divendres, 25 de novembre de 2011

I resulta que el ratpenat era alemany


Un Kahn penat, amb el cabell ros i els ulls blaus, parant el penal decisiu

És ben coneguda la malastrugança del València CF amb els equips alemanys. Quasi sempre perd i no partits qualssevol, sinó alguns tan importants i dolorosos com aquell fatídic 7-0 de Karlsruhe de la UEFA de 1993, la final de la Champions del 2001 contra el Bayern de Munic o, sense anar més lluny, la derrota contra el Schalke 04 de Raúl de l'any passat. I ara he sabut que la maledicció dels alemanys potser té una explicació atàvica, de reconeixement del rat penat valencià al seu senyor primigeni, perquè resulta que el nostre símbol, el que hem heretat de la dinastia medieval de la Casa d'Aragó, és d'origen germànic. Això, almenys, diu un professor d'història medieval de la Universitat CEU San Pablo, Manuel Alejandro Rodríguez de la Peña, al seu article "Hesper, el vespro y el vespertilio. Elementos de continuidad entre el milenarismo stáufico y el ciclo profético del imperio aragonés", publicat l'any 1997 als Anales de la Universidad de Alicante. Revista de Historia Medieval.

Segons hi explica, el drac era, junt als lleons i l'àguila, un dels emblemes de la dinastia Hohenstaufen, la dels emperadors del Sacre Imperi Germànic que es van enfrontar durament amb el papat a terres itàliques al llarg dels segles XII i XIII (la lluita dels gibelins contra els güelfs). I precisament en este sentit, el Hohenstaufen Frederic II (1194-1250) va ser identificat pel monjo Joaquim de Fiore, autor de les profecies mil·lenaristes més importants de l'època, amb el Drac de l'Apocalipsi, el símbol anunciador de l'Anticrist que anegaria el món en un oceà de sang després de regir les nacions amb vara de ferro. No debades, el sicilià Joaquim de Fiore estava al servici dels pontífexs i l'interessava acusar els seus enemics de les guerres que es patien als territoris italians. Els Hohenstaufen, però, assumiren aquella identificació amb el Drac, que tenia connotacions diabòliques per a l'Església, però era acceptat com un animal poderós dins de la mitologia alemanya. Així, per exemple, es deia que la reina Constança, abans de donar a llum a Frederic II, somià que del seu ventre naixeria un drac, el foc del qual abrasaria tota Itàlia.

I este drac, un drac alat, fou assimilat posteriorment al vespertiliònid, un tipus de ratpenat, el nom del qual donava joc per a vincular-lo als fets de les Vespres Sicilianes, és a dir, la conquesta de Sicília en 1282 per part de l'aragonés Pere el Gran, un Hohenstaufen per via matrimonial, ja que es va casar amb la néta de Frederic II en 1262. De fet, la primera vegada coneguda en què es féu eixa vinculació entre la dinastia alemanya i el vesper fou al Prologus in pavonem de 1285, en què es parlava d'aquells episodis sicilians, en què els theutonici i els hyspani venceren al papa i als Anjou. Així, la tradició germànica de profecies i missatges escatològics, que parlaven d'un emperador dels darrers temps que, amb el seu poder, reformaria violentament l'Església, regnaria sobre tota la Terra i anunciaria l'arribada de l'Anticrist, va connectar amb la tradició aragonesa, ja present a obres com el Llibre dels fets de Jaume I o la Crònica de Ramon Muntaner. Fou concretament Arnau de Vilanova (c. 1240-1311) qui entroncà una línia amb l'altra, associant la figura del vespertiliònid a la Casa d'Aragó.

No en va, Vilanova havia estat metge del mateix Pere el Gran i conseller de Jaume II, de qui profetitzà que destruiria la mahometichae pravitas, sotmetria Àfrica i Egipte i assoliria la monarchia mundi, el domini de tots els regnes sobre la faç de la Terra. I, així les coses, els successors de Jaume II acceptaren plenament aquella identificació amb el drac i el rat penat, especialment Pere el Cerimoniós (1319-1387), qui se sentia especialment vinculat a la simbologia de Sant Jordi i el drac alat. Precisament a la seua època pertany la famosa Cimera del Drac Pennat, que, per error, sol ser atribuïda a Jaume I (per exemple, apareix sobre el seu cap a l'estàtua que té al Parterre de València). Amb el temps, a més a més, de símbol dels reis del Casal d'Aragó el drac/ratpenat passà a ser adoptat com a símbol territorial i local propi. Així, l'escut reial amb un elm i la cimera del drac alat passà a associar-se al regne de València, mentre que el ratpenat s'afegí als escuts de les ciutats de Barcelona, València i Palma, així com a la senyera de València, que acabà identificant-se, tota ella, amb lo rat penat.


L'escut de Pere el Cerimoniós, amb el drac alat, i l'escut de València, amb el rat penat
També en època del Cerimoniós, el seu oncle, l'infant Pere (1305-1381), primer comte d'Empúries i després frare franciscà, realitzà profecies emprant la imatge hohenstàufica i aragonesa del vespertiliònid. Concretament, l'afegí a una antiga Prophecia Tripolitana, realitzada per un monjo libanès, segons la qual arribaria un emperador dels darrers temps que conqueriria Jerusalem. Per a l'infant Pere, este prendria la forma de la rata pinya (els reis d'Aragó), que, abans d'anar als Llocs Sants, destroirà les mosques d'Espanya e sotsmetrà a si Àffrica e pendrà la senyoria general del món. I este ratpenat, destinat a dominar la Terra, és el que els valencians i els valencianistes duem per escut i per bandera. Algun dia, potser. Però, mentrestant, sembla com si l'animalet se'n recordara del seu origen germànic i, cada vegada que el València CF s'enfronta a un equip alemany, acatxara el cap en senyal de reverència. Això, no obstant, pareix que va acabant-se. El Bayer Leverkusen fou derrotat a Mestalla fa unes setmanes. Ara, fa uns dies, s'ha posat punt i final al malson de Karslruhe retornant un 7-0 en competició europea. Potser és l'hora, doncs, de pegar un colp a la taula a Londres front al Chelsea, passar a huitens de final de la Champions League, reenfrontar-nos amb el Bayern de Munic i deixar ben clar que el nostre rat penat ja és major d'edat, s'ha emancipat dels Hohenstaufen i vola sol i veloç cap a noves fites en favor dels valencians.


Un rat penat, "bronco i coper"

Cap comentari: