dilluns, 16 de setembre de 2013

La qüestió identitària valenciana, catalana i espanyola a les xarxes socials

Ja ho hem comentat alguna volta: els blogs com a fòrum d'intercanvi d'opinions han perdut molta força davant l'aparició de les xarxes socials. Ací és més complicat i lent deixar un comentari, mentre que allà és immediat. Es pot parlar de l'actualitat en temps real i mantindre intenses discussions quasi com si s'estiguera tertuliant en persona davant d'un café o una cervesa. Això, però, també té una problema: la fugacitat de les xarxes. Mentre que els blogs resten per escrit i oberts a tothom, els textos penjats a facebook i twitter es caracteritzen per perdre's en la immensitat del ciberespai -cosa que com a historiador em fot especialment. L'altre dia, per exemple, es va establir un profitós debat al meu mur arran del post d'El Blog de Masclet, "Preguntes i reflexions per a valencians normals", sobre el suport d'una part important del nacionalisme valencià als actes de la #ViaCatalana de l'11 de setembre. Jo hi deia que Compartisc molts dels "dubtes" que es formulen en este post... Ara bé, valencians "normals" ho som tots! I, tot seguit, fins a 12 persones vam dir la nostra: 
  • Cesk Xagal Supose que amb allò de "normal", aquest individu es refereix al què segueix la seua norma.
    Per cert, que si pensa com escriu ja va bé el gatxó...
  • Joan Giner Monfort És una llàstima que assimisca el que han dit els mitjans de comunicació intoxicadors: no era la via catalana, era la via valenciana. No convocaven associacions catalanes sinó valencianes. Els manifestants eren valencians. On hi ha la "invasió"? Més encara: era pel dret del POBLE VALENCIÀ a decicir lliurement el seu futur, no per la llibertat dels Països Catalans ni res de paregut. Ja m'agrada que un valencianista no catalanista siga educat i respectuós. Ara, el discurs hauria sigut molt més interessant si no donara per bona tota la demagògia que llegim als diaris, ràdios i twitters del PP.
  • Vicent Baydal No, es referix precisament a valencians que no es preocupen del tema nacional (ni en un sentit ni en un altre), sinó que se senten espanyols i valencians (o espanyols i alacantins, per exemple) perquè és el que pensa la major part de la nostra societat (que no es calfen el cap amb eixos temes, vaja, però es podrien preocupar pel tema si veieren que, en efecte, Espanya no ens convé com a valencians)
  • Josep Nebot Cerdà molts "alcoians normals" no ho veiem igual. I potser algú podria preguntar-se si un poc de culpa de tot no la té també una visió tan curta que no veu més enllà d'hortes i tarongerars ni té cap interés en fer-ho... Posats a reparti, que no ho paguem tot els "catalanistes".
  • Vicent Baydal A vore, se celebrava un 11 de setembre, en el mateix dia que una immensa cadena humana catalana: era un acte catalanista (valencià i ben valencià, però catalanista), això no és pot negar, crec jo. Si era pel dret del poble valencià a decidir allò lògic és que s'haguera fet un 9 d'octubre, dic jo... (i en cap moment es va convocar per res explícitament valencià, sinó "per la llengua i la llibertat", així, en genèric)
  • Vicent Baydal Sí, el conec un poc, i sé que reconeix que una bona part de la culpa la té eixe valencianisme de boqueta que després ha sigut submís al castellanoespanyolisme i era més anticatalanisme que valencianisme. Però una cosa no lleva l'altra, vaja.
  • Josep Palau Baduell A mi m'agradria apuntar, com a català, q al Principat som molts q no creiem en els PPCC, com sembla a vegades q volen fer creure. Com deia abans, parlem diferents variants de la mateixa llengua, però som nacions diferents. Al menys com ho veig jo.
