dimarts, 8 de juliol de 2008

Un 39,2%

Fa unes setmanes va aparéixer l'enquesta del CIS sobre "La identidad nacional en España". Alguns, dient que només hi havia un 21,7% de valencianoparlants, van fer sensacionalisme pel que respecta a les dades sobre la llengua, quan en realitat el percentatge és del 39,2 (incloent "sobretot valencianoparlants" i "bilingües"). Les dades, de qualsevol manera, són baixíssimes i alarmants per al valencianisme si, a més a més, hi afegim el sentiment nacional dels valencians (30% més espanyols que valencians i 55% tan espanyols com valencians).

En tot cas, només vull entrar ara en la qüestió lingüística que m'ha fet vindre a la memòria un article d'Antoni Ferrando publicat en 1988 (cinc anys després de la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià) sobre el "Presente y futuro de la normalización lingüística en el País Valenciano". Les seues dades, basades en un estudi de Joan Francesc Mira, donaven un ús del valencià en el conjunt del país del 54,8%. Per tant, un
15% més que ara, vora dues dècades després.

D'altra banda, el mateix autor distingia entre tres situacions socials de la llengua:
- Llengua "socialment viva": si la parla més del 80% de la població d'un lloc (als pobles valencianoparlants). No hi ha interrupció intergeneracional.

- Llengua "socialment pròxima": si la parla entre el 35% i el 80% de la població d'un lloc (Castelló, Alcoi, Alzira, Torrent, Sagunt, Gandia...). Ho és, per exemple, si encara la parlen els pares.
- Llengua "socialment remota o sub
mergida": si la parla menys d'un 35% de la població d'un lloc (Alacant, Elx, València...). Ho és quan ja només la parlen els avis.

Percentatge de valencianoparlants segons el cens de 2001

Amb aquelles dades Ferrando afirmava ja que el valencià al nostre país era una "llengua recessiva i d'àmbits d'ús cada vegada més restringits", dominada per una mentalitat social clarament diglòssica (castellà-culte i de prestigi vs. valencià-familiar i de baixa estofa). I, després de fer algunes consideracions sobre l'anticatalanisme i el catalanisme valencians, concloïa l'article amb una sèrie d'hipòtesis i perspectives, que ara es poden comparar amb la realitat:

1) La Llei d'Ús i Ensenyament "garantirà probablement l'escolarització total dels xiquets valencians en pocs anys", però els progressos en les reivindicacions lingüístiques no han aconseguit fer del valencià una llengua vehicular. [Encara continuem esperant "l'escolarització total" i amb un 39% de valencianoparlants -en compte d'un 54%- encara és més difícil la vehicularització]


2) Malgrat el predomini de la ideologia bilingüista i del grups anticatalanistes, s'obri pas el reconeixement de la unitat de la llengua. Tanmateix, no s'han superat les actituds diglòssiques i la llengua manca de prestigi i de mobilitat social. [La unitat de la llengua es reconeix veladament a través de l'AVL, però no serveix per a res si no s'impulsen iniciatives conjuntes, mentre que d'altra banda, el valencià ha guanyat prestigi però sense necessitat social d'usar-lo com a llengua comunicativa poc farem]


3) A més de la diglòssia externa amb el castellà, els valencianoparlants més conscienciats lingüísticament experimenten una diglòssia interna respecte al català oriental -considerat l'estàndard-, el que facilita les estratègies assimilistes del castellà a través de l'anticatalanisme. [Amb l'AVL ja no hi deuria haver excusa per a això, però cal voluntat política i social per a recuperar, si més no, el percentatge de valencianoparlants...]


4) La recuperació del valencià és inseparable de la seua conversió en un instrument d'autoafirmació col·lectiva i sembla possible a mitjà termini si s'aplica una política de normalització lingüística enèrgica i ràpida, ja que encara és parlat per una àmplia majoria. [El valencià ni ha estat instrument massiu d'afirmació comuna -perquè no hi ha hagut una extensió de les idees valencianistes ni de la identitat col·lectiva valenciana-, ni s'ha aplicat una política de normalització potent, el que -juntament amb el creixement de població valenciana inherent als moviments migratoris- ha donat com a fruit un descens del percentatge de valencianoparlants. De fet, ja no som ni majoria (un 39%). Hem traspassat el punt límit? O si llevem d'Alacant cap a baix els resultats encara estaran al voltant del 50%?]


