Per estricta recomanació del llibreter Camarasa estic llegint la sèrie de llibres de Carvalho per ordre cronològic, tot acompassant la vida del detectiu amb la del seu autor Vázquez Montalbán. No crec que escriga especialment bé ni que les històries siguen res de l'altre món, però la identificació amb Barcelona i les explicacions culinàries de Carvalho paguen la pena.
Encara vaig per Los mares del sur (1979) i l'altre dia un dels seus passatges em va fer riure per la situació explicada i per la casualitat que representava amb les meues circumstàncies particulars. L'endemà de recordar amb Marieta el post de fa un any sobre el pressing catch i la paella, compartit amb El Cadafal i Lo Sequier, i només unes jornades després d'haver parlat del poble de Villores al blog , va i em trobe amb açò:
Beser vivía en un piso de Sant Cugat en el que sólo había libros y una cocina. Parecía un Mefistófeles pelirrojo con acento valenciano. Riñó a Fuster por un retraso que ponía en peligro la paella.Precisament acabava de recordar uns dies abans amb Lo Sequier la delícia dels flaons de Morella (sobretot a mitjan matí dels geners morellans), i la situació dels dos hòmens abraçats per una capseta de flaons després d'haver discutit agrament sobre la composició de la paella va desembocar en una rialla ben forta. Em va fer ben feliç durant uns moments...
[...]
- ¿Qué es eso?
- Cebolla
- ¿Cebolla en la paella? ¿De dónde has sacado eso? La cebolla ablanda el grano.
- Eso es una majadería. En mi pueblo siempre ponen cebolla.
- En tu pueblo hacéis cualquier cosa para significaros. Se puede poner cebolla a un arroz de pescado o de bacalao y hecho a la cazuela, a la cazuela, ¿entiendes?
Beser salió de estampida y volvió con tres libros bajo el brazo: Diccionario gastrosófico valenciano, Gastronomía de la provincia de Valencia y Cien recetas de arroz típicas de la región valenciana.
- No me vengas con libros de gente que no es de Villores. Morellano de mierda. Yo me guío sólo por la memoria popular.
[...]
- Tenías razón. En la paella de los pueblos de Castellón no se pone cebolla. Ha sido un lapsus. Un catalanismo. He de volver a Morella urgentemente para un reciclaje.
- ¡Ajá! -exclamó Fuster mientras precipitaba la cebolla en el cubo de la basura.
- Te lo dije bien claro. Medio kilo de arroz, medio de conejo, un cuarto de kilo de costillas de cerdo, un cuarto de kilo de bajocons, dos pimientos, dos tomates, perejil, ajos, azafrán, sal y nada más. Todo lo demás son extranjerismos.
Se puso Fuster a la tarea mientras Beser les daba a picar migas de pan fritas con chorizo y butifarras de sangre de Morella. Sacó una garrafa de vino de Aragón, y los vasos parecían una cadena de cubos de agua en el trance de apagar un incendio. Fuster había traído del coche una caja de cartón aceitosa a la que trataba como si guardara un tesoro. Curioseó Beser el contenido y gritó entusiasmado:
- ¡Flaons! ¿Tú has hecho esto por mí, Enric?
Se abrazaron como dos paisanos que se encuentran en el Polo y explicaron al avinado Carvalho que los flaons son el escalón superior del pastisset, de todos los pastissets dels Països Catalans.
5 comentaris:
jajajaja....em resulta divertit aquest post perquè podria ser una conversa amb mon pare....encara que a banda de la ceba afegiria lo de les costelles...."costelles?, ací en València costelles res de res....."...jejeje...tot un personatge el meu pare amb el tema de les paelles, dir-vos que des de que fa, les anota en una llibreteta i va per la tres mil i pico........ara si, estan que te caus de cul.....la meitat de massarrojos ha provat una paella de Tico....;-)
salutacions estivals!!!!!
Veus, veure la foto de la paella ara que estic a Castelló no em fa cap impressió especial, però has d'entendre que quan la vaig veure des de Roma em va despertar nostàlgies i enyor...
Ens veiem prompte!
Salutacions Ethel, supose que això de les costelles serà cosa del nord... Jo no he tastat les paelles de Tico :-(
Maria, sí, d'ací no res...
M'ha agradat molt aquest post que acabe de llegir amb retard...
La meua àvia és Beser de 2n cognom perquè prové de La Mata i de Sorita eixa part de família. M'ha fet molta gràcia el relat!
Bon estiu!
En part per a això serveixen els blogs, Aurora, per a compartir una informació que fa comunitat entorn d'una sèrie de trets o interessos compartits...
Publica un comentari a l'entrada