  • Cesk Xagal Estic amb Pep: potser el major problema d'aquests autonomenats valencianistes, consisteix en el reduccionisme neocantonalista però amb eixida a Madrid, que coarta la seua visió.
  • Josep Roselló Ivars Vos propose una cosa, estimats amics, per què no ens deixem de 'catalanistes' i 'blaveros' (poseu-li l'ordre que vulgueu) i ens centrem en que el principal diari d'Alacant, sempre prou provincialista, publica notícies com estes: http://www.diarioinformacion.com/.../1414271.html
  • Joan Giner Monfort Vicent Baydal, es fa el mateix dia que l'altra en solidaritat amb un poble germà i veí. Té lògica que siga així aprofitant la publicitat. Enlloc he vist que siga invasió, que els valencians vulguem quedar com al germà de segona, que s'opte per una independència conjunta sense fronteres ni barreres ni autonomia per als valencians. Allò que cadascú dóna per sobreentés diu molt del que pensem. Jo també crec que els valencianistes no hem gestionat bé de vegades la germanor amb els altres territoris i que això ens ha fet més mal que bé. Ara, d'això a fer interpretacions agosarades o demagògiques hi ha una passa important. I repetisc que veig reflexions interessants al bloc (mesclades amb interpretacions malicioses).
  • Cesk Xagal I el "catalanisme" no té perquè implicar la creació d'una federació de països amb la mateixa llengua i cultura semblant... o potser sí, cosa dels valencians seria...
    El que evidentment SÍ hauria de ser és fixar un guió i prendre exemple, tant de allò bo com d'allò dolent, que podem aprendre d'aquells que ens porten anys en l'amor pel què i pel qui són.
  • Hugo Mas La veritat és que jo no compartisc ni un sol dels "dubtes". Alcoians tocapilotes...
  • Cesk Xagal Hehehe... no canvies, Hugo.
  • Joan Giner Monfort Un punt a estudiar de la batalla de València, també de l'actual, és el tractament que es dóna des dels mitjans de comunicació d'estes notícies, de les eixides de mare del govern valencià amb l'anticatalanisme, etc., per distraure dels problemes econòmics, polítics i etc. que tenen/tenim.
  • Cesk Xagal Joan, a dia de hui, i donada la situació en la que es troba el govern del PP i en la situació en què ens ha posat a tots els ciutadans, qualsevol distracció de qualsevol tipus els resulta vàlida.
  • Cesk Xagal Però "lo cortés no quita lo valiente"...
  • Dèlia Amorós Podria dir missa (i podria ben dir-la, a més a més), però no donaré credibilitat ni discutiré cap contingut ideològic de ningú que signe amb anònim o amb pseudònim. Parlem-ne, però fem-ho tots amb les mateixes regles.
  • Montxo V. Sempere L'argument núm. 5 incorre en fal·làcia. No es pot sentir "només valencià" quan el país resta per construir encara. Un sentiment nacional no es gesta, mai, des de zero, ni tampoc en un poques generacions. I al País Valencià, hi ha qui sent simpatia o afinitat a la identitat espanyola (= murciana, andalusa, castellana, aragonesa...) i hi ha qui se sent afinitat a la identitat catalana (o catalànica o mediterrània, etc...). El sentiment nacional valencià existirà desprès d'un llarg de temps de mestissatge cultural però, per a això, cal tolerància entre tots i restar d'acord en qüestions bàsiques.
  • Vicent Baydal Home, les dos identitats més esteses al País Valencià són l'espanyola i la valenciana (a soles o de manera dual, compartida), però no totes eixes que dius...
  • Montxo V. Sempere Jo tinc les meues reserves. He parlat d'afinitats, no d'identitats més esteses. Vist des d'Alacant.
  • Josep Palau Baduell Tal com ho veig jo molta de la culpa la tenim des del Principat, que des de la Reinaixença es va crear aquesta idea de PPCC, absurda a més no poder, basada en la llengua i una història "comuna". Això ha fet que molts catalans creguin que hem d'estar units pq vam formar part d'una confederació, però jo no ho acabo de veure: perquè només agafen, llavors, la part catalanoparlant d'Aragó i en canvi, agafen tot el territori del País Valencià? I també, suposo, que hi ha hagut qui ha volgut mesclar valencianisme amb catalanisme, quan poden ser (i haurien de ser) dues coses completament diferents, amb els llaços lingüístics, culturals, etc. que vulgueu, però en el fons som dues nacions diferents. I el que a mi m'agradaria és que s'estengués un valencianisme propi sense influències, ni espanyoles ni catalanes, que es reconeixés en ell mateix, sense necessitat de comparar-se, ni admirar, ni menystenir als altres. I també, com està passant ara a Catalunya, es pot crear un sentiment català sense haver de ser catalanoparlant: alguns dels més amics més catalans, més independentistes, no parlen gairebé mai el català. No pot tenir un sentiment únicament valencià un castellanoparlant? Tot això són les meves càbales sense un coneixement del País Valencià.
  • Montxo V. Sempere Les identitats col·lectives són una qüestió política, i les afinitats culturals són una qüestió individual. Per a mi, no existeix una identitat valenciana prou definida com per a afirmar que es pot sentir "valencians a soles", perquè això crea una exclussió de qui no se sent valencià a soles, i això implica la immensa majoria de la societat. Això que comenta l'amic Josep, no seria possible al País Valencià si cada vegada que algú reivindica el País Valencià, des de la seua afinitat cultural catalana, o algú altre reivindica el País Valenciano, des d'una altra aragonesa o castellana, sempre hi ha algú que responga: "no em vingues amb invents, jo sóc valencià a soles". Així no crec que construïm cap país.
  • Cesk Xagal Montxo, possiblement el lloc on és fa palès de forma més evident l'autoodi valencià és, precisament, Alacant.
  • Josep Palau Baduell Tens un Regne de València des del segle XIII fins al XVIII, home... És una cosa prou històrica i duradora per deixar empremta en una societat.
  • Lluís Fornés Pérez-Costa Per mi, Josep Palau Baduell for President. Això és una persona de trellat.
  • Vicent Baydal Per això s'ha de continuar construint una identitat col·lectiva valenciana sobre la bona base que ja tenim (un territori, una història, una memòria col·lectiva, un gentilici, una llengua particular per a una part de nosaltres, etc.) amb uns elements comuns que no siguen excloents... D'una altra banda, hi ha un 2% que diuen sentir-se valencians a soles en les enquestes del CIS, i un 9% més valencians que espanyols
  • Vicent Baydal També la identitat "provincial" ha fet molt de forat en la identitat històrica valenciana i hi ha molta gent que se sent "castellonenca, valenciana -en sentit provincial- o alacantina" i espanyola, deixant totalment al marge la identitat col·lectiva valenciana de tot el país...
  • Montxo V. Sempere La història és només una de les raons, va bé per saber d'on venim, per evitar repetir errors, però no tenim per què repetir-la necessàriament. Per a mi, per damunt de tot està la voluntat democràtica i sobirana. Perquè si ens posem historicistes, puc dir que de Biar cap avall hi tingueren els seus propis Furs diferenciats de la resta del Regne de València, tot i que estigueren compilats en els mateixos Furs de València i que, per açò potser, el sud valencià té una "identitat diferenciada" per emprempta històrica, perquè sempre s'ha vist a València com una cosa molt llunyana...
  • Josep Palau Baduell Sí, Montxo, però ho deia en el sentit que no és una invenció de la transició, com altres CCAA.
  • Vicent Baydal Clar, el sud valencià de Biar cap avall té una identitat diferenciada precisament per això, primer perquè formaven la governació d'Oriola (l'única del regne a banda de la de València) i després perquè ha sigut la part més gran de la província d'Alacant. Les identitats si no és amb visió històrica no s'entenen... Es poden modificar mitjançant grans canvis politicoadministratius, però el pes de la història és molt fort
  • Josep Palau Baduell I vull fer notar, respecte a les xifres que donava en Vicent, que a Catalunya tampoc estem per tirar coets, i mireu la que estem liant. Això són dades del CIS del juny d'enguany: Un 50.6 % se sent més català que espanyol (un 25,1% només català i un 25,8% més català que espanyol) mentre que només un 6% se sent únicament espanyol , un 5% sent més espanyol que català i un 34,5% tan català com espanyol.
  • Vicent Baydal Un dels problemes del valencianisme és que ací l'espanyolisme (en molts casos fortament anticatalanista i antivalencianista) és molt poderós socialment... Ens n'anem a xifres del 31% (per l'11% català): un 13,7% se sent únicament espanyol i un 17,8% més espanyol que valencià.
  • Montxo V. Sempere Per a mi, la solució està en trobar una identificació comuna per a tots eixos pobles que parlem la mateixa llengua. Com els escandinaus... cadascú se sentirá del seu país: danés, noruec, suec, islandès, feroés o, potser també, finlandès. Però tots comparteixen una afinitat cultural escandinava que distingueixen entre el seu món més proper culturalment de la resta del món. El mateix passa amb valencians, catalans i balears. Si a Espanya hi haguera un Estat que no ens escanyara fiscalment, ni ens aïllara culturalment, i ens fos favorable per als nostres projectes i visió de futur, el sentiment d'espanyolitat podria haver sigut perfectament la identitat comuna. Però com no és així...
  • Josep Palau Baduell Això que dius dels escandinaus, és precisament el que jo voldria per a nosaltres, però no ho hem sabut gestionar bé. Perquè des de Catalunya s'ha actuat com una mena de primus inter pares aglutinador que ha semblat menystenir als altres. Això també ha fet que valencians i balears ens hàgiu anat "odiant" (i amb raó), i per acabar-ho d'adobar, que els espanyolistes ho han sabut aprofitar per fotre encara més, fent-vos creure aquesta colonització des de Catalunya per aprofitar i destruir el valencianisme i l'illisme (o com s'hagi de dir).
  • Josep Palau Baduell I potser l'exemple més clar d'això és que no puguem veure les teles dels uns i dels altres, amb el que disfrutava jo quan era petit d'un programa d'un tio gras i calb de Canal 9, que la cançó era alguna cosa així com "on estan, on estan, a guanyar diners".
  • Vicent Baydal Hahaahaha! Un respecte pel "tio gras i calb", que era el gran Joan Monleon!! http://www.ventdcabylia.com/...
    www.ventdcabylia.com
    Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrit a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana
  • Josep Palau Baduell Respecte total, però no recordava el nom. Però veus com m'has entès a la primera
  • Montxo V. Sempere Sí, però els països escandinaus sí que han tingut també un "primus inter pares", que era Suècia, i de la qual s'han anat seccessionant-se a poc a poc cada part. Ací, en canvi, mai no hem estat units políticament amb el poble català, ni amb el poble balear, i es lògic que des d'aquesta premissa les èlits culturals als tres països plantegen una unió, evidentment, democràtica i sobirana per damun de tot. Restar "separats" sembla, doncs, com una antigualla, una reminiscència mitgeval que s'ha de resoldre en els temps actuals.
  • Josep Palau Baduell Però aquí hi ha el problema, que de tres estats confederats, un ha agafat les regnes, menystenint als altres. Per això (i generalitzo i mai s'ha de fer), no ens podeu veure ni a València ni a Balears. I repeteixo, aquesta unió s'ha basat sobretot amb la llengua, que per mi és un error. Diga'ls-hi als austríacs i suïssos que formen part del mateix perquè parlen alemany. O, Moldàvia, un exemple potser més controvertit: tothom pensava que, acabada la URSS, s'unirien a Romània perquè parlaven romanès, però poc a poc s'ha anat dissipant la idea i han creat la seva identitat moldovesa (com es digui). I ara no volen saber res de Romania (bé, mentre no era de la UE no en volien saber res, ara potser s'ho estan repensant).
    És difícil, però, l'èxit d'Espanya és haver creat una identitat artificial i haver aniquilat les anteriors. Com a bons francesos.
  • Montxo V. Sempere Estic d'acord que una unió política no es pot basar només en la llengua. Absolutament d'acord. Però tampoc es pot justificar políticament que tres pobles romanguen separats únicament per raons històriques. El que cal és entesa i vore si tenim prou projectes comuns com perquè ens esperone la unitat. I jo crec que sí. En el context mundial i europeu actual, hi ha raons de sobres com perquè anem bastint un projecte comú.
  • Vicent Baydal Ja, però és que, sobretot amb les dades a la mà, el País Valencià no pot basar la seua identitat ni les seues idees de futur primordialment en la llengua. Ha de ser un element cabdal, però insistint només en això no anem enlloc. L'auge del sentiment i l'independentisme català en els darrers anys és una conjunció de factors en què la defensa cultural específica té un paper important, però també el respecte a la resta de cultures, un missatge integrador i un aprofundiment dels beneficis de l'autogovern... País Valencià, primer que res. Federacions posteriors, ja vorem. Primer fem país per a tots el valencians (pense jo, vaja)
  • Josep Palau Baduell Sempre he pensat, llamame iluso porque tenga una ilusión, que si lo de Catalunya acaba a bon port i les coses ens van funcionant millor fora d'Espanya, el País Valencià i Balears us hi acabareu animant, no a unir-vos a nosaltres, sinó a anar cap a la independència i, amb el temps, formar una confederació, com la dels segles medievals, que podríem anomenar "Hispània oriental", per no ferir a ningú
  • Montxo V. Sempere Què hispània ni que tres quartos. Ibèria, que els íbers eren només a eixe costat.
  • Josep Palau Baduell Però, és el que diu el Vicent, basar això en llengua (al PV no pot ser pq en teniu dos) és inútil. L'èxit del que està passant a Catalunya és precisament que hem deixat del banda el "folklore" (la llengua, la cultura, la botifarra, les sardanes i polles vàries) i ho hem centrat en l'amor a on vivim, i sobretot la qüestió econòmica. No sabeu el bé que ens ha fet per la nostra causa la crisi i la majoria pepera a Madrit.
  • Vicent Baydal Ui, si Catalunya s'independitza tinc quimera que aniran a aniquilar el nacionalisme valencià i balear sense contemplacions (amb l'excusa del quintacolumnisme) i que tots els avanços dels darrers anys aniran per terra. No sé si sobreviurem. Tant de bo no, però... En tot cas, d'això no té cap culpa l'independentisme català, sinó l'espanyolisme castellanista. Feu via, feu!
  • Montxo V. Sempere Si açò passara, Vicent, tingues per seguir que hi hauria una resposta d'auto-defensa al nivell de la violència d'eixa repressió. Així va sorgir ETA.
  • Josep Palau Baduell Ja ho deien els grecs per espantar els nens "que vénen els Catalans"...
  • Josep Palau Baduell Ah, havia "misread" el que deies, Vicent, els que aniran a aniquilar són els espanyols, oi?
  • Gràcia Jiménez Estic molt d'acord amb Josep Roselló Ivars. Ma mare és de Castelló, m'he criat a Alacant, he estudiat i viscut a València i Elx i ara visc a cavall entre l'Alacantí i la Marina Alta. I forme part des de fa més de 25 anys del moviment cívic per la norma...Mostra'n més...
  • Josep Arroyo doncs jo en compartisc algun que altre, però hi ha un bon grapat que no hi ha per on agarrar-los...

D'una altra banda, també hi ha textos penjats a les xarxes que mereixerien quedar en un blog i no perdre's en el temps i l'espai. És el cas, per exemple, del que el guionista catarrogí Paco López Barrio va escriure precisament a tall d'un debat de facebook sobre la qüestió identitària espanyola. No em puc resistir a reproduir-lo per tal de deixar-ne constància, ja que aporta alguns arguments realment interessants que no se solen sentir en altres marcs de discussió:

Ayer tuvimos un buen intercambio de opiniones en el muro del amigo Jesús Párraga, a cuenta del tema de Catalunya. A partir de cierto momento me dió pereza seguir porque necesitaba argumentar con algo más de extensión. El caso es que recordé otra conversación que tuve años atrás con otro amigo periodista, a propósito de los Acuerdos de Stormont y el Ulster. Intentaré resumir la argumentación de mi amigo:
 
El estatuto de autonomía que va a tener el Ulster, con unas pocas competencias casi simbólicas, se queda a años luz de los estatutos de que ya disfrutan Catalunya y Euskadi. Y pese a ser tan escaso ha sido suficiente para conseguir que el IRA deje las armas. Ahora bien... no sólo se trata de techos competenciales, sino de valores simbólicos. Ahí está la gran diferencia: Los británicos han sido muy tacaños en las competencias, pero siempre han sido muy generosos con los símbolos. En España ha sido al revés. Hay unos estatutos de autonomía con una gran capacidad de autogobierno, pero una absoluta mezquindad en temas simbólicos.
 
Cuando escoceses o galeses han ido a la guerra, a defender el Imperio Británico, iban con sus propias unidades: Los Fusileros de Gales, los Lanceros de Escocia... con sus propios mandos y sus propias banderas e himnos. Desde hace muchísimo sus deportistas compiten internacionalmente con su propia selección regional. El famoso Torneo 5 Naciones de rugby, enfrenta a Inglaterra, Escocia, Gales, Irlanda y Francia. Y la familia real británica acude a los partidos con toda normalidad. Cuando les preguntan su nacionalidad a Sean Connery o Anthony Hopkins contestan escocés y galés respectivamente, sin que nadie se ofenda porque no se autodefinan como británicos (ambos lo evitan) y no pasa nada.
 
En cambio en España esos pequeños "desahogos" en lo simbólico siempre se han reprimido. Primero con la violencia de estado. Y, ya en democracia, con leyes. O con desprecios. Cuando se planteó el uso de otras lenguas en el Senado hubo que aguantar las burlas de la caverna, como ha habido que aguantarlas cuando se ha hablado de una selección catalana de futbol. No lovidemos la mala leche con la que el presidente del Congreso le retiró la palabra a Joan Tardà por querer emplear, en una sola frase y como gesto simbólico, el catalán. Aquí se ha cuestionado que la película Pa Negre, caso de ser seleccionada para los Oscars, se hubiese presentado en la lengua original en la que se rodó (porque si representa a España debe ir en español, decían).
 
Aún recordamos todos el "Pujol, enano, habla castellano" y un montón de lindezas similares. Y ahi tenemos a Wert y su deseo de "españolizar a los niños catalanes". Ni al más conservador de los ministros británicos le habría pasado jamás por la cabeza britanizar a los niños escoceses. Si en Eurovisión se ha cantado alguna vez en catalán fue porque se presentó Andorra un año. 

Si en estos temas, que muchas veces son secundarios, se hubiese abierto un poco más la mano, no se habría encabronado tanto la situación. Pero España ha padecido una ceguera y una insensibilidad histórica hacia todo lo no-castellano que roza lo patológico. No es el autogobierno lo que más peocupa, sino la identidad. Si Catalunya y Euskadi pidiesen las plenas competencias en TODO a cambio de renunciar a lengua y bandera propias estoy seguro de que sería más fácil. Podría hasta ser como un estado, en la práctica, si disimulase que lo es, y se presentase como inequívocamente española. Mucho más fácil. Porque no nos engañemos. Para la España tradicional no hay unidad sin uniformidad, sin "unidad de destino en lo universal", que decía Franco. España le pide a Catalunya que le venda su alma, nada menos. Y los catalanes no quieren. Y esto desgraciadamente aun lo entiende muy poca gente en la meseta. Y esto es lo que les rompe los esquemas, no la balanza fiscal.

Ens veiem, en qualsevol cas, a les xarxes. Ací les meues, per si voleu sumar-vos a la festa: https://www.facebook.com/vicent.baydal  https://twitter.com/vicentbaydal

1 comentari:

Toni de l'Hostal ha dit...

Un poc sobre això va l'últim escrit qu'ha fet jo en Rosca amb all, ressuscitat pâ la'ocasió i enriquit & un breu comentari del nostre amic comú Martí d'Elx...