, en altres territoris amb uns balanços demogràfics similars, la trajectòria de l'ús i el coneixement de la llengua pròpia ha sigut ben diferent: a Catalunya, per exemple, l'ús familiar només ha caigut del 53,3% al 52% entre 2003 i 2008 (etapa per a la qual hi ha dades, amb un creixement de la població del 10%, de 6,6 milions a 7,3 milions d'habitants, durant eixos anys). Molt més espectacular ha sigut l'evolució del coneixement de la llengua: si bé en 1991 un 68,3% dels catalans sabien parlar català, en 2007 eren fins a un 75,6%, tot i les contínues arribades de nouvinguts, com a resultat, sens dubte, de les constants campanyes per tal de prestigiar i promoure el català. Al País Basc els avanços en el coneixement de l'eusquera han sigut encara més notables: si bé en 1981 només el 32% de la població era bilingüe (tan sols un 21% era capaç de parlar basc i l'altre 11% el podia entendre), en 2011 fins al 49% ho és (amb un 32% de població bascoparlant activa). De ser minoria, doncs, (en 1981 el 68% dels bascos eren monolingües castellans) s'ha passat a un equilibri en què el basc agafa cada vegada més força.
El sistema d'ensenyament i l'hegemonia política i cultural del catalanisme i el basquisme han sigut fonamentals en eixos processos. Al País Valencià, per contra, l'hegemonia de l'espanyolisme castellanocèntric ha tingut efectes devastadors per a la llengua valenciana. Això, però, també ha coincidit amb les primeres generacions de valencians contemporanis educats en valencià. Tot i ser minoria, per primera vegada han tingut possibilitat de fer vida en valencià en molts àmbits que no havien imaginat els seus antecessors i alguns d'ells, imbuïts de valencianisme, han aspirat a la completa normalització del valencià en el seu país. Eixa aspiració, a més a més, s'ha vist reforçada per l'apoderament que han permés l'educació, l'accés a la cultura, les noves tecnologies i el coneixement d'altres situacions que a priori podrien ser anàlogues en el context de l'Estat espanyol, com la de Catalunya i el País Basc. En conseqüència, el contrast entre els desigs propis i la situació real del País Valencià, tant a nivell d'hegemonia política com cultural, causa un malestar evident entre eixos valencians apoderats (com, en certa manera, els passava als cristians d'al-Àndalus, sobretot a aquells que havien vist amb els seus propis ulls la preeminència del cristianisme en altres territoris).
Cal afegir a este fenomen el de la intensificació recent de les actituds intolerants de l'espanyolisme dins del territori valencià. Hi intervenen ací l'odi creixent a l'alteritat castellanoespanyola, especialment arran del creixement de l'independentisme català, i la pròpia minorització dels valencianoparlants. Com que el valencià està cada vegada menys present dins la societat valenciana i com que aquells que els molesta tot allò que no siga una Espanya castellanoparlant estan cada vegada més envalentits i molests amb els que parlen altres llengües, els conflictes han començat a sorgir, precisament amb els valencians que volen normalitzar el valencià en la seua vida quotidiana. En pocs mesos hem assistit a nombrosos casos d'imposició lingüística: Carles Mateu, d'Almenara, ha sigut condemnat a presó en tant que el jutge ha al·legat que no volgué parlar en castellà per a allargar el moment de sotmetre's a l'alcoholímetre de la Guàrdia Civil; Laura, de Castelló, va ser expulsada de l'Arenal Sound per parlar en valencià als membres de la seguretat privada; Cristian, per la seua banda, hi va ser agredit; Miquel Gironés, d'Ontinyent, va ser detingut per la policia nacional espanyola a la ciutat de València per la mateixa raó; Elvira va ser humiliada a la consulta del metge, a Castelló, també per parlar en valencià, etc.