5) El secessionisme pareix condemnat al fracàs, però una arribada al poder de la dreta podria posar traves al procés de normalització social del valencià. [Dit i fet]


6) La pràcticament total absència de col·laboració i coordinació entre les autonomies valenciana, catalana i balear obstaculitzen l'avanç de la consciència lingüística unitària. [I continuem pràcticament igual pel que fa a activitats conjuntes des del punt de vista valencià]

7) El creixement qualitatiu i les reduïdes conquestes legals del valencià al País Valencià semblen insuficients per a contrarestar amb eficàcia el creixement quantitatiu i qualitatiu dels ressorts i estratègies de l'assimilisme lingüístic castellà. "Només la capacitat de resistència d'un poble valencià cada vegada més conscienciat pot deixar una porta oberta a l'esperança". [No hem pegat encara la portâ, però...]


He començat a escriure el post sense saber què em trobaria amb la comparació de la realitat vint anys després. El resultat és realment dur. I després vénen amb "manifiestos"... Hi haurà solució?


9 comentaris:

Guillem ha dit...

Sempre havia tingut al cap que al País Valencià no s'hi parlava massa valencià. De fet, un cop que vaig estar en una residència universitària em va sorprendre de sentir tant valencià, al contrari de quan anaves pel carrer (això era a València ciutat).

Fa res, una coneguda de Castelló m'ha dit que aquesta idea que tenia no és certa, que s'hi parla molt valencià, i dius, vale, és un prejudici com qualsevol altre.

I ara veig aquestes estadístiques, un 39.2%, i el trobo una mica pobre, sobretot tenint en compte que inclou els bilingües; és a dir, que la població "objectiu" és aquella que és capaç d'utilitzar el valencià, no la que l'utilitza efectivament.

Com és la realitat?

Vent d Cabylia ha dit...

En primer lloc, tin en compte que al País Valencià "població bilingüe" vol dir pràcticament que parla valencià, però que "està obligada" a parlar també en castellà. Pocs són els castellanoparlants que aprenen valencià (hi ha, però no tants com a Catalunya, per exemple, encara que siga de sentir-lo constantment).

En segon lloc, eixa estadística és de tot el país, però si llevàrem les zones castellanoparlants de l'interior i del sud (sobretot estes, molt poblades), supose que el percentatge al territori valencià històricament valencianoparlant pujaria una miqueta.

Finalment, la realitat és la que reflectia Ferrando fa vint anys. La llengua és testimonial i reduïda a les grans ciutats i "socialment pròxima" a les mitjanes. Per tant, a Castelló, Gandia o Xàtiva sentiràs prou de valencià, però a Alacant gens ni miqueta. El problema són els avanços en la socialització de la llengua...

D'altra banda, la mateixa enquesta a Catalunya dóna un nombre de catalanoparlants del 60,7% (40,9% catalanoparlant i 19,8% bilingüe). La qüestió és que pense (si no recorde malament) que eixes eren les dades aproximades de fa 20 anys. Per tant, la voluntat política i social ha servit per tal que la llengua es mantinga tot i l'enorme arribada de població al·lòctona dels darrers anys.

Xavi Galbis ha dit...

Hola, Vicent,

Jo també em vaig llegir el llibre d'Antoni Ferrando, fa uns 5 anys. I aquella volta em va semblar que no havíem avançant gens des d'aleshores. Hui continue pensant el mateix.

Sobre quan parles de "llengua socialment pròxima", pel que respecta al cas de Torrent, jo diria que es tracta de "llengua socialment sumergida". Dubte que hi haja un 35% de valencianoparlants allà.

D'altra banda, dius més avall que si la substitució lingüística té solució. Doncs jo en este aspecte sóc molt pessimista. Pense que sense una voluntat política al respecte mai no serà possible. Malauradament només hi ha una força amb "possibilitats reals", és a dir el BLOC, que tinga eixa voluntat, però atés el panorama polític valencià em sembla que passaran uns altres 15 anys, o qui sap si 25, fins que siga possible que una força valencianista condicione un govern del PSOE. Molt trist, però eixa és la realitat.

Per a Guillem, tot i que bàsicament t'ho ha explicat bé Vicent, et faré una ràpida descripció sociolingüística del País Valencià.

La llengua és testimonial en les grans ciutats, València, Alacant, Elx, Castelló. Pel que fa a estes quatre, jo diria que on més es parla el valencià seria, per eixe ordre, Castelló, Elx, València i Alacant.
Les respectives àrees metropolitanes d'Alacant i València també presenten un baix nivell d'ús social del valencià (Sant Vicent del Raspeig, Torrent, Paterna, Burjassot...).

Bàsicament, els llocs on els valencianoparlants són majoria serien les comarques centrals, la Ribera Alta i la Ribera Baixa, i les comarques del nord. A la resta del país, predomina el castellà.

Sent si les meues paraules desprenen un excessiu grau de pessimisme :(

german ha dit...

jo coneixia les dades que dones per un article que va eixir publicat a [maleïda memòria] farà cosa d'un parell d'anys (i els diaris -pense en Levante- són molt aficionats a de tant en tant, soltar-la).
Em sembla que no calen massa estudis per comprovar que el valencià s'està perdent a la mateixa velocitat que avança el formigó a la cosat o aquesta globalització de los pueblos del mundo... no obstant, això sí, fem manifestos de protecció del castellà...

heu sentit parlar de la "Loca loca asociación de víctimas de la lengua vascuence"? ;)
http://www.alcoidigital.com/noticiaamp.asp?not=8524

[no sé com s'enllaça amb aquest editor de comentaris... disculpeu la manca d'habilitat]

salut!!

dospoals ha dit...

Em fa la sensació que hem de fer-nos la idea de ser uns proselitistes a la recerca de nous adeptes del valencià. No només tenim la dificultat dels païsans que s'hi neguen, sinó que ara s'hi afig la resta d'immigrants, tant els rics com els no tant, als quals hem de demostrar contínuament que no som els dolents de la pel·lícula i que el valencià els servix d'alguna cosa, que és la llengua del país, que tenim una història nacional, etc. Al remat, això cansa.

Anònim ha dit...

Quina solució tenim? Els partits polítics està clar que no?
L'únic que ens quedarà seràn "ghettos" lingüístics als pobles i a alguns llocs determinats.
És molt trist, a Catalunya amb un partit de "dretes" es van assegurar el català, nosaltres tant fusterians i tant imbécils...
Un apunt final:
A Castelló la llengua no és testimonial. Depén de la zona però no és València ni Alacant això segur.

kirikú ha dit...

Jo també soc pessimista. El valencià cada vegada s'utilitza menys. Davant d'aquest panorama les institucions passen de tot. Només ens faltava el famós "Manifiesto ..." per a acabar-ho d'adobar.

Però aquests signants del Manifiesto, i els nacionalistes espanyols en general, encara no en tenen prou amb aquesta recessió, amb la diglòssia, amb el domini d'una llengua en detriment d'un altra ... el que ells voldrien és que desaparegueren ja d'una totes les llengües i els parlants no castellans. I després diuen que tots som espanyols. Amb DNI espanyol, potser, però sense igualtat de drets.

I el nacionalisme banal que el fútbol propicia, que la gent porta les banderes i canta l'himne, com si res ... que depriment! I després ens diuen nacionalistes a nosaltres.

Trobe desafortunat el comentari de "tan fusterians i tan imbècils" i molt simplistes les comparacions amb Catalunya. És veritat que una gran part de la dreta catalana és nacionalista, cosa que no passa al País Valencià. Les raons d'aquesta diferència d'hegemonia de la ideologia nacionalista a un i altre territori, no són de fa quatre dies. Venen del segle XIX estan arrelades i són més profundes. I Les coses no canviaran al País Valencià de la nit al matí només perquè un partit polític canvie la seua estratègia ...

No pretenc començar cap llarga discussió. Però, per favor, deixem tranquil a Fuster. Hem d'estar tots junts i hem de ser contundents, sense ambigüetats i sense pedre l'energia discutint coses que ara no importen massa.

madebymiki ha dit...

No patiu que a Catalunya també el català es residual a molts de llocs, i es en plena recessió. L'ultim que tanqui la porta.
Salut!

Rafel ha dit...

Si, a catalunya la llengua està cada dia pitjor. Semblava que als 90 es recuperava, però en l'última dècada dia a dia l'ús social del català recula! Sobretot entre la gent jove.

A les universitats mateix, si no fos pel percentatge d'alumnat que ve de la catalunya interior i el que ve d'altres zones catalanoparlants, sobretot de les illes, el castellà seria la llengua majoritària.

Els barcelonins cada dia ho tenim més difícil per viure en català.