Entrevista a Mira (III)

Mira i Climent. Maig del 2007 (Bernatff)

Continue transcrivint l'entrevista de Juli Capilla a Joan Francesc Mira publicada a L'Avenç, en este cas els seus passatges sobre la política i el nacionalisme valencià. Malgrat acusar ERPV de ser "la flama pura" (i això que no volia opinar-ne), sembla que Mira encarne el país exclusivament en la gent del Bloc. En qualsevol cas, disecciona clarament la tragèdia del país, representada per les aclaparadores victòries electorals del PP: la destrucció del territori i la desaparició de la llengua, ço és, del principal patrimoni -material i immaterial- dels valencians. El principal problema és que per tal d'haver-hi un patrimoni col·lectiu (un conjunt de béns heretats) ha d'existir eixe col·lectiu i sembla que els valencians, malgrat tindre una història política comuna, encara no existim com a col·lectiu. Com no es cansa de repetir el nostre president Camps en els seus discursos som castellonencs, valencians i alacantins -no valencians en conjunt-, provincians d'una comunidad, que se ha puesto en marcha y que nadie va a parar, que ha generado empleo y prosperidad, [y que] siempre, siempre, siempre, será leal al proyecto colectivo más apasionante y bonito que hay en el mundo, que se llama España.

JC: Fins i tot els darrers anys s'ha produït una revisió dels postulats de Fuster. JFM: Això és el que el mateix Fuster esperava. Encara més , cal dir que la primera revisió de Fuster la va fer ell mateix. Als anys seixanta era ben habitual de fer afirmacions molt taxatives. Era propi de l'època. Vam concebre el país des d'un punt vista nacional homogeni. Vam pensar que faríem la societat de dalt a baix, que acabaríem amb el capitalisme i amb l'explotació i que instauraríem una mena de socialisme democràtic, pacífic i harmònic. De vegades, però, aquestes idees tot i no dur-se plenament a la pràctica serveixen per a engegar projectes. És obvi que no vam fer la revolució ni la independència dels Països Catalans unificats, però tota aquella efervescència ideològica i política va significar el motor d'engegada per al País Valencià. [...]

JC: Quines són les raons que expliquen que la presència política a les Corts Valencianes per part dels partits nacionalistes haja estat tan minsa o quasi inexistent? En canvi, a les comarques i als municipis... JFM: És una tragèdia. Un país sense una estructura política pròpia no és un país. Sense polítiques pròpies percebudes com a pròpies, no existim. Els altres partits també es diuen valencians, però són percebuts com a espanyols. És molt simptomàtic que en les darreres eleccions Esquerra Unida tancara la campanya a València recorrent a Gaspar Llamazares. O que el PSOE valencià amagara les sigles PSPV. Això significa que el conjunt de la societat percebrà els partits polítics en clau espanyola, en clau d'Espanya. I que, en conseqüència, aquestes forces polítiques no defineixen un espai nacional propi, sinó que reforcen la percepció d'un espai polític espanyol. En canvi, l'existència dels partits nacionalistes permet aquesta percepció nacional, la delimitació d'un territori propi. I això explica que els partits estatals, a pesar que es diuen més o menys "valencianistes", inclosos els d'esquerres, no puguen tolerar el nacionalisme polític valencià. Ells limiten el seu valencianisme a una miqueta de llengua, una miqueta d'autonomia.[...] Durant anys i anys, s'han dedicat a eliminar, suprimir, liquidar, metòdicament, el nacionalisme polític valencià. I ho han fet des de tots els partits polítics, inclòs el PSPV; i també des dels mitjans de comunicació i des de bona part de la intel·lectualitat; de vegades, amb rialletes i menyspreu.[...] I ai, és clar, marca i limita moltíssim. Perquè a més, quan tu tens, pràcticament, tots els mitjans de comunicació en contra, és molt difícil de mantenir-se en una societat i de difondre un projecte de país.

JC: El nacionalisme valencià serà d'esquerres o no serà...
JFM: En aquest país és molt difícil que l'existència i manteniment d'un nacionalisme polític tinga una base social com la que té Convergència i Unió, per entendre'ns; per diverses raons i per història diferent... El nacionalisme en aquest paí ara com ara només pot ser d'esquerra o, preferiblement, de centre-esquerra. Aquest nacionalisme, però, s'ha vist constantment entrebancat i atacat. Que el Bloc haja mantingut, malgrat tot, un electorat fidel, que a nivell municipal és molt valuós i admirable, ara mateix amb 300 regidors, és molt important per a aquest país. Imaginem-nos la vida política valenciana sense ni tan sols aquesta força política emblemàtica com és el Bloc: seria el desert absolut, no quedaria cap punt polític de referència, i sense això un país és un no-país.

JC: I com valora la presència d'Esquerra Republicana al País Valencià?
JFM: M'estime més no fer-ne cap valoració. Perquè ja vaig dir fa temps el que pensava al respecte... Que no era indispensable, com a mínim. En qualsevol cas, no té importància ni crec que la tindrà mai, si no és que canvien de visió. Mentre no canvien, continuaran sent una cosa accessòria, que de vegades pot resultar incòmoda o molesta i d'altres ni tan sols això. Però sembla que n'estan molt contents i pagats. Ells són la flama pura. En fi, quant a puresa, també hi ha el Partido Comunista de los Pueblos de España... [...]

JC: Com veu el futur nacional dels valencians? Quines són les seues preocupacions primordials respecte al país?
JFM: Les dues coses que més em preocupen ara com ara són la llengua, d'una banda, i la destrucció del territori, per una altra. El que s'està fent en aquest país no té nom. La destrucció sistemàtica del litoral i del patrimoni mediambiental que estem patint no té parangó en cap país del món. Ni tan sols als Estats Units que són el paradigma del capitalisme, i on pots comprovar que tota la costa de Califòrnia, per exemple, està intacta i preservada. Ni la Itàlia civilitzada, ni a França, ni a Alemanya... Ací ningú no té clar què és patrimoni comú: no és patrimoni la història, la cultura, la llengua, l'arquitectura, el paisatge... No hi ha patrimoni propi valorat potser perquè no hi ha valoració de la pàtria pròpia. Ací es destrueix amb total tranquil·litat i impunitat i s'enalteix això com a sinònim de progrés, d'èxit i de glòria.

JC: Això explica l'èxit aclaparador del PP a les darreres eleccions...
JFM: En part. Són emblemes externs del seu èxit. Després, ningú no veu que la realitat del País Valencià és que la renda per càpita és cada vegada més baixa comparativament, que estem per sota d'Aragó, de Castella-Lleó, de la Rioja, etc. I que això repercuteix en la sanitat pública, en l'educació, en les comunicacions... Però ací això no té cap importància perquè el que es tracta és de pregonar contínuament que som els millors. I la gent cada vegada s'ho creu més. I com que allò que podria haver sigut una oposició directa i constructiva no s'ha produït... [...] Hauríem d'haver-hi contraposat un model alternatiu, racional, sostenible, creïble, atractiu, però això és molt difícil de fer arribar a la gent.

JC: Què li demanaria a la dreta valenciana?
JFM: Que deixen de deformar la realitat. Que deixen de destruir la llengua, el territori i el país. Que tinguen una miqueta de patriotisme positiu. Que no utilitzen el poder de manera abusiva.

JC: I a l'esquerra?
JFM: A l'esquerra valenciana d'obediència espanyola, li demanaria, en part, les mateixes coses que a la dreta: patriotisme, que pensen que el País Valencià és el seu país. Però em sembla que és demanar massa...