Tot plegat, la minorització dels valencianoparlants sumada a l'apoderament d'alguns d'ells i la intolerància creixent d'una part de l'espanyolisme -especialment del que ocupa forces de poder- està fent incrementar els casos de conflicte. Salvant les moltes distàncies, és un cas similar al dels cristians andalusins del segle IX, que veien com la seua posició s'afeblia i anaven camí de ser assimilats per uns patrons hegemònics arribats de fora, en un context en què la minorització pròpia i la imposició externa s'enfortien. En aquell cas tractaren de llançar un crit de rebel·lia mitjançant el martiri voluntari. Ara, evidentment, no arribem a eixe punt, però ser conseqüent amb la pròpia consciència valenciana i valencianista està causant conflictes, cada vegada més habituals, amb la identitat espanyola i espanyolista que no entén la pluralitat i la diversitat com a fets positius, sinó com una mena de molèstia insuportable que cal exterminar. Històricament hi ha hagut molts casos d'imposició lingüística, però segurament no hi havia una capacitat de resistència com la que ara tenim certs sectors valencians, des de la nostra defensa de determinats drets cívics. A qualsevol ens pot tocar i, ans al contrari, eixos casos no ens deuen espantar i afeblir en la nostra posició lingüística, sinó encoratjar a utilitzar el valencià en qualsevol àmbit de la vida pública i privada. Conec, desgraciadament, massa persones valencianoparlants que sempre utilitzen de primeres el castellà, persones que tenen el valencià com a llengua familiar i fins i tot laboral (què no faran els que tenen el valencià com a llengua exclusivament de família?). En este sentit, a l'espera que els temps polítics canvien, el nostre exemple ha de ser cabdal en la revifada del valencià: com ja vaig explicar ací, l'ús crea l'ús i, a més a més, és un fenomen exponencial. Si no l'utilitzem nosaltres, altrament, qui ho farà? Estarem sent amargs còmplices de la seua desaparició...
En tot cas, també sabem que la immolació dels cristians d'al-Àndalus no va conduir enlloc, sinó que tres segles després havien sigut completament assimilats, tant a nivell religiós com lingüístic i identitari. És a dir, que eixa fidelitat extrema a les idees en un moment concret tampoc garanteix per si soles la reversió d'una situació de minorització. La solució complementària, més bé, sembla passar pel mateix fenomen que hauria garantit la pervivència dels cristians andalusins, és a dir, tractar de ser hegemònics en tots els àmbits de la societat: en la política, l'economia, la cultura, etc. O som capaços de fer que els discursos valencianistes, centrats en el País Valencià i les particularitats de la cultura valenciana, siguen el centre dels pensaments i els actes de la majoria d'agents socials del territori valencià, o aquells que som valencians, valencianistes i valencianoparlants, correrem la mateixa sort que aquella minoria cristiana en procés d'aculturació al segle IX: serem assimilats i perdrem les especificitats que ens fan ser un poble propi, el poble valencià tal i com l'entenem hui en dia. La fidelitat lingüística és completament necessària, coste el que coste, malgrat qualsevol possible agressió, però també l'hem d'acompanyar d'un valencianisme quotidià que servisca per a anar construint el nostre país.
Sé que molts de vosaltres esteu en eixos dos camins i no puc més que congratular-vos per això, amb la certa recança que provoca el desig perquè en fórem molts més. Estes són simplement unes reflexions, crec que de quan en quan necessàries, per tractar de comprendre en quina situació estem i per què ens passa el que ens passa. Ànims de tot cor als que tracten de fer del valencià una llengua útil en qualsevol àmbit, i que per això mateix pateixen imposicions lingüístiques, siguen del caire que siguen, puix a voltes són simples humiliacions quotidianes que no arriben als mitjans de comunicació. I ànims, igualment, als que participen o simpatitzen amb el moviment valencianista, fonamental per a la reproducció de la consciència col·lectiva valenciana, per a la pervivència del valencià i per a la millora de la qualitat de vida de tots els valencians. En estes ocasions, i d'una forma un tant irredemptista, potser com la de certs cristians que visqueren a al-Àndalus sota domini islàmic, em venen ganes de cridar ben fort: Visca el País Valencià!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada